Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Tatiana Sisquella

1
Aquest matí m’ha colpit la notícia de la mort de Tatiana Sisquella, enorme periodista, insustituïble, inoblidable. No sabia que patia càncer i menys que hi lluitava des de fèia 7 anys, em limitava a mirar o escoltar els seus programes. M’ha sorprés la seua joventut, tenia molt camí per recórrer. Havia fet molts programes molt bons i des de fa molt temps i tenia un talent enorme que desbordava per tot arreu. Encara recordo quan vaig saber que ella faria les tardes a CatRàdio, me’n vaig alegrar tant! I va ser fantàstic escoltar-la a La Tribu, una festa cada tarda. Periodista brillant que transmetia una energia impressionant, difícilment pots oblidar aquella riallada que et despertava a la vida.

Encara m’estic refent de la notícia. He posat La Tribu, avui íntegrament dedicada a ella (què menys). I sí, comparteixo el què algú ha dit: necessitàvem aquesta catarsi col·lectiva de recordatori per fer-nos sentir una mica millor.
 
És curiós com algú que no coneixes pots sentir-lo tan proper. Trobarem a faltar aquella veu acollidora, sensible, tendra, lúcida… aquella manera de transmetre i de preguntar tan particular, aquella curiositat infantil per voler-ho saber tot i explicar-ho, la cleca eixordadora i encomanadissa que et fèia riure encara que no volguessis… En fi, sigui com sigui (siguis on siguis), d’una manera o altra la recordarem per tantes coses, per tants detalls…, i la portarem sempre al cor.
DEP.

Selecció d’escrits de T.S. a l’ARA.

[Foto: Catalunya Ràdio]

Perugia, la ciutat desconeguda

0
Tornen les notícies [1 i 2] sobre Amanda Knox i Raffaele Sollecito, els dos estudiants acusats de l’assassinat de l’estudiant Erasmus britànica Meredith Kercher, l’1 de novembre del 2007, a Perugia. M’entristeix recordar, altre cop, el fet, inici de la decadència d’una de les millors ciutats d’Itàlia i convertir-la en una ciutat desconeguda fins llavors…

Perugia era (abans del 2007), una ciutat tranquil·la de centre Itàlia. A dues hores al sud de Florència, i a dues hores al nord-est de Roma. Una ciutat bellíssima que he tingut la sort de conèixer i viure-hi gràcies a l’hospitalitat dels amics. El centre és etrusc i la Università per Stranieri és una de les més reconegudes d’Itàlia pels seus cursos d’Italià per a estrangers, juntament amb la de Siena (que està a una hora al nord camí de Florència).

Va ser el setembre de 1993 el primer cop que vaig trepitjar il Corso Vanucci, el passeig central. Setembre és ja un mes fresc per una ciutat situada a gairebé 500 m. al punt més alt, amb forts desnivells que t’obliguen a pujar i baixar carrers contínuament, com totes les ciutats umbres, situades dalt de turons. L’hivern és fred. L’estiu càlid. Després de visitar-la diversos cops, finalment, m’hi vaig estar l’estiu del 2000 fent un curs d’Italià per a estrangers. Magnífica experiència que m’agradaria repetir algun dia. Dels 150.000 habitants de la ciutat (llavors), uns 30.000 érem estudiants vinguts de tot arreu que inundàvem el centre. Podies tornar a casa a qualsevol hora, l’ambient era agradable i no hi havia criminalitat, essent una de les ciutats més segures d’Itàlia. El turisme, sobretot a l’estiu amb l’Umbria Jazz, era molt important. L’Umbria Jazz és al juliol i llavors la ciutat reneix i els estudiants celebren poder sortir cada dia de festa. Crec que aquell juliol no vaig parar cap nit de la setmana a casa. Com que a Itàlia sopen aviat, quedàvem a les 9 i fins les 12, que a les 8 començaven les classes. Hi havia un matrimoni que venia a fer el curs després de 30 anys per recordar com s’havien conegut, entendridor.

Crec que les primeres estudiants Erasmus d’intercanvi entre la Facoltà di Scienze dalla Università di Perugia i la UB van recalar a ca meua a través d’un amic professor. Era el 1999 i encara no hi havia tanta fal·lera per sortir fora via Erasmus. Però un cop trencat el gel en van venir molts més, fins a ser un fet habitual. I clar, els estudiants Erasmus també van arribar a Perugia des de tot arreu i van inundar la ciutat encara més.

Els meus amics no es posen d’acord amb les causes de la degradació de l’ambient de la ciutat. Es veu que entre el 2003 i 2007, ja hi va haver casos de tràfic de droga i d’increment de la delinqüència. La inseguretat ciutadana va anar in crescendo, però el súmum va ser el cas de l’assassinat de l’estudiant britànica. Allà es va produir el punt d’inflexió, el toc d’alerta, el despertar d’una tragèdia a una ciutat on mai passava res. Els estudiants van triar altres Universitats per fer l’intercanvi Erasmus; els preus (que s’havien apujat molt inexplicablement), també hi van contribuir; i la ciutat va quedar en un estat de xoc que encara dura avui en dia. Els preus s’han abaratit, però la ciutat és més buida que mai.

Fa un parell d’estius vaig tornar a la ciutat i vaig constatar-ne la inseguretat. Els amics ja no viuen al centre, n’han fugit i només hi tornen per obligació (per feina). Vaig passejar a migdia pel Corso central i vaig trobar que no n’hi havia per tant, però a la tarda vaig sortir-ne per potes. Els amics que treballen al centre i pleguen tard, mai no tornen a casa sols, com a mínim de tres en tres i si són més, millor. Si a mi, que sóc una nouvinguda a la ciutat, em produeix tanta tristor tota aquesta situació, no em puc ni imaginar la dels meus amics.

I tot això només per l’assassinat de l’estudiant britànica? No. Allò va ser tocar fons, la punta de l’iceberg de problemes que havien anat augmentant i no s’havien solucionat a temps. Una llàstima. Trigarà a tornar a ser la Perugia que vaig conèixer i que mereixen els seus habitants o, qui sap si, potser, aquella Perugia, tornarà mai. Espero que sí!

[Foto: una de les típiques baixades, la de l’aqueducte -dic baixada perquè pujar-la a ple sol a l’estiu no és recomanable, et mantens en forma, això sí- foto de la Viquipèdia]
[Enllaç: què veure a Perugia. Malgrat tot, si hi voleu fer turisme, us agradarà]