Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

La Rosa Tatuada

2
Fa just una setmana vam visitar el Teatre Nacional amb els alumnes per veure La Rosa Tatuada de T. Williams. A les 5 de la tarda d’un dijous, la platea era plena a vessar d’estudiants d’ESO i Batxillerat. Un presentador ens va introduir breument a l’obra i quan va dir que hi havia dues parts, la primera 1h45 i la segona 45 minuts, es va sentir un esglai a la sala. I el professorat també vam patir, perquè si l’obra no enganxava als alumnes podia ser una tarda terrible: per a nosaltres i pels actors dalt l’escenari. Sortosament, l’obra va enganxar-los des del primer moment i el públic es va mantenir més o menys atent sense estirabots. Al final hi va haver una ració extraordinària d’aplaudiments i ovacions al planter d’actors, però, sobretot, sobretot, una merescudíssima ovació per Clara Segura que aguanta el pes de l’obra…

Fa molt temps que vaig veure per primer cop Clara Segura i Bruno Oro junts dalt d’un escenari. Era una obra que ells havien muntat i es representava a una sala petita del Club Capitol, perquè a la sala gran del costat hi havia el Rubianes. Ningú coneixia gaire, encara, ni l’una ni l’altre (poc després sortirien per la tele i seria tota una altra cosa). “Maca, per favor, els postres” es dèia l’obra, el 2004. La platea mig plena. Alguns van marxar de la sala sense veure acabar l’obra i alguns de la resta vam dubtar si fer el mateix o no. Uns rèien pels descosits i altres no enteníem a què venia tanta rialla. Vaig escriure després les impressions que vaig tenir de l’obra (no gaire bones), me’n recordo de la Clara Segura, es veia que era una bona actriu tot i que l’obra no l’acompanyava. Ell, en canvi, em semblava molt exagerat i, per descomptat, no li augurava cap èxit. Bé, diria que uns anys més tard m’he de menjar les meues impressions amb patates. Clara Segura és un tros d’actriu, valor segur, que transmet i interpreta i et fa creure els personatges que personifica. Bruno Oro continua sent el ragazzo elegant i ben plantat a qui hem descobert que imita divinament i que sap estar a l’alçada d’obres com aquesta. Còmics, en definitiva, que m’agraden molt més quan es posen seriosos.