Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

De Levi-Montalcini a Broggi. R.I.P.

0
S’acaba l’any. El 30 de desembre de 1998 era a punt d’agafar un autocar camí de Florència quan va saltar la notícia de la mort de Joan Brossa. No era temps encara d’internet ni telèfon mòbil, així que no vaig poder seguir tot el que es va dir d’aquell savi, un pensament avui també per a ell.
Enguany, també el 30, va morir Rita Levi-Montalcini als 103 anys, un referent mundial en el seu camp. La vaig descobrir en una entrevista que em va sorprendre a El País: “Mi cerebro con casi 100 años es mejor que cuando era joven“. “Va ser un exemple per a la llibertat i el renaixement de la democràcia a Itàlia“. Una vida exemplar, amb una vellesa lúcida, una dona savia. Va posar-se a estudiar tard perquè el pare això que la dona estudiés no ho veia gaire clar. Va consagrar la vida a la ciència (va dir que mai es casaria ni tindria fills per poder-ho fer). Va aconseguir el premi Nobel de Medicina als 75 anys pels seus descobriments en el camp de la neurociència. Arribar a aquesta edat amb el cap clar i continuar treballant fins al final ha de ser fantàstic, aquí també en tenim un exemple: avui hem sabut que ens ha deixat el Dr. Moisès Broggi als 104 anys. Un altre savi que se’ns en va a final d’any. El Dr. Broggi serà recordat per moltes coses: com a metge
, com a símbol de la lluita antifranquista (va formar part de les Brigades Internacionals) i també de la independentista (va entrar a Reagrupament i va encapçalar la llista al Senat per ERC-Catalunya Sí a les darreres eleccions). També va ser membre fundador de l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), entitat guardonada amb el Premi Nobel de la Pau l’any 1985. Creu de Sant Jordi (1981), Medalla d’Or de Barcelona i Medalla d’Or de la Generalitat… I quan els senties parlar era una delícia, transmetia una pau, una saviesa i una tendresa insuperables. De les moltes coses que va dir em quedo amb aquesta frase: Broggi difereix de la idea general que la joventut és la millor època de la vida (àudio 4). ‘Totes les èpoques són bones, si estàs content amb allò que tens. Sí, la joventut té la cosa sexual, té unes delícies molt grans, però a la vellesa, encara que vegis que no tens futur, que la vida s’acaba, tens un passat fantàstic. A la vellesa tens molta més visió, l’experiència ajuda.’

Savis inoblidables, descanseu en pau.

Entrevista a Levi-Montalcini a LV
Levi-Montalcini fa 100 anys: pàg. 8 i pàg. 9.
Entrevista a La Contra a LV al Dr. Broggi.
Moisès Broggi segons ell mateix(vídeo).
Entrevista a M. Broggi a el Punt-Avui.

Ja el tenim aquí…

2
Allunyada dels mitjans audiovisuals per unes hores no he sabut fins tard que ja tenim aquí el pacte i que el 2014 serà data probable de la consulta. Tot i això, com si el meu cos anés per endavant de les notícies, he tingut un moment de joia sobtada que no sé d’on ha vingut… després la notícia… fantàstica! Pell de gallina, ho tenim a tocar! Caldrà molta paciència, molta feina, molta saviesa… per part de tots, però sobretot dels governants, dels nostres diputats i diputades… tenen molta responsabilitat, però també una il·lusió immensa, vivim moments de privilegi que fa pocs mesos ningú esperava o imaginava. Penso en molta gent que lamentablement no ho ha pogut veure… per això hem de treballar més que mai per a fer-ho possible, depèn de nosaltres, no ens podem permetre que no surti bé, el 2014 és a tocar i… “Tot està per fer i tot és possible”.

“Millorar l’educació per millorar la societat”

0
El professor i doctor en pedagogia Xavier Melgarejo va fer a TV3 una lliçò magistral comparant el model educatiu Finlandès amb el Suec i Espanyol. Va comparar-ho amb el Suec per a què en veiessim les diferències en un país proper i també amb el nostre marc de referència espanyol i així va explicar les virtuts d’un sistema que és capdavanter al món des de fa 20 anys. 
Durant l’exposició va mostrar detalladament i de manera clara les mancances que tenim en el nostre sistema i què podríem arribar a fer per millorar-lo.

Hi ha moltes anàlisis a fer, perquè molts van ser els aspectes tractats. Me’n quedo algunes que em van sorprendre i que hem de tenir en compte com a punts forts per millorar-ne el nostre…


  • Tot el sistema educatiu és públic i ha estat estable durant els darrers 50 anys, encara que hagi canviat el govern, perquè és un model que funciona i es va crear amb un gran consens per part de tots els grups polítics. Aquí hem tingut diversos models en els darrers anys LOE, LOCE, ara pot venir la LOMCE…
  • L’Estat té poca influència en l’escola, és l’administració local la que en té més competències per ajustar el model a cada barri o poble. Aquí és justament al contrari.
  • Tot l’alumnat, des dels anys 50, té el dinar pagat a l’escola. Això és el que es diu “igualtat d’oportunitats”, si no estàs ben alimentat no pots rendir bé. Els diners, però, no venen d’educació sinó de serveis socials. Els infants són el gran tresor del país i els protegeixen. Aquí “no hi ha diners” per a menjador i els pocs que es pagaven ara se’ls estalvien fent jornada intensiva.
  • Tot el material que utilitza l’alumnat (llibres, llibretes, llapis, etc.) és gratuït. L’alumnat és responsable del que li donen i si el perd o el trenca l’ha de comprar nou. Aquí val a dir que conec petites escoles rurals que ho fan, però no és la norma general.
  • La ràtio (nombre d’alumnes) per aula és de 15, però baixa a 10 si hi ha algun alumne amb necessitats educatives especials. Aquí, abans del darrer decret, eren un màxim de 25 alumnes per aula, en alguns llocs l’organització del centre podia fer que en fossin 20. Ara en poden ser 35 i en poden ser més d’un els que necessitin atenció especialitzada.
  • Els pares s’impliquen molt en l’educació dels fills. Aquí… és diferent. A la darrera reunió de l’AMPA érem unes 20 famílies del total de 176 que en formem part.
  • L’escolaritat obligatòria comença als 7 anys, edat en què es comença a aprendre a llegir, no abans. Aquí és als 3 anys i als 6 ja tenen deures de llegir a casa, però els Finlandesos continuen sent els primers en lectura.
  • És un gran honor ser mestre, està molt ben considerat, per això només els millors poden ser-ho. L’accés és a partir de notes altíssimes i la selecció és continuada. Aquí, molts ensenyants pensem que és la feina més important del món… però devem ser els únics! ni l’administració ni la societat ho pensen. Qualsevol pot entrar al sistema amb relativa facilitat. No hi ha gaire control sobre el procés de reciclatge.
  • Les hores que dediquen a llengua i literatura són moltes menys que en el nostre sistema, però sobta veure que els resultats, en canvi, són espectacularment bons. La solució és senzilla: tenen una gran xarxa de biblioteques públiques totalment accessibles i els pares hi porten sovint els fills a llegir (llibres en paper, especificava, on hi ha un silenci sepulcral), també emeten molts programes en versió original (anglès) subtitulats, el que, a banda d’afavorir l’aprenentatge de l’idioma, fa que sentin curiositat per llegir i aprendre el que es diu i també obliga a llegir des de petit. Aquí hi ha biblioteques, sí, però no hi ha gaires pares que portin els fills a llegir (els que hi trobo sovint són també mestres o professorat), les taules més allunyades de les bibliotecàries estan guixades i fetes malbé. És difícil que hi hagi silenci molta estona seguida…

Són algunes de les coses que recordo del vídeo i que trobo certament interessants. També havia tingut l’oportunitat de llegir articles sobre l’educació a Finlàndia que va presentar X. Melgarejo i que adjunto per si és del vostre interès. Trobo excel·lent la frase que s’extreu de l’entrevista “Millorar l’educació per millorar la societat”.

Adjunto dos arxius amb anàlisis sobre l’educació a Finlàndia. Un article de X. Melgarejo i l’altre del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, tot i què cal tenir en compte  que són del 2005 i hi ha algunes dades que han canviat sensiblement (per exemple les ràtios d’alumnes/professor, el nombre d’hores lectives i de permanència i el sou dels docents).


Wertgonya!

0
Aquest matí no es parlava de res més pels passadissos i aules. De fet, a 4t d’ESO, demà els tocarà fer un debat sobre la darrera ocurrència del Ministre d’Educació. Tots estan en contra de la proposta de fer el català una llengua residual, però la meitat hauran de defensar-ho. Per fer-ho, llegiran l’ABC, El Mundo, Intereconomía… Els altres prepararan la defensa del català com a llengua vehicular a l’ensenyament. El debat promet ser interessant. Curiosament, acabem de fer les proves diagnòstiques a 3r i a 4t d’ESO. Tant en català com en castellà els nivells són alts, fins i tot el castellà supera el català en alguns punts. Sobre la mitjana de Catalunya ens mantenim per sobre. L’alumnat domina les dues llengües, de fet, més el castellà en alguns punts, per això tenim previst un pla de millora de l’expressió oral en català. Per tant, l’atac a la llengua no és per a què els alumnes sàpiguin més castellà, sinó per a què el català es perdi. Un atac molt barroer. M’ho miro perplexa, com si això no anès amb nosaltres. Em costa d’entendre que tornem a temps pretèrits amb tanta celeritat. A la Terra Alta pràcticament no he sentit parlar castellà. Hi ha pocs nouvinguts i, els que hi són, de seguida s’integren en català. No hi ha conflicte lingüístic. I, això no obstant, el nivell de castellà és notable. És decebedor que no entenguin res, o potser que volen fer veure que no ho entenen. Tot això no té cap sentit si no és que ens tenen agafats pels… i a més, en aquest cas, qui paga no mana.

Veurem com reaccionem tots plegats, però hi ha línies vermelles que no es poden traspassar. La independència és urgent, no ens podem permetre perdre més temps, per a ells som una colònia, això és evident.

Recomano vívament el Singulars de dimecres 5, tracta sobre l’educació amb el professor Xavier Melgarejo, psicopedagog, autor d’una tesi sobre l’ensenyament a Finlàndia.