Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

El Coronel Macià

0

Avui fa 74 anys que va morir en Francesc Macià i Llussà [wiki] i TV3 posa la pel·lícula que es va estrenar recentment i que narra la vida del que fou coronel de l’exèrcit espanyol. Un encert, trobo.

Ja n’he fet referència anteriorment (aquí i aquí), però és de remarcar la bona feina dels actors i actrius enfront la manca (a vegades molt evident), de recursos econòmics, i és una llàstima, perquè la vida d’aquest militar dóna per a una gran superproducció de Hollywood.

Que tingueu un Bon Nadal.

Porca Misèria

0

Ahir no va ser un dia gaire reeixit per diversos motius dels quals en citaré dos de públics i notoris: el Barça i el final d’una sèrie que m’havia robat el cor…

El Barça mereix un capítol a part, així doncs, anem per Porca Misèria.

Durant les quatre temporades m’ha agradat molt tot el que hi passava. Ha estat molt ben explicat. Bons actors i bones actrius. Trames ben travades i molt interessants, que et deixaven un bon gust i, com sempre passa en aquests casos, m’esperava que el final fos la cirereta del pastís… i no. M’ha agradat més el dia a dia de la trama que no el final.

De fet, com en els llibres de la Patrícia Highsmith [wiki], que quan els llegeixo no m’agrada que s’acabin perquè no aconsegueix bons finals (o almenys no són tan espectaculars com la resta del llibre, pel meu gust), on hi ha moments de la història que no voldries que s’acabés mai, perquè està molt ben escrita, amb la sèrie m’ha passat el mateix, tampoc el final no ha estat gaire reeixit i ho ha deixat en uns punts suspensius estranys.

En fi, tot i això, ha estat una molt bona sèrie: innovadora, dinàmica, imaginativa… espero que en vinguin més de l’estil.

Progressa adequadament

3

Celebro la tornada a les notes "clàssiques", trobo que és una manera molt més bona d’avaluar adequadament si l’alumnat progressa adequadament o necessita millorar. Justament ara estem donant notes i el sistema organitzat pel departament et permet posar-les numèriques només al Batxillerat. A partir d’ara, si no ho he entès malament, serà a tots els cursos de l’ESO i també en els finals d’etapa de primària, em sembla molt bé. Pot ajudar a l’esperit de superació de l’alumnat i crec que això és positiu…

De fet, quan dono els exàmens algun cop ho he fet per ordre de nota de més a menys (mai al contrari). Tothom ja sap qui és el primer o primera de la classe, però molts es sorprenen quan són millors del que es pensaven (hi ha molta baixa autoestima acumulada).

El sistema progressa adequadament o necessita millorar és posar massa coto-fluix i potser per això els problemes arriben a secundària. Quan demano a l’alumnat com els anava a primària a tothom li anava bé i a secundària les coses canvien. Potser és cosa, també, del sistema diferent de notes entre primària i secundària.

Aprovar l’ESO és fàcil si es treballa, perquè no es basa tot en un examen, hi ha moltes altres variants. Veurem si el nou sistema funciona per estimular l’alumnat. És una bona notícia tornar a les qualificacions numèriques, no és l’únic que cal per millorar el rendiment de l’alumnat, però segur que hi ajudarà.

Totcinema.cat. El cinema en la teva llengua

2

Com sempre passa quan navegues d’una banda a l’altra, acabo de descobrir una web de cinema en català que, així d’entrada, he trobat força interessant. Realment és difícil trobar cinema i novetats en la nostra llengua i aquí hi ha tràilers i tot. Aplaudeixo la iniciativa, encara que, a més de la versió doblada, i tenint en compte que són en DVD, m’agradaria que també fos possible la versió subtitulada al català i així poder sentir la versió original subtitulada en la nostra llengua cosa que, encara avui, és ben estranya i no ho hauria de ser, al meu entendre.


D’allà estant he vist que l’any que ve s’estrena la darrera d’Indiana Jones. El regne de la calavera de cristall [web oficial] i en català.

Dins el web també hi ha un altre parell d’enllaços d’interès: El documental del mes i cinema en valencià.

Vacuna d’esperança

0

No és la vacuna definitiva contra la malària [wiki] però ajudarà a salvar moltes vides a partir del 2008 i és un primer pas per al control de la malaltia.
Pedro Alonso és el cap del centre de salut de l’Hospital Clínic de Barcelona.

La malària causa uns 200 milions de casos l’any a tot el món. Només a Àfrica, s’estima que moren uns tres milions de persones cada any, el 90% de les quals són nens; podem dir que more un nen a causa d’aquesta malaltia cada 30 segons.


És una molt bona notícia, perquè les vacunacions començaran l’any que ve a Kenia, Mozambic, Gana, Gabon i Tanzània i Pedro Alonso és optimista i pensa que abans d’acabar la dècada es podrà donar la vacuna a gran escala, com si fos el tetanus.

El producte ha estat finançat per la Fundació Bill i Melinda Gates i no estarà en venda ni a Europa ni als Estats Units, perquè el destí és Àfrica i em sembla molt bé, és allà on es necessita. Els que vulguin (o vulguem), anar-hi de vacances o a treballar un temps tenim altres productes que ens podem pagar i, a més, aquesta vacuna és més eficaç en nadons i nens fins als cinc anys.

Em quedo amb la frase que diu Pedro Alonso a l’entrevista de El País: "La malària és la mare de les malalties que generen pobresa", i explica que el mosquit de la malària va aparèixer al segle V o VI i que si els grecs o els romans l’haguessin patit segurament les coses haurien anat d’una altra manera.

Tan de bo això serveixi perquè Àfrica comenci a treure el cap.

Notícia a l’Avui: La vacuna de la malària es comercialitzarà el 2008
Notícia a El Periodico: Una vacuna desenvolupada al Clínic obre el camí per al control de la malària
Entrevista a El País:
"La malaria es la madre de las enfermedades que generan pobreza"
Foto de Pedro Alonso feta per Marta Casellas publicada en una notícia al web de la UB: Nous resultats en nadons africans de la vacuna més avançada del món contra la malària

Límits periodístics

0

"Fullejant" els diaris he vist una notícia que m’ha cridat prou l’atenció: "Denunciada per oferir sexe a dos mossos". L’estupefacció és encara més gran quan m’assabento que la senyora és periodista i gravava la conversa per emetre-la per un programa de ràdio…
Els mossos, amb bon criteri, l’han portat a comissaria i allí s’ha descobert què pretenia fer. No sé què li ensenyen a la facultat de periodisme, si ha estat per iniciativa pròpia o un suggeriment gamberro d’algú del programa "Atrévete" que, amb aquest nom, no em vull imaginar què són capaços de fer.

El jutge decidirà el què, però així d’entrada em sembla que hem perdut una mica el nord.

Recordant Zimbabwe

2

Sortint de Namíbia per la regió del Capribi (al nord-est), s’arriba a Zimbabwe on hi ha una de les meravelles naturals més impressionants del món: les Cascades Victòria [wiki], una falla d’un quilòmetre set-cents metres de longitud i uns cent vint-i-vuit metres d’alçada que trenca el riu Zambesi. Zimbabwe en té la major part d’aquesta meravella natural, però n’ha de compartir un tros amb Zàmbia, que és el país veí…

Victoria Falls
és una ciutat construïda per als turistes. Amb un parell de càmpings ben condicionats i hotels de luxe entre els que es troba el The Victoria Falls Hotel, el més antic i amb solera que té la particularitat de tenir un jardí privat amb unes espectaculars vistes sobre el riu i la cascada.

Però un cop has vist les meravelles naturals i has passejat pels carrers te n’adones de la realitat complexa del país. La moneda local té un valor efímer. Els bitllets, nous de trinca, tenien data de caducitat en els propers sis mesos i era el tercer canvi de moneda en poc temps. De fet, un dels guies que ens acompanyava i que era zimbabwès ni tan sols ho sabia perquè feia tres mesos que no trepitjava el país. Per comprar acceptaven dòlars americans o euros (que feien equivaldre al dòlar), i miraven amb recel la moneda del país que només acceptaven si portaves el justificant del banc conforme havies fet el canvi legalment, el mercat negre (white market allà), era a l’ordre del dia. La policia turística se n’encarregava que ningú vingués a oferir-te res, els turistes circulàvem en una bombolla i una mica més enllà la realitat. Restaurants per a turistes, botigues per a turistes, hotels per a turistes…

El nostre guia a 26 anys, dona i dos fills, tenia una esperança de vida de 35 a tot estirar, i això que ell tenia feina. Nou mesos a l’any viatjava des de Sud-Àfrica fins a Zimbabwe portant turistes, però no veia la família, només els altres tres mesos de "vacances". I tot i això es considerava afortunat perquè tenia feina, un 80% de la població no en té. Amb aquest panorama no és estrany que ens digués que feia temps que pensava d’emigrar a Europa per poder guanyar més diners per a la seva família.

Tan de bo les coses puguin canviar a bé en aquest país africà, de moment continua Mugabe al poder i l’oposició no ho té fàcil.

Notícia sobre la cimera: La Unió Europea i l’Àfrica discrepen sobre les relacions comercials
Crònica de Ramon Rovira a El Punt: El futur de Zimbabwe
Bloc de viatges: Namíbia, Botswana, Zimbabwe i Zàmbia

Cinebaix

0

Al centre de Sant Feliu de Llobregat hi havia el cinema Guitard (l’últim reducte per a la projecció del cinema d’autor, estatal i en català a la comarca del Baix Llobregat), que va patir una crisi important i fa un parell d’anys es va reconvertir en Cinebaix, gràcies a un centenar de voluntaris.

El passat 23 de novembre aquesta iniciativa va rebre un dels premis que atorga, cada dos anys, el Centre d’Estudis del Baix Llobregat, el Premi Joan N García-Nieto, de Reconeixement Cívic.

Les cinc sales s’omplen de pel·lícules cada setmana i també hi ha sessions especials amb el Cineforum o el Cicle de Cinema Clàssic que projectarà properament una de les meues pel·lícules favorites de sempre Cantant sota la pluja en V.O.S.E., com totes les del cicle (sempre he preferit al Gene Kelly que al Fred Astaire). I oblidava el Cicle Infantil en Català, també molt interessant per a la canalla.

Ahir vam aprofitar per anar a veure-hi Tierra. És una pel·lícula que s’ha de veure en pantalla gran perquè té imatges increïbles, paisatges fantàstics… tècnicament molt ben feta, però el que ens explica la veu en off queda molt curt si estàs acostumada a veure reportatges amb explicacions del perquè de tot plegat. A més no indica on són molts dels paisatges i et quedes a mitges. Tot i això, està prou bé i és recomanable (en alguns paisatges espectaculars vaig pensar com seria veure-ho a l’Imax amb aquella pantalla gegant).

En fi, una nit interessant de cinema i de redescoberta d’iniciatives culturals molt atractives a la comarca.

Premis Barcelona de Cinema

4

Generalment dimecres a la nit és un dia avorrit de tele, sort que ahir vam tenir la "Gala" dels Premis Barcelona de Cinema i ens vam distreure molt amb la Rosa M. Sardà i en Ferran Rañé. Tot estava transcorrent amb normalitat fins que va aparèixer en Pere Portabella…

Deixant de banda la seva importància com a figura dins el món de la cultura, que no discuteixo, i de la política, que tampoc, no vaig entendre perquè en els premis Barcelona, davant d’un auditori català amb la Televisió de Catalunya transmetent-ho en directe, va entestar-se a fer el discurs en castellà quan el mateix Carlos Saura després li va dir que entenia perfectament el català i es va declarar "mig català" amb dona i filla del país. El més curiós del cas és que l’anècdota en Saura la sabia i, per tant, la podia reconèixer, mentre que teòricament ens l’explicava al públic.

Per curiositat, he entrat al seu web oficial i està en els tres idiomes: castellà, català i anglès. He clicat a català per entrar-hi, però encara no és actiu i ho posa "en breu disponible".

Què voleu que us digui, em sap greu que un home tan important per a la cultura catalana no tingui una mica més d’amor a la llengua.

D’altra banda, els premis van anar repartits entre El Orfanato i Ficció. Encara no les he vistes, però espero en breu poder-ne fer algun comentari.

Encara més bici…

0

Baixar a Barcelona fa mandra, però a migdia feia bon sol i una temperatura molt agradable i m’he negat a agafar el cotxe o el Tram fins al metro de Cornellà, he preferit fer-ho amb bici.

De fet, el transport està prou adaptat i en un plis he estat a l’eixample esquerra a fer els encàrrecs que em tocaven. No havia suposat que fos tan fàcil i tan còmode i encara no em puc imaginar com he pogut estar tants anys sense bici…

En tornar he provat el tren des de Plaça Catalunya, molt més ràpid que el metro. Ara feia dies que no agafava el tren i me n’he trobat un de molt modern amb adaptació per a pujar tota mena de vehicles amb rodes. No sé si és pel sidral que s’ha muntat amb la Renfe, però han renovat la flota de trens, almenys el que jo he agafat. I menys mal, perquè els que hi ha (de tota la vida), són dels que has d’agafar l’escala per pujar-hi, procurar no caure al forat que queda i fer palanca amb la mà per donar-te impuls. En canvi, en aquest ha estat tan fàcil que no m’ho podia creure.

Els temps canvien i la Renfe, encara que sigui a garrotades, també. Tot sigui que la propera vegada em trobi en un dels trens "peça de museu"… esperem que no.

Redescobrir la bici

0

Avui era un dia com un altre, però m’han convidat a fer una volta en bici i he aprofitat que encara la tenia nova de trinca (amb llacets i tot), per treure-la a passejar. Ha estat altament agradable. De Sant Joan Despí a Cornellà és pràcticament pla i un passeig d’uns quinze minuts. Després, he anat a Sant Feliu, a l’altra banda i se m’ha fet molt curt…
De sempre havia volgut tenir una bicicleta com cal. La que havia fet servir fins ara era més pròpia d’un museu d’antiguitats que d’altra cosa, que em convertia en un perill públic cada cop que sortia al carrer: sense frens, sense llum, sense aire a les rodes, amb el seient que semblava que tingués punxes… (exagero un pèl només, que sóc de l’Ebre).

En fi, ara no puc dir que aquestes bicis modernes no són còmodes, al contrari. Fer un passeig de més d’una hora no m’ha costat gens i la frescor de la nit se’m feia del tot agradable.

Va de cine…

0

Feia molts dies que no em deixava caure pel cinema, però avui m’ho he fet venir bé per anar als Icària a veure’n una d’acció. L’hem triada per l’horari i perquè no era un drama i ens hem trobat una pel·lícula interessant: "La sombra del Reino".
No sé si ha tingut molt èxit, però em sembla que demà cau de la cartellera. Tot i això està prou bé per desconnectar, la música m’ha agradat i l’acció no decau en tota l’hora i tres quarts que ha durat. Em quedo amb el final. És bo.

“Cal protestar encara que no serveixi de res”

2

M’agrada aquest títol de llibre de Manuel de Pedrolo i durant la "mani" d’ahir em va venir tota l’estona al cap. Potser no servirà de res (a curt termini), però calia anar-hi igualment…

Estic rebentada de la caminada d’ahir i del dia ple d’emocions. Al matí un Congrés Comarcal que va anar molt tranquil amb un Joan Tardà en plena forma. A la tarda la "mani" i a la nit vam organitzar una festa boja per celebrar la quarantena d’un amic que no s’ho esperava… i encara estic recuperant-me. Si el Barça hagués guanyat hagués fet el ple, però bé, tan és, tinc aquell cansament dolç de quan és per haver fet coses que t’agraden.

Després d’estar-me més d’una hora i mitja dreta a Plaça Catalunya, vam anar baixant (per fi) per Via Laietana. Impressionant la gentada. Vaig voler fer fotos del que estava veient, però hagués hagut de pujar a alguna bastida i no em veia amb cor. En vaig fer, però encara no he tingut temps de mirar-les. Em vaig trobar gent de tot arreu i, alguns, portaven més d’una hora i mitja veient desfilar a la gentada a l’alçada de correus.

A les tres de la matinada vaig poder fer una ullada ràpida a Vilaweb i als blocs que en parlaven. Com sempre en Saül ho clava. Després fullejo altres blocs dels que hi ha portada. Déu n’hi do tot plegat. El país s’encén, potser és cert que no som tan mesells i comencem a alçar-nos. A l’horitzó s’albira la independència…