Dissabte al matí saltava la notícia de la mort de Jasmí. Si bé el seu estat de salut era precari des de feia unes setmanes mai no esperes un desenllaç tan ràpid.
El 26 de juliol és Santa Anna i, a banda que és el sant de ma mare, enguany, l’altra cita ineludible era a València. Suzanne Vega va actuar-hi per primer cop. El lloc era La Rambleta, que es defineix com “un contenidor de cultura on s’uneixen art, entreteniment i gastronomia.” En definitiva, un lloc molt agradable amb diversos espais interiors i exteriors. Molt recomanable.
En Josep M. Domènech ha fet 90 anys fa poc, però continua treballant a la seua botiga de l’avinguda Comarques Catalanes, quatre plantes que ell va construir quan allà només hi havia un solar. De mentres, havia llogat el local del costat; era l’any 1965 i feia poc que s’havia casat. La seua vida és la botiga, el comerç local, poder ser útil i ajudar als què l’envolten a fer els espais més agradables. Però també és un home polifacètic a qui li agrada pintar i escriure.
Quan entro a la seua botiga el trobo, com sempre, darrera la taula feinejant i m’acull amb un somriure. Sempre va amb corbata, se’l pren molt seriosament el seu ofici; en un moment de l’entrevista em diu que fa 82 anys que està al servei de la gent des de darrera el taulell.
Ja han passat uns dies de les eleccions al Parlament i ara hi ha les eleccions europees a l’horitzó, és moment de veure què ha passat amb la pèrdua de la majoria independentista després de més d’una dècada; tot apunta que el proper president serà Salvador Illa al davant d’un PSC que és el menys catalanista de la història. Ciutadans ha desaparegut, però no els seus votants que han alimentat un PP que ha triplicat escons i un PSC gens sospitós de catalanista.
Sens dubte la resposta no és senzilla, anem a analitzar els fets:
Tots el coneixem com a Lluís del Sota. Durant 24 anys ha vist passar la vida darrera la barra de l’emblemàtic bar de Móra d’Ebre Sota de Copes, lloc de visita obligada, ha sabut adaptar-se als nous temps i evolucionar amb la clientela sempre cuidant tots els detalls. Allà hi hem escoltat concerts, recitals de poesia, presentacions de llibres i també exposicions d’artistes, tot amanit amb un bon ambient creat en un espai únic. El 3 de març va abaixar (metafòricament) la persiana de la parada. El bar continua, però ell és retira. “És l’evolució lògica del temps” em diu “cal deixar pas a gent jove amb noves idees”.
Quan l’Eva Piquer ha posat això a X (antic Twitter) em demanava qui era aquesta Anna que mencionava. He anat als diaris (sempre ho faig a primera hora, però avui és un dia enredat i no he vist res), i t’he trobat allà a primera plana. Estic en xoc. Tots els diaris se’n fan ressò, clar, però he anat a BTV, que era la teua darrera casa, per saber-ne alguna cosa més. I sí, hi ha un vídeo resum de la teua trajectòria: havies fet filologia anglesa i més tard, periodisme; treballaves a BTV fent periodisme cultural i vas portar el timó de L’Àrtic cada dia durant nou anys, fins que es va acabar d’un dia per l’altre. Vas prendre distància llavors, allunyant-te de les xarxes i deixant de presentar esdeveniments culturals, s’entenia perquè el cop havia estat dur i sobtat. El sofà roig mític de l’Àrtic quedarà en la memòria col·lectiva i, si m’ho permets, em guardo en el record més profund les teues “Il·lusions acústiques” que escoltava amb delit quan les feies a la COM.
La FIFA ha fet públic que inhabilitat a Luis Rubiales tres anys. L’ex-seleccionador espanyol entrena ara a la selecció femenina del Marroc L’esperpèntica intervenció de Rubiales divendres 25 d’agost a l’assemblea de la FEF va fer córrer rius de tinta, opinions, comentaris… pocs se n’han sentit al marge, sigui per donar-li suport (amb el silenci vergonyant o la condemna tèbia, com un club molt nostrat), sigui per recriminar l’actitud o començar una revolta amb el lema #ShaAcabat #SeAcabo. Alèxia Putellas va començar amb un simple tuit (ara xarxa X), i la van seguir multitud, començant per les companyes futbolistes que van guanyar el mundial que van que van emetre un comunicat conjunt que espera adhesions.
És trist que fins que no és molt evident a ulls de tothom, no es faci alguna cosa, però res no és casual i cal aprofitar el moment. I més trist que això amagui el més gran èxit del futbol femení.
Esto es inaceptable. Se acabó. Contigo compañera @Jennihermoso
— Alexia Putellas (@alexiaputellas) August 25, 2023
La particular aritmètica parlamentària ha propiciat un nou escenari que pot reactivar el malmès ànim independentista després dels estira i arronsa entre els partidaris de les diverses opcions polítiques. Amb el (celebrat) canvi d’estratègia de Junts que ara s’avé a negociar amb el Gobierno, han tornat a passar coses interessants per la necessitat del PSOE dels vots independentistes per a tirar endavant la legislatura. A l’altra banda hi ha PP i VOX i aquests 14 vots tenen encara més valor. Els resultats electorals han permès una reordenació de les prioritats, no deixar sola a ERC en la negociació amb l’Estat i anar tots a una dona més força per aconseguir millors resultats.
Primer va ser el català al Congrés (juntament amb les altres llengües cooficials), i la lluita per l’oficialitat del català a la UE pressionant des de partits, entitats i particulars; paral·lelament, les denúncies presentades ara fa 4 anys han fet el seu recorregut i ara el TEDH (Tribunal Europeu de Drets Humans) admet a tràmit els recursos dels 9 presos polítics contra la sentència del Suprem, cosa que pot beneficiar l’amnistia, segons Josep Casulleras Nualart.
La justícia és lenta, però poc a poc es va obrint camí i quedarà clar que no pertocava resoldre als jutjats el que calia afrontar fent política. Per això seguim insistint que la clau és #amnistia i #autodeterminació. https://t.co/j57HiIk3UE
— Raül Romeva i Rueda (@raulromeva) September 22, 2023
Raül Romeva no ho pot dir més fort i clar, és una via lenta, però que posarà negre sobre blanc la injustícia del què va passar ara fa 4 anys. De fet, el tribunal demana al regne d’Espanya que s’expliqui abans del 13 de gener sobre les diverses vulneracions de drets humans denunciades. Això ha produït reaccions dels presos polítics arran de la notícia: Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Josep Rull, Jordi Turull, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Quim Forn.
Reconec que m’ha emocionat el discurs en català al Congreso de Gabriel Rufian. No és el primer que l’hi sento, però sí que ha estat el primer en fer-lo sencer des de l’hemicicle del Congrés de Diputats. Es miri com es miri és una fita històrica que porta reivindicant ERC des de fa anys i panys. Celebro que l’aritmètica parlamentària i les necessitats pactistes hagin donat aquest fruit importantíssim. Regularitzar les llengües a parlar al lloc on tothom hi és representat hauria de ser el més normal del món i motiu de celebració per un Estat que s’autoanomena “plurinacional”. La llengua és l’expressió d’una cultura i respectar-la és també una manera de respectar els seus parlants. Arriba tard, potser, però arriba i que després de gairebé cinquanta anys de “normalitat democràtica” es pugui fer des del faristol del parlament ens hauria d’alegrar a tots.
Benvinguts, també, a les altres llengües de l’Estat que avui també es poden expressar al Congrés: Euskera, Galego i Aranès.
“Jo vinc d’un silenci
Antic i molt llarg
Jo vinc d’un silenci
Que no és resignat
Jo vinc d’un silenci
Que la gent romprà
Jo vinc d’una lluita
Que és sorda i constant”.
I Rufian ha acabat amb aquest tros dels versos de Raimon, meravellós!
Ja han passat uns dies des de la final del mundial i es van destapant més coses sobre l’actitud del principal responsable de la federació espanyola de futbol i també de l’entrenador. L’acció de Rubiales al lliurament de medalles de la Final del Mundial Femení #FWWC2023 ha entelat l’èxit esportiu que han assolit les jugadores, però és la punta de l’icebert del tracte que han rebut elles i les dones vinculades als estaments esportius on ell hi té influència. El masclisme s’ha fet més present que mai, no només en l’acció d’ell, sinó en les reaccions posteriors de molts altres. Véncer al masclisme, en segons quins llocs, és molt difícil perquè està tan interioritzat que fins i tot hi ha dones masclistes sense saber-ho.
Les eleccions municipals han deixat un nou panorama polític. Fa molts dies que ja sabem que el “procés” està estancat i s’ha anat diluint a partir dels pactes per a les noves alcaldies del període 2023-2027. L’empenta del 2012 al 2019 s’ha anat desfent amb enfrontaments entre independentistes que fan malbé la “unitat”. El “cordó sanitari” que es promovia amb PSC i PP arran del 155 s’ha vist trencat per nombrosos pactes a nivell local o supramunicipal. Al 2019 ja hi va haver el vergonyant pacte de la Diputació de Barcelona entre Junts i PSC, sent els primers àrbitre i podent triar entre els segons o ERC, van preferir els del 155. Ho van justificar llavors perquè era un pacte “local”. A la ciutat de Barcelona Maragall en va ser el guanyador, però un escandalós pacte dels Comuns amb el PSC i Valls, va barrar el pas a què la capital de Catalunya tingués un alcalde independentista. I ara ha tornat a passar. Aquest cop els Comuns han quedat tercers, socialistes segons i el guanyador ha estat Trias que, volent pactar amb l’ERC de Maragall per ser alcalde, s’ha trobat amb la porta als morros “gràcies” a un pacte a tres: PSC, Comuns i PP. Sí, PP, un pacte cuinat des de Madrid per (tornar a) impedir un alcalde independentista.
Escridassada a Jaume Collboni en la seva estrena a la plaça Sant Jaume
Fa vint anys els telèfons mòbils servien per fer trucades i enviar SMS i començaven a aparèixer els telèfons intel·ligents i eines com Facebook, Whatsapp, Twitter… mons nous per explorar i que a poc a poc van anar conquerint espais. Instagram va venir després, igual que Reddit, TikTok… Fa vint anys fèiem Skype, però en fa quatre que fem Zoom i Meet. Sens dubte la pandèmia ens va fer donar un pas de gegant en la digitalització, a tots nivells i per a tothom.
La tecnologia va arribar a les aules el 2010 en forma de 1×1. Això vol dir un ordinador per a cada alumne i passar a tenir llibres digitals en comptes de llibres de paper. Alguns centres ho van incorporar d’immediat i altres van fer més el romancer per veure cap a on anava tot plegat.
Més d’una dècada després d’aquella digitalització, alguns països han començat a posar fre i han tornat al format “tradicional”(Suècia paralitza el pla de digitalització de les escoles), per bé que alguns no l’han fet servir mai. Marian Rojas Estapé ja advertia que els grans empresaris de la tecnologia que habiten Sillicon Valley, porten als seus fills a escoles on estan prohibides les tauletes, ordinadors, mòbils… Si tenen cuidadors, per contracte no poden dur mòbil… En fi, ella diu “és com els grans traficants de droga, que la venen, però no la prenen”. Parla d’hormones (oxitocina, cortisol, dopamina), de fer madurar l’escorça prefrontal “que és la part del cervell que se n’encarrega de l’atenció, de la concentració, de la resolució de problemes i del control d’impulsos“. Aquesta xerrada de Marian Rojas de vint minuts ajuda moltíssim a entendre el perquè de tot plegat. Imprescindible per entendre on som i puguem trobar solucions.
“Estem enamorats de la superficialitat perquè som incapaços d’aprofundir“.
Ella recomana també “The social dilemma“, un documental sobre les xarxes que també ajuda a entendre on som en la tecnologia. I es mostra preocupada quan diu: “és la primera vegada a la història que els fills són menys intel·ligents que els seus pares”.
Amb la M.R. fa uns quaranta anys que ens coneixem. Semblen molts, però la veritat és que han passat volant. L’altre dia vam anar al teatre a veure L’Alegria que passa i vam xalar moltíssim. Val molt la pena i espero que aguanti mesos al cartell per poder tornar-la a veure. De fet, fent cua, una noia comentava que feia dos dies que hi havia anat i ara repetia amb la família. “Val molt la pena” -ens va dir, i tenia raó-.
Amb la M.R. havíem d’anar al teatre abans de la pandèmia. Teníem entrades per La dona del 600 al Fortuny el 13 de març del 2020. Es va cancel·lar, clar, i la van fer més tard, però no estàvem per la labor de tancar-nos a un teatre i ens la vam perdre. Les dos obres tenen en comú una actriu, l’Àngels Gonyalons. I, fent memòria, vam recordar la primera vegada que l’havíem vist juntes damunt l’escenari, era el 1990, al teatre Goya amb Estant Tocant La Nostra Cançó. I he trobat l’entrada i aquesta té una bona història.
Estirar un mapa damunt la taula i mirar les possibilitats de descoberta entremig de dos punts és un dels meus esports preferits. Feia temps que planejava un viatge a Còrdova per a veure la Mesquita, que ja em semblava impressionant de lluny i m’ho ha semblat molt més de prop. També Medina Azahara, la ciutat brillant, passejar pel call jueu, descobrir racons de la ciutat… la pandèmia es va posar pel mig i els plans es van endarrerir, però tot arriba si es sap esperar, i ara torna a venir de gust moure’s una mica, veure nous paisatges, descobrir llocs nous i tornar amb el sarró carregat d’anècdotes…
Entre Móra d’Ebre i Còrdova hi ha 750Km i moltes coses a veure pel camí. Un dels objectius del viatge era fer una parada a Viso del Marqués per veure un Museu de Ciències Naturals (AVAN) i aprofitar per visitar un palau amb frescos renaixentistes italians (Palau del Marqués de Bazán). Un altre objectiu del viatge és (re)trobar amics pel camí (a Albacete i Benicàssim), que és sempre un plaer i acaba sent el millor regal.
Enguany torno a tenir alumnes de 2n de batxillerat i, malgrat els explico biologia, també parlem de llibres. Porto llibres a classe, de ciències, que complementen l’assignatura en algun punt o, simplement, són llibres d’interès científic, i una cosa va portar a l’altra i ells em van acabar parlant de llibres i de poesia (hi ha alumnes del batxillerat social també a classe). I aquí em van fer recordar un dels meus llibres preferits. Al final del llibre hi ha poemes d’altres poetes traduïts, si és el cas, per Montserrat Abelló, i allà vaig descobrir un poema magnífic de la Margaret Atwood.
