No és aquest un bloc que parli de política, però tampoc puc deixar de fer-ho, doncs és una de les meues passions i la segueixo amb interès…
Ja ho va dir Aristòtil: "L’home és un animal polític". Ens agradi o no la política influència la nostra vida i nosaltres també podem incidir-hi des de diferents vessants o alternatives.

Fa bastants anys que milito en un partit polític. No tenia cap interès en fer-ho, però els fets em van convèncer del contrari. Jo havia estat membre activa de diversos grups de joves per dinamitzar la joventut local. No va ser fàcil al principi, però ens van cridar per formar part del consell de joves de l’Ajuntament. Les reunions eren setmanals i organitzàvem trobades, parcs infantils, fèiem un programa de ràdio mensual, sortides al teatre, etc. Fins que un dia hi va haver eleccions, va continuar el mateix alcalde, però amb majoria absoluta i el regidor que portava joventut també va canviar. Res a veure amb l’anterior. Res a veure amb res anterior. Un any de reflexió em van portar a militar a ERC, l’únic partit que parlava sense embuts d’independència i que no tenia representació al municipi.

Dotze anys més tard d’aquell primer pas, tenim dos regidors i alcaldia. Les coses han canviat i ara tenim "coses a dir" des de dins.

L’atzar m’ha portat a un altre poble on també hi ha majoria absoluta d’un altre color polític. Només fa quatre anys que hi sóc i ja començo a veure similituds amb les maneres de fer que em van empènyer a entrar a un partit polític per canviar les coses des de dins.

El temps dirà. De moment tenim un regidor i som oposició pura i dura. De fet és una situació anàloga a quan no teníem representació a l’altre consistori. Aquí no partim de zero, tot i què el repte és més difícil, però també és cert que hi ha molta empenta i il·lusió en l’equip.

Els canvis, en política, són lents, però quan es produeixen tenen efectes irreversibles.

Unes setmanes estressants que avui han fet una parada en el camí. Eleccions Municipals i esperes que alguna cosa canviï. El PSC ha fet una campanya espectacular, ja no sé ni els anys que porta de majoria absoluta (tots, menys a les primeres que hi havia el PSUC). I tu que penses que potser aquest cop no els votarà tan massivament i potser albiraràs algun canvi. Però res.

La tieta no ha anat a votar perquè diu que li és igual, que tornaran a guanyar els mateixos, que està decebuda… i al final ha tingut raó, vés per on…

“Acció d’una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se entitat estatal autònoma o independent”.

Boniques paraules. Serem capaços de decidir-ho algun dia?

M’agradaria no ser part d’un poble mesell. Sembla que cridem molt quan no toca i a l’hora de la veritat ens costa molt donar un cop de puny sobre la taula. Els fets de l’aeroport de la setmana passada em donen esperança. Que 1000 persones de la societat civil facin aquest cop d’efecte no és habitual. Però, on eren quan es retallava l’Estatut que ens havia de donar l’aeroport? Tant se val, benvinguts si ara han decidit donar la cara, potser ja és hora que reivindiquem el que és nostre, el que ens toca. (Què trist haver de reivindicar, encara avui, el que és nostre).

Un país a miques

Isabel-Clara Simó

Havia sentit rumors d’un cert desassossec en les files d’ERC, que s’han fet evidents amb els dos articles que ha publicat l’AVUI de Joan Carretero, exconseller de Governació. Em fa la impressió que no hi ha raons ideològiques, sinó quelcom més incontrolable que és l’antipatia per tenir Montilla de president, car haver fet costat al PSC no va ocasionar l’allau de protestes que ara s’han esdevingut. No sóc qui per ficar-me en els sentiments de ningú ni en els prejudicis que cadascú arrosseguem, però sí que hi veig un perill per al nostre esdevenidor nacional.

Els votants de Convergència, que han estat desencisats en moltes ocasions, són, però, uns votants fidels; així també ho són els dels socialistes o els d’Iniciativa. El teu partit et decep sovint, però a l’hora de dipositar el vot, ni que sigui davant de l’evidència d’alguna barbaritat -com és el cas del PSOE, quan aquelles corrupcions a escala majúscula-, li dones la teva confiança. Però els independentistes catalans som més llepafils. Quan hi ha un entrebanc, exigim una escissió, de la qual en sortirà una altra i d’aquesta una altra, però no com les cèl·lules, que acaben formant un teixit orgànic, sinó com si esmicoléssim un tros de pa per fer-ne engrunes. Cadascuna d’aquestes subdivisions, òbviament, presumirà de ser molt més pura que les altres, cosa que ens permetrà fer un gest d’arrogància des de la més absoluta inanitat. La cèlebre divisa “divideix i venceràs” nosaltres la practiquem sobre nosaltres mateixos, per tal que vencin els altres, ésclar. I és que no sabem distingir entre la política i la poètica, i això ens perd. Quina greu calamitat!

S’acabem de saber oficialment els nous consellers que, si no hi ha cap entrebanc, encapçalaran les conselleries els propers quatre anys. Alguns són prou coneguts, altres haurem d’esperar què fan per tenir-ne una opinió formada. De moment només una constatació: les fèmines perden pes en l’organigrama, una veritable llàstima.

Tothom té dret a una segona oportunitat. El nostre govern també. Han passat tres anys plens de bon govern i de soroll excessiu, però s’ha fet bona feina pel país; mirat en la distància ha estat una segona transició, un impàs en què tots ens haviem d’acostumar a coses noves, tant els del govern com els de l’oposició.

Almenys aquest cop l’acord ha estat d’una manera ràpida, veurem si començant
amb discreció i posant seny la cosa funciona millor, el país s’ho
mereix i ho necessita. I, sobretot, que tothom estigui a l’alçada des
de tots els cantons.

Tot el que ve de Catalunya és dolent per definició. Sinó no entenc que el PP no hagi protestat perquè Andalusia sigui una realitat nacional i Catalunya…bé, Catalunya is diferent!
No som diferents perquè ho vulguem ser, sinó perquè ens ho fan ser. Com que l’andalús s’assembla bastant al castellà i no tenen cap intenció (almenys que jo sàpiga, de moment), de demanar la segregació del “idioma patrio”, no són perillosos. Fins i tot cauen bé. Tenen un tarannà divertit, salerós… en canvi aquí treballem molt… i molt… per a què puguin viure bé els altres. Cornuts i pagar el beure, vaja.

Em sembla patològica aquesta mania persecutòria que tenen alguns vers el que és (o fa olor) de català. Em sembla inexplicable. Tan bé que estaríem en un estat que entengués les “realidades nacionales”, com diuen ells. S’omplen la boca de que todos somos iguales, però a l’hora de la veritat, si passem comptes, veiem que no és cert. El rebombori (extraordinari rebombori), que es va produir per l’Estatut català (l’original i el rebaixat), em va semblar fora de mida. Potser l’Estat Espanyol està al s. XXI pel que fa a infraestructures (Catalunya torna a ser diferent), però la mentalitat és de principis del s. XX (cap a l’any 36 diria, potser un 18 de juliol).

El somni republicà de l’Estat Federal ha desaparegut, s’ha fos en l’immens soroll mediàtic que fan les dretes. No cal dir que aquest soroll ha entrat amb tres diputats al Parlament de Catalunya, potser que comencem a espavilar.

Nit més curta de l’habitual resseguint els resultats, la tècnica avança i és d’agrair. Potser un sistema més fàcil faria que l’abstenció no fos tan alta. La maquinària electoral fa cada cop més mandra a més ciutadans que no s’apropen als col·legis ni en festiu entre setmana. Això em preocupa. L’abstenció.
I la pujada de partits curiosos (constato que molts partits marginals han tingut molts més vots que la darrera vegada), i els vots en blanc serien el setè partit.

Generalment es parla poc de política i si se’n parla es fa negativament. Segons el meu parer és el desconeixement el que regna, la desinformació. Curiosament estem a l’era de la informació i estem més desinformats que mai. Sinó no ho entenc.

Estic buscant fórmules per explicar l’abstenció, els politòlegs en tenen alguna idea? Algú en sap el per què?

Començo per preguntar-me si vaig sempre a les reunions d’escala: la resposta és que no, generalment s’han de votar temes en els què tan me fa el resultat o ja confio prou en el altres perquè sé que ho fan bé; no hi haurà grans canvis perquè s’han de posar tots d’acord i sé que això no passarà; també hi ha la possibilitat que es facin a hores en les que no puc ser-hi, però si m’interessa el que s’ha de dir procur-ho dir-ho al president. És a dir, constato que també hi ha un cert passotisme i normalment, si hi vaig, acabem sent els mateixos…
No serà això, el passotisme, el que “ja m’està bé el que decideixin els altres perquè jo tinc altres coses més importants a fer?”.

En fi, continuaré reflexionant.

I és que aquesta campanya té la seva gràcia… sobretot quan has hagut de passar fronteres africanes omplint papers a tort i a dret i has pogut posar l'”estat” on vas nèixer: Catalonia (clar, què saben ells), però llavors et demanaven “nacionalitat del teu passaport” i aquí ja és més fomut. Si el funcionari tenia molta feina a voltes ni s’ho mirava, segell va i avall que fa baixada; però si n’hi havia algun d’escrupolós ho tenies més pelut. El pitjor era deixar-ho en blanc, així que un altre “catalanish” i avall, feien el fet…o no, segons qui tenies al davant.

Aix, què bonic seria tenir un estat propi, almenys perquè els documents oficials no mentissin… i per tantes altres coses…