Ja ho intuíem, però teníem l’esperança que no fos cert; encara que, mirant-ho fredament, té raó Alèxia, després d’una altra temporada guanyant-ho tot i acabant amb una final brillant de Champions tornant-li un 4-0 a l’Olympique de Lió era ara o mai. No hi ha millor final possible.
Ahir vam veure el partit del Barça femení contra el Reial Madrid. Un nou Camp Nou ple a vessar, més de 60.000 espectadors (60.067 per a ser exactes, rècord absolut de la temporada des que hi ha el nou estadi), i cartell d’Entrades Exhaurides el mateix dia del partit. Dos milions de recaptació. 500 partits d’Alèxia que va ser la primera de marcar. Un 6 a 0 contundent. 12 a 2 en el global de l’eliminatòria. Exhibició blaugrana i vuitena vegada consecutiva entre els quatre millors equips d’Europa. No es pot demanar més.
Alèxia Putellas exhibint la samarreta dels seus 500 partits amb el Barça. Font: FC Barcelona.
De la jornada de vaga de l’11 de febrer i les manifestacions respectives em quedo amb aquesta pancarta que ho diu tot:
Això hauria de ser llei per a tots els treballadors, independentment del lloc de feina, però em centraré en la feina que conec des de fa trenta anys.
Rafa Nadal em va retornar la passió pel tenis el 30 de gener de 2022. Bé, no és que la passió m’hagués desaparegut, senzillament van deixar de posar els partits en obert i no em vaig decidir, fins aquell dia, a pagar per veure-ho. Va ser èpic. Seguia el partit i a mig matí Rafa havia perdut els dos primers sets i tenia en contra tres pilotes de break que hagués posat a Medvedev 4-2 al tercer set. I va remontar. Va remontar! Impressionant. Vaig veure en directe els dos darrers sets. Medvedev faria un any terrible després de la derrota. L’èpica narració del fet va anar a càrrec a Fernando Ruiz i Àlex Corretja per Eurosport. Val a dir que, com a jugador l’Àlex Corretja no va ser mai sant de la meua devoció, em provocaba cert rebuig; en canvi, com a locutor expert en tenis és molt bo i amb Fernando Ruiz fan un duet insuperable. Dit això vull remarcar que, per mi, Rafa Nadal és el millor jugador de tots els temps; no és el què té més Gran Slam, però mentalment era una roca i si les lesions no l’haguessin martiritzat n’hagués guanyat més.
Nadal va arribar a 30 finals i en va guanyar 22; un 73,3% d’efectivitat només superada per Pete Sampras que en va guanyar 14 de 18, un 77,8%. Però arribar a les 30 no és fàcil, només ho han fet tres jugadors: Djokovic, 38; Federer, 31 i Nadal, 30. Si ens fixem en això, Nadal és el més efectiu dels tres al tenir 22 títols de Gran Slam, per 24 de Djokovic i 20 de Federer; menció a banda el fet que ha guanyat les 14 finals jugades a Rolland Garros, una fita molt difícil d’igualar.
Alcaraz ha guanyat 6 de les 7 finals de Gran Slam disputades, només n’ha perdut una contra Sinner a Wimbledon l’any passat i sí, és el més efectiu en termes estrictes, però “només” ha disputat set finals. A cinc sets Alcaraz és difícil de batre, però encara té molt camp a córrer.
Alcaraz és l’home més jove de la història a completar els quatre Gran Slam (recalco home perquè només una persona ha aconseguit guanyar el Golden Slam el mateix any i és una dona: Steffi Graf, i tenia 19 anys). El què ha fet Alcaraz té el seu mèrit, òbviament, sobretot després de la semifinal contra Zverev que va tenir la seua èpica guanyant en cinc sets i més de cinc hores de partit: a destacar la diferència de com va actuar amb la contractura muscular aquí a com havia actuat a Rolland Garros quan li va passar el mateix contra Djokovic; allà, Juan Carlos Ferrero li deia que continués que no passava res i ell no podia, mentalment trabat no creia en ell mateix. Ara amb l’experiència al sarró va actuar d’una altra manera i l’equip també. Samu López li anava dient “tranquil, continua que ja et passarà” i ell va anar jugant fins que es va refer i va acabar guanyant. Aquí va demostrar una gran maduresa.
Una setmana de caos a rodalies a causa de caigudes de murs de contenció, d’arbres o d’altres elements amb la lamentable pèrdua d’una vida humana i cinc ferits, han tornat a posar el manteniment de la xarxa en el punt de mira. La manca de manteniment crònic és un problema que, tard o d’hora, havia d’esclatar. Les pluges abundants d’enguany han destapat les vergonyes d’un procés que no tenia aturador. En els diaris i informatius han sortit geòlegs a explicar les causes. Posaré aquí les informacions que he anat recollint per tenir-ne una visió global.
D’aquest article de Manuel V. Arce Montejo publicat a l’Heraldo de Aragon i penjat per la Geologia_Unizar, en destaco algunes coses començant pel títol, molt bo descrivint exactament el què passa: “La Geología, el silencio que evita desastres”, i em ve al cap una frase de Baba Dioum, enginyer forestal senegalés: “Només conservem el què estimem, estimem només el què entenem i entenem només el què coneixem”.
Al llarg de l’article també diu: “Posar en valor la Geologia no és una reivindicació corporativa, és una crida a reconèixer una ciència que treballa per a tothom, encara que no sempre se la vegi”.
“Pero pese a su carácter estratégico, la geología sigue siendo prácticamente invisible para la ciudadanía, marginal en la agenda pública por la escasa presencia de geólogos en la Administración y alarmantemente relegada en la educación secundaria”.
I en aquest darrer punt també hi volia arribar per la importància dels canvis que tindran lloc a partir del curs que ve, si no hi posem remei.
Era dilluns, el dia de descans dels actors de teatre, quan estava programada una lectura de poemes de Silvia Plath (“Tres dones”), a la Biblioteca Comarcal de Móra d’Ebre. Havien arribat pels volts de les quatre i ho estaven preparant tot quan vaig arribar. Tres actrius, uns textos i el públic. La Marta Millà, la Lluïsa Mallol i la Francesca Piñon eren allà. El seu dia de “descans” de les respectives obres l’aprofiten fent el que, segons elles, les omple més: llegir poesia per a un públic reduït. Són amigues, encara que aquesta és la primera vegada que coincideixen en una obra que ja fa tres anys que dura. De les tres, la menys coneguda per al gran públic és la darrera, ja que les seues aparicions televisives han estat curtes i escasses, generalment com a convidada de les diferents sèries que es fan i es desfan.
Són poques hores de contacte amb Móra, recorden que, amb probabilitat, hi havien estat abans, ben segur també, com a visitants ocasionals. Uns mesos després hem pogut parlar amb una d’elles amb més profunditat.
Comencem.
50.837 espectadors en directe van veure la final; més de 40.000 eren del barça. Sant Mamés era una festa blaugrana! No som conscients, encara, del què es va aconseguir: quatre títols de quatre possibles, dos Champions consecutives, com aquells mítics sis de sis possibles de la temporada 2009-2010 de Guardiola.
Les noies del barça juguen molt bé i ho juguen tot.
Dissabte al matí saltava la notícia de la mort de Jasmí. Si bé el seu estat de salut era precari des de feia unes setmanes mai no esperes un desenllaç tan ràpid.
El 26 de juliol és Santa Anna i, a banda que és el sant de ma mare, enguany, l’altra cita ineludible era a València. Suzanne Vega va actuar-hi per primer cop. El lloc era La Rambleta, que es defineix com “un contenidor de cultura on s’uneixen art, entreteniment i gastronomia.” En definitiva, un lloc molt agradable amb diversos espais interiors i exteriors. Molt recomanable.
En Josep M. Domènech ha fet 90 anys fa poc, però continua treballant a la seua botiga de l’avinguda Comarques Catalanes, quatre plantes que ell va construir quan allà només hi havia un solar. De mentres, havia llogat el local del costat; era l’any 1965 i feia poc que s’havia casat. La seua vida és la botiga, el comerç local, poder ser útil i ajudar als què l’envolten a fer els espais més agradables. Però també és un home polifacètic a qui li agrada pintar i escriure.
Quan entro a la seua botiga el trobo, com sempre, darrera la taula feinejant i m’acull amb un somriure. Sempre va amb corbata, se’l pren molt seriosament el seu ofici; en un moment de l’entrevista em diu que fa 82 anys que està al servei de la gent des de darrera el taulell.
Ja han passat uns dies de les eleccions al Parlament i ara hi ha les eleccions europees a l’horitzó, és moment de veure què ha passat amb la pèrdua de la majoria independentista després de més d’una dècada; tot apunta que el proper president serà Salvador Illa al davant d’un PSC que és el menys catalanista de la història. Ciutadans ha desaparegut, però no els seus votants que han alimentat un PP que ha triplicat escons i un PSC gens sospitós de catalanista.
Sens dubte la resposta no és senzilla, anem a analitzar els fets:
Tots el coneixem com a Lluís del Sota. Durant 24 anys ha vist passar la vida darrera la barra de l’emblemàtic bar de Móra d’Ebre Sota de Copes, lloc de visita obligada, ha sabut adaptar-se als nous temps i evolucionar amb la clientela sempre cuidant tots els detalls. Allà hi hem escoltat concerts, recitals de poesia, presentacions de llibres i també exposicions d’artistes, tot amanit amb un bon ambient creat en un espai únic. El 3 de març va abaixar (metafòricament) la persiana de la parada. El bar continua, però ell és retira. “És l’evolució lògica del temps” em diu “cal deixar pas a gent jove amb noves idees”.
Quan l’Eva Piquer ha posat això a X (antic Twitter) em demanava qui era aquesta Anna que mencionava. He anat als diaris (sempre ho faig a primera hora, però avui és un dia enredat i no he vist res), i t’he trobat allà a primera plana. Estic en xoc. Tots els diaris se’n fan ressò, clar, però he anat a BTV, que era la teua darrera casa, per saber-ne alguna cosa més. I sí, hi ha un vídeo resum de la teua trajectòria: havies fet filologia anglesa i més tard, periodisme; treballaves a BTV fent periodisme cultural i vas portar el timó de L’Àrtic cada dia durant nou anys, fins que es va acabar d’un dia per l’altre. Vas prendre distància llavors, allunyant-te de les xarxes i deixant de presentar esdeveniments culturals, s’entenia perquè el cop havia estat dur i sobtat. El sofà roig mític de l’Àrtic quedarà en la memòria col·lectiva i, si m’ho permets, em guardo en el record més profund les teues “Il·lusions acústiques” que escoltava amb delit quan les feies a la COM.
La FIFA ha fet públic que inhabilitat a Luis Rubiales tres anys. L’ex-seleccionador espanyol entrena ara a la selecció femenina del Marroc L’esperpèntica intervenció de Rubiales divendres 25 d’agost a l’assemblea de la FEF va fer córrer rius de tinta, opinions, comentaris… pocs se n’han sentit al marge, sigui per donar-li suport (amb el silenci vergonyant o la condemna tèbia, com un club molt nostrat), sigui per recriminar l’actitud o començar una revolta amb el lema #ShaAcabat #SeAcabo. Alèxia Putellas va començar amb un simple tuit (ara xarxa X), i la van seguir multitud, començant per les companyes futbolistes que van guanyar el mundial que van que van emetre un comunicat conjunt que espera adhesions.
És trist que fins que no és molt evident a ulls de tothom, no es faci alguna cosa, però res no és casual i cal aprofitar el moment. I més trist que això amagui el més gran èxit del futbol femení.
Esto es inaceptable. Se acabó. Contigo compañera @Jennihermoso
— Alexia Putellas (@alexiaputellas) August 25, 2023
La particular aritmètica parlamentària ha propiciat un nou escenari que pot reactivar el malmès ànim independentista després dels estira i arronsa entre els partidaris de les diverses opcions polítiques. Amb el (celebrat) canvi d’estratègia de Junts que ara s’avé a negociar amb el Gobierno, han tornat a passar coses interessants per la necessitat del PSOE dels vots independentistes per a tirar endavant la legislatura. A l’altra banda hi ha PP i VOX i aquests 14 vots tenen encara més valor. Els resultats electorals han permès una reordenació de les prioritats, no deixar sola a ERC en la negociació amb l’Estat i anar tots a una dona més força per aconseguir millors resultats.
Primer va ser el català al Congrés (juntament amb les altres llengües cooficials), i la lluita per l’oficialitat del català a la UE pressionant des de partits, entitats i particulars; paral·lelament, les denúncies presentades ara fa 4 anys han fet el seu recorregut i ara el TEDH (Tribunal Europeu de Drets Humans) admet a tràmit els recursos dels 9 presos polítics contra la sentència del Suprem, cosa que pot beneficiar l’amnistia, segons Josep Casulleras Nualart.
La justícia és lenta, però poc a poc es va obrint camí i quedarà clar que no pertocava resoldre als jutjats el que calia afrontar fent política. Per això seguim insistint que la clau és #amnistia i #autodeterminació. https://t.co/j57HiIk3UE
— Raül Romeva i Rueda (@raulromeva) September 22, 2023
Raül Romeva no ho pot dir més fort i clar, és una via lenta, però que posarà negre sobre blanc la injustícia del què va passar ara fa 4 anys. De fet, el tribunal demana al regne d’Espanya que s’expliqui abans del 13 de gener sobre les diverses vulneracions de drets humans denunciades. Això ha produït reaccions dels presos polítics arran de la notícia: Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Josep Rull, Jordi Turull, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Quim Forn.