Coses a dir

Vaig llegir el llibre a les vacances de Nadal, quan la calma i la tranquil·litat permet assaborir bé els textos. Quan el vaig adquirir em pensava que “tothom” l’havia llegit menys jo, en una de les llibreries estava exhaurit i el llibreter va haver de demanar més exemplars de l’obra altre cop. Per a parlar-ne, però, necessitava tenir temps i païr-lo una mica, perquè tinc la sensació que tothom ho ha explicat tot i molt bé (veure blocs del final), però encara hi ha gent que desconeix el llibre o l’autora i és per això que m’atreveixo modèstament a fer-ne difusió.

El Primavera, estiu, etcètera, té efecte bola de neu; vull dir que al començament no n’estava prou segura que m’acabés agradant i pensava que havien exagerat, però sense adonar-me’n la història va entrant, percolant, amarant… et rebrega, et fa riure, et fa ballar el cap… fins que esclata, et sedueix i et deixa un regust dolç després d’haver sobreviscut a tot un terratrèmol d’emocions. La sensació és la d’haver llegit un molt bon llibre que saps que farà història.

Se’ns dubte quedar finalista al premi Joan Crexells li dóna un valor afegit i essent la primera novel·la tot un èxit que a mi em provoca vertígen, perquè després d’això ha de ser molt difícil tornar a seure per a escriure una segona novel·la, en cas que ho vulgui fer l’autora, però qui sap si ens acabarà sorprenent un altre cop, veient com escriu cada dilluns és del tot possible.

Després d’això em costa posar-me amb altres novel·les “normals” perquè aquesta és de veritat excepcional. Esperaré a més endavant i potser provaré de rellegir un clàssic de Mercè Rodoreda o el “Jo Confesso” d’en Jaume Cabré. A veure quin tria el jurat com a millor llibre, sense oblidar que hi ha un tercer en discòrdia, “L’últim dia abans de demà” d’Eduard Màrquez.

Algunes amistats que no en saben res del llibre i que els hi dic que val molt la pena, temen que els decebrà pels molts elogis que en faig. Exactament igual que jo abans de llegir-lo mentre en sentia a parlar tant. No us preocupeu, no us decebrà, n’estic convençuda i sinó ja em tornareu la contesta. Com diu un amic de Flix que és també fan de l’obra: és una novel·la preciosa, preciosa, no us la perdeu.

Recomanacions per posar-se en antecedents del llibre i l’autora:

• Entrevista a Marta Rojals, un èxit de bit a orella per Assumpció Maresma.
• Sinopsis del llibre a La Magrana.
• Anàlisi al bloc Viu i Llegeix (és molt original, no us el perdeu!).
• Anàlisi al bloc Dimarts de llibres (exhaustiu i complert).

I si encara no n’esteu convençuts llegiu aquest post que us acabarà de convèncer.

No hi ha dubte que hi ha hagut un boom d’Andrea Motis en els darrers mesos. Carles Capdevila ja publicava un article al respecte el 27 de desembre passat (Andrea Motis, la descoberta de l’any). Val a dir que del tot justificadament. Té una veu dolcíssima, però també toca molt bé la trompeta i el saxo, i està molt ben acompanyada per la guitarra de Josep Traver, la bateria d’Esteve Pi i el contrabaix i saxo de Joan Chamorro amb molt ofici al darrera.

Fa de mal dir quanta gent va venir de les comarques veïnes de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta, però me’n vaig trobar uns quants mentre intentàvem trobar seient, la platea impossible, i dalt atapeït. Sort que vam trobar un raconet a primera i segona fila de l’amfiteatre. Just allà hi havia els pares de l’Andrea i la Carla Motis (que també va pujar a l’escenari -ukulele Carla li diuen-), que gravaven tot el concert. De fet, d’imatges del concert no en faltaran, molts no van resistir la temptació de tenir imatges, però també hi havia professionals fent-ne un reportatge. Quedarà per a l’anecdotari que una paisana de l’Esteve va haver de sortir a mig concert per haver trencat aigües.

Andrea i el quartet ja van seduir des de la primera cançó. Espectacular Moon river, o My babe just cares for me entre moltes altres i també un Hallellujah que va sortir als bisos per tancar el fantàstic concert. I per molts anys que en puguem seguir gaudint!

Durant molts anys els mestres i professors hem mentit sobre la nostra feina. Sobre el nostre horari de feina per a ser més exactes. Quan ens preguntaven quantes hores treballàvem en realitat sempre responíem les hores que estàvem obligatòriament a la feina no el total que dedicàvem a treballar. El nostre horari laboral setmanal a secundària és de 37,5 hores que es distribueixen de la següent manera: 19 hores lectives (de classes), 6 hores d’activitats complementàries d’horari fix (guàrdies, reunions, etc.)(fins aquí les que estem obligatòriament al centre cada setmana), 5 hores de presència al centre educatiu i sense horari fix (reunions d’avaluació, amb pares, etc.), i 7 hores i 30 minuts de preparació de classes, correcció d’activitats, assistència a cursos i activitats de formació que no s’han de fer necessàriament al centre. Per tant, enguany hi estem obligatòriament 25 hores a l’escola pública, però a casa ens passem bastant més que 7 hores i mitja a la setmana a la feina després de l’invent de la intranet que hi ha a tot arreu. Gràcies a aquest sistema pots estar 24 hores al dia i 7 dies a la setmana connectat a la feina, preparant classes amb el moodle, buscant informació, corregint activitats, etc.

L’únic que se sap del curs vinent és que la nostra consellera ens ha anunciat que ara estarem 28 hores obligatòriament als centres educatius, tindrem més hores de classes, però continuarem tancant la setmana a 37 hores i mitja. Algú pot entendre que si fas més hores de classe necessites més dedicació a casa per preparar-les i per corregir després les proves. Algú pot entendre que això no repercutirà en la qualitat de l’ensenyament? I no ho dic perquè el professorat fem pitjor la nostra feina, sempre ho farem el millor possible, però si has de fer més amb el mateix temps i a banda hi ha menys diners per fer coses miracles no n’hi ha. Absorbirem 15.000 alumnes més sense augmentar la plantilla i baixant el pressupost, i el sou. Mentrestant 1500 mestres que podrien treballar hauran de fer cua a l’atur. No em diguin que no és una manera curiosa de motivar a la gent i augmentar l’ocupació, i això és el govern dels millors senyores i senyors, algú en dóna més?

Fa uns dies vaig descobrir aquest bloc d’una exministra d’educació d’Equador, pedagoga i periodista. Hi fa una anàlisi acurada del sistema educatiu finlandès. És llarg, però val la pena llegir-lo per reflexionar sobre el nostre propi sistema.

La notícia de la mort avui de Whitney Houston m’ha arribat per sorpresa. Feia anys que no la seguia, però la seua cançò de referència I will always love you, sempre bategarà a dins meu. Excel·lent veu, excel·lent cançò que va ser el seu èxit principal escampat per tot el món dins la pel·lícula “El Guardaspatlles” (The bodyguard) i que ha venut més de 12 milions de còpies només el single. La banda sonora de la pel·lícula continua sent la més venuda de la història amb 42 milions de còpies, xifres de vertígen, sens dubte, i l’inici d’un èxit que va portar a la fi de la protagonista. Una vida que, segons expliquen les cròniques, va viure marcada des de llavors per les drogues i el que va ser el seu marit aquell mateix any (el meu marit era la meva droga). El matrimoni va acabar tristament amb agressions físiques per totes dues bandes i la seua carrera musical també va entrar en un declivi del que no es va recuperar mai.
Trist final per una gran artista i una gran veu que ens deixa amb només 48 anys i després d’un eslàlom gegant entre drogues, fracassos musicals i sentimentals que la van convertir en una ombra del que va ser. Jo prefereixo recordar-la en el moment del seu màxim esplendor… I will always love you per aquesta cançò Whitney.

Aquí podeu sentir els seus 10 principals èxits.

Amb el suggerent subtítol “Fracaso escolar: recetas para curarlo”, David Rabadà i Vives ens presenta un llibre que vol donar solucions a un problema general a l’ensenyament. Hi ha molt bones idees i bones reflexions, altres discutibles o matisables, com tot, però és una bona contribució al debat sobre l’ensenyament i la societat en general i com volem educar i com eduquem als nostres fills. És entretingut de llegir i convida a la reflexió. Altament recomanable per a tothom perquè és cert el títol del llibre: Educar? Eduquem tots.

L’autor té també un bloc on exposa les seues reflexions i convida a deixar-hi les vostres.

Anem perdent patrimoni humà. Avui em desperto amb la trista notícia de la mort d’Antoni Tàpies. Un altre referent català universal que se’ns en va…