He estat alguns dies al Pirineu aragonès. La destinació, Candanchú (a la foto), que ja conec d’altres vegades.
El cotxe emprèn la ruta Lleida, Barbastre i Osca. Pel camí, la senyalització viària ofereix noms de localitats realment suggeridors. Em pregunto quina trajectòria històrica ha dut a aquests pobles a dir-se Barbuñales o Tierz, per exemple. Quina procedència tenen aquests noms?
Arribo de nit a Candanchú, l’estació d’esquí que a l’estiu és un oasi de tranquil·litat, amb una temperatura i una humitat decents. L’hotel on sempre m’allotjo és el més antic d’aquest lloc, dels anys trenta, amb la lògica modernització que el viatger exigeix; conserva, però, l’encant d’un allotjament dels d’abans, des del mateix edifici, d’aspecte suís, fins a la decoració d’escales i passadissos, amb esquís antics, de fusta, i portades de revistes d’altres èpoques. El tracte és familiar i càlid, cosa que s’agraeix perquè avui el termòmetre exterior marca, atenció, els 12 graus. La manta al llit no em farà nosa.
L’endemà esmorzo de bon matí i no puc evitar fer el xafarot i escoltar la conversa d’un grup a la taula del costat. Parlen de viatges a la República Dominicana, de que també es diu Santo Domingo i on hi ha les restes de Cristòfol Colom; però no totes, perquè un fa:
– hay cachitos de Colón por todos lados…
El comentari, que no té res a veure amb l’entorn on ens trobem, em fa molta gràcia i em permet iniciar de bon humor la jornada, que estarà dedicada a trescar per la muntanya.
(continuarà)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja és casual, t’escric aquest comentari des de Candanchú mateix a punt d’anar a fer una excursió per la Canal Roya. Per cert una llàstima que perdessin la parla aragonesa en benefici de l’español, seria terrible que a casa nostra ens passés el mateix.