Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Punt i a part.

0

Fa calor i necessito vacances, com tothom. Enguany retorno a Itàlia, la meua segona pàtria…

És tard i no tinc son, cosa normal, d’altra banda, a l’estiu. Mirar els estels de nit ha estat una de les millors ocupacions d’aquestes hores nocturnes, ara ho bescanvio per la xarxa…

Ara preparo el retorn a Itàlia, per retrobar paisatges, sabors i uns quants amics i amigues a qui fa temps que no veig en persona (fa més de cinc anys…), com passa el temps!

Ja tinc ganes de veure com ha canviat tot… i d’escriure-ho!

En quin país vivim?

0

Acabo de veure que un jutge murcià ha llevat la custòdia de les dues filles a una mare pel fet que és lesbiana. Els arguments són una bestiesa en sí mateixos la qual cosa diu molt poc a favor de la justícia espanyola. Si divendres hi havia la retirada de El Jueves, avui toca això i demà què?

Sembla estrany que estem al
2007 i en un país suposadament civilitzat. De la portada de El Jueves se n’ha
parlat a tort i a dret, però sens dubte el pensament més assenyat em continua
sent el d’en Terricabras que comparteixo totalment.

Dissabte a la nit una pel·lícula
de producció parcialment catalana
ens relatava, basat en fets reals, com dues dones volien
ser mares i els entrebancs que es trobaven. Fa un parell d’anys es va aprovar
la llei que legalitzava els matrimonis entre persones del mateix sexe i es va
obrir una polèmica escandalosa.

L’església catòlica ha posat
el crit al cel per la nova assignatura “Educació per a la ciutadania” perquè es
parla de l’homosexualitat amb normalitat.

En fi, no sé a quin país
vivim, si al que equipara els drets de les persones o al que els ataca
basant-se en criteris de dubtosa moralitat.

Saviola se’n va, què bé!

0
M’agrada el futbol, fins i tot el vaig practicar quan era (més) jove. He gaudit de l’espectacle durant molts anys i m’encanta veure un partit de qualsevol equip, però sobretot del Barça. I avui me n’alegro tant que marxi en Saviola…

Mai m’ha agradat i ara el veuré escalfant banqueta al Madrid i a més li pagaran i tot, què bé. Saviola és un jugador oportunista, que gairebé sempre l’erra de cara a porta i el pitjor és que no se’l veu feliç jugant i això no m’agrada gens, tot és u en Giuly, ell sí que és un crack. Algú que fa la feina que li agrada ha de ser feliç, o almenys semblar-ho, i més si es dedica a l’espectacle. En canvi, ell s’arrossega per tot, sembla que li faltin piles…

El Barça s’ha tret una nosa de sobre i jo que me n’alegro.

Exalumnes, un plaer

0

Dissabte a la nit i girant per la xarxa em trobo una de les meues exalumnes… i això em porta a pensar en el recorregut fins avui.

Fa uns quants anys que em dedico a l’
educació,
i un dels plaers és veure quin camí han fet els antics alumnes. Amb
alguns encara hi mantinc contacte i em van explicant on paren i què fan.

Quan vaig començar era més fàcil que em confongueren amb alumna que amb “profe”. Vaig tenir la sort de poder explicar a COU (2n Bat), i l’alumnat era generalment bo i amb interès per la matèria. Un plaer indescriptible.

Com que la feina m’ha anat portant per diversos llocs del nostre territori, he anat veient com creixien des de totes les edats i cursos i ha estat prou interessant. Amb el pas dels anys ja han acabat els estudis; orgullosament puc dir que alguns són col·legues meus; altres han esdevingut amics. I avui, mirant-ho amb perspectiva, veig una galeria de cares i llocs que Déu n’hi do.

Fa maco, vés.

Torna l’Umbria Jazz

0

Ahir va començar l’Umbria Jazz (pronuncieu accentuant la “u”), un dels festivals de Jazz més importants d’Itàlia. Perugia, capital d’aquesta regió central italiana, és una “belíssima” ciutat d’uns 150.000 habitants, dels quals uns 30.000 són estudiants d’arreu del món.

No cal dir que al juliol s’hi respira un ambient especial. Normalment s’hi fan molts cursos d’estiu (de dia) i moltes festes (de nit i matinada).

Ja fa uns quants anys, gràcies a uns amics que hi vivien i que me’n parlaven meravelles, vaig decidir anar a Perugia al juliol i no a l’agost com sempre. El resultat va ser espectacular: deu dies de música per tot arreu. La festa comença a migdia a la piazza Italia i continua durant la tarda, vespre i nit amb concerts, tant de pagament com gratuïts. L’ambient de la ciutat és màgic gairebé sempre, però s’accentua durant aquests dies. Passejar per Corso Vanucci és un plaer. Després pots endinsar-te pels diferents carrerons de la part antiga i potser vas a petar a un local amb jazz en directe.

Per sopar i tros de pizza (és clar) i una birra. I a continuar ballant i rient fins a la matinada, on la gent es reuneix davant les facultats de lletres (amb gespa magnífica) i continua fent música fins que surt el sol. I així un dia i un altre… aix, quin plaer!

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

“Raddoppiamo gli stipendi ai nostri professori”

0

Fa unes setmanes arribava el final de curs i amb ell tot de cites i opinadors diversos sobre les vacances del professorat, dels seus sous, etc.


Especialment dur va ser en
Xavier Roig,
que en la seva línia, va disparar a tot el que va poder del sistema
educatiu, va posar com a exemple els sous del professorat italià i per
això hi he tornat a pensar ara, es veu que allà les coses no són tan de
color de rosa.

El text va ser molt ben respost per Gerard Palacín en una altra carta llarga que va ser vista i no vista al diari on estava penjada.

Avui navegant per La Repubblica, he trobat aquest article d’opinió en que explica la degradació del sistema educatiu i que cal reconduir-lo altre cop. Recordo que, fa una vintena d’anys, els companys de la Universitat que venien d’Itàlia elogiaven el nostre sistema d’estudis, allà estaven en ple procés de reformar-lo per aconseguir que la Universitat fos mínim de cinc anys. Aquí era de cinc anys i allà de quatre i tothom coincidia que allà era poc.

Vint anys més tard en trobem a la inversa: allà són cinc anys d’Universitat i aquí quatre (teòricament). Mentrestant, sembla que el problema no és el nivell de l’alumnat (dono fe que una companya Erasmus italiana aquí va treure uns quants deus als exàmens i s’enduia els elogis de tothom, cosa que no entenia perquè em deia que aquí la gent no estudia i els exàmens són més fàcils, per tant li era més senzill), que allà és bo, sinó els sous del professorat. Segur que hi posaran remei aviat.

Sigui com sigui l’educació sempre és enmig del debat i, si parlem d’altres coses que l’envolten, encara més.