Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

El gust d’aprendre…

0

Acaba de sortir aquest llibre: Ordinadors a les aules. La clau és la metodologia; que ens ha d’ajudar a posar en pràctica una nova metodologia per fer servir a les aules, ara que ja estan equipades amb ordinadors i internet. No crec que els llibres i internet estiguin barallats, al contrari, benvingudes siguin les noves maneres d’aprendre aplicant nous mètodes o simplement afegint noves coses i aprofitant els nous avantatges. Avui en dia internet és imprescindible i aprofitar el potencial que ens dóna la xarxa no pot ser més que un benefici per als alumnes, potencials treballadors de demà. El llibre l’han fet un bon grapat d’educadors que fa una colla d’anys que es dediquen a aplicar noves tecnologies en educació i que molts ja hem fet servir a les aules.

Dit això, els ordinadors, les aules i internet no estan barallats en què hi hagi un llibre al costat i un professor que expliqui. Són sistemes complemetaris i diferents que han d’ajudar a l’alumnat a aconseguir saber més coses sobre el que té al seu abast. Segur que els temps canviaran molt més encara. Fa deu anys començaven a fer-se cursets per a crear pàgines web, els blocs van venir més tard, els webquest, etc. Tot són metodologies bones, aplicables i, segons el meu parer, complementàries, que cal conèixer i dominar…

Ara bé,
fa uns anys, vaig assistir a un curs de formació per a professorat de
les Aules Obertes (AO) (les AO són espais on ensenyar d’una manera
diferent a alumnes que tenen necessitats educatives especials, és a dir,
que en una aula normal desaprofiten el temps i necessiten més atenció
personalitzada i adequada a les seues capacitats per poder treure’s el
graduat escolar), on el professor que dirigia el curs, va obrir la
primera sessió dient exactament el mateix que deia Pisani a Barcelona sobre l’educació i que em va alterar tant fa un any i escaig: tota la informació és a internet i el professorat “només” hem d’ajudar a destriar el bo del dolent
Per si
això no fos poc va posar un exemple: els seus alumnes de l’aula oberta no
necessiten saber quins tres estils de capitells podem trobar, en el cas
que volguessin anar a Grècia ho podrien buscar per internet i ja ho
sabrien, per tant no cal aprendre-ho ni memoritzar-ho. Segons ell,
biòleg, aquesta informació que li va arribar a través dels llibres i de
l’escola en l’antiga EGB, era del tot sobrera per a la feina que estava
fent i igualment ho era per als seus alumnes que acabarien sent paletes,
encofradors, electricistes o pintors.

No cal dir que em vaig aixecar i vaig marxar del curs, després de contrastar opinions amb el professor, clar. Em pregunto on queda aquí el gust d’aprendre. Aprendre per saber més coses, per estar més informats o simplement per poder parlar de més temes. Internet ens ajuda a això, també, a estar més informats, encara que potser no prou ben informats (“Tenemos más desinformación que nunca y gratis”). Segons aquest professor, com que per ser fuster o pintor o paleta no cal saber que els capitells poden ser d’estil dòric, jònic o corinti, no cal aprendre-ho, simplement, i si necessitessin saber-ho algun dia podríen anar a internet i ja està, així de fàcil.

Em sembla que és una reducció massa dràstica, perquè d’informació n’hi ha molta, certament, però em nego a pensar que som com robots als quals se’ns pot posar “només” un cert tipus d’informació per a fer un tipus de feina i prou. Hi ha vida més enllà de la feina i els humans estem fets de moltes petites coses i molts altres coneixements dels que fem servir exclusivament en el món laboral. O no?

Lluitem per la nostra llengua

0

Tot
just aquests dies s’estrena el poder parlar també català (i valencià),
galego i euskera al Senat. Una bona notícia que arriba uns trenta anys
tard, però bé, més val tard que mai. Com sempre l’excusa  per parlar
només una llengua (l’anomenada comuna), són els diners que costa tot
l’invent. Si val molt o poc no ho sé, perquè no sé altres costos que
genera el Senat, però segur que es gasten diners en coses molt menys
importants i no surten als diaris ni generen tanta polèmica. Si som un Estat plurilingüe, que es noti, no? (tot i què posar un traductor al valencià… en fi, “ells” són així). 

No sé si aquest plurilingüísme al Senat serà beneficiós per al català i per a les altres llengües de l’Estat, en tot cas segur que no perjudica que es visibilitzin (i es respectin), les diverses llengües i només per la polèmica generada ja val la pena. Que se’n parli als diaris de Madrid encara que sigui per criticar-ho, és bo, almenys així es dóna a conèixer, sinó molts ni se n’haurien assabentat. Tot i així, és només al Senat que es podran parlar les diverses llengües, de moment, i no (també), al Congrés, la cambra que té més projecció política; però bé, una passa a favor del català sempre és benvinguda…


Si el
català al Senat és una bona notícia, la sentència del tribunal contra la
immersió lingüística és prou dolenta i més tenint en compte que el nivell d’escriptura del català
és moltes vegades lamentable, amb tota la immersió lingüística que es fa (i s’ha fet) i tota l’energia que s’hi posa (tampoc el nivell de castellà és per
llençar coets). Amb els alumnes és molts cops habitual llegir textos mal
escrits, apòstrofs ignorats o frases caòtiques…, però els periodistes
no es queden curts i això és més greu encara (també alguns filòlegs o
estudiants de filologia cometen errors tot sovint, l’excusa és que no
són textos “oficials” sinó col·loquials… i a mi que sempre m’ha
semblat que la llengua s’ha de respectar encara que escriguis un sms o
en un xat o on sigui). També en alguns llibres s’hi troben errors, potser no hi ha hagut pressupost per contractar un corrector…

Veure notícies amb faltes no és habitual, però tampoc estrany, i quan
fas la queixa sempre hi ha algú que diu que el corrector ortogràfic no
ho detecta. N’he vist alguna a la portada de diaris de paper, però també
a notícies d’internet. I és que trobo que no s’hi fixen o que no es
rellegeixen les notícies per tal d’assegurar el contingut. No sé si és
la tònica actual d’anar de pressa, deixadesa, despiste, que confiem
massa en el corrector… o que hi ha un nivell baix, en general, o molt
baix, en particular i no fa vergonya escriure malament. L’ortografia
d’un text, l’estructura, la manera com està redactat, etc., ens indica
el nivell cultural de la persona que l’escriu, és la nostra carta de
presentació i és important ser el més acurats possible amb la llengua,
siguem de ciències o de lletres, un text col·loquial o seriós, tan se val, però això costa molt que ho
entenguin els alumnes. No entenen, tampoc, que no es puguin fer faltes
d’ortografia en un examen, encara que sigui de ciències. Si no entenen
que la llengua és un vehicle i que s’ha de saber fer servir bé, no anem
bé.

Si en teniu ganes, podeu detectar els errors que hi ha en la frase següent trobada avui en un diari i que m’ha inspirat aquest post…, ha estat la gota, segurament:

Al aterrar va
ser traslladada a l’hospital i els metges van certificar que estava
embarassada i que, a més, portava 15 bolles amb cocaïna dins la seva
vagina.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Un lustre de bloc

4

Sembla ahir que vaig començar a escriure el bloc i ja han passat cinc anys. Mirant els textos, els comentaris, els temes tractats… és un bonic repàs del que he viscut tot aquest període. Reconec, com sempre, la manca de periodicitat (admiro profundament als que tenen temps i talent per escriure cada dia), però tot i així m’agrada continuar tenint coses a dir…i us agreixo l’atenció i els comentaris, que sempre se n’aprén molt i això és també l’essència d’un bloc.

Aquí teniu els apunts més visitats en aquest temps, per cert, el primer post va ser “La trampa del tabac” i reconec que és un tema que sempre m’ha posat força i n’he parlat a bastament durant aquest temps… fa cinc anys ni ens imaginàvem que avui ja no es fumaria enlloc, va arribar la primera part de la llei que deixava triar als propietaris dels bars, avui és molt diferent, la llei acota molt millor els espais lliures de fum (on es pot fumar i on no amb l’enduriment de la llei del tabac), per sort.

Insubmissió a la llei del tabac?

2

Alguns locals s’han mostrat insubmissos a la nova llei del tabac que prohibeix fumar en espais tancats. Bé, és lamentable i espero que els caigui el pes de la llei, sinó semblarem un país de pandereta. Molta gent es planteja deixar de fumar i no pot fer-ho, digueu-li manca de voluntat o digueu-li que és realment una droga que enganxa molt. “Tan de bo no hagués començat, però ara no sé com deixar-ho”, paraules textuals d’una amiga fumadora fa pocs díes. No és que els fumadors siguin uns proscrits (com deien alguns), sinó que s’ha girat la truita, fa 25 anys (l’època en què molts amics meus van començar), qui no fumava era mal vist; tothom fumava i qui no ho feia era beneit, poc interessant, estrany… (i tots els adjectius poc afalagadors que us pugueu imaginar). Encara, avui en dia, s’explica la fal·làcia que si no t’empasses el fum de la cigarreta t’agafarà càncer de boca, tot per a espantar als incauts i fer caure més fumadors a la trampa. Ara, però, s’han girat les tornes i són els fumadors qui es senten perseguits, aïllats, empetitits… davant les veus que clamen per espais més sàlubres i dur una vida més sana. En aquesta entrevista al doctor Manel Santinyà que lidera la comissió Hospitals sense fum
de l’Hospital Clínic de Barcelona, defensa les lleis restrictives contra
el tabac perquè “han funcionat sempre”. No creu que expulsar els
fumadors dels llocs públics sigui atemptar contra els seus drets. Ho
argumenta amb fonaments científics: “El fum d’una cigarreta conté 4.000
substàncies cancerígenes i si el respira un no fumador també posa en
risc la seva salut”…



Segons
les estadístiques una de cada quatre persones fuma o, dit d’una altra
manera, per cada tres persones que no fumen una sí que ho fa. Fumar ja
no està de moda com havia passat fa unes dècades. Es veu que els restauradors estan molt preocupats per perdre aquest
25% que fumen i, en canvi, no veuen que hi ha un 75% de clients
potencials ara que no es pot fumar a l’interior dels locals. Els
fumadors hi van igual. Bé, igual no, ara surten a fer la cigarreta a la
porta del local, però dins l’ambient és respirable. Passejant pels bars
he vist, per primera vegada, criatures a l’interior atès que ara el fum
ja no existeix. Que no esperin els restauradors que aquest 75% de no
fumadors aniran ara en massa als locals d’un dia per l’altre quan
porten dècades sense anar-hi a causa del fum. Tot al seu temps, s’han de
reconquerir els espais que havien quedat oblidats. Aviat els no
fumadors i els fumadors conviuran en els espais sense fum i, els
fumadors sortiran de tant en tant a fer la cigarreta. Abans era al
contrari, els no fumadors sortíem al carrer de tant en tant a respirar
aire sense fum.

Publicat dins de Tabac | Deixa un comentari

Calendari escolar, la setmana blanca

8
Publicat el 8 de gener de 2011

El nou calendari escolar ha comportat que enguany el curs comenci una setmana abans (el 7 de setembre),  i per això ha calgut incloure la setmana blanca al febrer o març (a triar), tenint en compte que les hores lectives són les que són i no es poden allargar. Eliminar, per tant, la setmana blanca enguany significaria posar més dies de festa a triar al calendari. Trobo que anunciar de treure enguany la setmana blanca és una mesura improvisada, feta sense reflexionar i sobretot sense tenir en compte que el calendari d’enguany ja està aprovat, cal mirar el de l’any que ve. Tot i què, és cert, el nou calendari és, al meu entendre, un desgavell. El primer trimestre va acabar molt abans tot i què vam continuar donant les notes el darrer dia de desembre com sempre s’havia fet. Aquesta setmana de vacances al febrer-març també altera el segon trimestre i sobretot a les famílies, que van aconseguir començar més tard el curs (què fan amb els nens a setembre sinó?), sense pensar que després hi hauria una setmana que quedaria coixa… en fi. A vegades els canvis estan bé i són millors i més eficaços que l’original, però si tenim en compte que vivim en un país mediterrani on normalment al setembre encara fa prou calor per anar a la platja o a la piscina, no entenc les presses de començar abans el curs per tenir una setmana extra de vacances al febrer (sigui dit de passada, em fa il·lusió aquesta setmana perquè és en temporada baixa, cosa que els ensenyants no hem pogut fer mai, potser és dolent per al calendari escolar i bo per a les agències de viatges, qui sap?). Acabar classes tan tard al juny també és un petit contratemps, la calor que fa a les aules fa que sigui molt difícil aguantar a la tropa en condicions per a què aprenguin alguna cosa… Que la senyora consellera hi posi seny per l’any que ve, si pot ser…

D’altra
banda, el 7
de gener, tradicionalment festiu, enguany no ho ha estat i, a més, per
normativa no es podia triar com a festiu de lliure elecció en venir
d’unes vacances i enllaçar en cap de setmana (estic convençuda
que abans de prendre la mesura ningú va mirar el calendari), tot i què
molts centres han fet festa avui i no ha passat res, cosa que tampoc entenc. De fet, avui hem
tingut molts pocs alumnes, s’ho han pres de festa ells…( a vegades són
més racionals que nosaltres).

La tercera és que enguany acabarem la primera setmana de juliol per treballar el que no es pot treballar a setembre al començar abans el curs. Una mica rocambolesc tot plegat, el juliol és el mes tradicional per a fer cursets de reciclatge del professorat. Normalment comencen classes el dia 1 si és laborable i s’allarguen unes tres setmanes. A més, molt professorat està desplaçat i treballaran una setmana en un institut que no saben si hi seran l’any següent…una mica estrany tot plegat. 

La darrera és que estic esperant amb candeletes que la nova consellera
d’Ensenyament (abans Educació i abans encara Ensenyament), compleixi un
dels punts del programa electoral de CIU on deia que es tornaria a
plantejar fer recuperacions a setembre. Ara les recuperacions es fan al juny mateix, uns dies després d’haver acabat el curs. Convindreu amb mi que és impossible estudiar en una setmana el que no s’ha fet durant nou mesos, en canvi tenir dos mesos de coll sempre és una avantatge. Que torni el sentit comú si pot ser, veurem si hi ha sort.

Foto: Irene Rigau, la nova consellera d’Ensenyament.

Robatori

0
Publicat el 6 de gener de 2011

En aquesta època de crisi profunda molta gent aprofita per substraure, agafar, prendre… robar, en definitiva, material d’altri. I quan ho comentes amb altres sempre t’expliquen alguna història més increïble encara.Fins i tot poden prendre les donacions a Càritas dins l’església, que ja és dir! Cap lloc és segur i menys dins un cotxe… sí, altre cop m’han obert el cotxe i acabo de fer un repàs dels CDs que m’han sostret; fa dies que ho ajornava per no posar-me… en fi, realment és empipador. Més que el valor econòmic, que també, m’empipa el no poder tenir aquesta música que tan m’agradava… Paolo Conte, Suzanne Vega, Nina Simone, Diana Crall, Dagoll Dagom (Mar i Cel), Nina…  No sé si els volen per vendre’ls o si els lladres eren melòmans, fins ara, per molts cops que m’obrissin el cotxe mai me’ls havien pres. Es nota que estem en crisi, tot s’hi val i tot s’aprofita. Sort que tinc les caixes i, a poc a poc, els podré anar recuperant, espero… tot i que alguns són irrepetibles… en fi, que els hi aprofitin!

La “miquerensana”

3
Publicat el 5 de gener de 2011

La meua iaia per part de pare provenia de Mequinensa. La seua mare hi va nàixer, però es va casar amb un xic de Móra. Van viure a molts llocs mentre ella era petita per la contínua mobilitat del pare que treballava en una empresa hidroelèctrica (Capdella), però un desafortunat accident laboral (va morir el pare a la feina), va fer tornar la família a Móra, on hi tenien família. Allà, la iaia es va casar amb mon iaio que era fuster, i feia llaguts. El llagut és una barca de transport fluvial que circulava per l’Ebre en aquells anys. Van tenir cinc fills, el petit de tots, mon pare. Devia ser a principis del s.XX que feien el camí de sirga (que encara hi és), riu amunt i després navegaven a vela riu avall. El transport era lent, però barat i respectuós amb el medi. Més tard vindria l’embassament de Riba-Roja i la presa de Flix.

A Mequinensa parlen català. No vaig sentir-li dir res en cap altra llengua a ma iaia i, això sí, deien que era una dona geniüda perquè era de l’Aragó. Jo no vaig tenir temps de conèixer-la gaire, però sí la recordo amb els cabells blancs cuidant el seu jardí de roses i amb la veu forta i segura. Ella era la miquerensana igual que un cosí de mon pare és l’Antonio el miquerensà, els cognoms sobraven. Em feia gràcia dir que la meua iaia era mig aragonesa, però es veu que un mapa publicat fa poc a l’Heraldo de Aragon i escampat per aquest bloc, la situa ara a terra catalana. No sé què en diran els de Mequinensa, estar al mig com el dijous té aquestes coses.

Sense tabac

0
Publicat el 1 de gener de 2011

Ja han passat els anys en què el tabac tenia el glamour d’estrella de Hollywood, fumar era un acte per fer-se l’interessant o com a eina de seducció (el mític “Fumando espero” -que, per cert, va escriure Félix Garzo, sobrenom d’Antoni Josep Gaya, a un bar molt conegut -i ara desaparegut- a Móra d’Ebre-), i que va popularitzar-se a tot arreu. Amb els anys s’han vist els perills del tabac i, ara, és considerat una droga
que crea addicció i provoca la mort directament o indirecta i està
prohibida, afortunadament, en tots els espais públics i, s’acaba d’aprovar la llei antitabac
que prohibirà fumar als bars a partir de demà 2 de gener. Potser és l’única bona notícia d’enguany i només per als no fumadors, els fumadors ho tenen més magre…



Els darrer dia de classe a tutoria, vaig passat el vídeo que hi ha en un anterior post: Fumar, matar a distància del
programa Quèquicom i vam estar parlant sobre el tema. Us el recomano vívament, només dura mitja hora. Els
nens de 4t d’ESO han estat extraordinàriament atents a tot el que s’hi
deia i es mostraven sorpresos davant la concentració de substàncies
altament tòxiques que hi pot haver a l’interior d’un bar (al vídeo es
demostra que la contaminació dins un bar és 10 vegades més gran que la
que hi ha a l’aire de Barcelona, que ja és dir). Alguns tot just
comencen ara amb el tabac, fumen poc, em diuen, d’amagat, però poc ja és
molt perquè continuaran fent-ho més al llarg dels anys. El tabaquisme
està associat no només a tot tipus de càncers, sinó també a malalties
cardiovasculars i fins i tot disfuncions erèctils…

Cert és
que no tots els càncers provenen del tabac, de fet tots coneixem
persones que han mort de càncer que no han fumat mai, però no sabem si
eren fumadors passius o tenien altres hàbits poc saludables. El “matar a distància” del títol del vídeo és per
alguna cosa.

A partir del 2 de gener, afortunadament, tots els bars
quedaran lliures de fum, encara que s’han aixecat veus de la restauració en contra, i tanta gent que hi està exposada
involuntàriament estarà més protegida, és aquí on rau el sentit de la llei, protegir als treballadors en el seu lloc de treball i de passada als no fumadors que volen respirar lliures de fum. És un èxit que per fi s’hagi fet la llei que tocava i agraeixo que sigui
així. Lleis com aquesta ajuden a que hi hagi menys consum de tabac,
sobretot entre els joves que encara estan a temps de deixar-ho, els més
grans que porten molts anys ho tenen més difícil, però res no és impossible.

Que tingueu un bon any… i si pot ser, lliure de fums!

Publicat dins de Tabac | Deixa un comentari