Coses a dir

Tot el que ve de Catalunya és dolent per definició. Sinó no entenc que el PP no hagi protestat perquè Andalusia sigui una realitat nacional i Catalunya…bé, Catalunya is diferent!
No som diferents perquè ho vulguem ser, sinó perquè ens ho fan ser. Com que l’andalús s’assembla bastant al castellà i no tenen cap intenció (almenys que jo sàpiga, de moment), de demanar la segregació del “idioma patrio”, no són perillosos. Fins i tot cauen bé. Tenen un tarannà divertit, salerós… en canvi aquí treballem molt… i molt… per a què puguin viure bé els altres. Cornuts i pagar el beure, vaja.

Em sembla patològica aquesta mania persecutòria que tenen alguns vers el que és (o fa olor) de català. Em sembla inexplicable. Tan bé que estariem en un estat que entengués les “realidades nacionales”, com diuen ells. S’omplen la boca de que todos somos iguales, però a l’hora de la veritat, si passem comptes, veiem que no és cert. El rebombori (extraordinari rebombori), que es va produir per l’Estatut català (l’original i el rebaixat), em va semblar fora de mida. Potser l’Estat Espanyol està al s. XXI pel que fa a infrastructures (Catalunya torna a ser diferent), però la mentalitat és de principis del s. XX (cap a l’any 36 diria, potser un 18 de juliol).

El somni republicà de l’Estat Federal ha desaparegut, s’ha fos en l’immens soroll mediàtic que fan les dretes. No cal dir que aquest soroll ha entrat amb tres diputats al Parlament de Catalunya, potser que comencem a espabilar.

Nit més curta de l’habitual resseguint els resultats, la tècnica avança i és d’agrair. Potser un sistema més fàcil faria que l’abstenció no fos tan alta. La maquinària electoral fa cada cop més mandra a més ciutadans que no s’apropen als col·legis ni en festiu entre setmana. Això em preocupa. L’abstenció.
I la pujada de partits curiosos (constato que molts partits marginals han tingut molts més vots que la darrera vegada), i els vots en blanc serien el setè partit.

Generalment es parla poc de política i si se’n parla es fa negativament. Segons el meu parer és el desconeixement el que regna, la desinformació. Curiosament estem a l’era de la informació i estem més desinformats que mai. Sinó no ho entenc.

Estic buscant fórmules per explicar l’abstenció, els politòlegs en tenen alguna idea? Algú en sap el per què?

Començo per preguntar-me si vaig sempre a les reunions d’escala: la resposta és que no, generalment s’han de votar temes en els què tan me fa el resultat o ja confio prou en el altres perquè sé que ho fan bé; no hi haurà grans canvis perquè s’han de posar tots d’acord i sé que això no passarà; també hi ha la possibilitat que es facin a hores en les que no puc ser-hi, però si m’interessa el que s’ha de dir procur-ho dir-ho al president. És a dir, constato que també hi ha un cert passotisme i normalment, si hi vaig, acabem sent els mateixos…
No serà això, el passotisme, el que “ja m’està bé el que decideixin els altres perquè jo tinc altres coses més importants a fer?”.

En fi, continuaré reflexionant.

I és que aquesta campanya té la seva gràcia… sobretot quan has hagut de passar fronteres africanes omplint papers a tort i a dret i has pogut posar l'”estat” on vas nèixer: Catalonia (clar, què saben ells), però llavors et demanaven “nacionalitat del teu passaport” i aquí ja és més fomut. Si el funcionari tenia molta feina a voltes ni s’ho mirava, segell va i avall que fa baixada; però si n’hi havia algun d’escrupolós ho tenies més pelut. El pitjor era deixar-ho en blanc, així que un altre “catalanish” i avall, feien el fet…o no, segons qui tenies al davant.

Aix, què bonic seria tenir un estat propi, almenys perquè els documents oficials no mentissin… i per tantes altres coses…