Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Racons de Móra (11): La Pizzeria

2
Publicat el 6 d'agost de 2009

Torno a passejar per Móra, pels carrers adoquinats del casc antic. Passo pel carrer de la Vil·la, arribo a la placeta de la font i giro per tornar als quatre cantons. Fa calor. La garbinada no penetra als carrerons tan antics, però he anat a visitar amics i retrobar-los bé mereix l’esforç i la calor. En Bernat s’ho mira tot des de la cadireta amb ulls interrogants i curiosos, i provo de fer el mateix, de mirar-ho tot com si fos el primer cop…

No hi ha gaire gent pels carrers, potser són de vacances o potser tancats a casa amb l’aire condicionat, fa un dels estius més càlids que recordo. Abans es treien les cadires a la fresca i fèien petar la xerrada amb els veïns, però les coses canvien.

Passo per davant la pizzeria, hi ha un cartell que indica que està de vacances, ni ho sabia que encara era oberta, el darrer cop que hi vaig entrar era al setembre del 91 i ho recordo com un vespre molt incòmode, no em van quedar ganes de tornar-hi i això que quan va començar era un lloc molt agradable on feien unes pizzes excel·lents. Però va morir d’èxit. Va posar més taules per tenir més gent i va aconseguir reduir tant l’espai que podies sentir els pensaments de la taula del costat. Va reduir la grandària de les pizzes i podies acabar amb gana, però clar, el personal era el mateix i la gent es multiplicava així que trigaves més a tenir el teu plat a taula i, el definitiu, l’aire condicionat que et feia sentir a Sibèria en ple mes d’agost. Bé, fos el que fos ja no hi he tornat a posar els peus, i és una llàstima perquè hi vaig passar molt bones estones allà. Recordo quan va obrir, potser jo tenia uns quinze anys, hi anàvem amb la colla de l’esplai. Sovint entràvem amb les guitarres i ens deixava tocar i cantar, hi féiem ambient i, als primers temps, no hi entrava gaire gent i la que hi anava no li molestava. Quan va ser hora de començar a sortir a sopar en colla vam triar la pizzeria perquè s’hi estava molt bé, l’ambient era molt acollidor i hi havia espai suficient que et permetia estar còmode. En aquells temps, potser hi anàvem cada dissabte al matí i alguna vegada entre setmana. Fins i tot un de la colla hi havia treballat un temps els caps de setmana i hi anàvem tard per veure’l i esperar-lo per sortir després. Tants i tants records de la Pizzeria i dels bons moments que hi vaig passar, potser serà qüestió de tornar-hi, qui sap, potser amb el temps ha canviat a millor i torna a ser com als orígens, el lloc agradable d’aleshores, i a tenir pizzes excel·lents.

(tot i què normalment tothom posa en dubte que les coses canviïn a millor i tornin a ser com abans jo sóc optimista de mena, serà qüestió de convèncer a la colla i provar de tornar-hi a posar els peus, qui sap, potser tenim una sorpresa…).