Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Arxiu de la categoria: Viatges i sortides

De Còrdova a Viso del Marqués, Albacete i Benicàssim

0

Estirar un mapa damunt la taula i mirar les possibilitats de descoberta entremig de dos punts és un dels meus esports preferits. Feia temps que planejava un viatge a Còrdova per a veure la Mesquita, que ja em semblava impressionant de lluny i m’ho ha semblat molt més de prop. També Medina Azahara, la ciutat brillant, passejar pel call jueu, descobrir racons de la ciutat… la pandèmia es va posar pel mig i els plans es van endarrerir, però tot arriba si es sap esperar, i ara torna a venir de gust moure’s una mica, veure nous paisatges, descobrir llocs nous i tornar amb el sarró carregat d’anècdotes…

La Mesquita-Catedral de Còrdova des del Pont Romà.

Entre Móra d’Ebre i Còrdova hi ha 750Km i moltes coses a veure pel camí. Un dels objectius del viatge era fer una parada a Viso del Marqués per veure un Museu de Ciències Naturals (AVAN) i aprofitar per visitar un palau amb frescos renaixentistes italians (Palau del Marqués de Bazán). Un altre objectiu del viatge és (re)trobar amics pel camí (a Albacete i Benicàssim), que és sempre un plaer i acaba sent el millor regal.

(més…)

Navegant l’Ebre en caiac, un plaer immens

0

Aquest estiu calorós ens hem submergit a l’Ebre per veure’l des de dins. Hem fet tres trams: Garcia-Miravet (uns 15 Km) i Miravet-Benifallet (uns 12Km), i Vinebre-Móra d’Ebre (també uns 12km). Sempre fa respecte el riu i em costava de posar-m’hi, però un cop provat, vist i gaudit, ara no me’n mouria. És, de llarg, la manera més sostenible de moure’s per conèixer la natura salvatge de la nostra comarca. Fins ara ho havia provat amb motor o caminant per la vora, però certament navegar en silenci i gaudir dels sons de la natura que t’envolten és tota una altra cosa.

Miravet vista des del caiac.

(més…)

Impressions franceses (I)

0
Publicat el 27 d'agost de 2019

Una de les coses que em relaxa més és mirar un mapa i imaginar-hi rutes possibles. Enguany ens hem posat a fer quilòmetres cap al nord, atès que les onades de calor al nostre poble sobrepassaven límits centígrads. França vessant atlàntica, per gaudir del paisatge i de la fresca. I sí, hem tingut un bon viatge i molta fresca, a banda de gaudir de petits llocs i gent estupenda del país veí.

Aquest viatge m’ha donat una visió diferent de França, de la seua gent, dels seus productes i del seu dia a dia. Realment, és un bon lloc per passejar-hi. París és, sens dubte, la ciutat de la llum; i això em porta a tres novel·les que he llegit aquest estiu i que passen en punts diversos de França (en faré una explicació aviat).

Anem a explicar una mica del viatge i de les impressions franceses.

(més…)

Salamanca

4
Publicat el 10 d'agost de 2018

Una companya de feina és de Salamanca i ens va dir d’anar-hi uns dies a visitar-la, li feia il·lusió que coneguéssim la seua terra. A Salamanca no hi havia estat mai, així doncs era bona la proposta i ens vam afegir al grup.

La ciutat és a 800 metres d’alçada sobre el nivell del mar enmig de la immensitat plana. Vam trobar càmping a 4km de la ciutat, vora el riu Tormes (Càmping Don Quijote), un lloc molt recomanable envoltat de natura i tranquil·litat, i amb un restaurant molt transitat, impossible de trobar taula sense reserva. Feia calor, però a l’ombra s’estava prou bé (“nueve meses de invierno y tres de infierno” diuen allà), excepte els darrers dies amb l’onada de calor. Sufocants allà i arreu. La meseta és així.

Riu Tormes a Cabrerizos, a tocar de Salamanca.

No em va sorprendre que hi havia banderes espanyoles en alguns balcons, de diverses mides. Fins i tot en un pont en direcció a Burgos vam trobar una pintada: “Cataluña es España” i pintada la bandera al costat. Allò és un altre món amb record per al nostre. No vam parlar de política amb ningú alertats pels nostres amfitrions. Territori hostil! Em va sorprendre que no hi havia gens d’immigració. Només recordo ser atesa per una persona forània, a Burgos. A Salamanca hi havia molts turistes i encara alguns estudiants, la resta, tots, castellans.

De Salamanca cal destacar la casa Lis. Precioses vidrieres art-decó i art nouveau amb exposicions temporals i permanents dins un palauet modernista; un bar amb vistes sobre el riu Tormes i els paisatges plans i grocs dels camps. Hi fan concerts a les nits d’estiu els caps de setmana, el lloc, per si sol, ja mereix la visita.

Vidrieres de Casa Lis des de fora, l’entrada és per la part posterior.

Just al costat trobem el Huerto de Calixto y Melibea, un clàssic de bon passejar, amb tot de plantes i fruiters (per això “huerto” i no “jardin” ens recorda el guia). Un lloc fresc i acolorit. Agradable.

La plaza Mayor també és típica i lloc de trobada sota el rellotge. Recorda a la de Madrid (tenen el mateix arquitecte), si bé em van indicar que era trapezoidal i no quadrada com aquella. Vam ser guiats per un salmantí molt il·lustrat sobre la ciutat i els seus racons que va fer de la visita una delícia. Com deia la meua amiga: ella ens va ensenyar Salamanca per fora i ell per dintre, amb totes les seues vivències i un castellà preciós.

Plaza Mayor amb vistes a l’Ajuntament on hi ha el rellotge punt de trobada.

(més…)

Geopark de Cabo de Gata-Níjar

0
Publicat el 20 d'abril de 2017

Un dels immensos plaers és fer el ple de benzina i tenir quilòmetres a conduir per endavant, sobretot quan fa temps que no t’has pogut moure de casa. En aquest cas n’han estat més de 1600 de recorregut total per arribar fins a les costes d’Almeria i veure una part del Geopark de Cabo de Gata-Níjar (amb una parada tècnica a Santa Pola que explicaré més avall).

Feia molt que tenia al cap visitar el Cabo de Gata, n’havia vist imatges i me n’havien explicat paisatges, però en directe és tota una altra cosa.  És un dels parcs naturals més antics de la península, amb 63 km de costa, 37.500 ha terrestres i 12.000 marines, abraça un ampli territori amb moltes singularitats: volcans, dunes, salines, esculls fòssils…

Diu: “En el Geoparque de Cabo de Gata-Níjar se diferencian dos dominios geológicos absolutamente diferentes que coinciden, a grandes rasgos, con sus dos grandes unidades fisiográficas: la sierra volcánica del Cabo y la llanura litoral de la Bahía de Almería, ambas de un valor geológico excepcional”.

A Rodalquilar hi ha la Casa de los volcanes, un centre museu enclavat a la part antiga del poble miner; ofereix molta informació de la geologia de la zona i de l’explotació minera d’or. Disposa de panells informatius, maquetes, vídeos i exposa un mapa geològic que només pots obtenir via web (una cosa a millorar seria la informació de mà que pot tenir el visitant, només vaig aconseguir un tríptic amb informació bàsica).

Maqueta que explica la geologia de la zona i la formació dels dipòsits minerals.
També hi trobem vídeos explicatius i material didàctic.

A la part oest del Cabo de Gata hi ha la badia d’Almeria amb les albuferes, dunes i platges fòssils. Tota una zona de platja llarguíssima (uns 20 km), amb zona de salines on hi ha abundant flora i fauna diversa. És una part que em va recordar molt al Delta de l’Ebre, aquí molt menys extensa (el Delta té unes 32.000 ha i aquí aquesta zona n’és una part de les 37.500).

Salines del Cabo de Gata

Níjar també és un lloc a visitar. És un poble molt tranquil i té una talaia d’on es divisa bona part del parc. Té uns voltants geològicament molt interessants que hauré de veure en una altra ocasió (volcà la Granatilla, desert de Tabernas…).

Vaig recollir sorra d’algunes platges per tal de fer-ne comparacions amb els alumnes. En tinc una bona pila de diversos indrets del món (tant de deserts com de platja) i d’aquesta manera en veiem les diferències. La sorra vista a lupa binocular és tot un món.

Sorres de diverses platges al voltant del Cap de Gata.

De tornada vam fer una parada tècnica a Santa Pola. Vam visitar la platja del Pinet (entre Santa Pola i Elx), on vam veure les dunes fossilitzades i també vam fer un recull de sorra. A Santa Pola també hi ha salines i té una interessant geologia amb roques sedimentàries i volcàniques a l’illa de Tabarca, però això serà en un altre post. Un tastet, aquí.

Dunes fossilitzades de la platja del Pinet.

Més fotografies del Geopark del Cabo de Gata-Níjar les trobareu aquí.

 

Tornar a Itàlia. Perugia

0
Publicat el 5 d'agost de 2016

Feia uns anys que no tornava a Itàlia. Dic “tornar” com si hi anés molt sovint. Bé, sí, podríem dir que hi he anat molt sovint des que vaig descobrir-hi Perugia i la Università per Stranieri i vaig anar a estudiar-hi Italià. Una regió fantàstica, l’Umbria. Una ciutat encantadora, Perugia, plena de racons on perdre’s, plena d’estudiants i plena de música al juliol amb l’Umbria Jazz, i no només. Perugia és el meu lloc preferit per perdre’m a Itàlia, sense cap dubte. Potser hi ajuda que el centre sigui “caminable”, cosa que no passa tant en grans ciutats. Al centre no hi ha pràcticament cotxes, i pots gaudir d’una passejada entre comerços molt tradicionals, terrasses de bars amb vistes, museus, esglésies… i alguns turistes.

IMG_20160705_140255Roma, ciutat monument a cel obert. Florència, bellesa incomparable, certament. Milà, aires del nord. Gènova, portuària. Venècia, sempre espectacular, però ofegada pel turisme. Verona, Bologna, Ferrara, Siena, Lucca… Itàlia ens ofereix llocs d’incomparable bellesa, únics al món. Mentrestant, torno a Perugia i a l’Umbria, que es troba entre la idolatrada Toscana i Roma, la ciutat eterna. Perugia que potser no és gaire coneguda, però és una ciutat amable que torna a estar en forma després d’un període fosc on va estar per uns anys degradada. Però s’ha refet. L’han polit, i tot i que em diuen que encara no és prou segur caminar per segons quins llocs de nit, fa quatre anys la sensació de degradació va ser molt més gran, fins al punt que no m’hi sentia còmoda. S’hi respirava un ambient intranquil. Ara és molt diferent. En tornar a trepitjar el centre, arribada amb el modern minimetrò, i abocada a un carrer preciós que em va posar la pell de gallina de la bellesa sobtada que van veure els meus ulls, talment com si no l’hagués vist mai aquella estampa, i això que fa 22 anys que la conec; en tornar a trepitjar el centre, deia, les sensacions van ser magnífiques i em vaig sentir de nou a casa, com tantes vegades m’havia passat anteriorment.

IMG_20160705_134951Perugia té alguna cosa especial que atreu. Els viatgers que venien amb mi van concloure que sí, Roma i Florència són ciutats precioses, però Perugia té un encant especial. Potser perquè és molt més abastable i tranquil·la, potser perquè no et sents turista, sinó que de seguida formes part de la ciutat i et venen ganes d’estar-hi una temporada per descobrir-ne els racons, o reviure’ls. Perugia, ciutat màgica al cor verd d’Itàlia, com més et conec, més m’agrades.

Descobrir Agde

0

A vegades la casualitat et porta a llocs que ni t’havies imaginat. Béziers, Narbonne, Sète… eren llocs que podia situar en un mapa, però no me n’havia adonat que allà, en un raconet, hi surt Agde, le Grau d’Agde i Cap d’Agde. Tres llocs molt propers que atrauen turisme principalment francès, alemany i britànic. Agde es remunta a 2600 anys d’història i és Patrimoni del s. XX per destacar els tipus de construccions entre 1900 i 1975. Ara fa deu anys que fan un festival d’estiu portant bona música al plain d’eau de la Cathédrale d’Agde. Lloc magnífic on l’única pega és que el públic es troba lluny de l’escenari que està situat sobre l’aigua, però el so és boníssim i, la visió del conjunt, fantàstica.

P1120088El 26 de juliol hi van actuar Suzanne Vega i Gerry Leonard i va ser un festival per als sentits. No m’ho esperava tan bonic, ni tan bona acústica. Ni tampoc que el primer del bisos fos Calypso, una cançó preciosa del segon àlbum que ha estat tornada a publicar en el Close Up, Vol. 2 – People and Places i l’única variació del concert que van fer a Sant Cugat fa dues setmanes. Una bona sorpresa que va brillar més encara amb la guitarra de Gerry Leonard i la bona acústica del lloc. Va quedar màgica, com tot el conjunt.

Aquí una actuació en directe de fa 6 anys. És bona la gravació, però encara la recordo més bona ara la versió, si això és possible, i és que el directe guanya sempre sobre el diferit.

I una imatge de l’escenari.

P1120093El concert va acabar amb focs artificials per tancar una vetllada inoblidable. P1120111Agde mereix una visita, i no només això, té platges fantàstiques, amb arena fina i blanca (Grau d’Agde), amb aigües netes, transparents i fresques, i dunes i arbres en comptes de construccions que conviden a restar a la platja fins que ja s’ha post el sol fa estona, coronats per restaurants i cocteleries que amenitzen l’oci nocturn, però és també un destí turístic familiar. La gent, molt amable; el lloc, tranquil i plaent.

En canvi, a l’altra banda, al nord de cap d’Agde, hi ha les platges negres volcàniques plenes de gent. Un gran contrast, però que és molt atractiu paisatgísticament. Un viatge en vaixell per conèixer l’entorn sempre és agraït i et queden les ganes de tornar-hi i de continuar explorant els racons, i anar als vespres a escoltar música en directe, i si és de Suzanne Vega, ja és perfecte, clar!

13620698_10208808272377065_7341953676863058482_n P1120084

 

Cabárceno-Bilbao-Zumaia

0
Publicat el 22 d'agost de 2015

Una de les passions del meu fill és observar els animals de prop. En sap els costums i te’ls explica… Ens havien recomanat Cabárceno com un lloc ideal on els animals no estan engabiats i hi ha molta natura. I vam anar cap a la costa cantábrica per fer-hi un recorregut bio-geològic.

Ens vam allotjar al càmping Playa Arenillas, més o menys equidistant entre el parc de Cabárceno i Bilbao, un altre dels objectius. El lloc és molt tranquil i té un baixador al mar protegit que fa que el bany sigui més segur, encara que l’aigua estava molt freda.

El parc natural de Cabárceno no deceb gens, al contrari. És un espai enorme que pots recórrer en cotxe, en bicicleta o a peu. Hi ha zones de pícnic. Hi ha bars i restaurants. Els animals tenen molt espai i els humans també. Amb tot un dia gairebé no el veus tot.

(més…)

Sallent de Gállego. Pirineos sur i Suzanne Vega

0
Publicat el 15 d'agost de 2014

Una de les aficions que tinc és, si puc, fer uns quilòmetres per assistir a un concert de Suzanne Vega, la meua cantant americana favorita. I això va ser el que ens va portar fins al Festival Pirineos Sur. A la vall del riu Tena hi ha Lanuza pertanyent a Sallent de Gállego. El lloc és preciós, però el fred va ser considerable tenint en compte que era juliol. A la barra del bar oferien grans gots de caldo calent o gaspatxo, naltros vam optar pel primer.

L’escerani es munta sobre l’aigua i deixa darrere la vista del llac. L‘efecte és molt bonic, però la música no va acabar de sonar del tot bé, encara que potser és una percepció subjectiva del moment degut al fred imperant. Aquella nit el vent que venia del llac era gèlit. Suzanne Vega ho va esmentar un parell de vegades des de l’escenari. Potser això també va contribuir a que l’ambient fos una mica fred. Els artistes quedaven massa lluny del públic. La idea, això sí, és molt bona i el lloc fantàstic, però no em va acabar de convèncer l’acústica. Segurament es necessitava molta potència per fer-ho sentir a l’hemicicle i en obert.

Aquí la cançó sencera.

Va cantar primer Melissa Laveaux, i em va agradar molt, però vam haver d’aguantar el fred una hora més del previst. La gent es va refugiar al bar fins que va sortir Suzanne Vega.

Per la resta, la vall del Tena és un lloc ideal, molt bonic, entre muntanyes. Hi ha més concerts a diferents punts, molts gratuïts. Bon ambient, bona música i bonics paisatges, no es pot demanar més… bé, sí, una mica més de calor per a fer l’estada més agradable.

Cuenca-Albacete-Alcalá del Júcar

0

Seguint la N-420 vam arribar fins a Cuenca. El paisatge canvia molt després de Teruel i arribes a la Manxa i tot és pla a més de 1000 metres d’alçada. Groc de gira-sols.  Ens vam instal·lar al Camping Caravaning Cuenca, a la carretera de Cuenca a Tragacete, prop de la ciutat, enorme, però amb molts de serveis tancats i una mica deixat. Això va fer que l’estada fos una mica incòmoda. Això sí, ben situat en una verdor immensa, si, a més, el personal fos amable i els serveis millors ja seria perfecte.

La ciutat és més plena de turistes i d’estudiants en pràctiques del que recordava. La vaig trobar canviada des de la darrera vegada, ara molt més turística amb preus més elevats. Calorosa de dia i fresca a la nit (el forro polar no m’hagués fet nosa). Com a anècdota, vam coincidir davant la catedral amb uns altres turistes que ens haviem conegut a la cua de “Los amantes de Teruel” el dia anterior. Les cases “colgadas” (se te’n reien si t’equivocaves i deies “colgantes” fent-se els importants), i el pont de Sant Pablo (ara ple de candaus). Al centre de la ciutat, la casa natal de Perales ha estat reconvertida en un Figón, i a la vora hi ha altres tasques molt agradables amb menjar casolà i més assequible.

Molt recomanable sortir de la ciutat i arribar fins el naixement del riu Cuervo i, sobretot, la Ciutat Encantada. Molt interessant la visita, a més, molt ben explicada per una guia, amb tots els accidents geomorfològics que s’hi poden trobar i les característiques de formació. Un passeig geològic molt agradable.

Tornant cap al Mediterrani ens vam aturar a Albacete. Hermosa ciutat manxega al centre d’una plana immensa. Ens va agradar més que Cuenca, molt més amable la gent i l’entorn, i amb molt per descobrir.

Ens vam estar al Complejo turístico La Fuente a Casas de Ves. Un lloc molt familiar amb un càmping petit però amb bons serveis bàsics, molt còmode i gent molt amable (l’antítesi de Cuenca). Prop d’allà hi ha Fuentealbilla, bressol d’un dels millors futbolistes de la història.

Estàtua d’Iniesta a Fuentealbilla.

I després, Albacete, ciutat dinàmica i més moderna que Cuenca, ens va recordar Barcelona en alguns aspectes. Seguint la regla de “allà on vagis que dels teus hi hagi”, uns amics ens van guiar per la ciutat fent molt agradable la passejada. De fet, retrobar amics és el millor motiu per visitar qualsevol racó del món.

La nostra guia ens va portar a una terrasseta d’un bar típic. Un bon dinar de tapes tastant menjars locals (boníssims) i, després de refugiar-nos a la piscina a casa dels seus pares (era difícil escapolir-se sinó de la calor intensa a l’hora de la migdiada), ens va continuar fent de guia ensenyant-nos el centre amb edificis bonics i un record de la Guerra amb un refugi antiaeri que s’estava acabant de rehabilitar. Albacete va ser centre de les Brigades Internacionals durant la Guerra i va ser fortament bombardejada. I no ens oblidem del Museo de la Cuchillería.

(més…)

Rutes per anar fent: l’N-420

1
Hi ha poques coses més fascinants que posar-se damunt un mapa i traçar una ruta. Un dia, mentre feia un tros de la N-420 per anar i tornar de la feina, vaig voler imaginar-me fins on em podia portar.  En arribar a lloc, vaig agafar un mapa i vaig veure, oh sorpresa, que creua la península de NE a SW, des de Tarragona (Tarraco), fins a Córdoba (Corduba), com si fos una mena de Ruta-66 Ibèrica (val, exagero una mica, sí, però salvant les distàncies i les dimensions, la N-420 ens proporciona apropar-nos a paisatges i punts d’interès geològic). Travessa llocs que resulten prou interessants: Tarragona, Reus, Falset, Móra d’Ebre, Gandesa, Alcanyís, Terol, Conca, Ciudad Real, Puertollano i fins a Córdova. Un bon grapat de punts per a poder fer rutes de qualsevol tipus en uns 800km de recorregut…

Clar que des de Tarragona fins a Gandesa la conec prou bé. I més enllà què hi deu haver? El Matarranya, sí, un pèl desconegut, però amb molta màgia. Hi ha llocs on la carretera zigzagueja per paisatges fantàstics, s’enfila a llocs impossibles i torna a baixar fins als racons més profunds. Entre altres, travessa dos Geoparcs (que són zones d’interès geològic i cultural pròpies), el del Maestrat i el de Villuercas, que porten anys consolidats i ofereixen moltes rutes, no només geològiques, sinó de patrimoni històric i arquitectònic. A banda, travessa la Terra Alta que té proposta de geoparc i punts d’interès geològic i, com no, patrimoni arquitectònic per a donar i per a vendre (Horta de Sant Joan-Picasso-Pinell de Brai-Modernisme…) i bon vi. I el Priorat, que sempre va bé fer-hi una parada per veure Scala-Dei o Siurana, per exemple, i també és terra de vins.

La ruta passa a prop de Parcs Naturals de recomanable visita: Tablas de Daimiel (Ciudad Real), Parc Natural de la Serranía de Cuenca, Parc Natural dels Ports de Tortosa-Beseit i Parc Natural de la Serra del Montsant. Tots quatre amb rutes per a fer a peu, en bicicleta, a cavall… o com us vingui més de gust.

En fi, que em deixo moltes coses? Segur! La ruta està plena de contrastos que la fan molt atractiva, tenint en compte que la Nacional canvia de nom diverses vegades i cal estar atent i que té trams perillosos i molt transitats i altres que deuen ser desèrtics. Tot i això, amb temps i carretera per endavant, passar per la ufanor dels parcs per trobar-se després a la Manxa ha de tenir molt de contrast. Una ruta, sens dubte, molt interessant.

Aïnsa

0
Feia uns trenta anys que no calcigava la plaça major d’Aïnsa. Recordo molt bé aquella tarda, em va sorprendre la pedra de la plaça, la mida i el campanar a tocar i una exposició de cotxes antics que hi havia ocupant la part central. Ara està en plena forma. Qui l’ha vist i qui la veu, podríem dir. El centre històric d’Aïnsa està molt ben condicionat per a visitants ocasionals: pàrking de 1300 places a 2.5€ pagament únic, amb vigilant permanent i a tocar del castell i, per tant, del nucli antic; establiments hotelers, restaurants i botigues, tot amb encant especial. En aquest recinte del castell, encara en vies de reconstrucció, hi podem trobar un Centre d’Interpretació de les aus de la comarca del Sobrarbe i a l’altra banda, un Centre d’Interpretació del Parc Geològic del Sobrarbe. Excel·lents tots dos per a fer-te una idea de la comarca. A Boltaña, per exemple, hi ha un recorregut per veure el famós anticlinal...

Després de dinar en un dels nombrosos restaurants de la plaça, vam passar la tarda vagarejant pels carrers antics, admirant les botiguetes de tota mena tan ben posades i visitant l’església, claustre i campanar. Després vam anar als centres d’interpretació abans esmentats. Al de geologia hi trobareu tres plantes ben posades amb explicacions exhaustives en plafons, vídeos i també mostres de roques que podeu tocar i observar. Al centre d’interpretació de les aus trobareu explicacions sobre el trencalòs (quebrantahuesos), que és l’ocell típic d’aquella comarca dels Pirineus, a banda d’altres ocells típics de la zona i punts d’observació. Hi ha visites guiades.

En conjunt, Aïnsa i la Comarca del Sobrarbe han sabut aprofitar els recursos naturals que tenen, oferir-los als visitants des del remodelat nucli antic de la població, amb punts d’interès, bon menjar i beure… és un lloc molt agradable per fer-hi una visita!

Fondespatla

2
Mentre alguns gaudien del futbol o d’un gran concert de rock a Canet, altres estàvem també sense cobertura, però en un bell mig del no-res. Des que vaig descobrir aquesta part del Maestrat, ja fa uns anys, és obligatori que m’hi deixi caure de tant en tant…

A Fondespatla s’hi arriba des de Valderoures o des de Monroyo per l’altra banda. És una carretera petita que zigzagueja per totes dues bandes. A peu de carretera hi ha un bar-restaurant-piscina i càmping que posa: Abierto todo el año. I així és, en tres anys no han tancat un sol dia, no s’ho poden permetre perquè al poble hi ha pocs habitants d’hivern i si tanques t’arrisques a que no tornin. A l’estiu no es pot tancar perquè és quan hi ha més vida. Tot i això, és un lloc tranquil, agradable i acollidor, amb tot el que necessites per tenir una estada agradable.

Recomanable fer parada com a centre d’operacions. Des d’allà, Morella és a tocar i val la pena deixar-s’hi caure i fer una llarga visita, també Penyaroja de Tastavins amb el seu museu de dinosaures, per una banda, per l’altra, a banda de Valderoures que val molt la pena, hi podeu trobar Beseit i el parrissal. I des de Fontespala, hi trobeu camins per fer a peu o en bicicleta. Poble de pedra, carrers estrets i tranquils.

Per començar el juliol, al poble hi va caure una pedregada de les que fan època, per sort no va prendre mal ningú, però la malesa que va fer als camps i a les cases és impressionant. Passejant pel poble es veuen els forats a les canals de la mida d’una pilota de tennis i més grans. Es veu que només va caure pedra, no aigua. Ni els més vells recordaven una cosa similar. La riuada va ser considerable:

Segona pedregada d’un any excepcional. Al càmping també s’hi veuen els efectes; branques per tot arreu, però no hi va haver més danys, a poc a poc tot va tornant a la normalitat. Que no us acovardi el mal oratge que hi va fer puntualment, és un lloc molt agradable, us en recomano la visita, us agradarà.

Tornar a Itàlia

0
Cinc anys més tard he tornat a Itàlia a veure els amics, a recuperar paisatges que encara em romanen impresos a la retina, a xerrar fins tard, a menjar molt bé i moderàdament dins del que cap… Itàlia és un refugi, una escapada, una sortida ideal. Itàlia com a metàfora de tot allò que ens agrada, com a lloc lliure on circular al nostre aire, com a descoberta…

El darrer cop que vaig estar a l’Umbria Jazz va ser al 2001 i ho recordava com un gran esdeveniment, una gran festa d’entrada lliure on tothom hi estava convidat. Perugia era una ciutat plena de vida per tots els costats, el centre era dels joves i dels turistes i costava trobar lloc per seure-hi i prendre un gelat. Els elevats preus que gastava llavors, la crisi i l’assassinat d’una estudiant, han fet marxar alumnes a altres ciutats i el centre a quedat a mercè de la immigració, del tràfic de drogues i de personatges poc recomanables. M’ho comentaven els amics, ja no es pot anar de nit pel Corso (carrer) principal, fa por. Lamentablement, ho vaig comprovar en directe trobant-me carrabinieri cada cent metres. Espero que Perugia pugui recuperar l’esplendor d’altres temps, té moltes coses a veure (a mi encara me’n falten) i mereix una visita.
 
A banda d’això, l’Umbria és magnífica. Situada entre la Toscana i el Lazio (Florència i Roma), l’anomenen el cor verd d’Itàlia, l’única província central que no té mar, farcida de poblets que culminen turons de factura etrusca. Perugia, la capital, té 150.000 habitants i una de les universitats per a estrangers més important d’Itàlia (almenys fins fa poc).

Spoleto està situada a l’altra banda de la regió i també té un Festival important. També és una ciutat acollidora, com Todi. Tot i què menys freqüentades que Assisi per motius evidents.

L’estiu és càlid a la regió, temperatures que s’acosten als 40ºC de dia i baixen fins als 20ºC a la nit. Sempre, però, hi ha la possibilitat d’anar més a muntanya (alçades fins a 1300m, que suavitzen la calor). L’aigua es troba en forma de llacs i el riu que solca la vall (el Tiber) arribarà a Roma una mica més enllà.

I Roma, una ciutat verda i enorme, sorprenent, amb curioses formes de conducció, amb petits i acollidors restaurants, amb places solcades de pintors i d’història per totes bandes, amb capvespres vora el Tíber… Una ciutat imponent i molt agradable que mereix més d’una visita.

Foto: Galleria Nazionale dell’Umbria. Perugia.

Via verda de la Terra Alta

0
Publicat el 16 de juny de 2012
Aquests darrers dies de curs estem fent el crèdit de síntesi, una bonica manera de practicar totes les matèries d’una altra forma. A primer d’ESO hem de recórrer bona part de la via verda de la Terra Alta i el Baix Ebre. Uns 30km plens de paisatges únics en aquestes terres de privilegi…

Val a dir que els 30Km són de baixada o plans, no cal ser un entrenat bicicletaire, però sí tenir un bon seient. El recorregut segueix l’antiga via de tren.

Un dels punts d’interès és el santuari de la Fontcalda al terme de Gandesa. S’hi pot descansar ben bé. A partir d’allà fins a l’estació de Benifallet que té un bar i fins i tot habitacions allà enmig del no-res, són kilòmetres sense descans entre viaductes i túnels, amb paisatges espectaculars. Alguns dels túnels estan sense llum i cal anar amb compte.

Al Baix Ebre han tingut la bona pensada de posar una línia blanca enmig de la via verda quan travessa un túnel. S’agraeix per no perdre l’eix. En canvi a la Terra Alta, on els túnels són més llargs i foscos, es pot perdre fàcilment la part central del túnel amb perill d’encastar-te a la paret.

Per la resta, pot ser una passejada molt agradable. Vam trobar famílies amb nens petits que feien un troç del recorregut a peu.

I, a banda de les diverses plantes, ocells o crancs de riu, s’hi poden trobar afloraments d’interès geològic.

Més imatges.