Dissabte al matí saltava la notícia de la mort de Jasmí. Si bé el seu estat de salut era precari des de feia unes setmanes mai no esperes un desenllaç tan ràpid.
Ja han passat uns dies de les eleccions al Parlament i ara hi ha les eleccions europees a l’horitzó, és moment de veure què ha passat amb la pèrdua de la majoria independentista després de més d’una dècada; tot apunta que el proper president serà Salvador Illa al davant d’un PSC que és el menys catalanista de la història. Ciutadans ha desaparegut, però no els seus votants que han alimentat un PP que ha triplicat escons i un PSC gens sospitós de catalanista.
Sens dubte la resposta no és senzilla, anem a analitzar els fets:
La particular aritmètica parlamentària ha propiciat un nou escenari que pot reactivar el malmès ànim independentista després dels estira i arronsa entre els partidaris de les diverses opcions polítiques. Amb el (celebrat) canvi d’estratègia de Junts que ara s’avé a negociar amb el Gobierno, han tornat a passar coses interessants per la necessitat del PSOE dels vots independentistes per a tirar endavant la legislatura. A l’altra banda hi ha PP i VOX i aquests 14 vots tenen encara més valor. Els resultats electorals han permès una reordenació de les prioritats, no deixar sola a ERC en la negociació amb l’Estat i anar tots a una dona més força per aconseguir millors resultats.
Primer va ser el català al Congrés (juntament amb les altres llengües cooficials), i la lluita per l’oficialitat del català a la UE pressionant des de partits, entitats i particulars; paral·lelament, les denúncies presentades ara fa 4 anys han fet el seu recorregut i ara el TEDH (Tribunal Europeu de Drets Humans) admet a tràmit els recursos dels 9 presos polítics contra la sentència del Suprem, cosa que pot beneficiar l’amnistia, segons Josep Casulleras Nualart.
La justícia és lenta, però poc a poc es va obrint camí i quedarà clar que no pertocava resoldre als jutjats el que calia afrontar fent política. Per això seguim insistint que la clau és #amnistia i #autodeterminació. https://t.co/j57HiIk3UE
— Raül Romeva i Rueda (@raulromeva) September 22, 2023
Raül Romeva no ho pot dir més fort i clar, és una via lenta, però que posarà negre sobre blanc la injustícia del què va passar ara fa 4 anys. De fet, el tribunal demana al regne d’Espanya que s’expliqui abans del 13 de gener sobre les diverses vulneracions de drets humans denunciades. Això ha produït reaccions dels presos polítics arran de la notícia: Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Josep Rull, Jordi Turull, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Quim Forn.
Reconec que m’ha emocionat el discurs en català al Congreso de Gabriel Rufian. No és el primer que l’hi sento, però sí que ha estat el primer en fer-lo sencer des de l’hemicicle del Congrés de Diputats. Es miri com es miri és una fita històrica que porta reivindicant ERC des de fa anys i panys. Celebro que l’aritmètica parlamentària i les necessitats pactistes hagin donat aquest fruit importantíssim. Regularitzar les llengües a parlar al lloc on tothom hi és representat hauria de ser el més normal del món i motiu de celebració per un Estat que s’autoanomena “plurinacional”. La llengua és l’expressió d’una cultura i respectar-la és també una manera de respectar els seus parlants. Arriba tard, potser, però arriba i que després de gairebé cinquanta anys de “normalitat democràtica” es pugui fer des del faristol del parlament ens hauria d’alegrar a tots.
Benvinguts, també, a les altres llengües de l’Estat que avui també es poden expressar al Congrés: Euskera, Galego i Aranès.
“Jo vinc d’un silenci
Antic i molt llarg
Jo vinc d’un silenci
Que no és resignat
Jo vinc d’un silenci
Que la gent romprà
Jo vinc d’una lluita
Que és sorda i constant”.
I Rufian ha acabat amb aquest tros dels versos de Raimon, meravellós!
Les eleccions municipals han deixat un nou panorama polític. Fa molts dies que ja sabem que el “procés” està estancat i s’ha anat diluint a partir dels pactes per a les noves alcaldies del període 2023-2027. L’empenta del 2012 al 2019 s’ha anat desfent amb enfrontaments entre independentistes que fan malbé la “unitat”. El “cordó sanitari” que es promovia amb PSC i PP arran del 155 s’ha vist trencat per nombrosos pactes a nivell local o supramunicipal. Al 2019 ja hi va haver el vergonyant pacte de la Diputació de Barcelona entre Junts i PSC, sent els primers àrbitre i podent triar entre els segons o ERC, van preferir els del 155. Ho van justificar llavors perquè era un pacte “local”. A la ciutat de Barcelona Maragall en va ser el guanyador, però un escandalós pacte dels Comuns amb el PSC i Valls, va barrar el pas a què la capital de Catalunya tingués un alcalde independentista. I ara ha tornat a passar. Aquest cop els Comuns han quedat tercers, socialistes segons i el guanyador ha estat Trias que, volent pactar amb l’ERC de Maragall per ser alcalde, s’ha trobat amb la porta als morros “gràcies” a un pacte a tres: PSC, Comuns i PP. Sí, PP, un pacte cuinat des de Madrid per (tornar a) impedir un alcalde independentista.
Escridassada a Jaume Collboni en la seva estrena a la plaça Sant Jaume
Ara fa 5 anys vaig començar a escriure el què anava passant en un intent d’anar fent memòria dels fets rellevants (enfilall a twitter). Sembla ahir, però sí, ja han passat cinc anys i res del què va passar aquell dia s’esborra de la memòria: va ser l’acte de desobediència col·lectiva més gran de la història recent d’Europa, una Europa que llavors va mirar cap a una altra banda, però que no ha parat d’enviar missatges (des de llavors) des de les institucions democràtiques (també fruit de la feina silent i constant que es fa des de l’exili). La victòria moral va ser gegantina, immensa, inapel·lable, per això no van tenir més remei que venir per la força, quan no tens arguments la violència és l’únic argument.
Només els feixistes poden pensar que és una bona idea atonyinar a gent pacífica que només vol votar. I mal que em pesi, aquí hi incloc alguns pretesos progressistes que setmanes abans de la data em discutien que poguéssim fer-ho perquè “no era legal” i arribat el moment van fer-se els sords i els cecs, com si res hagués passat o, pitjor encara, justificant la reacció (desproporcionada) de l’Estat perquè (segons ells) “no podíem votar”. Segurament no volien admetre que estaven equivocats. Qui està en contra de les urnes és que no és demòcrata, ras i curt, per molt que diguin que “no era un referèndum autoritzat” (i qui no accepta el resultat de les urnes, tampoc). Catalunya portava molts anys avisant que volia votar per decidir si el seu futur polític havia de ser dins o fora d’Espanya, però les autoritats de l’Estat s’han mostrat sempre granítiques i al·lèrgiques (fins al moment) a qualsevol mena de solució democràtica. Cinc anys després es manté invariable (80%) el tant per cent de catalans que volem votar per decidir el futur polític dins l’Estat.
Dilluns de Pasqua va saltar la notícia tot i què feia molts mesos que els afectats en tenien constància. No és un tema menor que hi hagi espionatge per part d’un estat a activistes, polítics, advocats… tots ells independentistes; sigui a través del seu telèfon, sigui a través del telèfon de persones de l’entorn. El cas és greu perquè atempta als principis democràtics, als drets fonamentals. Segons el New Yorker, l’espionatge va començar al 2018, però se n’han trobat indicis que hi hauria alguns telèfons punxats des d’abans. Tot plegat un gran despropòsit.
Semblava que setembre acabaria tranquil i el dia 23, dejuni de la Mercè, a les 9 de la nit arribava la notícia que el president Puigdemont havia estat detingut a l’Alguer en baixar de l’avió. La immunitat parlamentària com a europarlamentari havia estat suspesa el 30 de juliol perquè les euroordres de detenció també havien estat suspeses (i també segons Boye, el seu advocat). Al matí següent el MHP Aragonés fa roda de premsa envoltat de tot el govern per demanar-ne l’alliberament immediat, i anuncia que anirà a l’Alguer juntament amb el vicepresident Jordi Puigneró per fer-li costat.
Han passat quatre anys de l’u d’0ctubre. Quatre anys i sembla ahir. No conec ningú que hagi oblidat on era i què va fer aquell dia, i tampoc conec ningú que no ho tornaria a fer. No podrem oblidar mai el dia que l’estat va estar contra les cordes i la reacció violenta inversemblant en una democràcia va donar la volta al món. L’estat no va quedar gens bé, ans al contrari. Ningú pot justificar la violència contra civils que “només” volíem votar. Si recordo aquell dia em ve una frase al cap de Martin Luther King: “El preocupant no és la perversitat dels malvats sinó la indiferencia dels bons”. Dit d’una altra manera, encara no m’explico el silenci dels amics foranis quan les notícies van escampar les càrregues policials contra gent desarmada, i encara aprecio més els què sí van enviar missatges o van escriure per saber si estàvem bé o no.
La violència d’aquest calibre no ens l’esperàvem. En canvi, la judicial, sí. La persecució sistemàtica (i moltes vegades arbitrària) que fa l’estat de qualsevol que sigui independentista no ha tingut aturador en aquests quatre anys. Més de 3.000 represaliats, alguns pendents de judici, altres indultats parcialment. I el “Tribunal de Cuentas” posant multes estratosfèriques a tort i a dret.
Així, d’entrada, Josep Costa ha fet una altra jugada mestra. No té cap càrrec públic i està processat per inhabilitació. Va decidir no presentar-se a declarar i denunciar-ho a Europa. És un risc calculat, però queda molt bé davant de tothom. Si l’inhabiliten, no passa res, no té cap càrrec públic, podrà continuar fent d’advocat. El seu pas per la política va ser breu, però intens. Dins la mesa va ser l’autèntica oposició a Roger Torrent. Sempre abrandat en paraules i actes, no s’esperava menys d’ell ara que tota la mesa està processada per permetre un debat.
Treballa amb Boye per portar el cas a Europa. És professor de dret. Què pot passar si no va a declarar? La jutgessa ha obert una carpeta a banda, no li pot imposar presó per això, potser una multa. Què s’hi juga Costa fent el què ha fet? Res, però ha quedat molt bé davant de tothom.
D’altra banda, volia parlar del president Puigdemont. Em va agradar moltíssim quan era president i també després quan va anar a l’exili. Abans del 21D creia en ell. Curiosament, mig govern va anar a la presó i l’altre mig va anar a Bèlgica. Dels que van anar a la presó, la meitat eren de Junts-PeDeCat i l’altra d’ERC. Dos dones, 8 homes (no hi compto al conseller Santi Vila que només hi va estar una nit).
El 21D Puigdemont va guanyar la partida a ERC per 12.000 vots i es va vendre com una victòria clara. Van forçar el president Torrent, però ningú va venir el 30 de gener. Des de llavors tot ha anat pel pedregar. Les estratègies han divergit.
ERC va assumir la derrota i, sense oblidar el passat, va apostar pel futur. Tornar a acumular forces, governar bé i per tothom, seguir sumant, seure l’estat en una taula per negociar l’amnistia i l’autodeterminació.
PeDeCat i Junts es van separar, Puigdemont va seguir sent el líder i el “president legítim” que ho era fins el 155. Però es va acatar i Torra va prendre el relleu. Tres anys d’alts i baixos i només una trista desobediència que va durar 24 h. No va despenjar una pancarta a temps i va ser jutjat i inhabilitat. Tot per guanyar temps atès que Junts encara no tenia el partit ben organitzat. Finalment, després d’haver donar la legislatura per morta moltes vegades (setembre 2019, gener 2020, juny 2020…), és un tribunal espanyol qui decideix el dia d’eleccions: 14 de febrer de 2021, en plena pandèmia Covid-19. Es va desaprofitar el forat de l’estiu perquè Junts (que acabava de separar-se del PeDeCat), no tenia el partit organitzat; no li trobem cap altra explicació. Si s’havia donat la legislatura per morta feia mesos, quin sentit tenia allargar l’agonia més? Cap ni un, tret que el partit del “president legítim” no estès organitzat per afrontar la contesa electoral.
Finalment, Laura Borràs va encapçalar la llista després de moltes especulacions de qui aniria al capdavant. I en un gir de darrera hora, el president Puigdemont va decidir unilateralment encapçalar ell la llista per “ajudar” Borràs a ser la primera presidenta de Catalunya.
Junts va perdre aquelles eleccions davant ERC que va guanyar-los per 32.000 vots; un marge molt més gran que el què hi havia hagut el 2017, però tot i això des de Junts es van afanyar a dir que era una victòria pírrica i que era un “empat tècnic” (cal reconèixer que saben vendre bé el relat i tenen bons altaveus mediàtics que els ajuden).
No assumir la derrota va costar tres mesos de llargues negociacions fins a arribar allà on tothom sabia que arribariem: Pere Aragonès, president, i Laura Borràs presidenta del Parlament en comptes de vicepresidenta del govern. Un govern que Junts volia debilitat des de l’inici.
Nous consellers, nou govern i comença la legislatura amb un marge de dos anys per tenir fruits palpables (ja es va dir que posar terminis no era bo, però en aquest cas Junts pressionava per anar de pressa, altre cop).
Sanitat passa a Junts i Argimon és conseller. En campanya Borràs va dir que si era la presidenta Argimon seria conseller.
Enmig de tot això es produeix una fotografia que diu molt de tot plegat.
Una vintena de persones es reuneixen a la Catalunya nord amb el president Puigdemont organitzat per Pilar Rahola. Fins aquí tot correcte, si no fos que estàvem en plena 4a onada, les trobades eren màxim 10 persones i a la foto són el doble i ningú porta mascareta. Hi ha el vicepresident del govern que admet que genera “confusió” però que es complia la norma a França. A la foto, a banda del vicepresident del govern, també hi ha diputats i empresaris, justament els dos que van organitzar els macroconcerts de l’estiu que van generar tanta polèmica pel risc de contagi (al final unes 600 persones es van contagiar entre els dos concerts), que va fer augmentar la pressió hospitalària i Argimon va dir que no hagués hagut d’autoritzar-los.
El conseller Argimon, però, no rep les crítiques ferotges per part d’Oriol Mitjà o d’Àlex Arenas. De sobte, ara, aquests dos tuitstars són comprensius i respectuosos. No sé si és perquè Argimon és home o perquè és proposta de Junts (o per totes dues coses).
La qüestió és que Junts per moltes cabrioles que facin sempre intenten caure dempeus. Eduard Voltas ho diu molt bé en el seu darrer article: Els postconvergents són uns mestres en aquesta mena de filigranes discursives (és un elogi).
I just a mitjans de setembre es sap que hi ha 70.000 vacunes caducades per una mala previsió de salut. El conseller Argimon reconeix que s’han equivocat sent tan optimistes. Per cet, quan Vergés era consellera sortida dia sí dia també a donar la cara, al conseller Argimon l’hem vist molt poques vegades, només puntualment i sempre entrevistat, no en rodes de premsa. Mentrestant els tuitstars passen per la polèmica de puntetes, o no diuen res (insistim, què hagués passat si Vergés fos consellera?), o culpen a la població de no vacunar-se; és a dir, la culpa dels altres, no del govern. Què trist, però què ben retratats que queden.
Des que va començar la legislatura un dels principals obstacles entre les dues formacions polítiques independentistes majoritàries és posar-se d’acord en l’estratègia a seguir. ERC aposta per la taula de diàleg (també anomenada, al començament, taula de negociació), que pretén abordar el conflicte polític entre Catalunya i l’estat. Malgrat es van organitzar gran esdeveniments amb una participació altíssima amb el lema “Spain Sit and Talk” que Tsunami Democràtic va repartir en un gran acte al Camp Nou en el Barça-Madrid. Junts és contrari a la taula de diàleg, ara, però va defensar el sit and talk quan Tsunami va irrompre en el panorama polític (setembre 2019) i també abans amb el president Torra demanant diàleg sense condicions a Rajoy (maig 2018). Junts no proposa cap altra alternativa, tot i això, es va avenir a donar un marge de dos any a la legislatura acceptant participar en la taula entre governs. Puigdemont parlava de taula entre governs. ERC al principi volia que hi fos Junqueras, però el PSOE el va vetar dient que havia de ser entre governs i no entre partits.
La pandèmia Covid-19 ens ha mantingut a casa durant un any i mig. Algunes vegades amb confinament, total o parcial. Poques possibilitats de trobades o de manifestacions malgrat aquest darrer dret (manifestació), és un dret que es podia exercir en tota la pandèmia, la prudència va fer que no hi hagués una gran convocatòria l’11 de setembre del 2020. Però arriba el 2021 i, malgrat que els indicadors durant l’estiu no van ser gaire favorables, l’avenç de la vacunació, els costums adquirits i la menor mobilitat van fer que a finals d’agost hi hagués una millora dels ingressos hospitalaris, i això va derivar en tornar a organitzar una gran manifestació per la Diada. Aquest cop, però, sense inscripció prèvia via web o organitzant autocars massius des de comarques. La majoria van optar pel transport privat encara que també hi va haver alguns busos des del territori. I, malgrat que no es va fer una convocatòria tan gran com altres anys, el resultat va ser espectacular vist en directe per televisió. I té raó l’Eduard Voltas quan diu a l’article: “Avui la gent s’ha tornat a trobar, s’ha tornat a veure, ha tornat a dir “ostres, som molts”. I els que s’han quedat a casa i ho han vist per la TV de ben segur s’han dit “a la pròxima, hi vaig””. I sí, té raó, enguany no hi hem pogut ser (per dues raons peludes -gatetes- que ens mantenen a casa des de principis d’agost), però tenim moltes ganes de tornar-hi i, com diu l’Eduard, de veure que som molts, i tornar a les rutines establertes d’abans de la pandèmia quan, tradicionalment, anem a Barcelona a dinar amb una colla i a la tarda a la mani (excepte l’any que va ser a Tarragona, que vam aprofitar per veure la família).
I ha arribat el dia de l’indult, 22 de juny, per als primers empresonats del procés. La majoria de presos havien demanat permís per sortir el dia 23 de juny i passar la revetlla en família. Aquell dia, però, van signar per sortir definitivament de la presó. Bé, almenys, per sortir de la presó ara, no sabem si definitivament. Els indults són parcials, revisables i reversibles. És a dir, que poden tornar enrere en qualsevol moment. La inhabilitació era de calaix, no suportarien que tornessin a fer política des de les institucions, saben que són els millors.
El mateix dia 23 hi va haver rebuda a peu de presó, i parlaments.
Tots els presos han estat rebuts als seus llocs d’origen.
Comença juny amb una bona notícia, la justícia europea retorna la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí que havia estat retirada a principis de març, amb una forta divisió a la cambra europea. Si la retirada de la immunitat va acaparar portades, el seu restabliment ha tingut titulars breus mig amagats a la premsa catalana, o ha estat ignorat per la premsa espanyola; és cert que fa anys que vivim en mons paral·lels: Els principals diaris espanyols amaguen als lectors que Puigdemont torna a tenir immunitat.
Mentrestant, Cuixart i Sànchez ja poden anar a Estrasburg: el TC confirma dividit la condemna per sedició.
Els tribunals polítics mai no sorprenen. Seguirem utilitzant la presó com a altaveu de denúncia internacional: anem a Estrasburg a acusar l'Estat. Freedom for Catalonia! #JoAcuso https://t.co/UywRtmS0Xi pic.twitter.com/PD7K1RfLn7
— Jordi Cuixart (@jcuixart) June 2, 2021
El cap de setmana del 15-16 de maig es va generar un principi d’acord entre ERC i JxCat per tal de tirar endavant el govern i la legislatura. Les darreres setmanes havien estat agòniques i fins i tot la CUP s’hi havia posat pel mig en el paper de mediador entre els dos partits polítics (veure post anterior). El 21 de maig de 2021 passarà a la història com el dia en què la Generalitat torna a tenir un president d’ERC 82 anys després. El MHP Pere Aragonès i Garcia va estar proclamat president amb 74 vots a favor i 61 en contra. Serà el 132è president de la Generalitat. Desprès de Macià i Companys, Irla i Tarradellas a l’exili.
