Amb tot el que està passant ens queda una mica lluny tot això, però miraré de fer una mica de resum d’aquests dos darrers mesos sense bloc. La pandèmia tindrà capítol a banda.
Hi ha certa confusió en tot plegat. Junqueras apareix al web del Parlament Europeu com a eurodiputat, però uns dies després desapareix. La pressió de l’Estat devia ser forta. Havien guanyat una partida, però encara hi havia joc.
La primavera va estar monopolitzada pel judici i les eleccions que es van anar succeint. Durant uns mesos, vam poder seguir el judici minut a minut. Va ser vist per sentència al juny després de sessions maratonianes i un temps rècord per un sumari d’aquestes característiques. El 3/24 ho retransmetia en directe i després se’n feien resums del més destacat. Jo, cada matí, en veia un trosset d’11.30 a 12.00, durant la mitja hora de descans. Era la finestra que em permetia veure els presos polítics en directe. Interrogatoris llarguíssims, tècnics, tot molt ranci i solemne, d’un país en blanc i negre, una representació del que és l’Estat. Dies frenètics, mesos frenètics i al juny arriba la calma. S’espera la sentència a l’octubre, al llindar dels dos anys de presó preventiva. Si no hi ha sentència abans, als dos anys haurien de sortir de la presó, però n’hi haurà. Mentrestant, hem passat l’estiu preguntant-nos quina n’ha de ser la resposta, però sense tenir res clar.
Encara estem paint els resultats electorals de les eleccions generals que ja estem a punt de començar una altra campanya electoral. És un temps frenètic que produeix un cert vertigen. Mentre tenim presoners per posar urnes ens enfrontem a dues eleccions consecutives, unes generals i altres municipals i europees. Hi tornarà a haver doble urna i haurem de votar. Hem de ser conscients que les urnes sempre són una oportunitat que no podem deixar perdre i menys en les circumstàncies actuals.
Dit això, es constata a les darreres eleccions que la suma de vots dels partits independentistes continua sent majoritària i, per primera vegada, les darreres eleccions generals ens han deixat un mapa tenyit de groc. Per primera vegada ERC ha guanyat unes eleccions generals i tots els independentistes ens n’hauriem d’alegrar i celebrar-ho, tot sabent que la segona volta està a la cantonada i que “tot està per fer i tot és possible” com deia el poeta.
A Móra d’Ebre va anar així:
No és la primera vegada que som primera força en unes eleccions generals, però sí que és la primera vegada que obtenim tanta diferència sobre el segon partit, i també és la primera vegada que superem els 1000 vots, en vam obtenir 1022 per a ser exactes. Tots ells per a Junqueras, que devia tenir un gran somriure a la cel·la, i per a fer que Norma Pujol, de Flix, sigui la primera diputada de les nostres terres que anirà a Madrid; no em sé imaginar ningú millor que ella per defensar-nos! I no oblidem a Romeva, que va obtenir l’acta de senador, ni a Miquel Aubà, de Gandesa, que tornarà al Senat per portar la nostra veu. Estarem més ben representats que mai gràcies a la força dels vots!
Dijous era el dia. Després de 15 mesos silenciat, d’entrevistes en paper o d’articles, Junqueras tornava a tenir veu. I m’atreveixo a dir que ens ha tornat l’optimisme i les ganes de fer més que mai. He de dir que tornar-lo a escoltar de nou va ser com respirar altre cop aire fresc, com si no hagués passat el temps. L’energia, l’entusiasme, l’expressió… com s’ha trobat a faltar! Com es troba a faltar! Em vaig emocionar, primer, després a les hores d’escoltar-lo, vaig sentir molta ràbia i impotència que una persona així estigui entre reixes. I amb ell extensiu a la resta d’empresonats i processats. Som nosaltres qui ha rebut un cop d’estat.
Bé, tornem a Junqueras. Ha respost només a les preguntes del seu advocat en una defensa més política que tècnica (Van den Eynde assegura que la defensa de Forn és ‘imprescindible’ per a Junqueras), i ha acusat l’Estat. En canvi, Forn sí que ha acceptat les preguntes de la fiscalia, però no les de l’acusació particular (VOX).
Recomano vívament que els escolteu a tots dos i en tregueu les vostres conclusions. Ja sabem que després, com sempre, cadascú ho interpreta a la seua manera. Més avall hi ha l’enllaç al vídeo sencer, aquí els teniu en 10 frases:
Justament aquests dies s’ha sabut que la professora Laura Luelmo, a qui van violar i matar el desembre passat a Huelva, va intentar resistir-se a l’agressió. Contrasta, i molt!, amb la sentència d’un tribunal de Lleida que condemna a pena mínima a un agressor perquè la víctima “no va oferir prou resistència” (val a dir que la víctima és una noia amb discapacitat intel·lectual). El que va gravar l’escena no ha estat ni condemnat. La Generalitat veu “incomprensible” l’última sentència ‘masclista’ a Lleida.
El trasllat fins a la presó d’Alcalà-Meco ha estat llarg, però ha anat bé. Amb la Dolors hem tornat al mateix mòdul on érem. Moltes gràcies a tothom que ahir ens va acompanyar. Preparades pel dia 12.💪
Divendres, un any d’empresonament de Junqueras i Forn, surten les peticions de fiscalia i acusacions diverses. No per ser esperada tanta desmesura tenen menys impacte. Un dia molt trist, de ràbia continguda. Tanta injustícia no pot deixar indiferent ningú, qui no la combati en serà còmplice.
Mentrestant, a Lledoners hi va haver un gran acte organitzat per ERC dijous recordant l’any d’empresonament d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Unes 15 mil persones s’hi van reunir. Lluís Llach va fer un parlament molt aplaudit i perfectament resumit en aquest article de José Antich: “La unitat que exigeix Lluís Llach“. Unitat estratègica, diu. No confondre unitat amb uniformitat.
Ja ha passat un any. Recordo bé aquella tarda de fires de l’any passat. Octubre és un mes de revolta. L’any passat va ser d’unitat, enguany és de retrets, probablement fruit de la frustració col·lectiva perquè tot vagi més de pressa. Però tot té els seus tempos i cal tenir paciència.
Ara que han passat uns dies podem reflexionar des de la calma. Intento ser positiva i apartar el derrotisme.
Anit al FAQS Elisenda Alamany va explicar en un minut què havia passat al Parlament (a partir del minut 10.36 FAQS).
Em sembla evident que ERC no va aliar-se amb el PSC, va coincidir en vot, que és diferent. El que veig és que ERC va seguir l’acord a què s’havia arribat amb Comuns i PdeCAT. Jordi Muñoz diu: «Hi havia un camí per fer compatible la desobediència política i preservar la institució i la correlació de forces: només calia mirar a Berga».Berga a la Ciutadella.
Ja fa un any de l’1 d’octubre i fa més d’un any que vaig començar a (d)escriure el que anava passant com una manera de recordar i també de reivindicar (com diu Bladé Desumvila: “L’essencial és lluitar, és a dir, escriure“). Des de llavors he anat publicant entrades regularment quan hi havia prou fets per explicar i tenia prou temps per a fer-ho. La sèrie arrenca a principis de setembre, però avui vull recordar aquesta entrada: 1 d’octubre. El dia més llarg.
L’1 d’octubre l’Estat va actuar contra nosaltres com si fossem una colònia.
L’1 d’octubre no el podrem oblidar mai, per com ens vam organitzar, per com ens van fer sentir… els nervis, l’angoixa, la calma tensa de tot el dia i la felicitat en tancar el col·legi i saber que havíem salvat els vots.
Diada esplèndida, radiant, esclatant. Riuades de gent de color corall amb banderes, pancartes, estelades… Gent de totes les edats. Gent vinguda d’arreu del país, entre ells més de 3.000 ebrencs que vam arribar en busos o amb altres mitjans públics o privats. Una comunió de gent per un objectiu clar: República Catalana!
No defallim, seguim reivindicant l’alliberament dels presos polítics i el retorn del exiliats. Seguim amb la trobada festiva, pacífica, cívica. Tot ben organitzat. Alguns volent fer la guitza penjant l’estanquera al balcó. Com sempre, ball de xifres. Com sempre, gernació omplint aquest cop la Diagonal en 6,5km.
En amarillo la manifestación unionista mas multitudinaria de la historia (29oct2017). Los españolistas de @Societatcc y medios de Madrid dijeron que había màs de 1millón de personas.
Enguany he vist molta més tranquil·litat en la gent. Hi hem arribat fent un bon tros a peu i anavem confluint amb samarretes i banderes. Complicitat entre nosaltres tot i que no ens coneixíem de res. Ja sabem com es fan aquestes manifestacions (concentracions), ja ho hem fet cada any des del 2012. Som experts. Som pacífics. Somriem. Cantem. Reivindiquem. Fem silenci quan ens diuen (impressionant moment!). Fem cas omís dels provocadors (davant del Princesa Sofia un senyor amb una bandera enorme de Tabarnia, buscant confrontació. Ningú li va fer cas. Als 15 minuts va marxar avorrit que ningú li digués res).
A mesura que s’anava apropant el dia assenyalat es feien sentir les veus més fortes sobre no polititzar l’acte, ni per uns ni per altres, o no anar-hi perquè hi anava el Rei. I va arribar el dia. I el relat serà molt diferent segons a quin mitjà feu cas. Els mitjans foranis i algun de nostrat van mostrar només una part d’el que va passar. Recomano vívament mitjans de solvència contrastada com Vilaweb:
A primera hora la notícia era una gran pancarta de rebuig a la visita del Rei Felipe VI. Després d’uns moments de confusió on s’ha dit que els Mossos la volien retirar, finalment no s’ha mogut de lloc i ha presidit l’acte ben visible. Mentrestant, en un angle de la plaça un grup d’espanyolistes protestaven i han intentat entrar a l’edifici per arrancar-la, cosa que no han aconseguit.
‘El rei espanyol no és benvingut als Països Catalans’, hi diu en anglès.
Fa uns anys un jugador de l'equip de rugbi d'Irlanda es va negar a donar la mà a la reina d'Anglaterra: ella va considerar que es tractava de llibertat d'expressió, no va fer mala cara ni va negar la mà als altres… Algunes monarquies són més respectables que d'altres.
El que es constata després dels actes del 17A és que al Rei li van fer un “Tortosa” en tota regla.
Descompteu la comitiva institucional del Parlament i el Govern (que han volgut recordar que això és Catalunya, país sense rei) i aquest és el suport que té el Borbó a Barcelona. Amb la Plaça militaritzada perquè no hi entri ni un cartell en contra, això és el que li queda: No res pic.twitter.com/VwSBi0P55s
El que va passar ahir a Pl. Catalunya demostra un cop més que la llibertat d’expressió no està garantida. Impedir que la ciutadania s’expressi pacíficament és greu. Impedir-ho només a un part, encara més. No hi ha excuses ni borbons que valguin quan hi ha en joc drets fonamentals
I la vida continua, sigui des de la presó o al carrer, reivindicant els presos, sempre, i tenint com a objectiu consolidar la República. Dolors Bassa escriu “Sensacions d’un vis-a-vis familiar“, si teniu una mica de cor no us deixarà indiferents. Oriol Junqueras i Raül Romeva escriuen també un article, Hoy somos más fuertes:
“Somos gente de diálogo, de paz y acuerdo. Somos gente que amamos a nuestro país y a toda su gente. Nuestras trayectorias vitales hablan por nosotros. Y somos al mismo tiempo gente de firmes convicciones. Los barrotes, por tiempo que los tengamos que sufrir, no las harán cambiar.”
La Presidenta del Parlament gal·lès va mostrar-se consternada pel fet que la seva homòloga a Catalunya, Carme Forcadell, estigui empresonada per haver permès un debat que ella mateixa o el seu col·lega escocès han permès i que, en cap cas, això els ha fet témer per la seva llibertat.
Elin Jones va rebre Carme Forcadell a Gal·les. Font: Vilaweb
Ned Thomas, al mateix col·loqui, va explicar que, “al llarg dels anys de treballar a Salamanca i de viatjar a Espanya, ha constatat una manca de tradició democràcia, i que els valors i llibertats que aquí es donen per descomptat, allà són qüestionats per sistema”.
Ells mateixos reconeixen que no hi ha violència per part dels independentistes, i així cal continuar, sense violència, malgrat ells l’usin (aquí i aquí), en surtin impunes i no la condemnin. Ells només entenen la violència, sigui física o verbal. No hi hem de caure (“pels seus fruits els coneixereu“).
Bé, ara tenim als homes a la presó de Lledoners, a la Dolors a Figueres i la Carme a El Catllar. Ja han passat quatre mesos des que Marta Rovira va anar a Suïssa:
4 mesos d’aquella nit esperpèntica. 4 mesos de l’última abraçada. 4 mesos d’aquella promesa: no defallim, seguim lluitant per la vostra llibertat, seguim lluitant per la veritat (tota i sempre), seguim lluitant pels nostres drets col•lectius! No deixarem de fer-ho ni un sol dia! pic.twitter.com/oeky11AjR6
No oblidem que tenim membres del govern a l’exili i a la presó, i exiliats per motius polítics. Veurem si Pedro Sánchez torna a fer política i aposta pel diàleg. Caldrà anar veient els seus gestos.
Carme Forcadell va nàixer a Xerta el 29 de maig de 1955 (viki). Com tants altres joves va marxar a estudiar fora i després la vida la va portar a Sabadell on hi viu des de fa molts anys. Les arrels, però són a l’Ebre. I igual que havia passat fa unes setmanes a Miravet amb el concert solidari amb Oriol Junqueras i la resta d’empresonats i exiliats, aquest cop va ser Xerta l’escenari des d’on donar escalf a les famílies i a ells.
Dissabte 12 es va omplir el pavelló d’esports de Xerta per reclamar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats, ambla imatge de la Carme Forcadell, reivindicant la seua figura. Els volem lliures, els volem a casa.
Família de Carme Forcadell.Marcel Mauri, president l’Òmnium Cultural i Elisenda Paluzié presidenta de l’ANC.Anna Simó i LLuís Corominas, formaren part de la mesa a la darrera legislatura juntament amb Carme Forcadell.
Hi van ser presents la família de la Carme Forcadell, Elisenda Paluzié, Marcel Mauri, Lluís Corominas i Anna Simó. Tots ells van recordar la figura de la Carme, i van tenir paraules d’escalf per a ella i la resta de represaliats, i per les seues famílies. Van ser tres hores de música (bona música), i parlaments (ho podeu veure aquí).
Mentrestant, a Barcelona, al Parlament, hi havia sessió d’investidura del diputat Quim Torra, per això el M.H. President del Parlament Roger Torrent no va poder ser a Xerta. en persona, però sí que hi va ser en so gravat.
A Barcelona, la sessió d’investidura va començar a les 12h i va continuar a la tarda a partir de les 15h. Al matí només hi havia el discurs del presidenciable, sense límit de temps. A la tarda les rèpliques dels diversos grups.
Així doncs, dissabte va ser un dia intens, amb el ple d’investidura, els posicionaments dels diversos partits i el concert solidari a la tarda. Tothom sabia que caldria esperar 48 hores per tornar a fer la votació i, aquesta vegada, només caldria majoria simple en segona volta per tenir president, però això serà una altra història.
