Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Quan les roses feien olor a rosa…

2
Publicat el 30 d'abril de 2007

Amb els temps que corren que et regalin roses amb olor a rosa és tota una novetat. Són roses fetes a casa, tallades i portades al mateix moment per regalar. Les he comparades amb les que tenia de Sant Jordi i no hi ha color, tot és u una o l’altra!
 

Potser el pas del temps és això: parlar de quan les roses feien olor a rosa, de quan les maduixes només les menjaves a l’agost, de quan els tomàquets eren de l’hort i encara tenien gust a tomàquet…
A la classe de l’altre dia vam estar parlant de l’energia amb l’alumnat de segon d’ESO. Per posar exemples del que tenim i no teníem els vaig fer preguntar als avis i àvies com vivien quan tenien la seua edat. Es sorprenien de veure que la tele té quatre dies, que això dels mòbils és cosa d’ara i que internet no fa pas tant que existeix. Obvietats que ja sabíem, el que realment em va sorprendre és que van tenir una excusa per parlar amb els avis, perquè no hi parlen mai o molt poc.

A mi sempre em va agradar parlar amb els avis, quan els tenia. Sempre expliquen coses curioses i moltes vegades sàvies, només pel fet que porten més anys que tu en aquest món. Ens portaven al camp els caps de setmana i anàvem a collir auverges (préssecs) d’aquells tan sucosos, o fèiem olives o ametlles o simplement passejàvem pels camps. I dúiem roba vella per a no fer malbé la nova i jugàvem a pujar i baixar arbres o a seguir les passes de vés a saber quina bèstia que resultava ser un ramat de cabres. Ens divertíem explicant històries a la vora del foc… i coi, tampoc han passat tants anys i sembla que són segles.

Els xiquets de la classe es comuniquen per mòbil o per internet, a vegades xategen amb l’ordinador d’un metre més enllà, suposo que perquè els deu semblar més divertit que donar la cara o potser perquè tenen poca imaginació per buscar res de més lluny, i per Sant Jordi molts es van enviar una rosa virtual (quina sinó?), a banda d’algunes que en van tenir alguna de veritat… però sense olor.

Més AVUI, més diaris en català

0
Publicat el 23 d'abril de 2007

Arriba Sant Jordi i, a més de florir les roses i els llibres, també es renoven diaris o en surten d’altres…

Avui fa 31 anys de l’aparició del diari AVUI. Era el primer en català i ha plogut bastant des de llavors. A casa no va faltar mai els diumenges i ara no em
perdo la versió digital. Avui han estrenat renovada web (per fi), força més
atractiva, més funcional, amb moltes novetats i avantatges. Coincideix amb l’aparició, des de fa poc, amb
Directe.cat, un diari només digital i, què voleu que us digui, em fa feliç veure tanta proliferació de notícies en la meua llengua.

Segurament amb els blocs, els diaris digitals, els webs, o la recollida de paraules com a iniciativa cultural poden fer una revolució per fer evolucionar el català. No sóc una experta en llengua, però trobo molt positiu el fet que internet ens posi en contacte a gent molt diferent, d’interessos molt diferents i a molts llocs del món. Els que són en països on no es parla català, internet els manté al dia i altres que no el coneixen el poden aprendre. La xarxa en català creix, sortosament.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Pública o privada, etern dilema

2
Publicat el 22 d'abril de 2007

Un amic ha vingut a sopar, res de nou fins ara, però té un fill que ha de començar a l’escola i ens hem posat a parlar del tema: l’etern dilema és on ha de portar el seu fill, a quina escola: pública o
privada… almenys això ha estat el dilema d’aquest vespre i el meu
amic ho tenia clar: privada. Jo gens, per no dir que més aviat al contrari. És tan important on anem a l’escola per saber cap a on anirà el nostre futur?


Sempre he anat a escola pública i crec que està prou bé, vaja que he sortit prou bé, em sembla. No en tinc cap queixa, al contrari. No puc dir què és estudiar en escola privada, però sí que hi he donat classes uns quants anys i, què voleu que us digui, hi ha de tot com a tot arreu i no crec que les persones siguem diferents de com som per anar a un lloc o a un altre, és molt més important l’entorn on creixem, la gent amb qui convivim…

No ens hem posat d’acord, ell ha estudiat en escola privada i la defensa i jo en escola pública i la defenso. Sigui com sigui i vagi on vagi segur que troba un bon nivell a totes les escoles del nostre país i el que sí que hem estat d’acord és que el més important és com respondrà el nen a tot plegat i no al lloc on vagi. L’escola és important, però no determinant.

Sobre els mestres i professors

3
Publicat el 12 d'abril de 2007

Un article de Jordi Sedó a l’AVUI torna a tractar la polèmica sobre l’educació a l’escola i a casa. Paral·lelament el programa de El Matí de Catalunya Ràdio d’en Bassas a l’apartat Escola de Pares (i Mares), fa una enquesta als pares sobre què en pensen dels mestres dels seus fills…

Sens dubte el tema de l’educació és com el futbol (si se’m permet), tothom té alguna cosa a dir, si hi ha 100.000 espectadors hi ha 100.000 visions diferents i segur que tothom n’entén més que l’entrenador sobre com ha de ser l’alineació o en quina posició ha de jugar segons qui…

És clara la diferència entre secundària i primària tan pel que fa a continguts com pel que fa a alumnat. Al meu entendre la primària té una importància cabdal en l’educació perquè és la que aporta les bases que després s’aniran desenvolupant durant la secundària. Hi ha alumnat que arriba a secundària sense hàbits adquirits, sense els mínims exigibles i segurament no és perquè els i les mestres no hagin fet bé la seua feina, sinó que moltes vegades és per manca de recursos, tan econòmics com de personal (tot és opinable, és clar).

Com a part del professorat de secundària només puc dir que gràcies als i a les mestres que he trobat pel camí he après moltíssim de com tractar a l’alumnat més difícil: 1r i 2n d’ESO. Sempre m’ha agradat fer classes tot i què mentre estudiava no m’ho havia plantejat com una sortida professional seriosa, tampoc m’havia plantejat a quin tipus de feina podia accedir, però hi vaig anar a parar i, encara que he canviat de feina algunes vegades, amb el temps he vist que la docència és la feina que més m’agrada, suposo que per això em preocupa i m’hi sento implicada, però no menys que el professorat que m’envolta.

En començar ho vaig tenir molt fàcil perquè només feia classes a 2n de Batxillerat (COU), i clar, trobar-te alumnat motivat per a estudiar perquè vol anar a la universitat i, a més, explicar la matèria que més t’agrada, no és una feina, és un regal.

El problema va venir quan de cop i de sobte em vaig trobar fent classes de 1r i 2n d’ESO. Després de sis anys de Batxillerat va ser tota una sotragada i no perquè no m’agradés sinó perquè no tenia recursos suficients per tractar alumnat d’aquestes edats. Gràcies als companys de departament i, sobretot, a les mestres que havien arribat al centre per fer l’ESO, vaig aprendre moltíssim i me’n vaig sortir. Clar que, paral·lelament, també feia cursos de reciclatge (com sempre he fet), i procurava fer d’esponja per captar tot el que hi havia al voltant.

En sis anys a l’ESO n’he vist de tots colors, tan de professorat com d’alumnat. A la ràdio, Maria Jesús Comelles, pedagoga, explicava molt bé les excel·lències del sistema educatiu finès i també els tres col·lectius que estem en "discòrdia": pares i mares, alumnes i educadors. És evident que en un programa de 10 minuts de ràdio no es pot aprofundir en el tema, però s’han donat pinzellades vàries per anar-lo introduint i m’ha tornat al cap la sensació de veure un partit de futbol on tothom ho critica tot (àrbitre, alineació, joc, entrenador…).

Mentrestant en Jordi Sedó ens parla de la violència a les aules. No és un problema generalitzat (em sembla), però sí que és preocupant. Molts ens hi hem trobat o ens hi trobem cada dia. Em refereixo, també, a la violència verbal que encara que no estigui dirigida a tu directament (a vegades), sinó entre ells o elles, et fa nosa i et fa mal i acaba deixant-te un neguit estrany. També hi ha la violència física que ells, segons com, diuen que és un joc, però que moltes vegades sobrepassa límits. Quan hi ha una baralla el més normal seria anar a separar als oponents, però a l’institut el més sensat és fer veure que no has vist res i marxar a buscar reforços, pot ocòrrer que si et poses enmig de la baralla acabis rebent tu i, de retruc, que diguin que l’agressió era teua.

Un professor sol és vulnerable, si anem en parella com a mínim hi ha la versió de dos adults confrontada amb la dels adolescents. En una ocasió vam haver d’anar a recolzar un professor en un judici contra un alumne; el pare de l’alumne l’havia denunciat perquè el noi havia caigut d’un plinton i s’havia fet mal. El professor va ser absolt, però això no treu que va haver d’estar un any amb el tràngol.

A vegades hi ha professorat a l’institut que ja porta molts anys a l’ensenyament i que et sembla que no s’hi implica prou. Després t’assabentes que, fa uns anys, van tenir un problema amb un alumne o uns pares per tal o tal altra qüestió, van acabar anant a judici, etc.etc. Això pot minar la moral del més motivat. Tot són maldecaps i el gat escaldat de l’aigua tèbia fuig

Quan en Bassas li ha preguntat a la pedagoga com s’han de fer respectar els mestres, ella ha respost que "s’han de creure l’autoritat i no tenir por ni de l’alumnat ni dels pares". La reposta s’allarga molt més, però així, d’entrada, no em sembla fàcil, sobretot amb segons quins alumnes i segons quins pares, i, sobretot, cal tenir ajuda, recursos, recolzament… de l’administració, per poder fer la teua feina amb garanties.

Amb tot i sense que la primària sigui una bassa d’oli, crec que el més problemàtic és secundària i en particular els dos primers cursos d’ESO; bàsicament perquè quan fan 16 anys si encara són al centre i han repetit el repetible, a aquesta edat ja poden marxar a treballar o a l’escola d’adults i llavors la conflictivitat en aquests nivells baixa. Com apuntava una professora a la ràdio, han posat tres col·lectius amb interessos diferents junts, quan abans podien anar per separat: els que volen anar a treballar, els que volen fer cicles formatius, els que volen anar a la universitat; i això genera conflictes.

En fi, encara que el problema (o problemes) té difícil solució, com sempre passa, cadascú té la seua visió de la jugada i és molt difícil posar-se d’acord, però cal intentar-ho. Difícil, sí que ho és, però no impossible…

(continuarà)