Des de Candanchú m’arribo a la propera estació d’esquí d’Astún. Allí funciona durant l’estiu un dels telecadires pensats per als esquiadors, que en pocs minuts puja els excursionistes fins a un llac, denominat “de las Truchas”, inici de diferents rutes pirinenques. El temps és excepcionalment esplèndit i el silenci, màxim, trencat només pel lleuger zum-zum que fa el mitjà de transport mentre ascendeix.
Començo a caminar i arribo fins al llac (que a Aragó en diuen ibón) d’Escalar. Ambient una mica dominguero: gent estirada a la gespa prenent el sol, una tenda de campanya i un nombrós grup de nois i noies que ja de lluny se’ls sent cridar:
– de quién coño es esta puta bolsa?
Ja es veu que estan ben ensenyats. El grup marxa abans d’arribar jo al llac. El meu següent destí és el pas des Moines (“dels Monjos”), una mena de port de muntanya, separat per una tanca i un filferro: és la frontera entre els nostres dos “estimats” estats espanyol i francès. Descanso repenjant-me en una fita (la 309) que senyala formalment la divisió política, i em fixo en un cartell amb les normes del Parc Natural (el cantó francès sí està protegit). Mentre llegeixo “no feu soroll”, el mòbil comença a sonar: són els missatges de la companyia telefònica, que ja sap on sóc i em recorda les tarifes si se m’ocorre trucar des d’Europa. Estan a la que salta.
Des del pas des Moines s’arriba pujant (i en alguns llocs escalant) al pic del mateix nom, de 2.347 metres. Al cim m’hi trobo, oh sorpresa, el grup de la puta bolsa (amb perdó). Xivarri, converses a crits… no falta ni música rap per amenitzar la trobada. Pesco al vol diverses expressions adolescents:
– Toño, te vas a cansar hasta jugando al mus!
– Ahora viene un viento de la hostia y flipas…
– Me quiero tumbar, Lucía…
– Y yo volar, mira…
Ho sento, nois. Vosaltres no heu respectat el meu dret a la quietud a dalt d’una muntanya i jo tampoc us respecto el dret a la intimitat de les vostres converses. De fet, n’hi ha poca, d’intimitat. No sé com cabem tanta gent al cim, perquè a més de la trentena de nois i noies hi ha més excursionistes. Per exemple, unes senyores franceses grans; una d’elles duu un ridícul barret hexagonal de palla: sembla una làmpara antiga.
(continuarà)
[Apunt dedicat a la memòria de Juli Gens Rivalt, que ens ha deixat després d’una greu malaltia. En Juli i jo vam ser companys d’escola durant alguns anys, i en guardo un molt bon record; al bloc de Jaume Renyer hi trobareu una excel·lent aproximació a la seva figura humana i política]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!