Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Arxiu de la categoria: Racons de Móra d'Ebre

Racons de Móra d’Ebre (21) Noms propis: Josep M. Domènech Bordera “Crear un ambient és com pintar un quadre”

0

En Josep M. Domènech ha fet 90 anys fa poc, però continua treballant a la seua botiga de l’avinguda Comarques Catalanes, quatre plantes que ell va construir quan allà només hi havia un solar. De mentres, havia llogat el local del costat; era l’any 1965 i feia poc que s’havia casat. La seua vida és la botiga, el comerç local, poder ser útil i ajudar als què l’envolten a fer els espais més agradables. Però també és un home polifacètic a qui li agrada pintar i escriure.

Quan entro a la seua botiga el trobo, com sempre, darrera la taula feinejant i m’acull amb un somriure. Sempre va amb corbata, se’l pren molt seriosament el seu ofici; en un moment de l’entrevista em diu que fa 82 anys que està al servei de la gent des de darrera el taulell.

Josep M. Domènech a la seua botiga de mobles. Foto: M.A.G.

(més…)

Racons de Móra d’Ebre (20) Noms propis: Lluís del Sota “Les coses funcionen millor quan hi poses l’ànima”

0
Publicat el 18 d'abril de 2024

Tots el coneixem com a Lluís del Sota. Durant 24 anys ha vist passar la vida darrera la barra de l’emblemàtic bar de Móra d’Ebre Sota de Copes, lloc de visita obligada, ha sabut adaptar-se als nous temps i evolucionar amb la clientela sempre cuidant tots els detalls. Allà hi hem escoltat concerts, recitals de poesia, presentacions de llibres i també exposicions d’artistes, tot amanit amb un bon ambient creat en un espai únic. El 3 de març va abaixar (metafòricament) la persiana de la parada. El bar continua, però ell és retira. “És l’evolució lògica del temps” em diu “cal deixar pas a gent jove amb noves idees”.

Lluís del Sota el darrer dia darrera la barra.

(més…)

Racons de Móra (19): Bars i Restaurants que m’agraden

0
Publicat el 3 de maig de 2013
Móra (d’Ebre) sempre s’ha destacat per ser un punt de trobada, una petita ciutat dins una petita comarca on hi conviuen morencs de generacions que es perden en el temps amb nouvinguts vinguts d’arreu. El què no trobes a Móra ja has d’anar a buscar-ho a Reus o més enllà. Així, el comerç, sempre ha format part del seu paisatge i del seu encant, és un dels atractius principals de la població. Hi ha botigues i botiguers per triar i remenar, nous i dels de “tota la vida”, botigues grans i petites i també bars i restaurants per per a tots els gustos i tots els preus i butxaques.
Aquí n’he fet una tria dels que m’agraden i em fan sentir còmoda quan hi vaig i que us recomano si us deixeu caure per aquest verals…

Un clàssic: Bar-Restaurant del Poliesportiu. Té un gran avantatge: no tanca mai. Ofereix un menú assequible entre setmana als migdies i plats variats als vespres. El local ha estat remodelat i és molt agradable. També té terrassa. El tracte, familiar. Té menú infantil i un parc i terrassa per jugar. A l’estiu les piscines estan al costat i fan de bon anar-hi.

Un “de tota la vida”: Bar-Restaurant 9Turú. El “9” és perquè ha hagut de canviar d’ubicació després de vés a saber quants anys estant al mateix lloc. Abans era Fonda Turú, ara és un petit bar amb un restaurant al fons presidit per una gran fotografia de la vista que tenien sobre el pont i el riu en l’ubicació anterior. No sé quantes generacions fa que es dediquen a la restauració, però hi ha molt ofici al darrera. El menú entre setmana és assequible i complert com l’anterior i és molt transitat per tota mena de personal divers.

Le Loup: és un local nou, molt ben decorat amb un tracte molt amable i una cuina excel·lent. La relació qualitat-preu fa de bon anar-hi. Només obre els migdies entre setmana i també les nits del cap de setmana. Té també una carta variada i exòtica que pot fer les delícies dels més gurmets. [web]

Restaurant Cafè L’Embarcador: els puristes diran que no està ben bé a Móra, sinó a la carretera que va de Móra cap a Garcia. És, de llarg, el més gran i més acollidor: una casa de fusta enclavada al costat de l’Ebre (ara que el riu baixa tan gros, mentre hi menges, el veus), i envoltada de bosc de ribera. Bucòlic i regenerador. Un dels meus llocs preferits. Ha canviat de direcció fa poc i ha canviat la carta i menús, val la pena redescobrir-lo. [web]

Acabo el recorregut amb un híbrid ja clàssic: El Sota de Copes. Ja en vaig parlar aquí, però ara, a més, s’hi pot menjar, i molt bé, els caps de setmana. És el lloc ideal per acabar la nit… o començar-la, tot depèn. S’hi fan exposicions temporals de pintura o fotografia, bàsicament d’artistes locals o comarcals. Duran tot el maig hi exposa la il·lustradora Helena Frias, val la pena fer-hi un cop d’ull. També s’hi fan concerts de petit format i té terrassa, com gairebé tots els locals vora el riu, què més voleu? [web]

Racons de Móra (18): la granatxa de Campos

0
No sé si es diu així, però és com l’he coneguda sempre. Si sortiu de Móra cap a Gandesa per la carretera vella, just a l’esquerra de la benzinera surt un camí que s’enfila al turonet que hi ha darrera el polígon i porta a una mas de dues plantes, una bassa, un cobert, tres grans pins i millor vista sobre la cubeta de Móra. Ara fa molts anys que no m’hi apropo, però en fa uns trenta i pocs era el nostre lloc preferit per anar a menjar la berenada el dijous “jarder”. Hi anàvem en bicicleta i a mi m’encantava el lloc per la vista que tenia: camps de vinya i ametllers al davant, presseguers a les bandes i al fons Móra. Al darrera de la casa hi tornàven a haver camps plens d’ametllers. M’imaginava que des d’allà les sortides de Sol devien ser impressionants, perquè les postes ho eren.

Amb els anys hi anava de tant en tant per passejar-hi, fer fotografies, admirar el paisatge o escoltar música. Recordo particularment un capvespre en què duia el Rèquiem de Mozart (sempre l’he trobat molt regenerador) i anava passejant entre matolls amb la música a tot drap. El paisatge amable, el Sol que ja t’acaronava i endolcia el moment, el roig de les roselles, un cel blau infinit sobre Móra i rogenc cap a Gandesa, temperatura agradable, gens de vent… i les notes que emergien amb força amb tot aquell paisatge… La pau que em va donar va ser immensa, tant, que encara ho recordo ara, vint-i-dos anys després… i és que aquestes terres tenen racons i moments insuperables.

Racons de Móra (17): la font i el mas del Tomo

0
Publicat el 10 d'abril de 2012
És un dels llocs al què m’agrada anar de tant en tant. Cal seguir una sendera que surt de Sant Jeroni cap al sud-est. S’arriba, després d’un quart de zigzaguejar costa amunt el camí a peu de la Picossa, a una font ben indicada que ja porta uns anys de sequera, però que també és a prop d’un pou de glaç i hi ha indicacions cap a la cova de la porca o cap a Santa Magdalena. És la font del Tomo, situada al costat del mas del mateix nom. Des de petits hi hem anat sempre si som a Sant Jeroni, normalment per la diada de l’1 de maig, però també, com ahir, per anar a menjar la mona. Del mas recordo sempre que la meua re-iaia em deia que hi havia passat una setmana de “lluna de mel”, tot i què fa 100 anys (102 per a ser més exactes) no sé si es deia així. El fet és que sempre deia que es va casar tard per a l’època, als 21 anys, amb el xic que l’havia festejat abans de marxar a la mili i del que no en va saber res durant dos anys fins que va tornar. I quan va tornar li va demanar la mà (ell la va cridar i ella va sortir al balcó), i es van casar de seguida i els van deixar el mas d’en Tomo (que era d’un dels 12 germans del nuvi) per passar-hi una setmana…

… i nou mesos més tard arribava mon iaio Benito. Suposo que no calia perdre el temps i la re-iaia sempre deia que hi havia un bon paller. A distància de carro aquell mas enmig del no-res a peu de la Picossa devia ser un lloc idílic i llunyà del poble (ben bé unes tres hores). Eren altres temps, el mas ara deu estar molt canviat, té teulada nova almenys i potser és més gran i tot, però sempre me’n recordo de l’anècdota i sempre es comenta quan hi som al davant, i anar fins a la font (o fins al mas) és un bon moment per passejar i xerrar enmig de la muntanya amb un camí fàcil i ben indicat. Molt recomanable.

Racons de Móra (16): Impremta Bassa

0

BASSA La Papereria [web] és un dels negocis centenaris de la nostra vil·la. Ha rebut premi per ser-ho. És la impremta i papereria de tota la vida. Qualitat excel·lent i una àmplia biblioteca per triar i remenar. Encara recordo que hi vaig comprar la primera calculadora Fx-82, potser feia vuitè de bàsica, seria ara segon d’ESO, i encara la tinc i funciona. Encara hi treballa la noia que me la va vendre que, puntualment, com un rellotge de precisió, veig passar carretera amunt carretera avall per anar o tornar de la feina.

L’aparador de la Impremta-Papereria BASSA és dels que sempre es fan mirar. Quan entres a la botiga t’invaeix una sensació de pau, dins tot és al seu lloc, no hi falta detall. Se sent l’olor a paper i a llibres i fa goig passejar-s’hi per mirar i remenar.

BASSA, La Papereria, s’ha sabut adaptar als nous temps, s’hi fan presentacions de llibres que situen a Móra al mapa cultural de les Terres de l’Ebre, a més de tenir un canal al Youtube i un compte al Facebook. Un encert i un bon lloc de trobada.

Per molts anys!

Racons de Móra (15): La Lord Nelson

1

És l’únic lloc de l’època daurada que ha resistit el pas del temps i encara roman obert. Ara, però, són els fills els que porten el negoci. A dalt, el Pub, a baix, la discoteca, podria ser una mena d’Up and Down a la morenca, perquè és el típic lloc on s’hi deixaven  (i s’hi deixen) caure els adolescents. I no sé perquè sempre hi ha nois a la porta, alguns exhibint la potència de les seues motos o cotxes o ara dels mòbils o vés a saber quins altres estris. Curiosament sempre el recordo així aquest lloc, no sé si hi ha molta gent a dins, però fora és ple…

I aquests nois que eren a fora amb les cerveses a la mà, m’intimidaven una mica a l’hora de creuar la porta per baixar les escales en direcció a la discoteca. Però hi baixàvem, generalment en colla de més joves i ja pel nostre compte després.

Durant l’època daurada on hi havia tanta activitat “pub-ística”, la Lord (n’hem dit sempre així), va esdevenir un clàssic. No sé si tanta nomenclatura anglesa preveia ja l’onada d’immigració britànica que vindria dues dècades més tard. Als anys vuitanta els noms anglesos abundaven arreu.

Al Pub hi vaig entrar molt poques vegades. Jugàvem al mentider amb la colla de l’institut, tot i què no era un lloc que m’agradés massa. Recordo, això sí, sobretot els estius. No sé perquè ens tancàvem en aquella discoteca fosca que, per molt que remodelessin, sempre tenia la mateixa pinta, focus amunt, focus avall, i la típica bola feta d’espillets que girava sobre la pista. L’entrada semblava una gola de llop, i un cop dins i habituat a la semifoscor, descobries tot de racons per tot arreu on amagar-se amb qui et venia de gust, i la pista al centre, únic lloc on hi havia suficient llum i color. Xerrar el que es diu xerrar, allà es xerrava poc, bàsicament pel volum de la música, el típic era xiuxiuejar paraules o frases curtes a l’oïda. Suposo que hi anàvem perquè no recordo pagar entrada i ens trobàvem tota la colla (en aquella època una trentena), i on havies d’anar sinó…bé, sí, podies anar a l’altra discoteca, però l’altra era massa gran i obria més el cap de setmana, crec. Allà hi havia una pantalla gran, es passaven vídeos. Si volíes trobar algú havíes de fer cap allà d’alguna manera o altra. Columnes quadrades, la pista rectangular al mig i els seients al voltant, en forma d’U amb la tauleta al mig, potser de color granatós, o marronós… indescriptible.

Els catorze, els quinze, els setze, potser els disset i fins i tot algun divuit, són els estius que vam estar allà en gran mesura. Allà planejàvem les festes, explicàvem xafarderíes, i es feien i es desfeien les parelles com si res. I enmig de tot una cançò que quan la sento em ve la Lord i els estius a la memòria: 

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Racons de Móra (14): Set de Ribera

0

Set de Ribera és un local relativament nou, ubicat al casc antic, a tocar de l’Ajuntament i de l’església. Segurament és l’únic que ha obert al nucli des de fa una colla d’anys. S’hi venen productes de les nostres terres, d’agricultura ecològica i de comerç just. Al fons hi ha unes quantes taules. També hi ha llibres i revistes, publicacions de la comarca, i exposicions d’artistes locals. Un bon lloc…

Avui hi hem estat prenent alguna cosa. Hi havia petits àlbums de fotos amb fotografies d’escultures i pintures d’artistes locals i… voilà, va i em diu: aquesta no ets tu? del túnel del temps apareix una fotografia feta al Celler de Marçà fa ben bé quinze anys. Allà som quatre els que mengem i xerrem al voltant d’una taula. No sé ben bé com hi ha anat a parar allà aquella fotografia de temps pretèrits, de fet és l’única amb persones i no amb obres d’art, potser hi és pels estris de camp antics que tenim al voltant. M’ha fet gràcia veure-la després de tant temps.

Al local, que està molt ben decorat i és acollidor, l’únic que li falta són les vistes al riu, segurament el millor que té Móra i que, per desgràcia, fa temps que no aprofitem com caldria. Hi ha moltes grans cases a la façana fluvial que estan abandonades o deixades i, en canvi, només de mirar-les et transporten a una altra època, i no costa gaire imaginar-se què poder-hi fer dins per a aprofitar les vistes sobre el riu, a banda de viure-hi, es clar.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Racons de Móra (13): El Nàutic

0

Moltes vegades comentant amb gent de fora que a Móra hi havia un Club Nàutic, reien, perquè sabien que no hi havia mar, i es pensaven que això de navegar en llocs on hi ha riu no toca, o no sé què s’imaginaven com era un Club Nàutic, potser es pensen que només hi ha iots de luxe, però no sempre és així, aquí el riu és prou gran per ser navegable i a més és molt plaent i calmat, no hi ha onades, el perill de mareig és inexistent i molta gent posa la seua barqueta a l’aigua per navegar-hi, generalment a l’estiu…

No és que hagi estat assídua del Nàutic, però una part de la meua família hi ha estat (i hi està), molt vinculada. Un cop, els meus cosins, van voler ensenyar-me a fer esquí aquàtic i de poc no em bec tota l’aigua del riu, al dia següent l’únic que no em feia mal eren les pestanyes, vaig estar-me tot el matí estirada al llit sense poder moure’m. Vista la cosa, vaig desistir de tornar-ho a provar, tot i què havia aconseguit no caure fins a arribar al pont i fer mitja corba i tot, després de bastants intents, clar. Certament, és molt millor mirar-ho des de la vora on, si hi ha alguna cosa que m’agrada és veure els remers amb les muletes com solquen el riu fins al pont i després tornen a pujar amb tot l’esforç que això suposa. Se senten els forts crits del timoner per esperonar els remers, i els esbufecs dels remers que hi posen totes les ganes i tota la força. Darrerament també es fan curses amb nens, i fins i tot se n’havien fet amb dones. Les muletes són barques petites de fons pla i de poca càrrega que s’empren a la Ribera d’Ebre. Antigament podíen portar també vela, però ara s’usen bàsicament per fer curses al riu (o navegar-hi tranquil·lament), i són, normalment, quatre remers i un timoner. A vegades sis remers.  Els vespres d’estiu vora el riu són així, per observar les piràgües, les muletes i les llanxes preparant-se per la gran cursa que es farà durant la Festa Major, a finals d’agost, durant la Tradicional Festa del Riu.

Encertadament es va endreçar l’espai existent al davant amb taules, una loneta protectora del sol i una barana que dóna al riu, i hi ha un bar exterior, que enguany ha funcionat molt bé i ha fet menjars de tota mena. És un plaer prendre-hi alguna cosa mentre et refresca la brisa i veus l’activitat fluvial. Amb la calma. Aquest estiu ho he descobert massa tard, a les acaballes. La temporada comença per Sant Joan i acaba per l’Onze de setembre. A les instal·lacions del club hi ha una petita piscina descoberta i una pista de ciment per jugar a futbol, bàsquet o el que toqui. I un bar d’hivern, diem-ho així, amb un billar, si no recordo malament.

Alguns matins d’estiu havia quedat amb el padrí per navegar una mica amb la llanxa fins a l’illeta. Allà fèiem un recorregut a peu per l’interior, agafàvem alguns musclos de riu (immenjables, però grans i vistosos), i miràvem les aus, els peixos i la flora que se’ns posaven per davant. Després un banyet al riu i cap a casa a dinar.

Amb els anys s’ha construït un altre embarcador, molts cops ple de pescadors. Sembla que l’activitat nàutica no minva, ans al contrari. Fins i tot el poble de l’altra banda del riu va muntar el seu embarcador, com sempre la rivalitat ajuda a fer avançar algunes coses.

Avui, preludi de tardor, passejant vora el riu, he travessat el nàutic buit, tancat i barrat, només uns quants pescadors eren al moll amb les canyes. Moltes de les barques i les llanxes ja són fora de l’aigua. S’acosta la tardor i els aubes aviat perdran el color verd vigorós per deixar pas als tons ocres que tan m’agraden. L’aubadera de davant la plaça de braus serà un lloc magnífic per passejar-hi, amb precaució per si el riu puja de cop. Les riuades van ser un clàssic el segle passat i anterior, ara està més controlat.

La tardor és la meua estació favorita de llarg. Un cop acabat l’esclat vigorós de l’estiu, fa bo aquest Sol tan dolç de migdia que ja no crema sinó que és molt agradable sentir-lo sobre la pell, em carrega les piles, i també veure com canvien els colors de l’arbreda vora el riu, sentir com el vent passa a través de les fulles i aquestes van caient fent una catifa sobre el camí, i sentir les olors del camp amb totes les textures possibles, i els moixons i altres animals que s’hi amaguen…; vora el riu, un plaer.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Racons de Móra (12): El Cinema

1

Sembla un miracle, però el Cinema encara continua dret i en marxa. Fa lustres que generacions de morencs i riberencs (i potser de més enllà), ens hi deixem caure un cop per setmana per veure alguna pel·lícula en pantalla gran. Fa trenta anys hi havia sessió doble amb un quart d’hora d’intèrval, primer la “dolenta” i després la “bona”. Sorprenentment totes les pel·lícules duraven igual: una hora i mitja, minut amunt minut avall. Després cap a casa, ja s’havia acabat el diumenge…


Temps
era temps quan a Móra hi havien tres cinemes: el Moriber, la Democràcia i l’Universal. Del primer l’amo era Marcó,
per això tothom li deia el Cine Marcó, i el va ajudar a fer mon iaio com a mestre d’obres, amb platea, palco i galliner i potser amb les primeres llums indirectes que es van posar a Móra, es veu que era molt bonic de dins. L’Universal era el Cine Pepito, amb platea i galliner, que va coincidir en el temps amb el Cinema Avinguda (Cine Avenida), fins que va tancar. I el de la Democràcia, potser era el més gran de tots i tenia platea, darrere els palcos i dalt el galliner. 

Als dos que vaig poder anar en plena adolescència, Pepito i Avinguda, hi havia sempre sessió
doble, amb un quart d’hora o vint minuts d’intèrval entre pel·lícula i
pel·lícula que et permetia anar a berenar. Normalment en un dels dos feien pel·lícules aptes i a l’altre no, depenia de la setmana, i havies de triar el cinema cada diumenge a la tarda.
En un cinema no deixaven menjar pipes i en l’altre no deixaven menjar panís, i totes dues coses eren ben incòmodes com a so de fons, però les pipes tenien l’afegit de deixar una catifa de closques difícil de netejar. De cinc i mitja a set i de set i quart a tres quarts de nou tocats i a les nou a casa a sopar i a dormir que al dia següent havíem d’anar a col·legi. Les pel·lícules sempre
duraven una hora i mitja de rellotge, fos quin fos el metratge
original i fos quin fos el cinema i l’entrada valia el mateix tant si en veies una com les dues. Moltes vegades, en saltar de rotllo es veia que faltava un
tros perquè el diàleg estava començat i llavors es sentien xiulets i crits a la sala. El rècord va ser “Memòries
d’Àfrica”, que va durar dues hores i quart en comptes de les tres
habituals.

També recordo sessions maratonianes tipus: “5 horas de terror”, amb el passi de tres pel·lícules de por seguides, després vaig arribar a casa i no funcionava el llum de l’escala i em vaig morir de por, més que al cinema. I en plena transició les pel·lícules “picants” eren el pa del dia.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Justament ahir discutiem sobre si seria rentable l’existència d’un multisales amb pel·lícules més “mirables” d’algunes de les que fan ara per no haver d’anar a Tarragona o Reus. De moment, sort encara que aguanta el Cinema Avinguda i ens hi podem deixar caure de tant en tant. I que duri.

Racons de Móra (11): La Pizzeria

2
Publicat el 6 d'agost de 2009

Torno a passejar per Móra, pels carrers adoquinats del casc antic. Passo pel carrer de la Vil·la, arribo a la placeta de la font i giro per tornar als quatre cantons. Fa calor. La garbinada no penetra als carrerons tan antics, però he anat a visitar amics i retrobar-los bé mereix l’esforç i la calor. En Bernat s’ho mira tot des de la cadireta amb ulls interrogants i curiosos, i provo de fer el mateix, de mirar-ho tot com si fos el primer cop…

No hi ha gaire gent pels carrers, potser són de vacances o potser tancats a casa amb l’aire condicionat, fa un dels estius més càlids que recordo. Abans es treien les cadires a la fresca i fèien petar la xerrada amb els veïns, però les coses canvien.

Passo per davant la pizzeria, hi ha un cartell que indica que està de vacances, ni ho sabia que encara era oberta, el darrer cop que hi vaig entrar era al setembre del 91 i ho recordo com un vespre molt incòmode, no em van quedar ganes de tornar-hi i això que quan va començar era un lloc molt agradable on feien unes pizzes excel·lents. Però va morir d’èxit. Va posar més taules per tenir més gent i va aconseguir reduir tant l’espai que podies sentir els pensaments de la taula del costat. Va reduir la grandària de les pizzes i podies acabar amb gana, però clar, el personal era el mateix i la gent es multiplicava així que trigaves més a tenir el teu plat a taula i, el definitiu, l’aire condicionat que et feia sentir a Sibèria en ple mes d’agost. Bé, fos el que fos ja no hi he tornat a posar els peus, i és una llàstima perquè hi vaig passar molt bones estones allà. Recordo quan va obrir, potser jo tenia uns quinze anys, hi anàvem amb la colla de l’esplai. Sovint entràvem amb les guitarres i ens deixava tocar i cantar, hi féiem ambient i, als primers temps, no hi entrava gaire gent i la que hi anava no li molestava. Quan va ser hora de començar a sortir a sopar en colla vam triar la pizzeria perquè s’hi estava molt bé, l’ambient era molt acollidor i hi havia espai suficient que et permetia estar còmode. En aquells temps, potser hi anàvem cada dissabte al matí i alguna vegada entre setmana. Fins i tot un de la colla hi havia treballat un temps els caps de setmana i hi anàvem tard per veure’l i esperar-lo per sortir després. Tants i tants records de la Pizzeria i dels bons moments que hi vaig passar, potser serà qüestió de tornar-hi, qui sap, potser amb el temps ha canviat a millor i torna a ser com als orígens, el lloc agradable d’aleshores, i a tenir pizzes excel·lents.

(tot i què normalment tothom posa en dubte que les coses canviïn a millor i tornin a ser com abans jo sóc optimista de mena, serà qüestió de convèncer a la colla i provar de tornar-hi a posar els peus, qui sap, potser tenim una sorpresa…).

Racons de Móra (10): El poliesportiu

0

S’ha tornat a inaugurar el bar del complex poliesportiu. El dia de la inauguració estava ple i feia goig altre cop després de tant temps tancat. L’han remodelat a fons, però en queda l’essència del que va ser i ha estat un lloc de referència al poble a l’estiu, on és un plaer enorme prendre alguna cosa a la terrassa, amb la vista calmant de les piscines…

Fa més de trenta anys, encara recordo com corria entre les obres de la piscina gran, un forat que em semblava enorme on mon pare ens explicava com seria de bonic quan estigués acabat. Sovint després anàvem a veure tennis a les pistes del costat. Ara, a banda de les piscines descobertes, hi ha la coberta, tot un avenç important, que compta també amb sales de màquines i una sala d’esport col·letiva a banda del pavelló cobert.

De petits la piscina era el nostre refugi d’estiu, hi anavem cada dia i allà ens trobavem amb la colla de la nostra edat. Els que duien el bar llavors també tenien xiquets i ens fèiem molt. A les Festes Majors el bar també estava ple de gom a gom, alguns esperant fins que obrien les portes per entrar al ball i altres només escoltant la música des de la terrassa. En aquells temps encara no hi havia el passeig del pont i el centre era allà. Ara hi ha molta més gent que llavors al poble i també més llocs per sortir i gaudir de la fresca, per això és una bona notícia tornar a tenir el bar del complex obert i tornarà a ser un lloc de referència.

Racons de Móra (9): L’Hostal La Creu

0
Publicat el 9 de juny de 2009

Normalment sempre parlo de llocs que porten ja uns anys de rodatge o que ja han desaparegut, però aquest nou Hostal La Creu segurament està cridat a ser un dels llocs emblemàtics del nostre poble i tot just fa una setmana que s’acaba d’inaugurar…

És funcional i modern, decorat amb bon gust i dirigit per una dona amb empenta. La seua família ha regentat el Bar La Creu tota la vida i ella, la petita de nou germans, ha crescut darrera el taulell. No dubto que el lloc tindrà èxit, el primer cap de setmana ja tenia el ple a les quinze habitacions coincidint amb la 6a Fira del Llibre Ebrenc i Litteratum. Sens dubte un bon inici que esperem que continuï. Es trobava a faltar un lloc així a Móra, òrfena fa massa temps d’hostals, pensions o fondes per encabir als visitants. De moment encara no funciona al cent per cent el menjador, però això també fa falta, un bon restaurant per a degustar els bons productes de les nostres terres. Tot arribarà.

Notícia al Diari de Tarragona: Una jove de 30 anys inverteix un milió d’euros en un hostal a Móra d’Ebre

Racons de Móra (8): La Biblioteca

0

Ara tenim una biblioteca comarcal àmplia i còmoda, però no sempre ha estat així. Recordo aquella biblioteca rònega, darrera l’Ajuntament, petita i humida, que esperava amb calma que s’acabéssin les obres de la nova biblioteca de “La Caixa” que era sota les oficines de la Plaça de Dalt (darrerament una botiga de roba i ara no sé ben bé què). No era gran cosa, però s’hi estava prou bé. Hi féiem els deures i sempre hi havia bastant xivarri. I, de sobte, després de molta espera, les obres es van acabar i vam estrenar el nou espai, ampli, lluminós, acollidor… Recordo una lectura dramatitzada amb la Carme Sansa acompanyada d’un violoncel. Era l’únic racó cultural de la vil·la llavors…

La Josefina Girona, incombustible en la seua feina de bibliotecària, s’havia tret el títol de català i n’havia fet classes durant el franquisme i posteriorment. Recordo que l’havíem tingut algun cop a les escoles substituint a algun professor quan a l’època n’escassejaven. Era quan tot era més casolà, no tothom estudiava i els pocs que tenien alguna titolació eren reclamats arreu i més en un poble. La seua vida estava i està dedicada als llibres i a la cultura en general.  Xerràvem de llibres tot sovint i m’en recomanava per la meua edat o aficions. Recordo Pedrolo, que em va frapar molt, ja d’adolescent quan encara tenia molts autors per descobrir. Era la petita dosi cultural del poble.

Quan es va canviar la biblioteca de sempre per la nova es va jubilar. Ara hi ha tres bibliotecàries en una biblioteca àmplia i gran plena de llibres, res a veure amb l’anterior. Un antic local de gresca com havia estat La Llanterna, es va convertir en un gran centre cultural, amb la biblioteca comarcal, un teatre amb sala polivalent i l’escola de música. L’única crítica de la biblioteca nova és l’horari. Per a una població de més de cinc mil habitants obrir només les tardes és poca cosa (tret de dijous que obre matí i tarda, i dissabte al matí). De fet el volum de gent que la freqüenta és important, res a veure amb aquelles èpoques on només hi havia quatre llibres i els estudiants de torn. Ara la visiten gent de totes les edats i és un veritable epicentre cultural, àmplia i còmoda. Llàstima que, com sempre passa amb les coses noves, hi ha gent que s’entesta a fer malbé els mobles quan les bibliotecàries no estan vigilant (també és lleig que hagin de vigilar les bibliotecàries, no és la seua feina). No entendré mai aquesta mania d’alguns d’anar serigrafiant les taules amb frases o noms absurds. Realment les úniques taules que es mantenen en forma són les properes als llocs on seuen les bibliotecàries, quin desastre! Algú els hauria d’explicar als adolescents que les taules no són seues i les haurien de cuidar.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Racons de Móra (7): La Llanterna

0

Posada a recordar llocs, aquest hagués hagut de ser el primer cronològicament. Era la discoteca emblemàtica del poble, almenys jo ho veia així. Una bolera a l’exterior amb una barra i seients tipus sofà i tipus taula, tot gran i espaiós. Dins, la disco, la més gran del poble. Crec que hi vaig entrar poques vegades, era més d’estar-me a fora i jugar als bolos o xerrant amb la colla. També jugava a les màquines de fora, a cinc duros la partida. Crec que hi havia el “comecocos”, tot i què jo tenia més afició a una altra que feia volar una nau espacial… ni me’n recordo com es deia.

En plena adolescència havíem estat gairebé vint-i-cinc de colla, potser més. Una colla elàstica on, de sobte, hi havia membres nous i altres que desapareixien en la foscor, per parelles, sempre. Les partides de bolos es feien eternes mentre esperaves el teu torn, però era una bona manera d’entretenir-nos a banda de les maquinetes i les incipients relacions que podíen durar una setmana… o unes hores.

Un diumenge (d’aquells pocs diumenges que recordo que hi hagués anat), sortint de la disco un noi es va girar cap a l’amiga que estava al meu costat: “eres la niña de mis ojos”, li va etzibar com qui no vol la cosa. Crec que teníem quinze anys i ell un parell més. Va ser l’inici d’una relació que, amb el temps encara dura (i per molts anys). La Llanterna n’està plena d’històries d’amors i desamors, de trobades imprevistes que et poden canviar la vida. Algunes trobades duren per sempre i altres eren prou efímeres, però sempre havia alguna cosa a parlar o a dir. Segurament hi ha mil històries possibles per explicar, perquè en un lloc tan immens (per les dimensions del poble), i tan divers, es van succeir infinitat d’històries que quedaran a l’anecdotari particular de cadascú.

I el cambrer de sempre (no recordo el nom, però la imatge em ve com si el tingués ara al davant), ben vestit d’uniforme, amb armilla roja, camisa blanca, pantalons negres, corbatí. Els altres cambrers anàven i venien, però ell es mantenia allà, la mà dreta de l’amo que ho controlava tot. 

La discoteca permetia organitzar desfilades de models que els de l’institut ens encarregàvem de fer per guanyar diners pel viatge de final de curs. Balls de disfresses, Caps d’Any i un llarg etcètera d’activitats d’oci en les què hi cabien totes les edats. Van ser molts anys on segurament molta gent de la comarca hi ha passat més d’una vegada i tots amb històries per explicar. Era l’aparador principal.

Amb el temps, aquest gran espai que havia estat un centre d’oci i entreteniment va donar lloc a una gran biblioteca i sala d’actes-teatre-escola de música. L’entrada de la biblioteca actual està ubicada al mateix lloc on hi havia l’entrada de la discoteca, tot sovint encara me’n recordo quan hi vaig i això que han passat molts anys, però és que el primer lloc d’oci al què et deixaven anar no s’oblida fàcilment.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)