Coses a dir

“Tothom ha vist que eren mans”, diu. Si passa l’eliminatòria ni se’n recordarà, però si no és així pensarà en què hagués passat si… exactament  igual que l’any passat quan miràvem el partit Inter- Barça xiulat per un àrbitre portugués amic seu (molt amic seu), que va obviar jugades que haguessin tombat el partit i el Barça hagués anat a la final. Segurament no passarà res, ho tenen tot a favor per passar l’eliminatòria i classificar-se, però almenys estaran aquestes tres setmanes pensant-hi.

No és que m’hagi instal·lat en el NO a tot, és que trobo (continuo trobant) una bestiesa posar tots els residus nuclears de l’estat en un sol magatzem per molt que diguin que serà temporal. Per molt que els partidaris diguin que és segur. Per molt que diguin que ens en podem refiar. Per molt que diguin que tot anirà bé…
Qui se’n pot refiar quan hi ha hagut incidències a totes les centrals nuclears que s’han acabat sabent de xiripa? (Ascó concentra el 40% de les incidències de les centrals nuclears al 2010). És molt més sensat tenir un magatzem per a cada central o grup petit de centrals i no anar traslladant residus amunt i avall com qui porta una bossa d’escombraries. Si no s’opta per aquesta opció segurament és perquè és més car… més car a la curta, però més eficient a la llarga i, sobretot, s’evitarien les protestes i les “guerres” entre territoris.

Ahir hi va haver una concentració davant la seu de CIU a Móra d’Ebre per tal que el govern refusi la ubicació de l’MTC a Ascó d’una manera clara i contundent. Temo tornar a vuit anys enrera quan anàvem de manifestació dia sí dia també… ara, el resultat va ser positiu: no va venir l’ENRON, no es va fer el transvasament i (per desgràcia) sí que es va fer el macroabocador (2 a 1), i el 2003 va portar un nou govern a Palau. No volem tornar enrere, haurien d’haver aprés la lliçò de que cal defensar el territori.

La mort de Santi Santamaria m’ha deixat aixafada. Que sigui tan sobtada i a l’altra punta del món fa basarda. Així de cop, se’ns en ha anat un català universal, un cuiner pioner a posar Catalunya al mapa del món gastronòmic mundial. Poques hores després s’apagava un altre pioner a posar el català i Catalunya al mapa, en aquest cas a la Catalunya Nord, desapareixia als 91 anys Jordi Barre, el primer en cantar en català en aquell indret. I per si fos poc, com si fos una jugada del destí, al País Valencià des d’avui no es pot veure TV3. Tot amb poques hores de diferència, tot de cop i de sobte…

Ahir es va celebrar la primera fase de l’Olimpíada de geologia. Dels instituts de la demarcació, se’n van presentar quatre amb un total de 20 alumnes, que no està gens malament per ser la primera vegada, esperem millorar registres l’any que ve. Els quatre guanyadors aniran a competir a Madrid el 26 de març amb tots els altres guanyadors de les diferents demarcacions espanyoles. La fase final europea es realitza a Itàlia al setembre.

A diferència d’altres olimpíades que porten molts anys i
on es selecciona l’alumnat, aquí tot just se’n fa la segona edició i és
una manera de donar a conèixer la geologia i animar a l’alumnat a
estudiar-la. Una manera lúdica d’aprendre i de contagiar la passió per les roques, minerals i fòssils, la seua gènesi i el seu estudi.

“Espanya dobla la mitjana europea dels alumnes que deixen els estudis abans d’acabar secundària“. Malta és l’últim país, Portugal i Espanya estan just per sobre i van de bracet. Trista estadística. La culpa, si es pot dir així, és el boom immobiliari que va fer que molts joves deixessin els estudis per anar a treballar a la construcció. Dono fe. Alumnes meus amb dificultats d’aprenentatge, amb un entorn familiar poc favorable per a seguir estudiant i moltes ganes de marxar del centre em deia: “profe, aviat seré allà (assenyalant una obra propera) i guanyaré més diners que tu” (sic). I tenia raó. Treballant més hores i al ras, a mercè de la intempèrie, però un noi de 16 anys guanyava més que un professional de l’ensenyament. Inútil esmerçar esforços en intentar convènce’l de seguir estudiant, ells marxaven a l’obra i elles a fer de perruqueres. Alguns alumnes que havien deixat els estudis per anar a treballar a l’empresa amb pare (posar aires condicionats), els veies passar, tot just acabats de fer els 18 anys, amb un Audi nou de trinca… I és llavors quan et planteges si les coses van bé o tot acabarà petant, com així ha estat...

En aquesta época de crisi l’estudi torna a ser un valor. Ara no poden ni
volen deixar els estudis, perquè no hi ha feines miraculoses que donin
molts diners amb poc esforç. A poc a poc torna el seny i els Cicles Formatius de Grau Mitjà i Superior són cada vegada més populars,
afortunadament. Hi ha una àmplia oferta formativa i segur que aquestes
estadístiques negatives canvien en pocs anys, és lògic pensar-ho
almenys. Potser per això magisteri és una carrera molt sol·licitada, com també són cada dia més els professionals d’altres camps que han optat ara per dedicar-se a l’ensenyament al quedar-se sense feina. I tot s’hi val per treballar, a l’institut hi ha casos de jornades d’1/3 (és a dir treballar un terç de l’horari amb el sou corresponent) que venen de lluny (País Valencià), potser una hora i mitja en cotxe, i tots diuen el mateix, hi ha molta demanda i poques baixes i s’ha d’aprofitar tot.

I si a això hi afegim el Singulars d’anit amb el Santiago Niño Becerra, em sembla que patirem molt.

La crisi té les seues coses negatives i molt negatives, però si fa
tornar el seny als escèptics en la formació, benvinguda sigui.