Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Moltes gràcies Pep!

0
Publicat el 27 d'abril de 2012
Abans de res, gràcies per tot el que has fet pel club, no només com a entrenador del millor equip del món, sinó totes les feines que has hagut d’assumir. No sé quin serà el teu futur, però és cert que necessites descansar. Has fet en quatre anys els que molts entrenadors no fan en tota la vida. T’has buidat completament. Estic trista, però m’ho temia. Has estat a primer pla des del primer dia, aquestes dues últimes temporades, a banda d’entrenador, has fet també de portaveu del club, t’has hagut de multiplicar i no pots més. Recordes quan vas començar a entrenar el primer equip? Primer vas ser discutit i se’t mirava amb precaució, després vas ser entronitzat com un Déu. La sensació és que no hi pot haver ningú millor i que ho faci més bé. Tan de bo poguessis continuar sempre amb nosaltres, però potser necessites un descans llarg, només això, per tornar-hi després, potser també al barça, qui sap…

Han estat anys molt intensos. Un 6 de maig de fa tres anys “tot va començar” a Stamford Bridge amb l'”iniestazo” i ara el 18 d’abril sembla que va ser l’inici d’una setmana on s’acaba el cicle, tot i què tu ho sabies de molt abans. Partidàs aquell de dimecres, vaig gaudir-ne moltíssim, tant, que el fet d’encaixar un gol no em va importar. Crec que ens ho vam passar millor nosaltres veient com jugava el nostre equip que ells veient com guanyava el seu. I al cap i a la fi això és un joc, un joc per gaudir de l’espectacle; un espectacle excel·lent durant quatre anys que sortosament ha estat ben amanit de títols que ja queden per a la història i l’estadística. Amb el Madrid, dissabte, vaig tenir un sentiment estrany, i finalment van guanyar després de molts partits sense poder fer-ho contra aquest barça. I dimarts, el 24, va ser una llàstima perquè teníem coll avall que faríem un partidàs i seríem a la final. Però no es pot guanyar sempre, ni essent els millors de llarg de la competició.

Han estat quatre anys fantàstics, plens de bon futbol, de partits immillorables i inoblidables, però també has deixat el teu llegat que pot anar molt més enllà. Hem tingut la sort de viure-ho durant aquest temps, però tu, que ets un estrateg perfecte, saps quan has de marxar. Et trobarem a faltar, segur i no només pel futbol. Feina rai pel que vindrà després…

Moltes gràcies Pep per tot el que has fet, i que tinguis sort!

El meu primer Sant Jordi

0
Publicat el 23 d'abril de 2012
El primer Sant Jordi que em ve a la memòria va ser quan vaig arribar a Barcelona. A Móra, que jo recordi per aquells temps, no hi havia cap lloc amb paradetes de llibres i roses. Parlo del Sant Jordi del 86 i posteriors. A Barcelona, en canvi, hi havia una festa al carrer. Amb el companys, aprofitant que estudiàvem a la Plaça Universitat, ens vam allargar a les Rambles a veure l’ambient. Em va semblar fantàstic, tanta gent, tants llibres i tantes roses. Des de llavors, passejar per les Rambles per Sant Jordi en vaig fer tradició fos l’hora del dia que fos, plogués o fes sol, fos festa o no…

Personalment, prefereixo que no sigui festa, perquè d’una manera ho altra l’ambient és festiu i això fa més portador el dia. Les ràdios, les teles…tothom al centre del món que avui és el cor de Barcelona a la Plaça Catalunya. La Generalitat fa portes obertes. Les cues són interminables, hi ha cues per tot, però és maco passejar per aquells carrerons plens de vida i roses.

Avui, però, serà el primer cop en uns 25 anys que estaré treballant fora de Barcelona. L’any passat va ser festiu i ja va ser tota una descoberta viure’l a Móra per primer cop. Em va sorprendre el molt ambient i la molta gent a la plaça de Dalt, molts havien tornat al poble aprofitant la festa i va estar plena de retrobaments inesperats. Avui pot ser diferent, serà el meu primer Sant Jordi en el què treballaré a uns 200 Km de la plaça Catalunya. Impossible doncs passar-hi un moment, però sortosament ja hi ha a tot arreu roses i llibres per celebrar-ho i fer una descoberta.
Feliç Sant Jordi!

Esperant el clàssic…

0
Publicat el 21 d'abril de 2012
El Chelsea-Barça de dimecres em va semblar un partidàs per part del Barça i la constatació que l’equip anglès sense Mourinho té menys gràcia. Tot i què va perdre el partit, vaig acabar orgullosa del meu equip. Si els pals no haguessin jugat en contra i amb una mica més de sort, la golejada hagués pogut ser d’escàndol. Al contrari que altres vegades, no em vaig posar gens nerviosa perquè sé, que jugant com va jugar, el barça anirà a la final de Munich si no és que hi ha un daltabaix que ara no em imaginar. Com dèia en Puyal, “l’eliminatòria és a 180 minuts i potser 90 pots tenir mala sort, però 180 no”. Veurem si és veritat això dimarts.
Abans, però vindrà el clàssic. Potser el clàssic dels clàssics. Una victòria o empat del Madrid els ho deixaria tot de cara per guanyar la lliga. Una victòria del Barça l’allargaria, a banda de donar-li ales de cara al Chelsea. Sigui com sigui espero veure un partidàs. No tinc clar que guanyi el Barça, però estic segura que ho donaran tot per fer-ho. Fa uns dies em vaig afegir a un grup que corre pel Facebook que em va semblar una iniciativa excel·lent: “Vull que el Barça faci una rua encara que no guanyi cap títol“. És així ara com ara, estem orgullosos del nostre equip i som sabedors del privilegi de viure aquesta època. I és que és així, són tan bons, juguen tan bé, em fan gaudir tant del futbol que el fet de guanyar títols ja no obsessiona ara que n’han fet 13 de 16 possibles i, si continuen així, en cauran molts més.

Les JERC Móra d’Ebre tornen a caminar

0
Publicat el 17 d'abril de 2012
Ja fa uns mesos que s’està coent a foc lent, però divendres 13 va ser el tret oficial de sortida. Amb tres joves morencs com a punt de partida que han tornat a posar les JERC al mapa a la Ribera d’Ebre. Un plaer i un orgull veure’ls tan ben preparats i amb tanta empenta. Tenen molta feina per endavant, això sí, però hi ha un coixí més gran que ara fa vint anys, quan vam començar les JERC un jovenet Xavi Liviano, que va trigar un any a convènce’m per a què en formés part, i només amb en Jasmí d’incondicional a ERC. Tres érem tres, ara en som molts més…
 

Després en van venir uns quants més al projecte (en Jordi V. i en Francisco C., i com a “suporters” en Manel P., en Jordi S., en Gabri S. i na Marta M. entre altres), tot i què no van tenir continuïtat per diferents motius és d’agrair que hi fossin quan se’ls va necessitar. Sense el vostre entusiasme i suport arribar fins aquí no hagués estat possible. Gràcies!

I vam arribar a formar les JERC comarcals amb uns quinze membres vinguts d’arreu de la Ribera: Rasquera, Garcia, Miravet, Flix, Ascó… Reunions, assemblees, congressos, xerrades, sopars, enganxades de cartells… l’olla bullia amb força i potser algú encara se’n recordarà del meu vell Renault 6 que era un magatzem de cartells i cola per a anar a enganxar-los per la comarça. Les eleccions del 1995 van ser el salt de les JERC a la política i a ERC. Del 1991 al 1995 van ser uns anys intensos on ser independentista era marginal. No estava ben vist. S’equiparava amb la violència (independentista=terrorista). Eren uns altres temps, clar. Vint-i-un anys més tard m’atreviria a dir que ens trobem en el supòsit contrari: el normal és ser independentista i són els altres el que s’han de justificar per no ser-ho.

Sens dubte s’ha caminat cap a la independència pas a pas i fa goig veure com la secció local ha anat creixent amb els anys. Amb alts i baixos, perquè alguns que van ser-hi al principi ho van deixar córrer. Alguns van ser-hi més tard i altres han arribat de bell nou, però tots hem anat construint el que tenim avui i portant el testimoni el millor possible. Ara hem de continuar sumant per anar més enllà i és una molt bona notícia que les JERC Móra d’Ebre tornin a caminar, sempre es necessiten joves amb empenta, rebels, inconformistes i amb ideals que ajudin a tirar endavant el projecte de la independència del nostre país. Manel, Àlex i Andrea, per molts anys! Amb el vostre entusiame i empenta tot és possible.

Salut i República!

Notícia a l’Ideal de l’Ebre.

Racons de Móra (17): la font i el mas del Tomo

0
Publicat el 10 d'abril de 2012
És un dels llocs al què m’agrada anar de tant en tant. Cal seguir una sendera que surt de Sant Jeroni cap al sud-est. S’arriba, després d’un quart de zigzaguejar costa amunt el camí a peu de la Picossa, a una font ben indicada que ja porta uns anys de sequera, però que també és a prop d’un pou de glaç i hi ha indicacions cap a la cova de la porca o cap a Santa Magdalena. És la font del Tomo, situada al costat del mas del mateix nom. Des de petits hi hem anat sempre si som a Sant Jeroni, normalment per la diada de l’1 de maig, però també, com ahir, per anar a menjar la mona. Del mas recordo sempre que la meua re-iaia em deia que hi havia passat una setmana de “lluna de mel”, tot i què fa 100 anys (102 per a ser més exactes) no sé si es deia així. El fet és que sempre deia que es va casar tard per a l’època, als 21 anys, amb el xic que l’havia festejat abans de marxar a la mili i del que no en va saber res durant dos anys fins que va tornar. I quan va tornar li va demanar la mà (ell la va cridar i ella va sortir al balcó), i es van casar de seguida i els van deixar el mas d’en Tomo (que era d’un dels 12 germans del nuvi) per passar-hi una setmana…

… i nou mesos més tard arribava mon iaio Benito. Suposo que no calia perdre el temps i la re-iaia sempre deia que hi havia un bon paller. A distància de carro aquell mas enmig del no-res a peu de la Picossa devia ser un lloc idílic i llunyà del poble (ben bé unes tres hores). Eren altres temps, el mas ara deu estar molt canviat, té teulada nova almenys i potser és més gran i tot, però sempre me’n recordo de l’anècdota i sempre es comenta quan hi som al davant, i anar fins a la font (o fins al mas) és un bon moment per passejar i xerrar enmig de la muntanya amb un camí fàcil i ben indicat. Molt recomanable.