Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Grup Violeta contra la violència vers les dones

3

A la meua ciutat s’ha organitzat el grup de dones Violeta contra la violència vers les dones. Tenen la seua seu al davant del Mercat del barri de Les Planes i ajuden a dinamitzar el barri i la ciutat amb actes, xerrades, trobades, caminades…

Fa uns dies, arran de la mort de dues dones pels volts del 8 de març, van decidir que cada cop que hi hagués una mort violenta d’una dona sortirien al vespre de dia següent a fer un minut de silenci, per tal de recordar la víctima i conscienciar la societat.

Per desgràcia, demà hauran de tornar a sortir.

Insomni

0

Generalment no prenc cafè, però avui, per allò que és festa i hem fet un bon dinar, m’ha vingut de gust una tasseta com a la resta de personal i vés, no hi ha manera d’aclucar l’ull…

Tampoc no està tant malament gaudir de la tranquil·litat nocturna i de la lectura amb calma; tot i què vés a saber si demà seré bona per a res. De casualitat, he fet cap a aquesta trobada que em sembla prou ocorrent i em vaga d’anar-hi, tot i què segurment no podré. Per sort, ara ja tinc una part de la feina feta, i és que m’he repassat un munt de blocs i de diaris que tenia a l’apartat de pendents.

Ja se sap que aquests dies de vacances donen per a no enganxar-te tant a la xarxa… o sí, vés.

Sweeney Todd (Tim Burton)

2

Sempre m’han fascinat les pel·lícules de Tim Burton. Des de Edward Scissorhands fins a The Nightmare Before Christmas, passant per Charlie and the Chocolate Factory, són obres excel·lents que et transporten a altres móns. Burton té una visió molt particular i en aquesta darrera pel·lícula tampoc et deixa indiferent…

Ja havia vist Sweeney Todd al teatre fa milions d’anys amb la impressionant veu de Constantino Romero i una posada en escena espectacular [web]. Però realment val la pena veure aquesta versió en cinema amb les veus de
Johnny Depp i Helena Bonham Carter (en aquest cas és imprescindible la versió original, clar).

La música de Stephen Sondheim també és imprescindible. Igual que en “Boscos Endins” (encara al teatre), hi ha cançons que no s’obliden fàcilment.

L’estafa de l'”AVE” Lleida-Barcelona

0

Sentint les notícies a la ràdio escolto que les cambres de comerç de Lleida i Tarragona es queixen pels preus excessius de l'”AVE” (un 50% més cars que a la resta de l’estat), i els mals horaris i combinacions que han de fer perquè la prioritat és Barcelona-Madrid. I això m’ha fet pensar en un correu interessant que em va enviar un amic fa uns dies sobre aquesta situació (en la continuació el podeu llegir). Sembla que aquí ens pot fer la llei tothom i ens hi avenim sense (gairebé) protestar. Veurem si les cambres de comerç tenen èxit i hi ha algun canvi en uns bitllets amb preu abusiu que Renfe justifica perquè hi ha hagut d’invertir molts diners (quina barra). D’això se’n diu “cornut i pagar el beure”…

 

LA ESTAFA
DEL AVE
LLEIDA-BARCELONA

Primera estafa: nos lo venden como un tren de
alta velocidad, cuando para unir las dos ciudades separadas por 156 Km se tarda
76 minutos de Lleida a Barcelona. Teniendo en cuenta que el trayecto pasa por
Tarragona y la distancia recorrida es de 190 km, resulta que la velocidad media
es de exactamente 150 km/h. ¿Es esto alta velocidad?

Segunda estafa: Renfe suprime el anterior
servicio de trenes Alvia que unían las dos ciudades en una hora y media. Dicho
servicio tenía un coste de 26.30 Euros frente a los actuales 40.80 Euros del
AVE. ¿Merece la pena un ahorro en tiempo de 15 minutos cuando cada minuto
ahorrado nos cuesta un Euro? ¿Por qué se han suprimido los seis servicios que
existían de trenes Alvia entre Lleida y Barcelona? ¿Acaso somos todos los
usuarios ricos?

Tercera estafa: El coste del trayecto Lleida –
Barcelona es de 40.8 Euros, a un promedio de 0.21 Euros por kilometro si se
considera una distancia de trayecto de 190 Km. ¿Por qué viajar a Ciudad Real
desde Madrid (190 Km) cuesta tan solo 29.0 Euros y tan solo tarda 50 minutos?
¿Por qué viajar a Valladolid desde Madrid (193 Km) cuesta tan solo 31.20 Euros y
tarda 67 minutos? ¿Es lógico que el trayecto Madrid- Puertollano de 240 Km sea
más barato (35.70 Euros) que el de Lleida – Barcelona? ¿Y quién me explica para
que yo lo comprenda por qué el trayecto Madrid – Zaragoza cuesta prácticamente
lo mismo (42.40 Euros) cuando la distancia es casi el doble (367
Km)?

He calculado el coste kilométrico de
trayectos de más de 100 kilómetros que parten de Madrid a los siguientes
destinos: Valladolid, Ciudad Real, Puertollano, Calatayud, Zaragoza, Córdoba,
Sevilla y Málaga. En todos los casos, dicho coste oscila entre 0.11 y 0.16 Euros
por kilómetro. Me imagino que ya no se sorprenderán si el costo entre Lleida y
Barcelona es de 0.21 Euros por kilómetro. ¿Por qué nosotros debemos pagar más
por un servicio de menos velocidad?

La verdad es que estoy altamente
sorprendido (y decepcionado) porque la sociedad catalana no ha puesto el grito
en el cielo ante esta flagrante injusticia; prácticamente no han existido
protestas y mucho menos movilizaciones al respecto. Y más si tenemos en cuenta
los años de retraso en llegar el AVE, el despropósito en su construcción, las
molestias y caos ocasionados a los usuarios de cercanías, ¡y encima estamos en
plena campaña electoral! Y nadie ha dicho ni mu, ni ha manifestado indignación
alguna por esta injusticia. Y mucho menos nuestros partidos políticos catalanes
que en teoría están para defender nuestros intereses.

¡Y la gente contenta con el nuevo AVE
comprando billetes como locos! Ver para creer. Por cierto, el viernes viajo a
Barcelona, pero no utilizaré el AVE.

Independentisme atomitzat

2

Mal dia avui si ets independentista i del Barça…

No només l’independentisme català perd cinc diputats a Madrid (i alguns sembla que se n’alegrin fent declaracions sense esperar el 100% dels vots escrutats i altres demanaven vot en blanc o abstenció), sinó que la polaritació és més forta que mai i IU-ICV es redueix a dos diputats. Un desastre per a l’esquerra i també per a l’esquerra independentista. CIU aguanta el tipus, però no pren vot a Esquerra, tampoc Iniciativa… així doncs on són els vots independentistes?

L’independentisme ha estat avui atomitzat, empetitit, empobrit… i d’això ningú que vulgui la independència d’aquest país se’n pot alegrar i menys encara fer declaracions sobre canvis d’estratègia quan encara no s’han pogut ni païr els resultats. Em sembla una manera pobra de fer política que no contribueix a sumar sinó a dividir… i ja se sap “si divideixes venceràs”, però d’aquesta manera els independentistes tenim totes les de perdre.

El Mundo: Las fuerzas nacionalistas obtienen su menor cuota de la democracia
ABC: El PSOE gana las elecciones pese a la subida en escaños del PP; los nacionalistas e IU pierden terreno
Público: El PSOE, cuatro años más en minoria

Origen del 8 de març

0
Publicat el 9 de març de 2008

No sempre les dones hem tingut el dret al vot i en dies com avui val la pena recordar-ho. Tenir memòria és bo per a no repetir els errors del passat.

El primer país amb dones amb dret
de vot Nova Zelanda 1893 i a Europa
Finlàndia 1902.

Els darrers països en reconèixer dret al vot a
les dones:

– Sud-Àfrica, 1993 (des de
1930 votaven les dones “blanques”)

– Afganistan, 2003

– Kuwait, 2006

Països sense dret a vot les dones avui:

– Butan: un sol vot per a cada
família, només en eleccions locals.

– Brunei Darussalam

– Líban: les dones han de fer una
prova educativa, els homes no. Vot obligatori per als homes,
opcional per a les dones.


Oman

La II República Espanyola el 30
de setembre (curiosa data) de 1931 va portar el vot a les dones.

En la continuació podeu llegir el perquè del 8 de març.


(foto de Pilar Aymerich)

El 8 de març s’ha convertit en un símbol per a les dones dels cinc
continents. La celebració no es basa en un únic fet ni tampoc ha tingut
sempre el mateix sentit. La història canvia, és dinàmica, i el sentit
dels símbols i significats també.

Antecedents

Des de l’inici de la revolució industrial,
àmplies capes de la població femenina dels sectors populars es van
incorporar al treball assalariat. Aquesta incorporació no les eximí,
però, de continuar sent responsables del treball de cura de les
persones del grup familiar ni de les activitats domèstiques.

Les precàries i difícils condicions de treball
industrial van provocar, des de mitjans del segle XIX, l’aparició de
moviments de dones que reivindicaven millors condicions laborals, com
ara la reducció de la jornada laboral, la limitació de l’edat de
treball de les criatures, la prohibició de l’horari nocturn per a les
dones, la compensació econòmica per accidents laborals i les mesures
per prevenir-los.

D’aquesta experiència, Catalunya no en va quedar al
marge. N’és un exemple la vaga que 3.500 treballadores del sector
tèxtil d’Igualada van fer l’any 1881, en demanda de millors condicions
de treball.

Els fets de Nova York

En l’origen de la commemoració del 8 de març com
a Dia Internacional de la Dona, tradicionalment s’han destacat diversos
fets puntuals: la vaga de les obreres tèxtils nord-americanes de 1857,
l’incendi de la fàbrica Cotton o el de la Triangle Shirtwaist Company,
de Nova York, el dia 25 de març de 1911 (indústria tèxtil on
treballaven cinc-centes persones, en la seva gran majoria dones
immigrants joves).

En aquest darrer incident van morir 142 obreres que
l’any anterior havien mantingut una important vaga per demanar millors
condicions laborals.

El dret a vot

Ja que les dones contribuïen amb el seu treball
-tant el remunerat com el domèstic- al creixement de l’economia dels
seus respectius països, volien tenir el dret a participar en l’àmbit
públic. Aquesta participació se centrà, durant unes dècades, en la
reivindicació del dret de vot per a les dones, l’altre gran eix que
conflueix en la celebració d’aquest dia.

La primera declaració programàtica reivindicant el
dret de vot, la van fer les dones nord-americanes, el 1848, reunides a
Seneca Falls. Anys després, les sufragistes angleses van fer de la
reivindicació del dret de vot per a les dones l’eix central de les
mobilitzacions. Les seves accions i les seves idees van traspassar
fronteres i van tenir repercussions en altres països.

La primera celebració

A partir de 1908, les socialistes
nord-americanes van celebrar el Dia de la Dona, el darrer diumenge de
febrer, per reivindicar el dret de vot. El 1910, en el marc de la II
Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin llençava
la proposta d’establir el Dia Internacional de la Dona, amb l’objectiu
principal de promoure el sufragi universal femení, la pau i la
llibertat.

Seguint aquesta iniciativa, l’any següent, més d’un
milió de dones europees i nord-americanes sortiren al carrer. Les
primeres ho van celebrar el 19 de març i les segones ho van continuar
fent el darrer diumenge de febrer.

El 8 de març

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la
pau es convertí en el leitmotiv de les celebracions del Dia
Internacional de la Dona. I el 8 de març (segons el nostre calendari)
de 1917 les dones russes, que feia anys que també ho celebraven, van
sortir al carrer en demanda d’aliments i pel retorn dels combatents.
Aquest va ser l’inici del moviment que acabaria amb la dimissió del
tsar i la proclamació de la República. A partir d’aquest moment, el Dia
Internacional de la Dona quedà fixat en la data del 8 de març.

Reivindicació de millors condicions de treball i de
vida, i de drets polítics i manifestacions en favor de la pau, són
alguns dels temes que es troben en l’origen de la celebració del dia 8
de març com a Dia Internacional de la Dona.

Amb el ressorgiment del feminisme, a finals dels
anys seixanta i setanta, tornà a implantar-se la celebració d’aquesta
data, que van acabar de corroborar les Nacions Unides, el 1977, en
declarar el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona.

Extret de l’ICD.

Publicat dins de Dona | Deixa un comentari

Dia internacional de les dones

0
Publicat el 8 de març de 2008

Dia estrany avui. A cavall entre el darrer (i trist) dia de campanya i el dia de les votacions. Tots els partits han suspès els seus actes i han fet comunicats comdemnant la violència (també el president Benach en nom del Parlament). Cap tipus de violència hauria d’existir.

Sigui com sigui, el dia 8 de març (i per extensió la setmana i el mes) és encara reivindicatiu.

Actes entorn del 8 de març.

Publicat dins de Dona | Deixa un comentari

Acte amb Ernest Benach al Foment

0
Publicat el 7 de març de 2008

No és aquest un bloc polític, però sí és cert que la política m’agrada, la segueixo i defenso perquè, com deia Fuster, “la política o la fas o te la fan”. No és cap secret que milito activament a Esquerra des de fa molts anys, primer des de l’Ebre, ara des del Llobregat…

Aquesta nit he assistit a un míting al Foment Cultural i Artístic de la
meua (nova) ciutat. Excel·lent espai que ha posat el cartell de ple per
sentir al millor president del Parlament que ha donat Esquerra, Ernest
Benach
, sempre elegant en la forma i l’expressió, que ha captivat als assistents amb el seu discurs seré i documentat. Abans, l’apassionat Xavier Vendrell, figura imprescindible de
l’independentisme, amb un discurs ple de força i emotivitat ha fet embogir la sala. Completava l’acte el nostre regidor-portaveu, Lluís Fabrés, també incansable activista polític tant des del govern municipal, primer, com ara ja fa uns anys, des de la dura oposició. Discursos plens que ens han recordat d’on venim i on volem anar.

I no puc estar-me de parlar d’en Joan Ridao, home seriós i treballador, que em sembla brillant en les formes i elegant en el verb. Un home informat i molt documentat, jurista meticulós que ja estic desitjant veure’l en acció a Madrid, espero que amb grup parlamentari propi per poder tenir més veu i vot. Ara és el seu moment i amb ell, el nostre.

Atomitzar l’independentisme?

0
Publicat el 4 de març de 2008

Durant la precampanya dos ex Molt Honorables van decidir que anirien a votar en blanc a les properes eleccions al parlament espanyol. Curiosament avui llegeixo que la CUP (que no es presenten a aquestes eleccions) també aposten pel blanc (o nul segons la zona), mentre que Plataforma per Catalunya, un altre partit que tampoc es presenta i és de l’altre extrem de l’arc extraparlamentari també s’inclina pel vot en blanc

Em fereix veure independentistes arrauxats que fan bandera del vot en
blanc, de l’abstenció o del nul. Cadascú ha de fer allò que creu més
convenient, en això estem d’acord, i més en una democràcia, però
(disculpeu) no ho acabo d’entendre.

Vaig sentir una lúcida frase a Francesc Canet [bloc], candidat d’Esquerra a Girona per a aquestes properes eleccions que em va agradar molt: “Votar en blanc és democràticament saludable, però políticament inútil“. A cada elecció ens hi juguem molt, a Girona més, cada no-vot augmentarà les possibilitats d’un PP que comença a estar pletòric. No val a badar.

Tornant a Perugia…

0
Publicat el 1 de març de 2008

Aquest estiu passat vaig tornar a Perugia, ciutat italiana del centre de la bota. Ha canviat molt en aquests 15 anys que fa que la conec. I els amics que hi tinc també han anat augmentant al llarg del temps. Ara retorna S. a Barcelona de visita i m’han vingut tot de records…

A la Paninoteca del Corso Garibaldi sempre hi puc trobar en P. Hi està abonat a l’hora de dinar, la una. Els carrers costeruts que porten al centre estan de reforma contínua. Perugia és la ciutat Etrusca més important i el seu nucli històric (centro storico) és una delícia. M’encanta passejar-hi, sobretot a l’estiu, a l’hivern fa massa fred pel meu gust.

Darrera de l’ufficcio postale hi ha il mercato all’aperto amb un bar amb terrassa amb una excel·lent vista dei monti Sibilini, nevats a l’hivern. A l’estiu, tercera setmana de juliol, l’Umbria Jazz omple els dies i les nits de música en directe. És un bon moment per anar-hi, l’animació és contínua.

Enguany hi vam ser a l’agost i tot ja era tancat per vacances. Després del festival hi ha poca cosa a fer, queden pocs estudiants i tot s’adorm fins a setembre. Els paisatges, per sort, són els mateixos i, això sí, sempre trobes lloc on seure als pocs restaurants oberts (Déu n’hi do els que hi ha de nous).

El primer cop que hi vaig arribar els amics que m’hi van acollir vivien en una casa del s. XIII, dins la muralla, prop de Corso Garibaldi al darrera la universitat. Els estudiants estrangers eren sobretot de llengües i just començava a albirar-se el programa Erasmus, que no arribaria fins uns anys més tard.

Fa quinze anys Perugia era una ciutat segura, acollidora, visitada per estudiants d’arreu per la seva prestigiosa Universitat per a estrangers. Ara hi ha càmeres de vigilància al centre per la criminalitat creixent, s’han donat casos escabrosos i cap precaució és poca. És una llàstima veure una ciutat com Perugia en aquesta tessitura decadent. Segurament trigaré a tornar-hi per manca de temps, però mentrestant la recordaré com era i com m’agradava viure-la…