Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Publicat el 5 d'octubre de 2022

5 anys de l’1 d’octubre. Fem repàs.

Ara fa 5 anys vaig començar a escriure el què anava passant en un intent d’anar fent memòria dels fets rellevants (enfilall a twitter). Sembla ahir, però sí, ja han passat cinc anys i res del què va passar aquell dia s’esborra de la memòria: va ser l’acte de desobediència col·lectiva més gran de la història recent d’Europa, una Europa que llavors va mirar cap a una altra banda, però que no ha parat d’enviar missatges (des de llavors) des de les institucions democràtiques (també fruit de la feina silent i constant que es fa des de l’exili). La victòria moral va ser gegantina, immensa, inapel·lable, per això no van tenir més remei que venir per la força, quan no tens arguments la violència és l’únic argument. 

Només els feixistes poden pensar que és una bona idea atonyinar a gent pacífica que només vol votar. I mal que em pesi, aquí hi incloc alguns pretesos progressistes que setmanes abans de la data em discutien que poguéssim fer-ho perquè “no era legal” i arribat el moment van fer-se els sords i els cecs, com si res hagués passat o, pitjor encara, justificant la reacció (desproporcionada) de l’Estat perquè (segons ells) “no podíem votar”. Segurament no volien admetre que estaven equivocats. Qui està en contra de les urnes és que no és demòcrata, ras i curt, per molt que diguin que “no era un referèndum autoritzat” (i qui no accepta el resultat de les urnes, tampoc). Catalunya portava molts anys avisant que volia votar per decidir si el seu futur polític havia de ser dins o fora d’Espanya, però les autoritats de l’Estat s’han mostrat sempre granítiques i al·lèrgiques (fins al moment) a qualsevol mena de solució democràtica. Cinc anys després es manté invariable (80%) el tant per cent de catalans que volem votar per decidir el futur polític dins l’Estat.

Fer memòria és imprescindible. Res del què va passar aquelles setmanes, aquells mesos, anys, pot caure en l’oblit. L’Estat va perdre, no van trobar cap urna i, malgrat la repressió, el seguiment, etc. a què van sotmetre als líders les setmanes precedents l’1 d’octubre va ser una victòria col·lectiva. Érem un exèrcit pacífic ben organitzat, els líders dirigint i nosaltres disciplinadament obeint des de feia ja uns anys: “hem de fer una manifestació de punta a punta del país enllaçant les mans” -“som-hi!”. “Hem d’omplir la Meridiana” – “som-hi!”. “Hem d’omplir la Diagonal” – “som-hi!”.. i així fins a tantes manifestacions per l’11 de setembre que es perden en la memòria, totes festives, totes d’un èxit aclaparador. “La revolució dels somriures“, ho recordeu? Tota aquesta evolució no hagués estat possible sense el nou Estatut del 2006 (que va ser pactat per Mas d’esquena al govern català) i el Tribunal Supremo el va retallar el 2010 (i d’aquí la primera gran manifestació). I permeteu-me que vagi més enllà, no s’hagués pensat en fer un nou Estatut si no hi hagués hagut el tripartit (el PSC de llavors no té res a veure amb el d’ara). I l’aigua del caldo de cultiu independentista es va anar escalfant: el 2010, el 2011 irromp l’ANC amb Carme Forcadell i es produeix la primera gran manifestació independentista en favor de la llengua, el 2012 (“Catalunya, nou estat d’Europa” ja desborda les previsions), el 2013 (la via catalana) causarà un gran impacte resseguint la geografia del país, el 2014 (“Ara és l’hora” i la consulta del 9N que va ser un assaig pel què havia de venir, el 2015 (“Via lliure cap a la independència”), el 2016 (“A punt”), el 2017 ja s’havien aprovat les lleis de transitorietat jurídica del 6 i 7 de setembre i va ser la Gran Diada del Sí! I sí, l’1 d’octubre vam guanyar, però després l’Estat va reaccionar i el 27 vam perdre (arribaria presó i exili) i malgrat tot vam continuar dempeus; el 2018 (“Fem la República Catalana”) amb els líders empresonats continuàvem ferms; el 2019 (“Objectiu independència”) amb moltíssima gent, aquell 26 de maig s’havia produït la victòria històrica d’ERC a les eleccions municipals i Puigdemont guanyava a les europees, es començava a esquerdar la unitat independentista, per això les crides a la unitat van ser més fortes a mesura que arribava l’11. I arriba la sentència als presos i Tsunami Democràtic planta 1200 cotxes a l’aeroport de Madrid per col·lapsar-lo i també crida a ocupar l’aeroport de Barcelona que queda inoperatiu per unes hores. Allà tots érem un altre cop! Tsunami Democràtic ens havia tornat la il·lusió i ens havia cohesionat. El fet de veure els líders units ens va esperonar. Continuàvem sent un exèrcit pacífic que seguia ordres (ara d’uns dirigents anònims, però beneïts des de l’inici pels líders Puigdemont i Junqueras) i tenia un objectiu clar: “Spain sit and talk“. I a partir d’aquí la pandèmia ho va capgirar tot. L’Estat continuava implacable i sense lideratges clars i forts era molt més fàcil començar a esquerdar la uniat independentista. Aquell 2020 l’11 de setembre va ser simbòlic, el govern Torra tenia cert aire d’interinitat, però la pandèmia el va anar allargant fins que el 2021 el PSC va guanyar les eleccions, enfonsament de C’S, ascens de VOX i ERC+JxCAT+CUP continuaven tenint majoria, però amb un reequilibri de forces i un panorama molt diferent, ara era ERC qui liderava la presidència de la Generalitat.

El 2022 la crispació al carrer contra els líders ha crescut fins al punt de xiular a figures imprescindibles en la història recent com Carme Forcadell,  dissabte, en un acte del Consell per la República. L’opinió de Joan Vall a ELPUNTAVUI ho deixa clar: “Xiular Forcadell és car“, la ira se la va endur Forcadell, però després el MHP Puigdemont no va saber (o no va voler) aturar-ho, a ell el van aplaudir, clar, era un acte del Consell per la República i ell n’és el president. Va perdre una excel·lent oportunitat de refer la unitat tan malmesa darrerament, malgrat al dia següent va expressar el rebuig a la xiulada a Forcadell en un tuit. Vall acaba dient: “xiular-la com es va fer ahir és banalitzar la repressió com hem banalitzat tantes coses. Ho banalitzem tot, i Espanya guanya.”.

I és així, hem perdut la unitat que és el què ens feia forts. La repressió es fa sentir, i molt, i és que l’Estat estava (i està) disposat a tot per tal d’impedir la independència d’una part del seu territori. Rosari de detencions, intentar fer passar per violents gent que només era pacífica, engarjolar innocents “per si de cas”, saltar-se lleis, infiltrar espies a partits i entitats, espiar polítics, advocats, activistes… i ara ha transcendit que al 2017 hi havia un pla per intervenir Catalunya amb 3.500 soldats que es va aturar en sec quan el MHP Puigdemont va deixar la Declaració d’Independència suspesa. I és que no en volen sentir a parlar d’urnes si algú no els obliga de més amunt. El panorama és complicat, certament. Juguem net amb algú que empra el joc brut. Per això estem dividits, per això hi ha xiulets perquè costa d’entendre que no és fa la independència en un dia. Hi ha una ràbia que desborda a molts (pocs, però cridaners) que es senten desorientats i en comptes d’atacar a l’Estat ataca als que fins fa poc eren “els seus”. I l’Estat ho sap i burxa en la ferida, ho mira i somriu mentre hi anem caient de quatre grapes.

Toca refer-se. I les idees de l’Eduard Voltas les trobo adients.

P.S: Per si algú ho dubtava jo sempre estaré al costat de Carme Forcadell i tota la resta de represaliats, sigui quin sigui el seu partit polític. Hi hem de ser tots. Subscric les paraules de la Mireia Boya en aquesta tall de la tertúlia de dilluns.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Parlant de Política, per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent