Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Arxiu de la categoria: Coses meues

Guanyar al masclisme (II). S’ha acabat.

0

La FIFA ha fet públic que inhabilitat a Luis Rubiales tres anys. L’ex-seleccionador espanyol entrena ara a la selecció femenina del Marroc L’esperpèntica intervenció de Rubiales divendres 25 d’agost a l’assemblea de la FEF va fer córrer rius de tinta, opinions, comentaris… pocs se n’han sentit al marge, sigui per donar-li suport (amb el silenci vergonyant o la condemna tèbia, com un club molt nostrat), sigui per recriminar l’actitud o començar una revolta amb el lema #ShaAcabat #SeAcabo. Alèxia Putellas va començar amb un simple tuit (ara xarxa X), i la van seguir multitud, començant per les companyes futbolistes que van guanyar el mundial que van que van emetre un comunicat conjunt que espera adhesions.

És trist que fins que no és molt evident a ulls de tothom, no es faci alguna cosa, però res no és casual i cal aprofitar el moment. I més trist que això amagui el més gran èxit del futbol femení.

(més…)

L’Alegria que passa, al Poliorama, retrobant sensacions

0
Publicat el 7 d'abril de 2023

Amb la M.R. fa uns quaranta anys que ens coneixem. Semblen molts, però la veritat és que han passat volant. L’altre dia vam anar al teatre a veure L’Alegria que passa i vam xalar moltíssim. Val molt la pena i espero que aguanti mesos al cartell per poder tornar-la a veure. De fet, fent cua, una noia comentava que feia dos dies que hi havia anat i ara repetia amb la família. “Val molt la pena” -ens va dir, i tenia raó-.

Amb la M.R. havíem d’anar al teatre abans de la pandèmia. Teníem entrades per La dona del 600 al Fortuny el 13 de març del 2020. Es va cancel·lar, clar, i la van fer més tard, però no estàvem per la labor de tancar-nos a un teatre i ens la vam perdre. Les dos obres tenen en comú una actriu, l’Àngels Gonyalons. I, fent memòria, vam recordar la primera vegada que l’havíem vist juntes damunt l’escenari, era el 1990, al teatre Goya amb Estant Tocant La Nostra Cançó. I he trobat l’entrada i aquesta té una bona història.

(més…)

“Gurrera’s in the world”

0

El meu segon cognom és Gurrera. Sí, ho heu llegit bé. No és ni Guerrera, ni Guerra, ni cap altra combinació. És estrany, ho sé. Poques vegades me l’han escrit bé. Fora del meu poble, mai, he de dir, així que estic acostumada a lletrejar-lo: G-U-R-R-E-R-A, Gurrera.

Bé, la cosa és que Gurrera ve de Gurrea i és originari de Navarra. D’allí va passar a l’Aragó i va arribar a Catalunya per Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre). Algú al segle XVI va pensar que es llegiria millor Gurrera i li va afegir la “r”.  Així que els Gurrera que hi ha escampats pel món tenen origen a Móra d’Ebre o això és el què s’explica en aquesta pàgina de Facebook on un dels Gurrera, ara fa deu anys, va tenir la pensada de fer-hi coincidir tots els què portem el mateix cognom.

Si escric aquest post és perquè he tingut una troballa a Twitter d’uns Gurrera amagats. L’actriu i pedagoga teatral Lídia Linuesa té com a segon cognom Gurrera. Germana de Josep Linuesa, també actor, que tampoc li encerten el segon cognom. Aquí quan diu “nombre real” també li posen “Guerrera”. S’ha pogut corregir a la Viquipèdia, però el cert és que a la majoria de llocs hi ha el segon cognom erroni.

En fi, si per casualitat algú coneix un Gurrera i li vol fer arribar aquest post, estaria bé saber-ne l’existència i l’origen. A la pàgina del Facebook n’hi ha de Sicília, dels USA, sé que n’hi ha a Canadà, a Holanda… on han anat a parar els Gurrera del món?

Sant Jordi 2021, àvids de normalitat

0
Publicat el 24 d'abril de 2021

Feia uns dies que estava núvol i feia mal temps i l’alumnat estava més alterat que de costum. Però avui Sant Jordi ens ha portat un Sol esplendorós. Al matí hem sortit a fer jocs tradicionals a la vora del riu amb 1r i 2n d’ESO. Ha estat esplèndid. Hem xalat molt. Després d’estar tancats a l’aula durant tots aquests mesos s’ha agraït poder sortir i més encara quan el dia ha acompanyat tant. Feia calor i un ventet suau que ajudava a què el Sol fos més suportable. El contacte amb la natura és medicinal.

I la tarda ha estat de passeig de llibreria a llibreria i de roses en roses. En teníem moltes ganes tothom de tornar a comprar roses i llibres. A la floristeria del costat de casa s’han inflat a vendre’n i han fet net. A les sis de la tarda poques en quedaven a cap dels establiments de la població. I a les llibreries hi havia cua. Jo també n’he fet malgrat que tenia el llibre encarregat de feia dies. Aquest és el meu llibre per aquest Sant Jordi tan especial.

(més…)

Impressions del Berguedà (i III)

0
Publicat el 23 d'agost de 2020

El berguedà és una comarca preciosa, de muntanya, plena de llocs bonics i turístics que bé meriten una visita. Hi vaig trobar gent forta, acollidora i amable, però també n’hi havia alguns (nouvinguts) que no eren ni tan oberts, ni tan acollidors ni tan amables, com a tot arreu. Acostumada a ser a prop del mar aquelles muntanyes tan altes m’ofegaven al principi, potser perquè vora l’Ebre les muntanyes més aviat s’insinuen i a Barcelona tens el mar. Ara, un cop ets dalt la muntanya el paisatge és una meravella, això sí, idíl·lic.

Des de Queralt.

(més…)

Impressions del Berguedà (II)

0
Publicat el 13 d'agost de 2020

Berga sempre ha estat allà, en el meu record, i em tornava tot el que hi vaig aprendre d’una manera recurrent, potser perquè havia de tancar algun capítol que va quedar obert, potser perquè va ser el primer destí i d’això sempre te’n recordes, potser perquè vaig tenir prou tranquil·litat per a fer allò que m’agradava: escriure. “Escriptor és aquell que troba plaer en el fet d’escriure” em deia el Quim, i així em sentia jo allà sentint plaer en el fet d’escriure.

El pis del carrer ciutat i els pisaires

La tranquil·litat del pis de tres habitacions al Carrer de la Ciutat (carrer Major per als berguedans), no va durar gaire, la Montse, substitut que arribava, substitut que m’enviava, la qual cosa em va anar bé econòmicament, tot s’ha de dir, i em va permetre conèixer prou gent i fer una amistat que encara avui en dia conservo, l’Elvira Fornés, de Jesús Pobre, Marina Alta.

(més…)

Impressions del Berguedà (I)

1
Publicat el 9 d'agost de 2020

La pandèmia ha fet canvis en el nostre patró de comportament, quedem amb distància i amb mascareta i, malgrat tens moltes ganes d’abraçar a amics que fa molt temps que no veus, un toc amb el colze ens deixa mig conformats. Enguany, els plans de viatge s’han alterat i n’ha aparegut un altre llargament desitjat, però que mai trobava el moment per una cosa o per una altra. Així, doncs, gairebé per una casualitat inimaginable fa només unes setmanes, hem tingut la sort d’anar a parar a Graugés, a una masia preciosa enmig de la natura, i des d’on hem pogut visitar indrets, retrobar amics i tenir llargues converses sense pressa envoltats d’una naturalesa esplèndida, un menjar excel·lent i una tranquil·litat absoluta.

(més…)

Litterarum, premi Nacional de Cultura. Rebrotem.

0

El passat dijous a la nit es van lliurar els Premis Nacionals de Cultura. L’acte, dirigit per Anna Rosa Cisquella i produït per Dagoll Dagom, el va conduir l’actor Pep Cruz, i va comptar amb actuacions diverses.

Sempre és maco veure el lliurament dels premis, però aquest cop hi havia més motius encara, Albert Pujol, director de Litterarum, va recollir-lo en nom de l’equip. Ho podeu veure en el vídeo següent a partir del minut 32.

Litterarum i la Fira del Llibre es desenvolupen el mateix cap de setmana de finals de maig a Móra d’Ebre. Són espectacles de petit format que tenen un públic local i forani. Molts programadors i altres que venen cada any per la qualitat/preu del que s’hi troben. El català puja a escena de la mà de rapsodes, cantants i actors d’estils i origens diversos. Són píndoles culturals escampades per diversos escenaris en espais de la població; des de la plaça de dalt al castell, passant per la llibreria Bassa i el teatre La Llanterna; i a vegades, també dins o prop del riu.

Premis Nacionals de Cultura 2019

Pujol, en el seu parlament, va recordar els incendis patits la darrera setmana que han socarrimat mitja comarca.

(més…)

Rossana. In memoriam

0

Avui he sabut que la Rossana ja no hi és. No ha superat l’operació de cor a què es va sotmetre fa gairebé quatre mesos. Han estat setmanes d’angoixa debatent-se entre la vida i la mort i, finalment, ha perdut la partida.

No puc deixar de plorar des que ho he sabut. Em venen tot de records, feliços, amb el el seu món. Una persona vital, alegre i creativa que encomanava alegria allà on anava.

Així, d’entrada, devia fer uns vint anys que ens vam conèixer quan era estudiant d’art a la Università di Perugia. Va ser a l’estiu, a l’Umbria Jazz. Una companya de classe de Silvia M., una altra alumna d’art que va ser a Barcelona durant sis mesos. Silvia sempre em parlava de Rossana, malgrat la diferència d’edat, s’entenien molt bé. Feien els treballs juntes i també algunes mostres d’art. Rossana tenia moltes ganes d’aprendre. Quan va tenir els fills grans i ja no era tan necessària a casa, va decidir començar a estudiar art, la seua passió. Li devien faltar pocs anys per fer-ne 60 quan va entrar a la facultat, el seu marit havia mort i ella necessitava omplir el seu temps després de la prejubilació. Una dona amb coratge, doncs. Sempre l’he admirada per això i per la seua fam d’aprendre.

Ara al març n’havia fet 82. Justament va ser el darrer dia que vam parlar, ja estava a l’hospital esperant l’operació. Va nàixer el mateix dia que ma iaia i el mateix any que ma mare, per això m’era fàcil de recordar el dia i l’edat.

El darrer cop que ens vam veure em vaig estar a ca seua uns dies a Perugia, al 2012, i uns dies més tard ens vam retrobar a la casa de muntanya a Colfiorito també amb Silvia. Quan s’ajuntaven les dues eren un remolí de paraules posant-se al dia de les mostres d’art o les activitats. Totes dues treballadores incansables ara es veien menys des que Silvia havia anat a viure més al sud de l’Umbria.

Vivia fora del centre, en un pis amb jardí, molt tranquil, i de tant en tant anava a Colfiorito on s’hi estava més fresc a l’estiu. Aquell darrer estiu vam xerrar molt, però ja li feia mandra sortir gaire de casa. Al centre de Perugia ja feia anys que no hi anava, i tampoc a Roma, la seua ciutat de naixença. Vivia tranquil·la amb la visita dels fills i els nets, i els amics.

Es va quedar pendent que vingués a Barcelona. Feia anys que m’ho deia, però no trobava mai el moment. Darrerament ja li feia mandra viatjar i abans d’això preferia anar a llocs on no hi havia estat mai. De fet, es van quedar moltes coses pendents i sempre anavem parlant de quan les fariem.

Cara Rosssana, has treballat molt, has viscut molt, has estimat molt, tan estimat molt, t’hem estimat molt… Reposa en pau.

https://www.facebook.com/massimo.marini.33/videos/1961999243852574/

(més…)

Dia 17. L’hora de la política

0

Des del 21D Arrimadas s’autoproclamava la guanyadora de les eleccions obviant que el bloc independentista té 70 escons i l’unionista 57, els comuns (ni sí, ni no), 9 (veure apunt anterior), total, 135 diputats. Albiol li va dir que l’alegria li duraria 5 minuts. La majoria parlamentària és a 68 escons, així doncs, la República compta amb més nombre d’escons (70) que el bloc monàrquic (57). Per triar un President/a del Parlament o de la Generalitat cal majoria absoluta en primera volta o més vots positius que negatius en segona volta, que s’ha de produir dos dies després.

Roger Torrent dirigint-se a votar. Via El País.

Respectant la majoria de la voluntat del poble català, tant el president del Parlament com el de la Generalitat han de ser del bloc guanyador. La qüestió és que amb cinc diputats a Bèlgica i tres a la presó, el bloc independentista (només) té 62 diputats. Els dies anteriors a l’elecció del president i la mesa del Parlament, Ciutadans i PP van acusar als comuns (CeC) que serien els culpables que hi hagués un president independendista perquè depenia d’ells (Los comuns resisten la presión de Arrimadas y Albiol para que Ciutadans presida el Parlament). Ells (CeC) havien dit per activa i per passiva que s’abstindrien en la votació. És a dir, el plantejament de PP i Cs era que com que els independentistes de l’exili i de la presó no poden votar (obro parèntesi: el jutge Llarena va deixar aquesta possibilitat oberta als tres diputats a la presó, com s’ha explicat en un apunt anterior), s’obria la possibilitat que el bloc del 155 i CeC sumats (57+9= 66), superarien als 65 dels independentistes (62+3 a la presó amb permís de delegar el vot). És a dir, per a què ens entenguem, no els interessa la voluntat del poble expressada a les urnes que vol, clarament, restituir el govern anterior i continuar construint la República; volen guanyar, sigui com sigui.

(més…)

Dia 15. Cas Palau

0

Després de nou anys d’instrucció, dilluns 15 s’esperava la sentència del Cas Palau (Palau de la Música). Finalment, arriba: La sentència del cas Palau: presó per a Millet, Montull i Osàcar i condemna a CDC a retornar 6 milions al Palau. Per cert, Els corruptes reben condemnes, però els corruptors, no: La justícia no toca Ferrovial.

La setmana anterior, Mas anunciava per sorpresa que feia un altre pas al costat i deixava la presidència del PDECAT. Ho explicava en el context que ara era un bon moment després de les eleccions del 21D i que JxCat havia d’eixamplar la base social i ell podia ser percebut com una rèmora del passat. A ningú se li va escapar que faltaven quatre dies per sortir la sentència del cas Palau. Mentrestant, Marta Pascal nega que la sentència tingui res a veure amb PDeCAT (El PDeCAT, sobre la sentència del ‘cas Palau’: “Té a veure amb CDC”). Mas critica la ‘duresa’ de la sentència del cas Palau i diu que hi recorreran en contra. Encara que no tothom hi està d’acord en això que diu Mas:

És un bon moment per recordar que ERC, partit en què tinc l’orgull de militar des de fa més de vint anys, no té un sol cas de corrupció en els seus 86 anys d’història. Ni un. No ens hauríem de cansar de repertir-ho! I és així com volem la República que estem construint!

Millet i Aznar. Foto: Público

Mentrestant, els Jordis i en Quim tornaven a declarar, però es rebutjava deixar-los en llibertat. Igual que a Junqueras. El Suprem denega el trasllat de Junqueras a una presó catalana i li prohibeix d’assistir als plens en una decisió sense precedents. Llarena no deixa anar els presos polítics al parlament perquè tenen massa suport social. 

El cas és que he votat a Junqueras i vull que sigui ell qui em representi. Com jo, hi ha 935.860 persones més que esperem que ens pugui representar a la cambra. Els nostres presos estan Pitjor que els presos d’ETA (no us perdeu aquest article de José Antich), que sí que van poder anar a la cambra a representar als seus votants.

(més…)

Dia 1. Tossudament alçats

0
Publicat el 1 de gener de 2018

Avui fa tres mesos de l’1 d’octubre que no oblidarem mai, i seguim tossudament alçats enmig d’unes festes que enguany tenen un regust diferent. No serà una veritable festa fins que no hi siguem tots.

Des del dia 21 de desembre tenim encara més raons. Amb el recompte del vot exterior, els resultats electorals definitius donen 2.078.710 vots a les forces independentistes. Ciutadans ha perdut un escó a Tarragona que l’ha guanyat el PP. Així, el PP continua sent la darrera força al Parlament empatada amb la CUP, però amb menys vots. Aquí trobareu els 135 diputats.

Les reaccions després del 21D han estat molt diferents: Jordi Cuixart diu ‘La majoria aclaparadora del sobiranisme demana actuar amb més generositat i sentit d’estat que mai’. Eurodiputats demanen a la UE que exigeixi a Espanya dialogar amb els independentistes (enllaç). En canvi, Rajoy no fa autocrítica pel 21-D i menysprea Puigdemont, a qui no considera interlocutor.

Tot i això, la maquinària repressora de l’estat no s’atura: un informe de la Guàrdia Civil assenyala Pep Guardiola, Lluís Llach, Anna Gabriel i Agustí Alcoberro, entre altres desenes de persones. També diu que les manifestacions de la Diada són considerades delicte de rebel·lió, posat en qüestió per molts juristes, un és aquest.

El dia 27 van ser detinguts dos regidors de la CUP de Reus encausats per l’1-O. Es produeix una gran concentració davant els jutjats per demanar l’alliberament. Al dia següent són alliberats.

I no només aquí al Principat hi ha repressió: La policia identifica dues persones a Palma per cantar nadales a favor de l’alliberament dels presos polítics i Montoro intervé també la Generalitat Valenciana. Després del 21D l’estat continua aplicant el 155 i fins i tot colla encara més l’economia. 

Potser el 21D té a veure amb què els policies nacionals que vivien en vaixells, han marxat definitivament abans del 30 de desembre. El mateix dia que, al vespre, el nostre president a l’exili feia el tradicional “discurs de Cap d’Any del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, emès des de Brussel·les el 30 de desembre de 2017“. I Junqueras fa un missatge des de la presó: ‘Actuarem seguint els valors del diàleg, la pau, la concòrdia i l’amor’.

A tot això cal afegir les negociacions per a formar la mesa del Parlament. La nova mesa del parlament estarà formada per dos membres de Cs, dos de Junts per Catalunya, dos d’ERC i un del PSC, es constituirà el proper 17 de gener. També hem vist reclamacions exòtiques amb un evident “si cola, cola”. I la Diputació Permanent aprova presentar un recurs contra l’aplicació del 155. A tot això, una menció per Anna Simó i Castelló, diputada al Parlament durant 11 anys, membre de la mesa en les dues darreres legislatures i que ja no serà diputada per decisió pròpia. Després de tants anys dedicada a la política de primer nivell canviarà el seu rumb professional. És una pèrdua i un exemple a seguir per la feinada que ha fet tots aquests anys. Ha deixat una forta petjada i se la trobarà a faltar.

Mentrestant, els partits que defensen la república volen restituir el govern cessat. Sabem que hi haurà molts entrebancs entre els consellers que són a l’exili i els que són a la presó. En els propers dies  caldrà resoldre-ho. De moment, el dia 4 anirà Junqueras al Suprem per decidir si continua empresonat. El dia 11 serà el torn dels tres restants (Cuixart, Sànchez i Forn).

Dia 21. La democràcia sempre guanya

2

Dijous 21 de desembre de 2017, una altra vegada, votem. Mariano Rajoy havia convocat eleccions en aplicació del 155. Unes eleccions fetes a mida, amb líders a la presó o a l’exili i, els que n’han sortit, sota mesures que els impedeixen parlar amb claredat. Suposo que la convocatòria va ser precipitada perquè va caure en dijous, dia laborable. No votàvem en dia laborable, també dijous, des de 1982. La seua esperança era que guanyés el bloc constitucionalista, com en diuen ells (C’s, PP i PSC) i acabar així amb el procés. La nostra que guanyés el bloc de la república (JxC, ERC i CUP).

El dia va començar amb nervis. No eren unes eleccions normals, ens ho jugàvem tot. Molts apoderats nous, més de 1000 per ERC a les Terres de l’Ebre. A Móra d’Ebre en vam tenir 10 de nous, i va anar molt bé perquè, al ser dia laborable, no tothom estava disponible totes les hores. Vam fer torns. Havíem fet formació els dies previs. Un goig ser tants. Ens esperàvem que podien fer de tot i calia estar al cas per garantir el vot.

A les 8 del matí ja érem una bona colla d’apoderats.

A Móra d’Ebre la jornada va transcórrer amb normalitat. Gentada a les 9 del matí per anar a votar, segurament aprofitant abans d’anar a la feina.Tot i el permís de 4 hores també hi ha molts autònoms. Cues a primera hora. El darrer cop que havíem votat ho havíem fet allà mateix, però en unes altres urnes, aquell 1 d’octubre que no oblidarem mai (en vaig parlar en un altre post).

Cap a les 10 van arribar molts apoderats de C’s. Una vintena. Venien de Saragossa, després es van repartir per altres pobles de la comarca. A la tarda van protagonitzar algun enfrontament verbal amb un president de mesa. No va passar res destacable, però sí que vam tenir tots més cura de l’habitual en revisar les cabines i particularment mirar si els sobres eren correctes, atès el que havia passat en altres col·legis.

Cap a la 1 la participació era al voltant del 30%, més o menys com el 27S del 2015. Però a la tarda va augmentar i vam arribar fins al 80%. Més que fa dos anys. Va venir moltíssima gent. Set meses de votació. Apoderats de diverses formacions. Tots vigilants. Potser per això, per les particularitats de la jornada (estàvem molt advertits sobre possible frau electoral), tothom va estar molt concentrat. A la meua taula els resultats van quadrar a la primera. Frec a frec ERC i JxC. C’s empatava amb PSC. A nivell nacional C’s anava agafant avantatge, però el bloc de la república sumava.

En arribar a casa em vaig trobar Arrimadas fent un discurs de victòria sense precedents (“les set postveritats d’Arrimadas”). A l’esquerra de la pantalla posava la suma d’escons per blocs. L’opció de república continua tenint majoria. Hem resistit l’embat.

A la BBC ho tenen clar.

Els mitjans internacionals se’n fan ressò. I Merkel demana que es deixi formar govern a Catalunya (reconeix la victòria de l’independentisme).

Res no serà fàcil, però “tot està pe a fer i tot és possible” (com deia el poeta).

Dia 16. Soraya i la campanya

0

A les acaballes de la campanya desembarca la primera línia del PP. A un míting a Girona a Soraya se li escapa això:

Separació de poders en entredit i el PDeCAT que decideix denunciar-ho. No sé si la denúncia tindrà gaire recorregut. (dies més tard, a les votacions, es comprova que qui està “en liquidació” a Catalunya és el PP; només tres escons per Barcelona, darrera força política al Parlament, el vídeo se li gira en contra).

Vull destacar aquesta notícia que he trobat especialment rellevant de què fa el 155 i el desconeixement tan gran que tenen del nostre país. Han destituït a tots els treballadors de les delegacions catalanes a l’estranger per estalviar-se molts diners, segons ells. En canvi tenim això: “La sorpresa dels treballadors del Ministeri d’Exteriors a les delegacions catalanes, en dues anècdotes“. diu la notícia: Segons apunta Sort, quan “els enviats del Ministerio” van arribar a la Conselleria d’Afers Exteriors, van demanar el llistat de les persones que treballaven a les delegacions de la a Generalitat a l’estranger. Quan els van facilitar la llista, un document amb uns 30 o 40 noms, van exclamar que les volien totes. Els treballadors de la conselleria els van assegurar que aquests eren tots els noms. “No se’n sabien avenir. No en tenien ni idea: realment creien que eren com les ambaixades espanyoles, amb desenes de treballadors cadascuna”, apunta el periodista.

Un cop tenien els noms a les mans, van demanar una llista detallada de les residències oficials dels delegats i dels cotxes oficials que utilitzaven. Els treballadors, segons Sort, els van dir que “se pagan la casa con su sueldo y viajan en transporte público”. Aquesta resposta va ser entomada amb cares d’estupefacció pels representants del govern espanyol.

Sort tanca el fil dient que “el Ministerio es creia les mentides dels mitjans segons les quals les Delegacions eren un cortijo d’enxufats i despilfarro, com passa amb la seva acció exterior” i afirma que “el desconeixement era total, i encara no entenen com tan poca gent ha pogut fer tant”.

D’altra banda, no vull deixar passar algunes altres declaracions desafortunades amb poc respecte pels electors independentistes. Borrell parlava de “desinfectar” i Iceta sobre Junqueras: “Es el osito que todo el mundo quiso tener”.

Dia 11. Sixena

0

Dilluns era el darrer dia que el jutge havia autoritzat per endur-se les 44 peces del Museu de Lleida que són del monestir de Sixena. El litigi fa anys que dura, recordem com va començar. A gener d’enguany va començar el judici per endur-se les obres del MNAC i més tard les del Museu de Lleida. “9 claus per entendre el litigi pels béns del monestir de Sixena“.

El jutge havia autoritzat que fos “fins i tot per la força“. Els conservadors del Museu havien advertit en diferents informes que les peces estaven molt degradades i que necessitaven unes condicions especials de conservació. Aquestes condicions es donaven al Museu de Lleida (i MNAC), amb temperatura i humitat controlades, però no es donaven al monestir, amb humitats evidents i temperatures canviants. La sentència no és ferma, recordem-ho, i s’ha executat perquè el conseller de cultura és ara Méndez de Vigo en vigor del 155. Per cert, el seu germà és directiu de l’orde religiós del monestir de Sixena, tot molt casual.

Els Mossos van acordonar la zona amb tanques el vespre anterior. Des de quarts de quatre de la matinada la Guàrdia Civil amb tècnics i transportistes van entrar al Museu per endur-se les peces. El trasllat es va fer en 10 hores. Temps rècord. Segons el director del museu calien dos dies per a fer-lo. Les peces necessiten un tracte especial per estar en un estat tan delicat. “Quadros massa tensats amb tendència a doblegar-se. Capses del revés. Peces transportades en una furgoneta no climatitzada i sense suspensió pneumàtica. Material amuntegat… «I si a sobre es traslladen amb una vibració important del camió hi pot haver sorpreses quan arribes».

Imatge de l’arribada de les obres a Sixena.

L’estat de conservació de les peces ha estat motiu de polèmica. “Aragó diu que la majoria de les obres de Sixena estan en mal estat de conservació“. Mentre Josep Giralt, director del Museu de Lleida: ‘La càrrega de les peces al camió podria haver-se fet millor’.

Dies més tard van sorgint notícies sobre la situació de les obres: “Col·loquen al costat d’un aparell d’aire condicionat una de les principals peces traslladades a Sixena”.

En fi, hi ha moltes preguntes a fer-se, com per exemple, per què el govern d’Aragó ha reclamat les obres que són a Catalunya, però no altres que estan repartides per l’estat? Les obres de Sixena repartides per l’estat espanyol que l’Aragó no reclama.

Peces de Sixena al Museu de Lleida.

Per cert, el govern de l’Aragó va denunciar que mancava una peça i dies més tard es va trobar, faltava un oli que representa una Immaculada.

Mentrestant, “el ministre té la intenció de presentar un recurs de cassació davant el Suprem per anul·lar la sentència dels béns i que aquests tornin a Lleida” i el president de l’Aragó, protesta. Un dia més tard Méndez de Vigo rectifica.