Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

A Móra d’Ebre, també…

0
Són moments polítics absolutament imprevisibles els que estem vivint com a país i Móra d’Ebre no podia faltar a la cita com a capital de comarca que ha de ser el far de la Ribera. El degoteig de municipis (ha estat i) és constant i, a poc poc, el mapa es va omplint de taques que ja són “territori català lliure” i demanen al Parlament la celebració d’un referèndum per a decidir si volem ser independents dins d’Europa. Diria que hem perdut la por, potser des que aquell ciutadà va decidir no pagar peatges, potser de tantes coses que ens han dit i ens han fet, potser perquè estem cansats de tants anys donant cops a la mateixa paret i hi ha coses que acaben caient pel seu propi pes…  Sens dubte, el govern español ens “ajuda” incomplint, una altra vegada, el que diu l’Estatut. Aquí se’ls hi veu el llautó: resulta que la Constitución és sagrada i cal complir-la, però l’Estatut si s’incompleix no passa res. Una és la llei de l’Estat, l’altra la d’una comunitat autònoma d’irreductibles que tenen la mania de demanar i parlar una llengua pròpia en comptes de la lengua común i surt en Lara i diu que s’endurà Planeta si aquí som independents perquè ja no parlarem castellà… Joan Tardà va ser molt clar al Congreso fa uns dies referent a la llengua: va fer un recordatori de Martí Gasull, mort recentment, va recordar que només 12 famílies havíen demanat ser escolaritzades en castellà a Catalunya i se’ls hi havia concedit, enfront les 125.000 que havíen demanat ser escolaritzades en valencià al País Valencià i no se’ls havia concedit, i va dir: “‘No aconseguiran de sembrar l’odi en el nostre poble i entre els pobles'(…) va reblar: ‘No ens dividiran per això. Catalunya som tots. No tenim res en contra de la llengua castellana, de la mateixa manera que no tenim res contra cap llengua’.

Tornem a Móra d’Ebre. Al ple de l’Ajuntament de dijous passat, 27 de setembre, es va aprovar la moció que presentava Esquerra a través del seu únic regidor. CIU, amb majoria, va votar-la a favor. El PSC es va abstenir argumentant que són federalistes (On era el federalisme durant els sis anys que van coincidir ZP allà i PSC aquí?), i el regidor del PP també es va abstenir (aquí se’m va escapar l’argumentació). Aquí la notícia. Aquí la moció. En alguns municipis el PSC ha votat ha favor d’aquesta moció i tenia l’esperança que aquí també ho fes, però no.

S’està avançant a petits passos, sense pressa, però sense pausa. El tomb que ha fet el Parlament i la votació de dijous va ser també per a recordar com un pas decisiu de la nostra història. Ara toca treballar de valent per al 25 de novembre, cal convèncer a molta gent (per cert, curiosa coincidència que el 25 de novembre és també el Dia Contra la Violència contra les Dones). A ningú se li escapa que són unes eleccions prebiscitàries, ni al Financial Times. Mentrestant Vidal-Quadras ens vol enviar els tancs i només ICV, CIU i ERC ho denuncien al Parlament europeu

Per acabar, avui hi ha hagut Consell Nacional a ERC. Puigcercós s’ha acomiadat (gràcies per la feina feta, per estimar el país i per fer una transició exemplar -ja en vaig parlar aquí-). Junqueras ja està preparat i s’ha donat el tret de sortida: “La independència és bona i urgent, i estem preparats per concretar-la millor que ningú”.
És cert que han florit estelades a molts balcons, que em trobo molta gent gens sospitosa d’independentista fins fa poc que em diu que ja n’hi ha prou, que s’ha acabat, que ens cal la independència… però no ens encantem amb la visió romàntica i la percepció subjectiva. Fa dècades que esperem un moment així i ara cal treballar més que mai, que el 25N sigui històric també depèn de nosaltres.

Entrevista a Oriol Junqueras a la SER.

La independència ha deixat de ser una utopia

1
Encara em dura el cansament i l’eufòria de la gran Diada. He començat a escriure alguna cosa diverses vegades, però eren massa les emocions i els sentiments i poc el temps disponible. Molts anys anant a la manifestació independentista de les cinc de la tarda, “quatre gats” en comparació amb els que dimarts vam fer que fos una apoteosi. No val ara a dir que érem 600 mil, ja sabem tothom com van aquestes coses, fa dècades que comptem malament, continuem fent-ho doncs. Dimarts vam sortir al carrer el doble que el 10J, si van dir llavors un milió, dimarts n’érem dos. D’acord, diguem un milió i mig, tan se val, va ser la més gran feta mai i la foto aèrea ho corrobora. I va ser festiva, amb carrers plens de gent de totes les edats que caminàvem, com jo, amb l’estelada i el somriure a la boca. Per motius de cotxet de nen no vam poder accedir a Passeig de Gràcia, ens vam moure per carrers laterals i per Rambla Catalunya. Ple a vessar. Vaig sentir només un clam: independència. Cap estirabot, cap violència verbal contra res o ningú, només un crit fort i unànime a favor del país que ha decidit, penso, caminar conjuntament per fer un pas endavant. Gent tranquil·la i pacífica que va sortir al carrer amb l’esperança d’un futur millor per defensar el seu país i canviar radicalment la història. Ni en els meus millors somnis independentistes m’hagués pogut pensar mai una manifestació com la d’aquesta Diada. El que pot passar a partir d’ara és imprevisible. Vull dir que, no sé quan trigarem a aconseguir la independència, però ara veig clar que ha deixat de ser una utopia. És important que no badem i fem bé les coses, la unió ha de ser la nostra força…
 

El meu president, Sr. Mas, (jo no el vaig votar, continuo militant i votant a Esquerra des de fa vint anys), ha fet uns discursos excel·lents aquests darrers dies. Sembla que aquesta vegada s’ha fet seu el missatge i aposta per dotar a Catalunya d’estructures d’estat. L’anàlisi del dia després i el discurs d’avui a Madrid m’han emocionat, i ho dic sincerament, pell de gallina. No ha dit explícitament la paraula independència, però se li ha entès molt bé. Jo m’ho he pres com l’inici del procés, ja no hi ha marxa enrera. La manifestació ha estat decisiva. Ara toca no badar, seguir fent camí pas a pas, sense pressa, però sense pausa i sumar complicitats, com més millor.

I mentrestant ja ens anem preguntant què passarà amb els Barça-Madrid, i com que som de bona fe ens imaginem que podrem continuar jugant a la lliga espanyola… però no ho tinc tan clar, que si ara ens diuen el que ens diuen quan siguem independents, ai. Molt millor la catalana, com diu en Xavier Bosch, i al Madrid ja ens el trobarem a Europa.