Coses a dir

Juliol ha estat marcat per l’acostament dels presos a presons catalanes després de prou polèmica entre els jutges i el govern de l’Estat sobre qui tenia potestat per l’acostament o no dels presos: l’acostament dels presos polítics a Catalunya sí que depèn del govern de Pedro Sánchez;  el PSC reitera que l’acostament de presos s’ha de fer quan acabi la instrucció. Santamaría, sobre l’acostament de polítics presos a Catalunya: “És posar la guineu a cuidar les gallines”.

Però sí, després de tot van anar venint a Catalunya per etapes. Aquí teniu l’emocionant relat de la Carme i aquí el de Jordi Cuixart. Els presos feia temps que havien de ser a Catalunya, de fet. la presó preventiva és injusta, tothom ho sap i és profecia, i més quan el tribunal alemany ha dictaminat que no hi va haver ni rebel·lió ni sedició i “només” es pot jutjar a Puigdemont per malversació. Això ha fet que Llarena retirés l’euroordre i, amb l’esprint de dret que hem fet tots, sabem que ara poden circular lliurement per tot el món tret de l’Estat Espanyol, on poden ser detinguts. Per cert, Rull, Romeva i Bassa denuncien la seva presó preventiva a les Nacions Unides i segueixen els passos de Junqueras, Sànchez i Cuixart.

Mentrestant, la Cort de la UE avisa que si els tribunals d’un estat membre no són independents ningú no hi ha de ser extradit. Avis per a navegants.

Bé, ara tenim als homes a la presó de Lledoners, a la Dolors a Figueres i la Carme a El Catllar. Ja han passat quatre mesos des que Marta Rovira va anar a Suïssa:

4 mesos d’aquella nit esperpèntica. 4 mesos de l’última abraçada. 4 mesos d’aquella promesa: no defallim, seguim lluitant per la vostra llibertat, seguim lluitant per la veritat (tota i sempre), seguim lluitant pels nostres drets col•lectius! No deixarem de fer-ho ni un sol dia! pic.twitter.com/oeky11AjR6

— Marta Rovira Vergés🎗 (@martarovira) July 24, 2018

(més…)

Avui he sabut que la Rossana ja no hi és. No ha superat l’operació de cor a què es va sotmetre fa gairebé quatre mesos. Han estat setmanes d’angoixa debatent-se entre la vida i la mort i, finalment, ha perdut la partida.

No puc deixar de plorar des que ho he sabut. Em venen tot de records, feliços, amb el el seu món. Una persona vital, alegre i creativa que encomanava alegria allà on anava.

Així, d’entrada, devia fer uns vint anys que ens vam conèixer quan era estudiant d’art a la Università di Perugia. Va ser a l’estiu, a l’Umbria Jazz. Una companya de classe de Silvia M., una altra alumna d’art que va ser a Barcelona durant sis mesos. Silvia sempre em parlava de Rossana, malgrat la diferència d’edat, s’entenien molt bé. Feien els treballs juntes i també algunes mostres d’art. Rossana tenia moltes ganes d’aprendre. Quan va tenir els fills grans i ja no era tan necessària a casa, va decidir començar a estudiar art, la seua passió. Li devien faltar pocs anys per fer-ne 60 quan va entrar a la facultat, el seu marit havia mort i ella necessitava omplir el seu temps després de la prejubilació. Una dona amb coratge, doncs. Sempre l’he admirada per això i per la seua fam d’aprendre.

Ara al març n’havia fet 82. Justament va ser el darrer dia que vam parlar, ja estava a l’hospital esperant l’operació. Va nàixer el mateix dia que ma iaia i el mateix any que ma mare, per això m’era fàcil de recordar el dia i l’edat.

El darrer cop que ens vam veure em vaig estar a ca seua uns dies a Perugia, al 2012, i uns dies més tard ens vam retrobar a la casa de muntanya a Colfiorito també amb Silvia. Quan s’ajuntaven les dues eren un remolí de paraules posant-se al dia de les mostres d’art o les activitats. Totes dues treballadores incansables ara es veien menys des que Silvia havia anat a viure més al sud de l’Umbria.

Vivia fora del centre, en un pis amb jardí, molt tranquil, i de tant en tant anava a Colfiorito on s’hi estava més fresc a l’estiu. Aquell darrer estiu vam xerrar molt, però ja li feia mandra sortir gaire de casa. Al centre de Perugia ja feia anys que no hi anava, i tampoc a Roma, la seua ciutat de naixença. Vivia tranquil·la amb la visita dels fills i els nets, i els amics.

Es va quedar pendent que vingués a Barcelona. Feia anys que m’ho deia, però no trobava mai el moment. Darrerament ja li feia mandra viatjar i abans d’això preferia anar a llocs on no hi havia estat mai. De fet, es van quedar moltes coses pendents i sempre anavem parlant de quan les fariem.

Cara Rosssana, has treballat molt, has viscut molt, has estimat molt, tan estimat molt, t’hem estimat molt… Reposa en pau.

https://www.facebook.com/massimo.marini.33/videos/1961999243852574/

(més…)