A vegades la casualitat et porta a llocs que ni t’havies imaginat. Béziers, Narbonne, Sète… eren llocs que podia situar en un mapa, però no me n’havia adonat que allà, en un raconet, hi surt Agde, le Grau d’Agde i Cap d’Agde. Tres llocs molt propers que atrauen turisme principalment francès, alemany i britànic. Agde es remunta a 2600 anys d’història i és Patrimoni del s. XX per destacar els tipus de construccions entre 1900 i 1975. Ara fa deu anys que fan un festival d’estiu portant bona música al plain d’eau de la Cathédrale d’Agde. Lloc magnífic on l’única pega és que el públic es troba lluny de l’escenari que està situat sobre l’aigua, però el so és boníssim i, la visió del conjunt, fantàstica.

El 26 de juliol hi van actuar Suzanne Vega i Gerry Leonard i va ser un festival per als sentits. No m’ho esperava tan bonic, ni tan bona acústica. Ni tampoc que el primer del bisos fos Calypso, una cançó preciosa del segon àlbum que ha estat tornada a publicar en el Close Up, Vol. 2 – People and Places i l’única variació del concert que van fer a Sant Cugat fa dues setmanes. Una bona sorpresa que va brillar més encara amb la guitarra de Gerry Leonard i la bona acústica del lloc. Va quedar màgica, com tot el conjunt.

Aquí una actuació en directe de fa 6 anys. És bona la gravació, però encara la recordo més bona ara la versió, si això és possible, i és que el directe guanya sempre sobre el diferit.

I una imatge de l’escenari.

El concert va acabar amb focs artificials per tancar una vetllada inoblidable. Agde mereix una visita, i no només això, té platges fantàstiques, amb arena fina i blanca (Grau d’Agde), amb aigües netes, transparents i fresques, i dunes i arbres en comptes de construccions que conviden a restar a la platja fins que ja s’ha post el sol fa estona, coronats per restaurants i cocteleries que amenitzen l’oci nocturn, però és també un destí turístic familiar. La gent, molt amable; el lloc, tranquil i plaent.

En canvi, a l’altra banda, al nord de cap d’Agde, hi ha les platges negres volcàniques plenes de gent. Un gran contrast, però que és molt atractiu paisatgísticament. Un viatge en vaixell per conèixer l’entorn sempre és agraït i et queden les ganes de tornar-hi i de continuar explorant els racons, i anar als vespres a escoltar música en directe, i si és de Suzanne Vega, ja és perfecte, clar!

Conec a Patrizia Durastanti des del 1999 quan va venir a Barcelona a fer el primer intercanvi Erasmus entre la Universitat de Perugia i la Facultat de Geologia de la UB. Una estudiant brillant, segons recordo m’explicaven els seus professors. Amb el temps, ella també ha esdevingut professora, en aquest cas, de matemàtiques a l’escola “mitjana” italiana (entre els 11 i els 14 anys). Viaggi  nella matematica inclusiva és el seu primer llibre basat en una experiència personal d’ensenyament a una alumna que pràcticament no hi sent i té un gran dèficit de visió.

Mentre el llegeixo i aprenc, penso que sovint ens emmirallem en l’ensenyament que es fan als països nòrdics, particularment, amb Finlàndia. Personalment, trobo que la realitat finlandesa i la nostra estan a anys llum, no només per distància física, sinó pel clima, situació geogràfica, política, llengua…

D’acord, Itàlia potser no és actualment exemple d’ensenyament, però tothom lloa el Mètode Montesori, i en els informes PISA està situat a més o menys el mateix nivell nostre, i per sobre de la mitjana europea en alguns ítems. Així, doncs, potser ens cal mirar, també, cap a Itàlia, amb una realitat molt més propera a la nostra, una llengua semblant i unes maneres de fer que no són tant diferents. Crec que ens podem enriquir mútuament dels mètodes de treball. És per això que em sembla prou interessant comentar el llibre que ha fet Patrizia Durastanti arran de l’experiència d’ensenyar matemàtiques a una noia anomenada Chiara, amb greus problemes de visió i acústics des que va nàixer. Durant tres cursos, entre els 11 i els 13 anys de Chiara, va desenvolupar diversos mètodes alternatius, va assistir a diversos cursets i va experimentar els canvis en ella i amb la classe en conjunt. Amb tot el material que va recollir va escriure el llibre per tal que la seua experiència pugui ajudar a altres, tant a professors com a alumnes que necessitin mètodes alternatius per incloure la diversitat a l’aula.

Diu Patrizia a la contraportada:

“El camí escolar de cadascú és un viatge. Jo provo d’explicar el viatge a l’escola secundària de 1r grau d’una noia molt “especial” que ha afrontat aquesta prova amb coratge i obstinació, sense defallir mai. Però aquest ha estat també el meu viatge a través del canvi, per realitzar una didàctica de les matemàtiques nova i senzilla. Les matemàtiques que encenen els ulls i les ànimes dels alumnes. Aquella que tots poden fer i que tots es senten capaços de fer.”

Patrizia Durastanti va nàixer a Terni (Umbria, Itàlia) el 1976. Es va llicenciar en Ciències Geològiques a la Universitat dels Estudis de Perugia. El 2005 inicia la carrera de professora i el 2010 entra a formar part de l’Istituto Comprensivo di Montecastrili (Tr).

El 2012 participa a un curs d’especialització en “Psicologia de l’aprenentatge de les matemàtiques”, organitzat pel CNIS (Coordinamento Nazionale Insegnanti Specializzati), a Nevegal (Belluno). D’aquesta experiència en formació naix un interès per la didàctica de les matemàtiques i per l’experimentació de metodologies innovadores per a la inclusió.

(Estic treballant en la traducció al català, per si a algú li interessa.)

“Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”. Vicent Andrés Estellés.

Deia això el poeta, i no sé si ha arribat aquest dia, però hi ha massa coses que em grinyolen i em fan mal ben endins, pensant en els que ens han precedit i ja no hi són; pensant en els que hi són i fan veure que no passa res, o miren a una altra banda… i sí, sí que passa, aquí en teniu exemples: Mentre a Catalunya Fem Memòria: 80 anys; a altres racons fan una missa en honor de Francisco F.  Per si no n’hi hagués prou:  L’Audiència de València ordena tornar tot el material amb simbologia nazi de l’operació Pànzer a l’assassí de Guillem Agulló. I podríem seguir…

Som a l’Ebre, i la batalla de l’Ebre va ser la més llarga i cruenta de tota la Guerra. Molts hi van perdre la vida, altres van marxar a l’exili, i els que es van quedar a pesar de tot, van aprendre a callar perquè almenys estaven vius.

Quan va morir Franco, el 1975, hi havia certa alegria a casa, però ningú s’atrevia a exterioritzar-la massa, que no ho sabés ningú. Tampoc es sabia què passaria després i si el que vidria seria millor o pitjor. Durant 40 anys havien après a amagar-se, a negar-se, a callar, a dissimular… Pocs gosaven dir el què pensaven en veu alta i ja a les acaballes del règim. Hi havia por. Encara hi ha por. És un tema incòmode. Generacions de dones i homes alliçonats en la cultura de la por. Por a recordar, por a protestar, por a dir en veu alta, por a cridar l’atenció… por per si el què penses o dius pot molestar a algú i allò et pot portar problemes. Silenci, no diguis res, calla… I sí, allò va funcionar, la majoria miraven a una altra banda i qui dia passa any empeny. Almenys estem vius…

I sí, va venir la transició, la DEMOCRÀCIA (així la pensàvem, en majúscules), potser molts no sabien ben bé què era tot allò després de l’època de foscor. El cop d’Estat del 1981, que ma iaia, ho recordo molt bé, va dir que no arribaria enlloc de seguida, va servir per a reforçar un Rei qüestionat des d’alguns sectors i el monarca hereu de Franco va quedar al seu lloc (Gustau Moreno explica que Joaquín Bau va ser un dels que van propiciar aquest relleu: Joaquín Bau, el tortosí que va conspirar per al cop d’estat del 18 de juliol). A Tortosa encara hi ha una plaça i un institut que porten el seu nom. A Tortosa encara fan consultes per si han de treure o no un monument franquista d’enmig del riu. Som a l’Ebre, recordeu, allà on hi va haver la batalla més cruenta de la Guerra Civil.

Per sort, hi ha gent valenta de la Ribera d’Ebre, com en Roger Heredia, que fa tres anys que lluita incansablement per a la recuperació de la memòria històrica. Lluita per obrir les fosses dels desapareguts durant la Guerra Civil i és cofundador del banc d’ADN dels desapareguts. “Estem a la cua dels països civilitzats en això”, diu. Una conversa amb ell no et deixa indiferent. Hi ha molt per a fer per restituir la memòria i Roger té molt coratge i empenta. És un lluitador nat.

Entrevista a Roger Heredia a Ràdio Móra d’Ebre, president del banc d’ADN dels desapareguts a la Guerra Civil. 18/07/2016
Entrevista a Roger Heredia cofundador del Banc d’ADN (a la Càtedra Josep Tèrmens de la UB). 3/3/2016
Roger Heredia a El Món: “Amb un projecte de memòria històrica també trenquem amb Espanya”. 3/03/2016
Roger Heredia, impulsor Banc d’ADN desapareguts Guerra Civil a Catalunya. 29/02/2016
Roger Heredia: “Sense la restitució de la memòria històrica un país no pot avançar”. Entrevista a Catalunya Vespre.19/06/2015
Roger Heredia: “Volem treure els nostres familiars de les cunetes i enterrar-los” 11/08/2014
Los latinoamericanos que buscan a sus familiares desaparecidos en la Guerra Civil española. BBC Mundo. 18/07/2016

Mentrestant, recordeu: silenci, mireu a una altra banda que aquí no ha passat res…

Just avui fa un any que era a Roses escoltant Suzanne Vega i Gerry Leonard en concert. Va ser un bon concert, com ens tenen habituats, però l’aire lliure sempre té una mica de problemes de so, no és tant perfecte com en un local tancat on es pot controlar millor i assaborir més bé. En això, guanya per golejada el Baluarte de Pamplona. Va ser un concert memorable, amb so nítid i la descoberta del virtuosisme de Gerry Leonard. Potser, també, perquè feia molts anys que no l’escoltava en directe i des de primera fila (tants com 4 -del 2008- al Palau de la Música a Barcelona, un gran concert, també, el vaig gaudir, clar, però les circumstàncies personals no acompanyaven gaire – estava de set mesos i em sentia cansada tot el dia-). Divendres passat a l’auditori de Sant Cugat va ser un molt bon concert en un lloc molt còmode, ample, bonic… A Pirineos Sur feia un fred que pelava i l’espai, massa obert, no oferia bon so, tot i això, va ser una bona aventura.

Suzanne Vega ens acostuma a regalar 20 cançons a cada concert. 17+3 bisos. I el darrer bis acostuma a ser Rosemary, una de les meues preferides. A Pamplona i Roses van ser a petició del públic; a Sant Cugat no ho va preguntar, ja deu ser un clàssic. Per suposat no hi van faltar èxits com Caramel, Luka, Tom’s dinner… I tres sorprenents noves cançons del proper àlbum que sortirà a l’octubre: Lover, Beloved: Songs From An Evening With Carson McCullers.

Aquí en teniu la corrua del concert de divendres 15 de juliol, malauradament sense la magnífica guitarra de Gerry Leonard, tot un espectacle en ell mateix.

1. Fat man and dancing girl.

2. Marlene on the wall

3. Caramel

4. Fool’s complaint

5. Crack in a wall

6. Jacob and the Angel

7. Small Blue Thing

8. Gypsy

9. The Queen and The Soldier

10. We of Me (now album)

11. Harper Lee (new song from next album about Carson McCullers) M’ENCANTA!

12. Annemarie (now album)

13. Left of Center

14. I Never Wear White

15. Some Journey

16. Luka

17. Tom’s Dinner

Bisos

18. In Liverpool

19. Tired of Sleeping

20. Rosemary

Un bon concert per al record!

Crònica a The Best Rock Music

Crònica a Nos gusta la Música