Coses a dir

La particular aritmètica parlamentària ha propiciat un nou escenari que pot reactivar el malmès ànim independentista després dels estira i arronsa entre els partidaris de les diverses opcions polítiques. Amb el (celebrat) canvi d’estratègia de Junts que ara s’avé a negociar amb el Gobierno, han tornat a passar coses interessants per la necessitat del PSOE dels vots independentistes per a tirar endavant la legislatura. A l’altra banda hi ha PP i VOX i aquests 14 vots tenen encara més valor. Els resultats electorals han permès una reordenació de les prioritats, no deixar sola a ERC en la negociació amb l’Estat i anar tots a una dona més força per aconseguir millors resultats.

Primer va ser el català al Congrés (juntament amb les altres llengües cooficials), i la lluita per l’oficialitat del català a la UE pressionant des de partits, entitats i particulars; paral·lelament, les denúncies presentades ara fa 4 anys han fet el seu recorregut i ara el TEDH (Tribunal Europeu de Drets Humans) admet a tràmit els recursos dels 9 presos polítics contra la sentència del Suprem, cosa que pot beneficiar l’amnistia, segons Josep Casulleras Nualart.

La justícia és lenta, però poc a poc es va obrint camí i quedarà clar que no pertocava resoldre als jutjats el que calia afrontar fent política. Per això seguim insistint que la clau és #amnistia i #autodeterminació. https://t.co/j57HiIk3UE

— Raül Romeva i Rueda (@raulromeva) September 22, 2023

Raül Romeva no ho pot dir més fort i clar, és una via lenta, però que posarà negre sobre blanc la injustícia del què va passar ara fa 4 anys. De fet, el tribunal demana al regne d’Espanya que s’expliqui abans del 13 de gener sobre les diverses vulneracions de drets humans denunciades. Això ha produït reaccions dels presos polítics arran de la notícia: Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Josep Rull, Jordi Turull, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Quim Forn.

(més…)

Reconec que m’ha emocionat el discurs en català al Congreso de Gabriel Rufian. No és el primer que l’hi sento, però sí que ha estat el primer en fer-lo sencer des de l’hemicicle del Congrés de Diputats. Es miri com es miri és una fita històrica que porta reivindicant ERC des de fa anys i panys. Celebro que l’aritmètica parlamentària i les necessitats pactistes hagin donat aquest fruit importantíssim. Regularitzar les llengües a parlar al lloc on tothom hi és representat hauria de ser el més normal del món i motiu de celebració per un Estat que s’autoanomena “plurinacional”. La llengua és l’expressió d’una cultura i respectar-la és també una manera de respectar els seus parlants. Arriba tard, potser, però arriba i que després de gairebé cinquanta anys de “normalitat democràtica” es pugui fer des del faristol del parlament ens hauria d’alegrar a tots.

Benvinguts, també, a les altres llengües de l’Estat que avui també es poden expressar al Congrés: Euskera, Galego i Aranès.

“Jo vinc d’un silenci

Antic i molt llarg

Jo vinc d’un silenci

Que no és resignat

Jo vinc d’un silenci

Que la gent romprà

Jo vinc d’una lluita

Que és sorda i constant”.

I Rufian ha acabat amb aquest tros dels versos de Raimon, meravellós!

Ja han passat uns dies des de la final del mundial i es van destapant més coses sobre l’actitud del principal responsable de la federació espanyola de futbol i també de l’entrenador. L’acció de Rubiales al lliurament de medalles de la Final del Mundial Femení #FWWC2023 ha entelat l’èxit esportiu que han assolit les jugadores, però és la punta de l’icebert del tracte que han rebut  elles i les dones vinculades als estaments esportius on ell hi té influència. El masclisme s’ha fet més present que mai, no només en l’acció d’ell, sinó en les reaccions posteriors de molts altres. Véncer al masclisme, en segons quins llocs, és molt difícil perquè està tan interioritzat que fins i tot hi ha dones masclistes sense saber-ho.

(més…)

Les eleccions municipals han deixat un nou panorama polític. Fa molts dies que ja sabem que el “procés” està estancat i s’ha anat diluint a partir dels pactes per a les noves alcaldies del període 2023-2027. L’empenta del 2012 al 2019 s’ha anat desfent amb enfrontaments entre independentistes que fan malbé la “unitat”. El “cordó sanitari” que es promovia amb PSC i PP arran del 155 s’ha vist trencat per nombrosos pactes a nivell local o supramunicipal. Al 2019 ja hi va haver el vergonyant pacte de la Diputació de Barcelona entre Junts i PSC, sent els primers àrbitre i podent triar entre els segons o ERC, van preferir els del 155. Ho van justificar llavors perquè era un pacte “local”. A la ciutat de Barcelona Maragall en va ser el guanyador, però un escandalós pacte dels Comuns amb el PSC i Valls, va barrar el pas a què la capital de Catalunya tingués un alcalde independentista. I ara ha tornat a passar. Aquest cop els Comuns han quedat tercers, socialistes segons i el guanyador ha estat Trias que, volent pactar amb l’ERC de Maragall per ser alcalde, s’ha trobat amb la porta als morros “gràcies” a un pacte a tres: PSC, Comuns i PP. Sí, PP, un pacte cuinat des de Madrid per (tornar a) impedir un alcalde independentista.

Escridassada a Jaume Collboni en la seva estrena a la plaça Sant Jaume

(més…)

Fa vint anys els telèfons mòbils servien per fer trucades i enviar SMS i començaven a aparèixer els telèfons intel·ligents i eines com Facebook, Whatsapp, Twitter… mons nous per explorar i que a poc a poc van anar conquerint espais. Instagram va venir després, igual que Reddit, TikTok… Fa vint anys fèiem Skype, però en fa quatre que fem Zoom i Meet. Sens dubte la pandèmia ens va fer donar un pas de gegant en la digitalització, a tots nivells i per a tothom.

La tecnologia va arribar a les aules el 2010 en forma de 1×1. Això vol dir un ordinador per a cada alumne i passar a tenir llibres digitals en comptes de llibres de paper. Alguns centres ho van incorporar d’immediat i altres van fer més el romancer per veure cap a on anava tot plegat.

Més d’una dècada després d’aquella digitalització, alguns països han començat a posar fre i han tornat al format “tradicional”(Suècia paralitza el pla de digitalització de les escoles), per bé que alguns no l’han fet servir mai. Marian Rojas Estapé ja advertia que els grans empresaris de la tecnologia que habiten Sillicon Valley, porten als seus fills a escoles on estan prohibides les tauletes, ordinadors, mòbils… Si tenen cuidadors, per contracte no poden dur mòbil… En fi, ella diu “és com els grans traficants de droga, que la venen, però no la prenen”. Parla d’hormones (oxitocina, cortisol, dopamina), de fer madurar l’escorça prefrontal “que és la part del cervell que se n’encarrega de l’atenció, de la concentració, de la resolució de problemes i del control d’impulsos“. Aquesta xerrada de Marian Rojas de vint minuts ajuda moltíssim a entendre el perquè de tot plegat. Imprescindible per entendre on som i puguem trobar solucions.

“Estem enamorats de la superficialitat perquè som incapaços d’aprofundir“.

Ella recomana també “The social dilemma“, un documental sobre les xarxes que també ajuda a entendre on som en la tecnologia. I es mostra preocupada quan diu: “és la primera vegada a la història que els fills són menys intel·ligents que els seus pares”.

(més…)

Amb la M.R. fa uns quaranta anys que ens coneixem. Semblen molts, però la veritat és que han passat volant. L’altre dia vam anar al teatre a veure L’Alegria que passa i vam xalar moltíssim. Val molt la pena i espero que aguanti mesos al cartell per poder tornar-la a veure. De fet, fent cua, una noia comentava que feia dos dies que hi havia anat i ara repetia amb la família. “Val molt la pena” -ens va dir, i tenia raó-.

Amb la M.R. havíem d’anar al teatre abans de la pandèmia. Teníem entrades per La dona del 600 al Fortuny el 13 de març del 2020. Es va cancel·lar, clar, i la van fer més tard, però no estàvem per la labor de tancar-nos a un teatre i ens la vam perdre. Les dos obres tenen en comú una actriu, l’Àngels Gonyalons. I, fent memòria, vam recordar la primera vegada que l’havíem vist juntes damunt l’escenari, era el 1990, al teatre Goya amb Estant Tocant La Nostra Cançó. I he trobat l’entrada i aquesta té una bona història.

(més…)

Estirar un mapa damunt la taula i mirar les possibilitats de descoberta entremig de dos punts és un dels meus esports preferits. Feia temps que planejava un viatge a Còrdova per a veure la Mesquita, que ja em semblava impressionant de lluny i m’ho ha semblat molt més de prop. També Medina Azahara, la ciutat brillant, passejar pel call jueu, descobrir racons de la ciutat… la pandèmia es va posar pel mig i els plans es van endarrerir, però tot arriba si es sap esperar, i ara torna a venir de gust moure’s una mica, veure nous paisatges, descobrir llocs nous i tornar amb el sarró carregat d’anècdotes…

Entre Móra d’Ebre i Còrdova hi ha 750Km i moltes coses a veure pel camí. Un dels objectius del viatge era fer una parada a Viso del Marqués per veure un Museu de Ciències Naturals (AVAN) i aprofitar per visitar un palau amb frescos renaixentistes italians (Palau del Marqués de Bazán). Un altre objectiu del viatge és (re)trobar amics pel camí (a Albacete i Benicàssim), que és sempre un plaer i acaba sent el millor regal.

(més…)

Enguany torno a tenir alumnes de 2n de batxillerat i, malgrat els explico biologia, també parlem de llibres. Porto llibres a classe, de ciències, que complementen l’assignatura en algun punt o, simplement, són llibres d’interès científic, i una cosa va portar a l’altra i ells em van acabar parlant de llibres i de poesia (hi ha alumnes del batxillerat social també a classe). I aquí em van fer recordar un dels meus llibres preferits. Al final del llibre hi ha poemes d’altres poetes traduïts, si és el cas, per Montserrat Abelló, i allà vaig descobrir un poema magnífic de la Margaret Atwood.

(més…)

Aquest estiu calorós ens hem submergit a l’Ebre per veure’l des de dins. Hem fet tres trams: Garcia-Miravet (uns 15 Km) i Miravet-Benifallet (uns 12Km), i Vinebre-Móra d’Ebre (també uns 12km). Sempre fa respecte el riu i em costava de posar-m’hi, però un cop provat, vist i gaudit, ara no me’n mouria. És, de llarg, la manera més sostenible de moure’s per conèixer la natura salvatge de la nostra comarca. Fins ara ho havia provat amb motor o caminant per la vora, però certament navegar en silenci i gaudir dels sons de la natura que t’envolten és tota una altra cosa.

(més…)

Ara fa 5 anys vaig començar a escriure el què anava passant en un intent d’anar fent memòria dels fets rellevants (enfilall a twitter). Sembla ahir, però sí, ja han passat cinc anys i res del què va passar aquell dia s’esborra de la memòria: va ser l’acte de desobediència col·lectiva més gran de la història recent d’Europa, una Europa que llavors va mirar cap a una altra banda, però que no ha parat d’enviar missatges (des de llavors) des de les institucions democràtiques (també fruit de la feina silent i constant que es fa des de l’exili). La victòria moral va ser gegantina, immensa, inapel·lable, per això no van tenir més remei que venir per la força, quan no tens arguments la violència és l’únic argument. 

Només els feixistes poden pensar que és una bona idea atonyinar a gent pacífica que només vol votar. I mal que em pesi, aquí hi incloc alguns pretesos progressistes que setmanes abans de la data em discutien que poguéssim fer-ho perquè “no era legal” i arribat el moment van fer-se els sords i els cecs, com si res hagués passat o, pitjor encara, justificant la reacció (desproporcionada) de l’Estat perquè (segons ells) “no podíem votar”. Segurament no volien admetre que estaven equivocats. Qui està en contra de les urnes és que no és demòcrata, ras i curt, per molt que diguin que “no era un referèndum autoritzat” (i qui no accepta el resultat de les urnes, tampoc). Catalunya portava molts anys avisant que volia votar per decidir si el seu futur polític havia de ser dins o fora d’Espanya, però les autoritats de l’Estat s’han mostrat sempre granítiques i al·lèrgiques (fins al moment) a qualsevol mena de solució democràtica. Cinc anys després es manté invariable (80%) el tant per cent de catalans que volem votar per decidir el futur polític dins l’Estat.

(més…)

A vegades una casualitat et porta a un llibre que no tenies previst i resulta que el llibre és un delícia que t’emociona. Això m’ha passat avui quan he acabat el llibre que tot just vaig començar divendres a migdia. Al matí havíem coincidit a la biblioteca per acomiadar-ne la Rosa després de 35 anys de dedicació als llibres, i just allà, al prestatge d’exposició el veig. No m’hagués cridat tant l’atenció en un altre moment, segurament, però feia poques setmanes que havia vist “Pau, la força d’un silenci“, amb Joan Pera i Carme Sansa, i com que em va agradar molt el film i l’aproximació d’aquella part de la seua vida, em va venir de gust llegir la novel·la.

(més…)

Diuen que enguany és l’any de la revenja per les vacances que no vam poder fer durant el 2020 i 2021. En aquest cas han estat dos concerts de Suzanne Vega a dos dies de diferència i a 122km de distància.

Fa dos anys Suzanne Vega havia d’actuar al Festival de la Porta Ferrada a Sant Feliu de Guixols, però la pandèmia ho va aturar tot. Durant aquest temps ha fet concerts per internet i algun presencial sense sortir gaire del seu hàbitat natural de Nova York, però finalment tot arriba i enguany fa gira Europea-UK-USA. La gira la porta a visitar Itàlia, França, Bèlgica, UK, Alemanya, Holanda i Catalunya en l’únic concert a tot l’Estat, com ella ens va recordar.

Els espectacles en viu són tota una altra cosa, segurament el què dona més normalitat després de la pandèmia, per això Suzanne Vega va agrair al públic dels dos concerts que hi fos i que “celebrés la vida” amb normalitat. Concerts a l’aire lliure, amb cadires (obligatori seure per escoltar Suzanne) i un públic amb ganes de gaudir de l’espectacle.

(més…)

Quan et trobes en segons quines circumstàncies inesperades i impensables és possible que et costi reaccionar. Això explica que no hagi transcendit fins dies més tard el què va ocórrer dissabte a la nit al FAQS després de l’entrevista a Laura Borràs: la subdirectora del programa va ser intimidada pel diputat Dalmases per l’entrevista que li acabaven de fer a presidenta del Parlament.

(més…)

El meu segon cognom és Gurrera. Sí, ho heu llegit bé. No és ni Guerrera, ni Guerra, ni cap altra combinació. És estrany, ho sé. Poques vegades me l’han escrit bé. Fora del meu poble, mai, he de dir, així que estic acostumada a lletrejar-lo: G-U-R-R-E-R-A, Gurrera.

Bé, la cosa és que Gurrera ve de Gurrea i és originari de Navarra. D’allí va passar a l’Aragó i va arribar a Catalunya per Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre). Algú al segle XVI va pensar que es llegiria millor Gurrera i li va afegir la “r”.  Així que els Gurrera que hi ha escampats pel món tenen origen a Móra d’Ebre o això és el què s’explica en aquesta pàgina de Facebook on un dels Gurrera, ara fa deu anys, va tenir la pensada de fer-hi coincidir tots els què portem el mateix cognom.

Si escric aquest post és perquè he tingut una troballa a Twitter d’uns Gurrera amagats. L’actriu i pedagoga teatral Lídia Linuesa té com a segon cognom Gurrera. Germana de Josep Linuesa, també actor, que tampoc li encerten el segon cognom. Aquí quan diu “nombre real” també li posen “Guerrera”. S’ha pogut corregir a la Viquipèdia, però el cert és que a la majoria de llocs hi ha el segon cognom erroni.

En fi, si per casualitat algú coneix un Gurrera i li vol fer arribar aquest post, estaria bé saber-ne l’existència i l’origen. A la pàgina del Facebook n’hi ha de Sicília, dels USA, sé que n’hi ha a Canadà, a Holanda… on han anat a parar els Gurrera del món?

Acaba juny i en, un any normal, ara estaríem pendents, només, de fer cursos d’estiu i esperaríem, pacientment, fins a la segona meitat de juliol per saber quines matèries haurem d’impartir (això si tens la sort de saber on treballaràs el proper curs, és clar). Però no és un curs normal perquè el curs que ve canvia el currículum (que encara només és provisional); enguany ja sabem què farem el curs que ve per allò que tot comença abans (molt bé), però encara no tenim el material per poder preparar el curs… Sigui com sigui, juliol és un mes d’anar fent el què pots tot esperant a saber amb seguretat el què del proper curs. I sí, a l’agost “tenim vacances” entre cometes, perquè tot allò que no pots fer al juliol ho has de fer a l’agost. Al juliol no anem als centres, no tenim alumnes davant, però hem d’estar localitzables i disponibles a anar al centre si se’ns requereix. Per dir-ho d’alguna manera, tanquem per al públic, però continuem treballant a la rebotiga.

(més…)