Coses a dir - Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

I si parlem del tren…

Publicat el 28 de maig de 2012

No dic res de nou si afirmo que la xarxa de ferrocarril és obsoleta, els trens cauen a trossos i un recorregut triga avui tant com fa 30 anys. Just ahir mirava altre cop els horaris de tren entre Móra i Barcelona, res de nou en els darrers 30 anys, com a molt s’han perdut trens, és descoratjador; el temps és el mateix i les comoditats inferiors. M’atreveixo a generalitzar-ho a la resta del territori. El país ha avançat, però els trens són els mateixos. Segons publica avui l’AVUIPUNT, només s’ha construït un kilòmetre de tren en els darrers vint anys, mentre s’ha apostat per l’AVE (TAV), fent d’Espanya el país que en té més kilòmetres darrera de la Xina. Sona ridícul i més si tenim en compte que la línia a Albacete es va clausurar per manca de passatgers (una mitjana de 9 al dia): “En l’any d’estrena, la línia del Shinkansen entre Tòquio i Osaka va transportar 235.000 usuaris per quilòmetre; la del TAV alemany entre Colònia i Frankfurt, 51.000; el TGV entre París i Lió, 59.000. En canvi, el TAV Barcelona-Madrid no va arribar als 10.000, tot i ser la línia amb més demanda juntament amb el Madrid-Sevilla.“

i més avall continua: (…) “a Castella-la Manxa ja s’havia assolit l’objectiu d’unir amb TAV totes les capitals de província, un repte promès per Aznar en la investidura del 2000 i assumit plenament pel PSOE de Zapatero. Aquest repte ha costat a l’Estat espanyol 45.000 milions i Rajoy en preveu 4.000 més per a enguany. El cafè per a tothom en TAV és considerat avui un somni de grandesa per estudis acadèmics que en neguen la rendibilitat econòmica.“

(…) “Albalate i Bel desmunten amb estudis internacionals arguments que han justificat durant dues dècades la inversió en alta velocitat. El tren de passatgers, l’aposta espanyola, no genera activitat econòmica nova ni atreu inversió productiva –sí que ho fa el TAV de mercaderies si serveix zones industrials d’exportació sòlida–. Sí que té impacte en els serveis i el turisme, però en aquest darrer cas l’augment del nombre de viatges entre ciutats va associat a la disminució del nombre de pernoctacions“.

Em pregunto perquè en època de retallades no es racionalitzen més les despeses. Vistos els números de l’AVE (TAV) jo no tindria cap dubte a retallar-ho i invertir in infrastructures que funcionessin o que fossin més necessàries. El corredor mediterrani que uneix ports importants i comercialment és interessant té només una línia. Si vols viatjar de Tortosa cap a València i més enllà ho tens magre per trobar un tren en condicions. Igualment passa del País Valencià cap al nord. Això sí, des de València pots anar a Madrid amb AVE amb un tres i no res. Si continua aquesta política purament partidista que no pensa en el país tindrem la capital, Madrid, més ben connectada amb el no-res de tota Europa, però l’eix Mediterrani tan vital per a la nostra economia quedarà minimitzat. Potser és hora de fer les coses amb seny, no sé si és molt demanar…

FOTO: El tram de Vandellòs del corredor mediterrani és avui encara de via única, un embut que demostra l’oblit que ha patit el tren regional. Foto: TJERK VAN DER MEULEN.

Publicat dins de Agressions al territori | Deixa un comentari

Bruce Springsteen

Publicat el 20 de maig de 2012

No he anat mai a veure un dels seus concerts, tot i què gairebé tothom ho recomana, des dels bojos pel Boss fins als que els hi agrada com a espectacle i presumeixen d’haver-lo vist en directe. Diuen que la relació preu/qualitat és molt bona. El Boss dóna molt espectacle per un preu relativament assequible comparat amb altres concerts o esdeveniments. El Boss als concerts ho dóna tot, sua, canta, es mou… tres hores d’espectacle total amb una vitalitat impressionant per l’edat que té.

Hi ha cançons seues que m’agraden, no ho puc negar, però no sé si podría estar-me tres hores seguides sentint-lo tot i què els directes sempre resulten molt més atractius. En conec que van anar als dos concerts amb l’excusa que no canta mai el mateix. Sis hores de música en directe per uns cent euros. Gairebé uns disset euros l’hora, no em sembla car tenint en compte que alguns consideren el concert com una teràpia, com una renovació, com un anti-estrès total… bé, no sóc fan del Boss, però ho puc entendre, perquè això és el que passa la majoria de vegades en què veus un espectacle que t’agrada i que vius intensament…

En un article recent, l’Empar Moliné explicava que al concert que havia fet el Boss a Andalusia havia, també, dedicat una cançò als indignats d’allà e un perfecte castellà i es preguntava si els fans d’aquí no n’estaven una mica gelosos perquè el “seu” Boss també buscava la complicitat de la gent en un altre punt de península, i també se l’havien fet una mica seu. Personalment, també penso que s’exagera una mica amb en Boss, una cosa és que t’agradi la seua música, les seues lletres, el seu espectacle, l’altra que se’l vegi com a un déu en tot el què diu o fa i que les rierades de thalia democratica siguin espectaculars cada vegada que ve a la nostra capital. No cal exagerar, és evident que en Boss vol apropar-se a la gent vagi on vagi, sap tocar la fibra, sap posar-se en la pell de qui l’escolta i sap agradar, té ofici i això està molt bé, però entronitzar-lo com a un déu em sembla exagerat. Perquè els concerts del Boss són com una religió per a alguns, fans incondicionals, admiradors indestructibles, pelegrins impertèrrits que deuen pensar que els que no anem als seus concerts no sabem què de bo hi ha al món, o que realment no entenem què és el Boss… Bé, potser no, potser no ho sabré mai què és el Boss amb aquesta intensitat que viuen alguns, amb aquest fervor que se m’escapa; però puc imaginar-me’l i posar-lo al costat de les meues passions i llavors puc arribar a entendre-ho, perquè ja se sap que no som tan diferents, en qüestió de fílies tothom té el seu déu (o deessa) particular.

Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Publicat dins de Noms propis | Deixa un comentari

Final de Champions

Publicat el 20 de maig de 2012

No puc amagar que hagués preferit que guanyés el Bayern de Munich. El Chelsea sempre m’ha estat un equip antipàtic des que Mourinho se les tenia amb el Barça ja fa unes temporades. Avui tampoc han jugat a futbol, això sí, saben fer bé tres coses i ho han aprofitat: jugar a la contra, aturar penals i aprofitar els tirs a pilota aturada. Han tingut una sort immensa. Tota la que no ha tingut el Bayern. De fet, jo m’esperava una final Bayern-Barça, com gairebé tothom. Els del Bayern estaven contents perquè tothom sap (menys Cristiano) que el Barça és el millor equip del món i juga molt bé al futbol. Contra el Chelsea, com a mínim, es veien que podíen guanyar.

M’ho he començat a témer a la primera part, tant perdonar del Bayern feia patir. El Barça va perdonar 120 minuts i va acabar com va acabar. Drogba, altra vegada, ha estat allà on tocava. Era la seua darrera oportunitat de tenir la Champions a casa i l’ha aprofitat. Ha tingut molta molta sort, tota la que no han tingut el Bayern i el Barça abans, però així és la història, ningú se’n recordarà d’aquí uns anys, només que un club anglès va aconseguir la seua primera Champions gràcies a un gol de Drogba. Al darrer penal, al darrer sospir…

I demà (avui) farà vint anys de la primera Champions del Barça i encara la recordo com si fos ahir. He vist el gol de Koeman més de cent vegades. Minut 111 de partit. Jo era al metro, línia verda, arribant a plaça Catalunya. No podia suportar més la tensió a casa, vaig anar a Canaletes amb l’esperança de poder-ho celebrar quan arribés… I així va ser. La primera del Barça, eufòria indescriptible, nit llarga, llarguíssima, fita històrica… però no recordo com es va arribar a la final, no recordo moltes coses d’aquell partit, només el gol de Koeman i això que no el vaig veure en directe. Tant se val, recordem selectivament i tendim a recordar el positiu i a oblidar el negatiu. L’any que ve torna la Champions, torna el Barça, veurem si podem arribar ben amunt, potser a la final… qui sap.

Publicat dins de Futbol, Espectacles i Cinema | Deixa un comentari

Olimpíades a la Ribera d’Ebre

Publicat el 8 de maig de 2012

El 5 de maig es van celebrar les Olimpíades per als més petits de la comarca (P3, P4, P5, 1r i 2n) a Riba-Roja d’Ebre. El matí va transcórrer entre curses de velocitat i salt de llargada. Els petits van participar entusiàstics, tot i la calor i el descontrol horari, feia goig veure l’arc de samarretes de colors representant les diverses escoles. Ni el sol abrasador ni la nefasta organització van poder minar els ànims dels joves esportistes.

En el lliurament de premis es va recordar que ja són 35 anys, si no recordo malament, que es fan les Olimpíades a la Ribera d’Ebre. Per als més petits (de P3 a 2n) fa molt menys temps i només competeixen en velocitat i llargada. L’enhorabona per anar mantenint viva la flama durant tot aquest temps. Recordo les primeres Olimpíades, jo hi vaig participar en longitud. Va ser prou divertit. A poc a poc es van anar ampliant el nombre de pobles i de disciplines. Ara està ja plenament consolidat com un punt de trobada, una jornada esportiva en família, on els pares i mares van poder gaudir de l’evolució dels més petits a la pista.

No tot van ser flors i violes…

L’esperit Olímpic es manté, cert, però per a properes edicions hauríen d’acurar els horaris i ser més sensibles amb els més petits. La sensació és que hi havia certa improvisació i massa lentitud en el desenvolupament de les proves que podía exasperar fins als més pacienciosos. Tampoc la infrastructura esportiva era massa adequada. Tinc entès que fins enguany es feia sempre a Ascó amb un camp d’esports amb unes condicions immillorables i ara han decidit fer-ho itinerant. Això és bo per conèixer la comarca, però també s’han de tenir en compte que l’emplaçament sigui prou còmode i adequat.

Primer de tot, fer arribar a tothom a les 9.30 quan la cursa dels més petits comença a les 11h no és una bona estratègia. Segon, tampoc fer-los esperar fins a la 1 per rebre la medalla participativa. Tercer, no identificar-los amb un dorsal va provocar cert caos perquè la filera patia alteracions constants.

Alguns petits no van poder córrer perquè ja estaven cansats i de mala gaita després de tant esperar; per a acabar-ho d’amanir a les 12 ja havien acabat, però van haver d’esperar fins a la 1 per a rebre la medalla participativa que, per postres, encara els van donar els últims, dilatant al màxim l’estada en un camp pràcticament sense cap ombra.

La participació i entusiasme a pesar de tot, un 10, l’organització de la jornada esportiva un 0 (d’acord, avui em sento especialment crítica, siguem generosos i posem-li un 3). Per a la propera vegada ho hauran de millorar molt, és una llàstima que 35 anys d’experiència no hagin servit per gaudir d’una organització modèlica, semblava més aviat que fos el primer dia.

Publicat dins de Coses meues | Deixa un comentari

Dia de la mare

Publicat el 6 de maig de 2012

Avui és el primer diumenge de maig i, segons el calendari és el dia de la mare. No és una celebració molt nostrada, em sembla. Confesso que he hagut de buscar a la Viquipèdia l’efemèride i el seu perquè (en castellà, en català), i no m’ha quedat gaire clar. La casualitat vol que enguany el primer diumenge coincideixi amb el 6 de maig, just quan vaig saber, ara fa quatre anys, que seria mare. M’ha semblat una bonica coincidència.

Felicitats a totes les mares!

Publicat dins de Dona | Deixa un comentari

I la lliga se’n va…

Publicat el 3 de maig de 2012

No sé perquè pensava que la lliga l’acabaria guanyant el barça. Fins i tot després del partit del Camp Nou. M’ho deia el cor. Potser sóc massa optimista, potser sóc una romàntica del futbol que encara pensa que ha de guanyar l’equip que fa millor les coses, el més honest, el més esportiu, el més elegant, el que fa millor joc… però no, la realitat ahir va ser una altra i el Madrid va guanyar com s’ha acostumat a guanyar enguany: dues mans clares dins la seva àrea que no va veure l’àrbitre, però sí que en va veure unes altres de clares a l’àrea del Bilbao. I anar fent, que qui dia passa any empeny i títol aconsegueix…

No és qüestió de llençar aigua al vi de la victòria, la lliga és molt llarga i, com diu Guardiola, el guanyador mereix el títol; però han passat coses, moltes coses, massa coses i potser estar bé callar quan toca, però no han de tornar a passar si és possible i potser no cal callar tant. No és qüestió d’encetar una guerra dialèctica en què tindríem totes les de perdre, però estaria bé que els arbitratges fossin justos i els partits nets, amb això en tindria prou. Em sembla obsolet que en l’era de la tecnologia, que ja s’aplica a molts esports, hi hagi certa alèrgia a adaptar-ho al futbol; un quart àrbitre davant un monitor i au, a veure la repetició de la jugada les vegades que fos. Potser així aconseguiríem un joc net i un guanyador just…

Mentrestant un diari ens recorda els gestos més polèmics del Madrid i Mourinho, del dit a l’ull a Vilanova a la botifarra d’anit de Cristiano…Realment si un personatge així, encara que jugui molt bé al futbol, acaba guanyant el Fifa Word Player… en fi, si el trofeu fos també al fair play n’estaria exclòs cada temporada.

Publicat dins de Futbol, Espectacles i Cinema | Deixa un comentari