Les aigües turbulentes

Enceto avui una tanda d’apunts amb records dels meus estius passats, i ho començo amb dues estances a Lloret i a Malgrat, de petit, als anys 60.

A Lloret de Mar, només arribar a l’hotel amb tota la família, ja ens vam trobar amb la desagradable sorpresa de que no hi havia habitacions lliures malgrat haver-les reservat en el seu moment. Vam acabar allotjats en un altre hotel de la mateixa cadena, però l’estona de nervis i molèsties ningú no ens la va treure. El meu pare, poc entusiasta dels viatges, va deixar anar algun improperi en veu alta (“ara ens faran anar a un hotel a la quinta h…!”) Quan anys després vaig descobrir la paraula overbooking, de seguida vaig saber de què es tractava.

Durant l’estança a l’hotel de Lloret, un dia vam demanar vi al cambrer i la resposta d’aquest va ser:

– ¿lo quieren del bueno o del barato?

Aquest era el “turisme de qualitat” que s’estil·lava als anys 60, en ple boom de biquinis i souvenirs, un turisme de manobres servint plats i les seves dones estirant llençols i cobrellits.

A Malgrat ens vam allotjar en uns apartaments. Fa molts anys d’allò i només recordo un edifici molt alt. Als baixos, una mena de cafeteria, on algun dia hi vam menjar, tenia les cartes, els menús, els rètols, tot, en alemany, llengua majoritària, m’imagino, del personal que poblava la zona. Això sí que era “normalització” lingüística sense complexos.

Sobreocupació hotelera, servei deficient, servilisme estranger… Em pregunto si ha evolucionat gaire aquell turisme. Ara, amb la crisi, el sector es queixa de que els demanen una cocacola i quatre gots per repartir. 

La cocacola, de la bona o de la barata?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!