Se’ns dubte quedar finalista al premi Joan Crexells li dóna un valor afegit i essent la primera novel·la tot un èxit que a mi em provoca vertígen, perquè després d’això ha de ser molt difícil tornar a seure per a escriure una segona novel·la, en cas que ho vulgui fer l’autora, però qui sap si ens acabarà sorprenent un altre cop, veient com escriu cada dilluns és del tot possible.
Després d’això em costa posar-me amb altres novel·les “normals” perquè aquesta és de veritat excepcional. Esperaré a més endavant i potser provaré de rellegir un clàssic de Mercè Rodoreda o el “Jo Confesso” d’en Jaume Cabré. A veure quin tria el jurat com a millor llibre, sense oblidar que hi ha un tercer en discòrdia, “L’últim dia abans de demà” d’Eduard Màrquez.
Algunes amistats que no en saben res del llibre i que els hi dic que val molt la pena, temen que els decebrà pels molts elogis que en faig. Exactament igual que jo abans de llegir-lo mentre en sentia a parlar tant. No us preocupeu, no us decebrà, n’estic convençuda i sinó ja em tornareu la contesta. Com diu un amic de Flix que és també fan de l’obra: és una novel·la preciosa, preciosa, no us la perdeu.
Recomanacions per posar-se en antecedents del llibre i l’autora:
I si encara no n’esteu convençuts llegiu aquest post que us acabarà de convèncer.
Fa de mal dir quanta gent va venir de les comarques veïnes de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, però me’n vaig trobar uns quants mentre intentàvem trobar seient, la platea impossible, i dalt atapeït. Sort que vam trobar un raconet a primera i segona fila de l’amfiteatre. Just allà hi havia els pares de l’Andrea i la Carla Motis (que també va pujar a l’escenari -ukulele Carla li diuen-), que gravaven tot el concert. De fet, d’imatges del concert no en faltaran, molts no van resistir la temptació de tenir imatges, però també hi havia professionals fent-ne un reportatge. Quedarà per a l’anecdotari que una paisana de l’Esteve va haver de sortir a mig concert per haver trencat aigües.
Andrea i el quartet ja van seduir des de la primera cançó. Espectacular Moon river, o My babe just cares for me entre moltes altres i també un Hallellujah que va sortir als bisos per tancar el fantàstic concert. I per molts anys que en puguem seguir gaudint!
L’únic que se sap del curs vinent és que la nostra consellera ens ha anunciat que ara estarem 28 hores obligatòriament als centres educatius, tindrem més hores de classes, però continuarem tancant la setmana a 37 hores i mitja. Algú pot entendre que si fas més hores de classe necessites més dedicació a casa per preparar-les i per corregir després les proves. Algú pot entendre que això no repercutirà en la qualitat de l’ensenyament? I no ho dic perquè el professorat fem pitjor la nostra feina, sempre ho farem el millor possible, però si has de fer més amb el mateix temps i a banda hi ha menys diners per fer coses miracles no n’hi ha. Absorbirem 15.000 alumnes més sense augmentar la plantilla i baixant el pressupost, i el sou. Mentrestant 1500 mestres que podrien treballar hauran de fer cua a l’atur. No em diguin que no és una manera curiosa de motivar a la gent i augmentar l’ocupació, i això és el govern dels millors senyores i senyors, algú en dóna més?
Aquí podeu sentir els seus 10 principals èxits.
L’autor té també un bloc on exposa les seues reflexions i convida a deixar-hi les vostres.