Segons el darrer estudi publicat, Catalunya està a la cua pel que fa al sistema educatiu. El fracàs escolar és més gran a secundària i el nivell dels nostres universitaris és cada cop més baix. L’estudi es limita a fer una anàlisi del que hi ha i apunta que la inversió per estudiant és baixa.
Quina novetat! clar que la inversió per estudiant és baixa, perquè no hi ha diners, com s’ha fet públic i notori…
Quan es va proposar la reforma educativa, Catalunya va ser capdavantera en l’aplicació, tot i què el conseller de torn (M.H. Sr. Hernández), confessés en un acte públic, sense venir gaire a tomb (tot sigui dit), que no teníem prou diners per aplicar-la com calia, però es faria igualment.
Anys més tard s’han fet reformes i contrareformes, amb molta voluntat, això sí, però la mare dels ous continua essent el finançament.
Catalunya pateix un dèficit en inversió, no només en infrastructures (el que està passant ara amb el TGV i amb rodalies no té nom en un país suposadament civilitzat), sinó en sanitat, en educació… i podem fer la llista tan llarga com vulgueu.
Ahir en un moment de zàping vaig sentir que el president Montilla deia que des que és president hi ha 160.000 targetes sanitàries més i que s’hi aboquen recursos (sanitat és el departament que té més pressupost, més que educació -va dir-), i tot i això no donen a l’abast. No m’estranya, francament.
Solucionar el problema de l’educació no és fàcil, si ho fos a algú ja se li hagués acudit. Quan fem trobades de companys de diferents àmbits, de diferents llocs, de diferents realitats, te n’adones que la solució és complexa. Cada casa és un món, podríem dir. Cada alumne, cada escola i cada institut també.
El fracàs clàssic és a secundària perquè també engloba l’edat més difícil. L’ESO abraça dels 12 als 16 anys obligatòriament. Els que volen estudiar van fent i ja faran el salt a batxillerat o a cicles formatius i allà ja els posaran a lloc. Els que no volen estudiar ho tenen complicat. Hi ha alternatives, però poques encara i aquesta edat de 16 anys per poder fer alguna altra cosa, limita molt. Alguns als 14 o als 15 ja saben què volen fer a la vida o, almenys, en els propers anys de la seva vida. Que ho puguin aconseguir és molt més difícil, depèn dels convenis dels Ajuntaments, dels instituts, de la voluntat dels pares, etc.
El que abans s’exigia als 14 anys (8è d’EGB), saber llegir i escriure correctament, saber sumar, dividir, restar i multiplicar; ara s’exigeix als 16, i encara que no ho aconsegueixin si hi posen voluntat i es porten relativament dintre d’uns cànons, llavors poden obtenir el títol (amb asterisc de currículum adaptat). Un títol imprescindible per tenir un contracte de treball, d’altra banda.
I els que no tenen el títol? alguns tenen la sort de tenir un pare, un oncle, un parent, etc., que té un negoci i els pot donar feina. Si no és així, alguns buscaran el títol a les escoles d’adult.
També és cert que la motivació de l’alumnat és baixa. Sovint porten mòbils de 90, 100 o 200 ?, però es queixen si han de pagar una sortida cultural de (només) 10?. Tenen molt clars els seus drets, però no saben quins són els seus deures (i no em refereixo als de classe).
El professorat més expert em parla de la degradació del sistema educatiu, de la desmotivació de l’alumnat, de la manca de compromís. Jo tampoc tinc tanta experiència, però sí que he constatat el progressiu infantilisme de l’alumnat de tots els nivells. Funcionen amb cotó fluix i tu els has de tractar amb cotó fluix també.
No sé a qui vaig sentir dir en una tertúlia radiofònica que en aquest sistema educatiu es premia la voluntat de fer les coses, no que s’aconsegueixin, i ho contraposava dient que quan vas al metge el que vols és que et curi, no només que ho intenti.
Doncs això.
[Diaris que en parlen: Avui; El Periodico amb el mateix titular: Catalunya, a la cua d’Espanya i de la UE en la qualitat del sistema educatiu]