Coses a dir

Mentiria si digués
que no m’agrada la meua feina, però és innegable que a voltes surto de
l’institut amb ganes de calar-hi foc. La raó és ben senzilla: adolescents
maleducats, altrament dit, adolescents sense límits que fan el que volen i no
accepten cap imposició, sense o amb molt poques ganes d’estudiar i amb moltes de
xerrar i fer relacions socials (que també són importants, és clar, però tot té el
seu moment).

No és un mal
localitzat, ans al contrari. He voltat bastant per la geografia catalana, des
del mar a la muntanya, de ciutats grans a pobles petits i, si bé en aquests
darrers el nombre d’aquests casos és menor per pura lògica matemàtica, a tot
arreu se’n troben.

No és un problema
que tingui fàcil solució, però ja m’explicareu què en traiem de teoritzar sobre això (ja fa molts anys que se’n parla), si no li podem posar aturador.

Quin és el factor
principal? Els pares i les mares, el professorat, la societat? El que sí és cert és
que ens hem perdut el respecte, ja fa un temps. Ah, és clar, és fàcil dir que la
televisió ajuda a tot aquest enrenou, els pares i mares els ho donen tot als
nens i no els controlen suficientment i llavors no hi ha qui els pari. Però si
en sabem algunes de les causes, a què esperem per posar-hi solucions?

"L’educació
no s’aprèn, s’encomana"

El diàleg amb els
pares i mares és molt important, però tot sovint, els mestres, no tenim
oportunitat d’exercitar-lo. Ens deixen plantats/plantades més d’un cop, sense
que passi res, com un fet natural.

Veig amb
desesperació com els meus alumnes s’envolten de les més noves tecnologies (MP3
i 4, mòbils de darrera generació, càmeres digitals…), i en canvi són
incapaços de dur el llibre o els deures fets, fins i tot es queixen del preu (elevadíssim, és clar, 10€), d’una sortida al museu.

Algú té alguna idea
(brillant si pot ser) de què hem de fer per evitar que els centres educatius no
acabin sent simples aparcadors d’adolescents?