Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Herois: Madrid 0- Barça 2. El tercer Barça-Madrid.

2
Publicat el 27 d'abril de 2011

No sé si de manera premonitòria TV3 va programar “Herois“, una gran pel·lícula catalana que em va tocar la fibra… tant com els dos gols de Messi avui al Bernabeu. I és que de vegades els bons guanyen (com deia Iu Forn a la TDP poc després d’acabar el partit). Els nostres HEROIS juguem molt bé al futbol, com advertia Guardiola: “parlarem sobre la gespa”. No sé quines excuses inventarà ara Mou, però un àrbitre internacional, neutral, ha expulsat un jugador del Madrid altre cop, l’entrada fa por de veure, li hagués pogut fer molt mal. Mourinho juga a no jugar ni deixar fer-ho, el Madrid no ha regat la gespa una hora abans tal com havien acordat amb la UEFA i el Barça, i aquest darrer presenta una reclamació. Ni amb gespa alta i seca poden contra el Barça, l’únic equip amb idees i joc avui al Bernabeu… De tant en tant el Barça hauria d’anar a jugar a Madrid per a què vegin què és jugar a futbol…

L’última: La CNN compara la el Barça amb “la lluita de Catalunya per la independència” respecte el “règim nacionalista” de Madrid. Em pregunto: si la CNN és capaç d’entendre això perquè no és capaç d’entendre-ho el flamant (i desaparegut) president del Barça? Sempre haurà de ser Guardiola qui faci d’entrenador, de president, de defensor de la catalanitat del club i del sistema de joc? (s’ha escolat alguna estel·lada al Bernabeu, tot i la prohibició a l’entrada). El català també s’ha pogut sentir, tot i els temors del Madrid i la UEFA per la seguretat (en quin país volen que visquem?).

Txernòbil, 25 anys

0
Publicat el 26 d'abril de 2011

Trist record avui de la primera catàstrofe nuclear més greu de la història. Per desgràcia Fukushima torna a posar l’energia nuclear en dubte com a energia segura, com ens volen fer creure. Mentrestant van sorgint notícies sobre les nostres nuclears més properes: “Ascó I pateix un petit incendi en un edifi auxiliar“. Ja va haver de tancar Vandellòs I fa uns anys arran de l’incident de nivell 3 més greu sofert mai en una central al nostre territori. No hi va haver fuita a l’exterior o, almenys, això van dir (al 2007 hi va haver una fuita de partícules a Ascó i només es va saber gràcies als grups ecologistes, per això estan anant al jutjat aquests dies els responsables de la central, tot i què es neguen a declarar. Potser no sabrem mai quanta radioactivitat es va dispersar a l’exterior de la central… i després volen que ens els creiem quan diuen que tot està sota control…).

En aquest context d’accidents i incidents, pretendre allargar la vida de les centrals nuclears fins al 2021 és irresponsable. Utilitzar una energia que genera uns residus que no sabem com gestionar ni què fer-ne, és irresponsable. Pensar que l’energia nuclear és innòcua i és 100% segura és irresponsable. Ningú pot assegurar que el risc és zero, perquè el risc zero no existeix, dir el contrari és tenir mala fe i voluntat d’engany.

Els estudis ambientals d’Ascó i de Vandellòs demostren que Ascó II és la central amb més problemes. Sergi Saladié portaveu de la CANC, afirma en una entrevista que “Les centrals nuclears del país han arribat a l’edat límit que tenen dissenyada“. Estem jugant amb foc… fem un pas endavant i apostem per altres tipus d’energia abans que sigui massa tard, ens hi juguem molt…

Potser sí que els humans som bastant soques, Txernòbil genera turisme, hi ha gent que s’acosta a la central per immortalitzar-se davant de la major catàstrofe nuclear aliena als alts nivells de radiació que encara hi ha. Encara avui està prohibit fer cap activitat humana en un radi de 30 km al voltant de la central, on els límits radioactius són molt elevats, i això trigarà dècades…

La comunitat internacional ha hagut de fer una injecció extra de diners,
fins a 550 milions d’euros, per construir un nou sarcòfag que confinarà
per 100 anys les restes de la central, una perillosa runa nuclear amb
la qual ningú no sap ben bé què fer
“. I d’aquí a 100 anys què? ningú ho sap, s’espera que les generacions futures trobin alguna solució. No trobeu que això és altament greu i irresponsable?

Hem de buscar alternatives respectuoses amb el medi, hem de buscar cada vegada més l’eficiència energètica i l’equilibri amb el medi ambient i anar tancant les centrals nuclears a poc a poc, sense pressa, però sense pausa. Ens hi va el futur.

Editorial de Vicent Partal: Nuclears, fi del camí.

Confrontant l’educació a N.Y. i a Finlàndia

0
Publicat el 25 d'abril de 2011

Finlàndia i Nova York, dos llocs distants amb visions sobre l’educació diferents, però amb bons resultats… N’hem d’aprendre molt encara (30 minuts d’interès).

Sorpresa: l’1×1 a Finlàndia no existeix i, en canvi, fan servir màquina de transparències que aquí fa anys s’usava i es va deixar de fer en pro de les noves tecnologies. Es va aparcar la transparència en pro de power point… algunes corrents li veuen molts defectes al PW… curiós.
Durada: a Finlàndia per cada 45 minuts de classe hi ha un quart d’hora de descans. Bé, aquí tenim una hora de classe, però entre el canvi d’aula i els passejos pel passadís es queda en 50 minuts, més o menys igual, només que allà ho fan legalment i aquí per “escaqueig”. Tot i així, segur que es pot regular millor. Allà només fan classes al matí. Aquí tot el dia més extra-escolars… potser ens hauríem de replantejar alguna cosa…
Coincidència: tant a N.Y. com a Finlàndia el director pot triar el professorat del centre. Segur que les plantilles són estables i tothom s’hi sent més implicat i això també ajuda als millors resultats. Aquí… uf!
Comportament: tant a N.Y. com a Finlàndia el comportament dels alumnes era més que correcte… aquí en alguns llocs un comportament així podría ser ciència-ficció…
Implicació: tant a N.Y. com a Finlàndia els pares s’impliquen molt en l’educació del fills i també els mestres i professors, fruit que tenen durant anys els mateixos alumnes i els acaben coneixent bé. Aquí… uf!
Reconeixement: tant a N.Y. com a Finlàndia ser mestre o professor és una professió reconeguda i ben considerada. Aquí…uf!
Inversió: la inversió en ensenyament tant a N.Y. com a Finlàndia és elevada. A Finlàndia es paguen molts impostos, però tenen molts recursos i l’alumnat no ha de pagar res per rebre l’educació. A N.Y. el professorat que va optar a un curs per ser director de centre, va apartar-se de les classes, però continuava cobrant el seu sou per fer-lo i això es va traduir amb una alta participació i implicació. Aquí el 50% de les places del curs de direcció no es van cobrir, es feia fora de l’horari lectiu com un curs més…
Confiança: A Finlàndia els nens van a l’escola que tenen més a prop, però poden triar-ne altres si els convé per alguna cosa en particular. A N.Y. també es pot triar, però la gent sol confiar en les del barri. Aquí hi tornen a haver denúncies d’empadronaments falsos per tal d’accedir a una escola determinada…

I en podeu afegir si voleu…

Un bon Sant Jordi

1
Publicat el 23 d'abril de 2011

No sé si havia vist mai tanta gent a la plaça del poble per la Diada de Sant Jordi. No sé si les vendes disminuiran a la gran ciutat, però els pobles aquests dies estan plens de nouvinguts, de gent que hi torna sempre per vacances o hi és de visita… i es nota. Entre amics, coneguts i saludats pots trigar bastant estona a fer el recorregut per les parades. He hagut de fer tanta cua per pagar el diari que semblava que regalessin alguna cosa. La festa és la festa i tothom hi vol participar d’alguna manera. Sembla que la Diada és plàcida, cal aprofitar-la…i al vespre: Barça!

Maltractant la llengua

0
Publicat el 22 d'abril de 2011

Un text geològic també és un text, vull dir que també, òbviament, cal
tenir cura de l’expressió i, sobretot, de les faltes d’ortografia. Si
les fa un estudiant és greu, però si les corrobora un professor
d’universitat i les publica el Departament de Medi Ambient i Habitatge,
ja no és greu, és gravíssim (podeu veure-ho al PDF adjunt). Qualsevol que hagués llegit el text una
vegada n’hagués tingut prou per veure’n les mancances. Les faltes
d’ortografia que hi ha són de tenir mala base d’ESO, però és obvi que
són estudiants que han arribat a la universitat, per tant, hi ha una
part del sistema que no funciona.
No sé qui devia ser el responsable del
Departament de Medi Ambient i Habitatge que ho ha permés. En
ensenyament hi ha camí per córrer i en llengua ens vindria molt bé que
es llegís més en català. Només sis de cada deu persones més grans de 14 anys llegeixen algun llibre a l’any, i d’aquest un 25% són en català. Llegir ajuda a pujar el nivell de la llengua, caldria que ens hi fixéssim, que llegíssim i, sobretot, que els mestres i professors de qualsevol matèria fóssim més exigents amb els nostres alumnes.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

El segon Barça-Madrid

3
Publicat el 21 d'abril de 2011

A ningú li agrada perdre, però no em fa mal la derrota del barça perquè ha jugat molt bé i l’àrbitre ha estat molt correcte. Em sento tranquil·la perquè hi ha hagut un bon espectacle. El Madrid ha tingut la primera part, el Barça la segona i la pròrroga i el gol hagués pogut ser d’un o l’altre indistintament. Ha guanyat qui ha tingut l’encert de posar la pilota dins. Res a dir. Felicitar als campions (que bona falta els hi fa el títol), i esperar ara els dos partits de Champions que, segur, seran diferents.

El primer Barça-Madrid

0
Publicat el 17 d'abril de 2011

No entenc com han pogut donar el premi a Mourinho com a millor entrenador del món per davant de Guardiola. Els seus equips no juguen a futbol ni fan espectacle, especulen amb el resultat, busquen un cop de sort i tenen un àrbitre molt amic…

El Barça ha empatat a 1 a camp del Madrid i no, no ha estat per culpa de la gespa (massa alta per a què corrés bé la pilota -la gespa era alta per tots dos equips), ni ha estat per l’àrbitre (5 targetes per a jugadors del Barça, dos per als del Madrid -una vermella-), que no ha vist un penal a l’àrea del Madrid, sí que ha vist el segon penal i n’ha vist un altre a l’àrea del Barça. Hagués estat massa bonic guanyar al Bernabeu de penal (encara que el penal fos cert). Feia vint anys que no li xiulaven un penal al Barça a favor al Bernabeu (segons dades de la TDP); “alguna cosa està canviant” -he pensat innocentment-, fins que ha xiulat un penal contra el Barça (no podia ser tanta felicitat).

La felicitat rau en què avui s’ha vist que el Madrid de Mourinho té por del Barça de Guardiola i ha jugat (ho ha tornat a fer), a no jugar a futbol i a esperar un cop de sort (com deia el mestre Puyal, “a que li toqués la loteria del gol”). És una llàstima veure un Madrid tan petit, hagués pogut ser un gran espectacle de joc i ocasions, però no ha estat així. Tot i això, Mourinho i Guardiola, Madrid i Barça, els hi queden tres partides més d’escacs, avui era, probablement, la més intranscendent (pel Madrid la lliga ja estava molt complicada abans de començar), al Madrid li queda l’esperança del partit de copa i passar a la final de Wembley. L’avantatge és que aquests partits es veuen a tot arreu, també fora de l’estat, i tothom a hores d’ara sap quin és el millor de tots dos equips.

Veurem com estarà la gespa de Mestalla, veurem quin àrbitre salta a la gespa (si surt engominat, malament).  Tres clàssics més per a la glòria o per a l’oblit… esperem que siguin per a la glòria, Guardiola, el Barça i l’afició ens ho mereixem.

I en Joan Herrera no vota…

1
Publicat el 15 d'abril de 2011
M’ha sorprés molt negativament el fet que Joan Herrera decidís no anar a votar a la consulta sobre la independència del 10 d’abril, al·legant que no hi havia l’opció que defensa: el federalisme. Una reacció així la pots esperar d’un personatge com Duran (no entenc que sigui el polític més ben valorat), però no d’un polític demòcrata i modern. Sincerament, sigui la consulta vinculant o no, encara que només sigui per decidir si una paperera ha d’anar a una banda o altra del carrer, està molt bé que es consulti a la ciutadania i els polítics, els primers, haurien d’anar a votar per donar exemple, sinó no ens queixem després que hi ha baixos índex de participació. Cal predicar amb l’exemple. Molta gent de l’anomenada societat civil s’ha implicat en aquestes consultes, val la pena que també els polítics facin la seua feina i es posin al costat de la societat anant a votar, com qualsevol altre ciutadà. També la reacció d’alguns membres d’Unió Democràtica em sembla lamentable. La presidenta del Parlament hagués hagut d’anar a votar la primera i a títol personal, òbviament. Tothom vota sempre a títol personal i tothom té dret a vot i està bé que l’exerceixi, sigui quin sigui el seu sentit.

Herrera hagués pogut fer com la Sra. Camats i votar en blanc si no estava d’acord amb el que se li preguntava. Si realment creu que el federalisme és una opció tan important en la Catalunya d’avui, que faci una consulta popular a veure qui hi creu, encara. Dos nos federen si un no vol, i un no vol perquè té a l’altre annexat i ja li està bé. Només si fóssim independents podríem decidir si volem federar-nos amb Espanya. Tal i com estan les coses avui, federar-se amb Espanya és una utopia i, en canvi, la independència (que semblava utòpica fa uns anys), és cada vegada més a prop i alguns polítics n’haurien d’anar prenent nota.

Mas vota sí, CIU diu No

0
Publicat el 13 d'abril de 2011

CIU torna a ser la de sempre. No sembla que set anys a l’oposició hagin canviat gaire els seus plantejaments ni la manera de fer. Sovint, als mítings, hi ha banderes que són estel·lades per una banda i només amb les quatre barres per l’altra. Una manera d’acontentar tothom o de no deixar satisfet ningú. Ni la manifestació del 10 de juliol, ni les votacions del 10 d’abril fan variar els plantejaments. Mas diu que vota sí a la independència, molts altres dirigents de Convergència s’hi mostren favorables, Unió discrepa, CIU s’abstè en una votació clau. Segurament la independència no venia al programa, poden argumentar, qui va votar CIU pensant que podria recollir l’esperit del 10 de juliol, s’ha equivocat. El país necessita respostes i tothom mira als polítics. L’èxit de la consulta per la independència a Barcelona hauria de fer pensar que alguna cosa s’està movent, que alguna cosa ha canviat i que els polítics no poden fer el de sempre. Arriba una època de canvis, la crisi profunda ens hi obliga, CIU ha disposat de 100 dies per demostrar que ha tornat amb capacitat de lideratge i resposta a les necessitats del país i, de moment, hem tornat al passat, potser sense voler-ho, com a contrapès natural a una situació que tampoc agradava. No sé si és pitjor el remei que l’enfermetat…

Fukushima ja és com Txernòbil

0
Publicat el 13 d'abril de 2011

Els pitjors pronòstics s’han complert i ja tenim el màxim nivell d’un accident nuclear a Fukushima, com va passar a Txernòbil el 1986. Que les autoritats nipones hagin dit ara (un mes després), que la fuita va ser més important del que havien dit en un principi no tranquil·litza, al contrari. Per desgràcia la història de l’energia nuclear està plena de fets amagats i de mitges veritats. Menteixen per a no espantar, o no diuen el que saben, però espanten més mentint o no dient, perquè llavors no se sap mai quan diuen la veritat i si la diuen no te’ls creus.

Conec molta gent que viu de l’energia nuclear. No estar a favor de l’energia nuclear no vol dir que estigui en contra de la gent que hi treballa (cadascú és lliure de fer allò que creu o allò que pot), com tampoc treballar-hi vol dir estar-hi necessàriament a favor (una feina és una feina). La “guerra” entre partidaris de l’MTC i els contraris ja ve de lluny: els que estan a favor de l’energia nuclear perquè ho troben bé o hi viuen, estan a favor d’un cementiri nuclear centralitzat, perquè els hi han dit que no té perill i s’ho han cregut; els que hi estan en contra perquè no la troben bé no es creuen res del que els hi diuen i, per desgràcia, Fukushima els ha tornat a omplir de motius: Fukushima era una central 100% segura contra tsunamis i tifons, els van assegurar als habitants de la zona i s’ha demostrat que no era cert i ara el radi d’evacuació és cada cop més gran. Tanta i tanta gent ha perdut la casa, la feina, el seu entorn proper… i no podran tornar-hi durant dècades i encara no en sabem les conseqüències que pot tenir a nivell mundial. A vegades esperem a que passi una desgràcia per a posar remei al mal, més val prevenir: l’MTC ni aquí ni enlloc i hem de començar a pensar què fem amb les nuclears i quina energia volem utilitzar en el futur.

Fukushima marca el principi de la fi de l’era nuclear, els nostres nets pensaran que érem uns suïcides per utilitzar una energia com aquesta tan alegrement… Ja seria hora que, per variar, es fessin les coses bé.

Foto: “No més Fukushima”, la projecció de Greenpeace a Ascó.

Joana Ortega i Duran i Lleida

4
Publicat el 11 d'abril de 2011

No sé perquè està tan nerviós Duran i Lleida. El líder democristià cada cop s’assembla més al seu personatge esperpèntic del Polònia. Primer la polèmica asseguda a la taula del consell de govern sense cap càrrec explícit. Després la trifulga amb López Tena que va quedar en un nores. I ara surt per explicitar el vot de la vicepresidenta del govern. Encara que ella li hagi donat permís, em sembla molt poc elegant fer-ho i dir-ho d’aquesta manera. Em pregunto si a la vicepresidència hi hagués hagut un home, si ell hagués actuat així… Clar que, la senyora vicepresidenta, des que es va descobrir la relliscada del currículum, no deu estar per a massa polèmiques i per a massa exigències i sembla subordinada a la voluntat de Duran. Potser Duran volía explicitar que a Unió són la mar de diversos: uns no voten, altres voten sí i altres voten no…i avall que fa baixada, d’aquesta manera s’asseguren un contrapés amb Convergència i li fan de fre; però, francament, cada cop aquest partit històric sembla que esdevingui més un partit histèric (i disculpeu la broma), potser fa més nosa que falta en un govern que vol ser seriós i dels millors. Si la queixa del tripartit éren precisament les veus diferents i dissonants, ara amb el bipartit no només hi ha dues veus diferents sinó un guirigall. Farien bé de posar-se d’acord i actuar amb serietat pel bé del país, però potser set anys a l’oposició els hi han fet perdre l’equilibri.

20 anys d’independentisme, 80 anys d’Esquerra

0
Publicat el 7 d'abril de 2011

Ara fa 20 anys vaig decidir entrar a formar part de les JERC, primer, i d’ERC després. No va ser una decisió d’un dia, vaig estar almenys dos anys tenint converses amb un militant que provava de convènce’m per entrar a formar part del projecte i treballar des de dins. Va ser una època intensa, just l’any anterior als Jocs Olímpics. La independència era vista com un projecte massa radical, massa trencador, massa utòpic… L’independentisme fèia por perquè s’associava a altres parts de l’estat on els radicals fèien servir la violència. Fer servir les urnes i no les armes (llibre: De les armes a les urnes), els tenia prou descol·locats. Jordi Pujol no era independentista, tot i què sempre ho deixava pensar al seus seguidors amb una ambigüitat calculada perfecta. El meu pare, militant de Convergència des dels inicis, estava convençut que Pujol era independentista i que trauria l’estel·lada quan les circumstàncies ho demanèssin. El meu pare ja no hi és, però els fets li donen la raó; finalment Jordi Pujol ha dit que la independència és necessària i que ja no té arguments per convèncer els independentistes que no ho siguin (ell, que podria vendre una nevera a un esquimal). I és que el temps acaba posant les coses al seu lloc.

Fa vint anys no havia pensat mai entrar en un partit polític, però les circumstàncies ho van propiciar perquè no m’agradava el que s’estava vivint a la política municipal i al país i sóc de les que pensen que si vols canviar les coses cal fer-ho des de dins. Fa vint anys tampoc pensava que hi hauria una consulta independentista a Barcelona, ni que Jordi Pujol hi votaria a favor. Ara és un bon moment per la lluita independentista, un moment en què primer hem viscut una divisió i ara (esperem que duri), una unió de forces que ens poden portar més lluny (“la unió fa la força” contra el “divideix i venceràs”), i em fa feliç haver-hi contribuït amb el meu gra de sorra, com tants i tants altres.

La independència no arribarà demà, encara queda camí per córrer, però la tenim molt més a tocar i em fa feliç veure com cada vegada més responsables polítics de partits que no s’han declarat independentistes són partidaris de la independència i ho diuen obertament. Esquerra no té, sortosament, l’exclusivitat de l’independentisme, però sí que ha estat la llavor que ha fet que tot això avui sigui possible (algú s’imagina ser on som sense Esquerra?) i me n’orgulleix continuar formant-hi part i continuar engruixint aquests vuitanta anys d’història.

Celebrar vuitanta anys és un bon motiu per retrobar amics i companys de lluita… i que duri!

Notícia:

L’emotivitat i el compromís marquen l’acte de celebració del 80è aniversari d’Esquerra al teatre la Llanterna de Móra d’Ebre

Els sis militants amb més anys al partit i els vuitanta regidors assistents van rebre un càlid homenatge

El passat dissabte 19 de març a les 19.00 h, el teatre la
Llanterna de Móra d’Ebre es va omplir amb més de 300 persones per
celebrar el 80è aniversari de la constitució d’Esquerra Republicana de
Catalunya. La Federació de l’Ebre va organitzar aquest acte en el mateix
lloc on el 25 de setembre de 2004 va celebrar el Congrés Regional en
què la comarcal de la Ribera d’Ebre s’integrava a la Federació ebrenca,
en aquells moments formada només per les altres tres comarcals. Amb la
presència de 80 dels 252 regidors i regidores que el partit ha tingut a
les Terres de l’Ebre des l’any 1979 fins ara, l’acte es va iniciar amb
la benvinguda de Montserrat Perelló, candidata a l’alcaldia de Tivissa, i
amb el discurs de Joan Josep Duran, regidor de Cultura de Móra d’Ebre,
que va glossar els vuitanta anys d’història del partit a les Terres de
l’Ebre. Mentrestant, s’anaven projectant més de noranta segells i escuts
de centres i grups republicans ebrencs dels anys 30 que van formar part
d’Esquerra.

Tot seguit, Lluís Salvadó, vicesecretari general
de Coordinació Institucional d’Esquerra, va explicar les activitats que
es faran durant l’any de commemoració en l’àmbit nacional, va apuntar
els reptes que cal encarar en un futur immediat des del partit i va
donar pas al vídeo de commemoració dels 80 anys, on es barregen imatges i
discursos de futur amb d’altres del passat i l’aparició, entre
d’altres, de Francesc Macià i Lluís Companys. L’eurodiputat Oriol
Junqueras va prendre el relleu a Salvadó per fer una explicació
històrica dels orígens diversos del partit. Junqueras en va destacar “el
compromís, la lleialtat i fidelitat al país, a uns ideals i a Esquerra
Republicana de Catalunya per part de molta gent com la present aquí”
.
Acabada la seva intervenció, Montse Perelló va anomenar un per un els
80 regidors assistents a l’acte, als quals se’ls va lliurar un text en
agraïment pel seu compromís. El text anava acompanyat de la foto del dia
de la fundació del partit amb els principals protagonistes i una cita
de Francesc Macià afirmant «Poble de Catalunya, si no és per tu
mateix, res ni ningú no pot deturar-te. Ja que aquest moment és el més
decisiu, de segles ençà, de la nostra història (juliol de 1931)»
.

Acte seguit es va retre homenatge als sis militants amb més anys de
militància al partit, que van rebre la insígnia Macià i el mateix text
que els regidors. Són: Tomàs Borrell i David Artigues, de Miravet; Jasmí
Campos, de Móra d’Ebre; Joan Vidal i Carme Pañella, d’Amposta, i Josep
Viña, d’Arnes. Tots ells militants del partit des dels anys 1977, 1978 i
1979. Amb regidors i militants homenatjats a dalt de l’escenari, una
violinista va interpetar el cant dels ocells i el president de la
Federació de l’Ebre, Gervasi Aspa, va cloure l’acte recordant que “el
partit de Macià i Companys ha estat protagonista i motor de canvi en
moments importants, excepcionals i convulsos de la història de Catalunya
i de les Terres de l’Ebre”
.