Dia 9. La democràcia sempre guanya

Dissabte 9 a les 18h va tenir lloc l’acte de campanya a Móra d’Ebre. Cartell de luxe que va omplir el local de la democràcia. Hi van participar el cap de llista de la demarcació, Òscar Peris, així com la número quatre, Irene Fornós, i els nostres candidats comarcals, Montserrat Perelló i Roger Herédia, a banda d’Alba Vergés i Fabián Mohedano, sempre grats d’escoltar.

Òscar Peris a Móra d’Ebre.

Òscar Peris és el nostre cap de llista per Tarragona. De Valls, on és tinent d’alcalde i regidor, i (ex)delegat del govern de Catalunya a Tarragona. Va sorprendre l’audiència per la seua energia positiva i la bateria d’accions de govern que va posar sobre la taula. La bona feina d’ERC en economia on recordava la tasca d’Oriol Junqueras, molt present durant tot l’acte.

Irene Fornós és de Bítem. Advocada i número 4 ebrenca. Ha estat coordinadora de l’ANC a les Terres de l’Ebre, actualment és coordinadora de Casa Nostra Casa Vostra a les Terres de l’Ebre. Els nostres candidats ebrencs amb possibilitats clares de sortir elegits en són dos: en Lluís Salvadó i na Irene Fornós. Necessitem gent com ells per a fer sentir la nostra veu al Parlament!

Irene Fornós: “Sóc independent i he decidit presentar-me amb Esquerra_ERC perquè és la garantia de bon govern, de democràcia i de República” #femrepública

Alba Vergés, d’Igualada i diputada la darrera legislatura. Coneix bé les Terres de l’Ebre i ha vingut a donar suport als seus candidats. Ella és la número sís per Barcelona, darrere  dels noms d’Oriol Junqueras, Marta Rovira, Raül Romeva, Carme Forcadell i Carles Mundó.

Montse Perelló és de Tivissa. És regidora, consellera comarcal d’ensenyament i professora d’ensenyament secundari a l’INS Julio Antonio de Móra d’Ebre. Va ser coordinadora territorial de joventut a les Terres de l’Ebre. En el seu parlament, va destacar la feina d’ensenyament, el dia a dia de la seua tasca de professora i el periple que la va portar fins al que és també el meu institut. L’ensenyament és fonamental per la cohesió social, per la igualtat d’oportunitats i per equilibrar el territori. Bona comunicadora, ens va emocionar amb el relat proper. L’educació té un paper fonamental i ella n’és conscient.

Com també n’és Fabián Mohedano, diputat i membre d’Avancem, el corrent procedent del PSC, de qui ja vaig parlar en un post anterior. Mohedano va recordar que té una xerrada pendent a Móra d’Ebre per explicar la reforma horària, mesura número 50 del programa electoral d’ERC per a aquestes eleccions. Esperem retrobar-lo aviat.

I, finalment, el torn de Roger Herédia, de La Torre de l’Espanyol, el nostre segon candidat de la comarca. És Mosso d’Esquadra i treballa a la policia científica. És impulsor del Banc d’ADN dels desapareguts de la Guerra Civil. En el seu parlament, va aportar dades sobre les fosses que s’han obert al territori gràcies a l’impuls del conseller Romeva. S’ha obert fosses tant de caiguts republicans com del bàndol nacional. Espanya és el segon país del món, darrere de Cambotja, en tenir morts encara a les cunetes; encara queda molta feina a fer!

El 21D ens juguem tant que ens ho juguem tot #FemRepública!

Dia 8. L’educació, un pilar fonamental

Fa dies que corre pels grups de whatsapp, per twitter i per facebook un vídeo de la recollida de signatures a Madrid contra la immersió lingüística a Catalunya. 30.000 n’han aconseguit.  No és un fet menor. Sobta que siguin tan diligents recollint signatures per això i no per altres fets. Però anar contra Catalunya, ven.

Mirant el vídeo no m’he pogut resistir a contestar-lo una mica. Hi ha un senyor que afirma que Catalunya està a la cua de l’informe Pisa, però els resultats el desmenteixen clarament: “Catalunya supera Espanya, la UE i l’OCDE en l’informe PISA! o també, Resultados del informe PISA (por países y por comunidades). En cap cas s’explica que els alumnes surten amb bons coneixements tan de català com de castellà i que la immersió lingüística és un èxit avalat pel Parlament europeu.

Si busqueu una frase per definir estudiar en català a Catalunya és “cohesió social”. És l’eina més potent que tenim per seguir garantint que tothom tingui les mateixes oportunitats.

Ahir va estar a Móra d’Ebre Fabián Mohedano (en parlaré en un altre post), però vull destacar que va fer referència a Francesc Ferrer i Guàrdia, que va ser executat a Montjuïc el 13 d’octubre de 1909. Va ser un referent a tota Europa i Mohedano ho va explicar en el seu parlament.

En el seu article “Ferrer i Guàrdia, Brussel·les i la llibertat“., en destacava una definició que en fa la web de la fundació que porta el seu nom: “És un personatge estrany. Sí, estrany: un home que, sense formació pedagògica prèvia, sense haver tingut accés a cap sistema d’ensenyament reglat, va comprometre la seva vida amb un ideal d’emancipació dels éssers humans. I va ser per això que va morir, víctima dels odis que contra el seu projecte van generar-se entre les oligarquies de l’Espanya del començament del segle XX. Aquests oligarques tenien prou clar que els seus privilegis socials depenien d’impedir, entre altres coses, el desvetllament d’una consciència lliure, crítica i racionalista entre la ciutadania. I sabien molt bé que això començava per l’educació dels infants”.

Ferrer i Guàrdia té un monument des del 1911 a l’entrada de la Universitat Lliure de Brussel·les (UBL), i aquest fet, que ell remarca  a l’article, em va fer recordar que hi ha una placa a Perugia prop del Palazzo Galenga, seu de la Università per Stranieri.

No sé si hauràs vist esta placa a Perugia, dedicada a Francesc Ferrer i Guàrdia, el fundador de l’Escola Moderna, d’inspiració anarquista i lliurepensadora (executat a Montjuic en 1909, acusat de promoure la Setmana Tràgica). Està en la via Cesare Battisti, quasi tocant la plaça on està la Porta Etrusca i el Palazzo Gallenga.”

El pedagog català va ser un referent a tota Europa. Aquí un documental “Viva la escuela moderna” emès a TVE. Aquí un resum de dos minuts sobre què és l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia.

El dia 21 ens hi juguem molt, també en l’educació que volem. #femrepública

Dia 7. Brussel·les

Fa setmanes que es prepara una gran manifestació al cor d’Europa. Tot va començar una mica de casual, a twitter, la pregunta era: si ens desplacem milers per veure un partit del barça no podem fer el mateix per anar a veure i donar suport a una part del nostre govern legítim? I s’hi va afegir gent, cada vegada més fins que l’ANC i Òmnium han organitzat la manifestació. Un èxode cap a Brussel·les per dir-li al món que persistim en voler la independència. I volem democràcia.

I ha estat un èxit! “Impacte a la premsa internacional: ‘Marea de banderes catalanes a Brussel·les per a “despertar” la UE’. La policia federal belga ha dit que eren 60.000 catalans manifestant-se. Mentre que la policia de Brussel·les ha dit uns 45.000 manifestants. Xifres altes tenint en compte que hi ha uns 1.300Km de distància. Molts morencs i riberencs hi han anat en l’autocar organitzat per l’ANC, altres ho han fet en transport privat o altres mitjans (tren, avió, autocaravana, cotxe…). Alguns ja hi són des del cap de setmana anterior, altres hi han anat el mateix dia. Molts més hi hem estat de cor i de cap.

Per desgràcia (del 155) a TV3 només han pogut donar un minut cada mitja hora. Per això s’ha fet un recull d'”Allò que TV3 no ha pogut retransmetre: els vídeos de la manifestació de Brussel·les“. Impressionant! (aquí el vídeo sencer). Una manera d’agafar forces de cara al 21D. Per cert, continuem recordant que no hi haurà observadors internacionals perquè la Junta Electoral ho ha rebutjat, i això provoca reaccions: “Un observador internacional contraposa la transparència de l’1-O amb l’opacitat del govern espanyol el 21-D”. Els partit han augmentat els apoderats per tal de controlar millor el recompte i  “L’ANC, els partits i els CDR faran un recompte paral·lel el 21-D per evitar que l’estat espanyol pugui ‘manipular’ els resultats“. (voleu ser apoderats?).

Capçalera de la manifestació.

Per cert, una anècdota no menor a Brussel·les: “Els bombers responen a les amenaces de violència de l’estat espanyol amb una donació multitudinària de sang”.

Mentrestant a Madrid: “El juez retira la euroorden para Puigdemont para evitar que Bélgica restrinja los delitos que le imputa el Supremo“. Dit d’una altra manera, diu “Puigdemont: “España retira la euroorden porque sabe que la acusación no es presentable en Europa“. A la pràctica el president i els consellers poden moure’s per tot arreu, però seran arrestats si entren a l’estat espanyol. “El juez retira la euroorden a Puigdemont para que Bélgica no suprima el delito de rebelión“. Bèlgica no acceptava el delicte de rebel·lió, ni hi veu violència, en tot cas, només prevaricació que comportaria una pena màxima de 6 mesos; en canvi, l’estat vol 30 anys de presó. Per cert, Espanya s’ha queixat del sistema d’euroordres i “La Comissió Europea descarta la petició d’Espanya de revisar el sistema d’euroordres“.

Dia 4. A Estremera 2, a Soto del Real 2, en llibertat 6

Ja fa dies que m’agafen ganes d’anar a Estremera, a Soto del Real i a Alcalá-Meco a manifestar-me, pacíficament i democràtica, per la llibertat dels empresonats. Penso en ells i en els que són a Brussel·les. Per sort, dilluns en van sortir uns quants (6), però no tots.”Romeva, Turull, Rull i Mundó surten d’Estremera“. “Bassa i Borràs surten de la presó d’Alcalá Meco“. Encara s’han quedat els Jordis a Soto del Real, i Junqueras i Forn a Estremera.

Dimarts va començar la campanya més atípica, unes eleccions il·legítimes amb un resultat incert segons la darrera enquesta. Primera premissa important: no feu cas de les enquestes, només volen condicionar el vot. Pronostico que d’aquí al 21D en veurem de tots colors, cap de creïble, per descomptat. Un amic feia un recull detallat de què deien les enquestes en eleccions passades i quina va ser la realitat del vot. Molta diferència. Hi ha enquestes que semblen més desitjos que altra cosa. Tenen les dades i després fan les interpretacions que els convenen. Conec una mica el món des de dins, per això ho dic. L’única que val és el vot del 21D que, per cert, no tindrà observadors internacionals per la negativa de la Junta Electoral; l’1 d’octubre hi va haver 100 observadors internacionals.

Bé, tornem a dilluns. Van sortir alguns dels presos polítics (sí, polítics, malgrat alguns no ho reconeguin, ho són i si no llegiu això), però quatre encara són a dins. I amb presos polítics o, altrament dit, una part dels líders a la presó o a l’exili no pot ser una campanya normal.

Dia 1. Comença desembre. Groc.

Ja fa dos mesos de l’1 d’octubre que no oblidarem mai. Hem tornat a quedar als centres de votació per a recordar-ho. Mentrestant, han passat prou coses. En podríem destacar moltes, però no acabaríem. Això sí que és un veritable dragon-khan. Mentrestant, deu persones continuen a presó preventiva. Divendres van anat a declarar a l’audiència i dilluns el jutge decidirà si els deixa en llibertat provisional o continuen a presó. No sabem què passarà dilluns, de moment “La fiscalia demana al jutge del Suprem que mantingui tancats tots els presos polítics“.

I mentrestant, passen coses molt estranyes dins d’aquest desgavell surrealista en què estem vivint. El groc no és un color que em posi gaire mai, però s’ha associat a l’alliberament dels presos polítics i, per analogia, a la llibertat. Per un recurs del PP “La Junta Electoral de Barcelona prohibeix d’il·luminar de color groc fonts i façanes“; i encara: “La Junta Electoral de Lleida demanarà als consultoris de la demarcació la retirada de llaços grocs dels espais públics“. A Mataró: “Impedeixen a un grup de gent gran amb mocadors grocs passar per davant de Rajoy“. I a Reus, “La ‘revolta’ dels avis continua“.

Móra d’Ebre, plaça de dalt.

A la ràdio, tampoc agrada segons què: “El PP porta a la Junta Electoral un altre editorial de Mònica Terribas“.

I després d’aquest mes de l’aplicació del 155 comptabilitzem el “Memorial de danys del 155: així ha intervingut l’estat espanyol el govern català“. Mentrestant, “Iglesias anuncia un recurs al Tribunal Constitucional contra l’aplicació de l’article 155“. Això sí, han trigat un mes, gairebé, a decidir-se. Dos dies més tard, acusa l’independentisme de ‘contribuir a despertar el fantasma del feixisme’. La resposta “ERC, el PDECat i la CUP responen a Iglesias: ‘El feixisme no ha de ser adormit, ha de ser combatut’“.

D’altra banda, l’ex-líder de Podem a Catalunya, Albano Dante-Fachín, diu: “Crec que no hi ha més opcions que votar un partit independentista”.

Dimecres 29, a Madrid: “El Tribunal Constitucional espanyol considera que la reforma del reglament de parlament era constitucional“; és a dir, Junts pel Sí i la CUP volien utilitzar el mecanisme de lectura única per a aprovar la llei del referèndum i la de transitorietat, i això era legal, com ho és a altres 14 comunitats autònomes i al Congrés. Han trigat sis mesos a reconèixer-ho.

I acaba un cap de setmana intens amb música per la llibertat dels presos polítics; i “Èxit del concert per la llibertat dels presos polítics“. Els diners recaptats aniran a parar a la caixa de resistència

I ara, preparem-nos: comença la campanya electoral el proper dia 5 i Cotarelo adverteix sobre els atemptats de “falsa bandera”. Estem a tres setmanes d’unes eleccions on pot passar de tot.

Ella em va descobrir Pedrolo

Dimarts al matí era un dia com qualsevol altre. Havies sortit a comprar, com sempre, amb ta germana. Les dues portaveu una vida juntes. El sol tebi de novembre havia sortit a saludar prop de migdia i el carrer era prou animat. Com sempre, feies el cigarret a l’altra banda del carrer mentre ta germana entrava a comprar a la botiga de queviures. Fumaves des de l’adolescència, em vas confessar un dia, d’amagat al lavabo de l’escola (a les monges), i potser per això sempre et posaves a un racó mig amagat per fumar, com si fessis una cosa dolenta. Després, com sempre, anàveu a fer el cafè i la pasta a la pastisseria, i cap a casa. A vegades ens trobàvem i ens preguntàvem com anava, “anar fent”. Però, aquest dimarts 28 de novembre, no vas tornar a casa, vas anar-te’n per sempre des d’aquell racó del teu cafè tan habitual.

Aquell matí, ma mare va veure de lluny dues ambulàncies i cotxes dels Mossos, però no sabia què havia passat. Prou enrenou per a un poble tranquil. Al matí següent ens ho van explicar tot anant a l’enterrament. Una mort dolça, certament. No tenim notícia que et trobessis malament, te’n vas anar i prou, a vuitanta-nou anys el teu cos va dir prou.

Erets, si em permets, de les persones que havien aportat sofisticació al poble, potser pel teu posat de dona diferent a la resta, que havia llegit molt en un temps que a les dones se’ls reservava un altre paper. Sempre vas ser una dona lliure. Una intel·lectual que tenia llum pròpia. La primera bibliotecària que recordo quan la biblioteca era al carrer Dr. Peris a sota de les oficines de la Caixa actuals. Era petita, però molt agradable. Els llibres sortien per tot arreu, i sempre eres allà, fent callar als nens o aconsellant llibres. Ajudant-los, com en la teua etapa de mestra a les escoles. El meu primer llibre de Pedrolo me’l vas recomanar tu, durant l’adolescència, i em va costar d’entendre. Encara me’n recordo de com em va frapar. Em vas dir que Pedrolo costava en segons quins llibres, i jo t’imaginava llegint-lo i entenent-lo tot amb el teu cigarret en una mà i el llibre a l’altra mentre miraves el teu jardí enorme darrere els finestrals. I un cafè, és clar.

Sempre vas ser un referent. De jove, amb el pare, havíeu fet l’examen per a ser mestres de català. Corrien els anys finals de la dictadura i es necessitava gent per ensenyar la llengua. Sempre de cultura inquieta. Sempre en defensa de la cultura catalana. Recordo bé la frase que em vas dir fa vint-i-dos anys quan fèiem el programa electoral per a l’ajuntament: “heu de fer cultura, no cultureta”. Em comentava un amic que li semblaves el més pròxim a la “gauche divine” a l’època.

També vas ajudar a “La Riuada”, la revista local, proporcionant informació i ajuda des dels inicis. Em comentaven que vas cedir-los una fotografia en blanc i negre dels primers sirgadors. La primera que es té constància. I així tantes altres coses.

No tinc fotografies a mà, però sí t’he vist en alguna pel·lícula d’aquelles de super8 que havia fet el pare. Et recordo en blanc i negre, no sé perquè. Tenies els cabells molt negres i una mica ondulats. Vas tenir una vida molt plena, segur, ajudant molt als altres. Em sembla increïble que ja no hi siguis, però, quin goig haver-te conegut! Quina sort que hi fossis durant tants anys i haver pogut gaudir del teu mestratge.

Reposa en pau, Josefina Gerona (sempre et vam dir “Girona”), potser el poble que t’ha vist nàixer et podrà dedicar algun dia un carrer o una plaça. Mentrestant, et tindrem sempre en el record.

 

Mugabe dimiteix

Enmig de tot el que està passant, una bona notícia que arriba d’Àfrica: “Mugabe dimiteix de la presidència de Zimbàbue“. Feia 37 anys que dirigia el país. En fa onze que hi vaig ser i vaig escriure un post que vaig publicar en un altre web i més tard el vaig reescriure (Recordant Zimbabwe). Allà hi destacava un article de Ramon Rovira sobre el país: “El futur de Zimbabwe“. En aquell moment portava 27 anys al poder i Rovira recordava això: “Als 83 anys, 27 dels quals al capdavant del poder polític, Robert Mugabe, president de Zimbabwe, ha passat de ser l’heroi de la independència del seu país a un anacronisme de l’Àfrica postcolonial. Mugabe ha situat les xifres de l’economia de Zimbabwe en unes magnituds insòlites. Una hiperinflació del 1.700% que aquest any pot superar el 5.000%, un 80% d’atur, l’expectativa de vida més baixa del món…(actualment 39 anys, segons la Vikipèdia) “.

L’alegria de la gent ha estat impressionant. Com la d’aquesta activista Emotional moment for Zimbabwe activist: ‘I’ve no words’.

Acaba una era (1980-2017). Robert Mugabe ja és història.

Robert Mugabe: From war hero to resignation as president

 

 

Dia 15. Desinformació, el nou periodisme del s. XXI

En un moment polític trepidant com l’actual, on cada minut passen coses diverses que cal processar i païr, ens alimentem de titulars i poques vegades llegim els articles de fons. Va passar fa uns dies quan “Le Soir” titulava “Una altra solució a la independència és possible”. Quan hi ha titulars que ens grinyolen és bo anar sempre a la font. En aquest cas, Vilaweb hi va anar i va concloure això: “Desintoxicació: Què ha dit realment Puigdemont a Le Soir sobre ‘una altra solució’ que no sigui la independència?“.

Un dia abans, Joan Tardà, també era víctima d’un titular. Sort de Vilaweb:  “Desintoxicació: Què ha dit realment Tardà sobre la majoria social independentista i com s’ha manipulat“.

Aquest matí al 324 han anunciat que el vicepresident Junqueras, en una carta oberta a la militància des de la presó, deia: “Junqueras reconeix ingenuïtat i apunta a Rovira com a presidenta de la Generalitat“. L’ARA també desinforma: “Junqueras assenyala Rovira com a candidata“. I només titula bé, Vilaweb: “Carta de Junqueras a la militància d’ERC: ‘Puigdemont també és el nostre candidat’“.

Un tuit d’Eduard Voltas resumeix la carta perfectament:

I bé, després de tot això, aquí podeu llegir la carta per a què en pugueu treure les vostres conclusions.

I sí, no en tenim cap dubte que les eleccions il·legítimes del 21D són, si guanyen les forces del sí (PDeCAT, ERC i CUP) per restablir el govern legítim que ja tenim (una part a Bèlgica i l’altra a la presó), per tant el president és Puigdemont i ho ha de continuar sent, i el vicepresident Junqueras, i els consellers, i ho han de continuar sent, així de senzill.

Per cert, la carta també diu que és millor anar les tres forces separades, i també ho crec. Com més ampli sigui el ventall per abastar tot l’arc, millor. Hem dit sempre que la independència és transversal, dit d’una altra manera, no és patrimoni d’un partit o d’un altre. Fem doncs que aquesta idea abasti el màxim d’espectre possible per a què sigui guanyadora. Mirem-ho d’una altra banda, les forces del 155 van per separat, abasten ideologies diferents unides per una causa. La campanya serà dura i bruta i no m’imagino que el 155 tingui tres veus fortes i potents i la República només una. Siguem tres veus fortes i clares per contrarestar tot el que vindrà. Pensem que molts mitjans de comunicació no són neutrals, ja s’ha demostrat línies amunt (i m’he deixat La Vanguardia i El Periódico volgudament, ja sabem de quin peu calcen), i la campanya de titulars pot ser terrible. Hem de continuar avançant cap a la República i com més puguem diversificar el discurs, millor. Som moltes veus diferents i aquesta és també la nostra riquesa. No anem junts, però hem d’estar units. Si estem units, som forts. I si som forts, podem guanyar; l’única manera de revertir la situació. Preparem-nos, doncs, per la campanya més important de les nostres vides. En veurem de tots colors, no ens quedem només amb els titulars. I, sobretot, cuidem-nos molt, seran setmanes difícils.

 

Dia 11: “Els carrers seran sempre nostres”

Espectacular manifestació a Barcelona. Tres quilòmetres plens de dignitat, de crits de “llibertat” i de cants diversos amb un objectiu comú: l’alliberament dels dos líders socials i els 8 membres del govern que estan empresonats de manera preventiva. Com sempre hi ha ball de xifres, però les imatges i els fets parlen per si mateixos:

Des de migdia era ja difícil trobar aparcament a la zona, i un bar o restaurant sense cua, impossible. Des de les tres es començava a notar l’afluència de gent. A les quatre ja començaven a ser riuades que anaven cap al carrer Marina a qualsevol alçada. Nosaltres hem començat des de Gran Via i volíem arribar fins al mar, però al pont ens hem quedat aturats, impossible passar endavant, massa gent. Gentada! La capçalera avançava, però no es notava cap moviment. Quiets, cridant consignes i escoltant per la ràdio els parlaments. En un moment donat, quan ja fosquejava, ens han indicat que poséssim el mòbil mirant al cel amb la llanterna engegada, feia bonic allà dins, i més tard hem trobat imatges impressionants com aquesta:

 

Trobareu més imatges de la jornada aquí i aquí. Vilaweb ha fet un magnífic seguiment en directe.

Hi ha hagut parlaments i agraïments dels consellers i líders empresonats. I també del president i consellers des de Brussel·les.

Una altra manifestació cívica i pacífica que aquesta vegada ha desbordat el carrer Marina i ha omplert els carrers adjacents. Impressionant! Ara toca omplir Brussel·les el 7 de desembre.

Pancarta a l’alçada del pont de Marina.

Dia 9: la MH Presidenta una nit a la presó

Dijous 2 de novembre la mesa del Parlament havia estat citada a declarar davant el Tribunal Suprem. Paral·lelament, el govern havia estat convocat a declarar davant l’Audiència Nacional. La mesa va aconseguir un aplaçament d’una setmana al·legant que no havien tingut temps de preparar la defensa (havien estat citats amb poc més de 24h d’antelació. Al govern no van acceptar-li l’aplaçament i ja va fer presó aquella nit.

Així que dijous 9 tornaven a Madrid a presentar-se davant l’Audiència Nacional. Des de primera hora van declarar i contestar tant les preguntes de l’advocat de la defensa com del fiscal. Els advocats defensors van canviar l’estratègia. amb l’esperança de canviar el resultat.

De primeres pintaven bastos: “La fiscalia demana presó incondicional per a Forcadell, Corominas, Guinó i Simó“. Va ser un llarg dia per a molta gent que esperava a la porta del Tribunal Suprem, pels que érem lluny, però amb el cap allà i el cor encongit i, sobretot, un dia dur per als que eren dins donant explicacions del funcionament del Parlament. La crònica de Pere Cardús: “Crònica d’una jornada d’espera i de final trist al Tribunal Suprem espanyol”.

Durant el dia anaven sortint declaracions dels encausats, algunes filtrades amb mala intenció. Aquí teniu “Els punts principals de la declaració de Forcadell al Suprem: defensa del debat i rebuig de la violència“.

Després de més hores, encara, ja més tard de les nou de la nit, sortia la definitiva: “El jutge envia Carme Forcadell a la presó i li imposa una fiança de 150.000 euros“. La resta, amb fiances més baixes (25.000€) tenien una setmana per pagar-la, però la presidenta ho havia de fer immediatament si no volia dormir a la presó. Els advocats van intentar abonar la quantitat demandada (de la caixa de solidaritat), però els hi va ser negat. Així doncs,  ja tenien el que volien, una revenja, la presidenta del Parlament havia de passar una nit a la presó: “Forcadell: ‘Moltes gràcies a totes i a tots pel vostre suport, escalf i estima’”.

Al migdia següent la deixaven sortir de la presó després d’haver pagat la fiança de 150.000€. “Forcadell: ‘Tornem a casa amb la consciència tranquil·la’”.

Certament, l’empipament va ser enorme. D’acord, no entrava a la presó (potser després de la sentència Belga en què es deixava en llibertat al president i consellers a l’exili tenien la lupa d’Europa damunt), però havia de passar una nit, una nit de la vergonya, només perquè, a diferència dels altres membres de la mesa que tenen una setmana per pagar la fiança, ella no va tenir ni un minut.

Tristesa profunda, ràbia continguda, empipament màxim. Com deia molt bé Montse Castellà en un tuit: “no caiguéssem en la temptació de pensar que com que és ‘presó amb fiança’ podem dir que és un mal menor. Mos peguen tan fort que quan mos seguixen pegant però una miiica més fluix correm lo perill de que mos semblen ‘benèvols’. La injustícia és la simple acusació”. És exactament això. I em recorda a les paraules de José Luis Sampedro sobre “El poder del miedo”.

Aquella nit vam anar a dormir molt empipats, pensant en una altra injustícia que s’havia comès contra gent honesta. Nuet, que no és independentista, va sortir en llibertat sense fiança. La resta, amb fiança, i la màxima per a la Carme Forcadell. A vegades costa de creure que estem al s. XXI i a Europa.