Dia 16: detenció dels Jordis

Un cap de setmana llarg va donar pas a dilluns 16 amb una cita important. Una altra vegada el major Trapero, cap dels Mossos, i Cuixart i Sànchez, presidents d’Òmnium i ANC respectivament, són cridats a anar a Madrid a declarar. Ja ho havien fet uns dies enrere i havien sortit lliures. S’esperava que passés el mateix (almenys jo m’ho esperava).

A les 18h sortia la notícia que Trapero quedava en llibertat, però li retiraven el passaport. Alleujament general, però certa indignació pel fet d’haver d’anar a declarar una altra vegada. A les 21h i pocs minuts saltava la bomba: Cuixart i Sànchez, presos polítics a l’Europa del 2017 per una mobilització pacífica. El repic d’atuells va ressonar amb força a les 22h per tot el país en una primera acció improvisada.

Al dia següent es va organitzar una concentració amb espelmes a Barcelona i a la resta del país. A Móra d’Ebre vam quedar a la plaça de baix, davant davant l’ajuntament. Molta gent per haver-ho convocat a les 18h i tenint en compte que a les 20 les botigues estan obertes encara i Móra és un poble amb molts botiguers.

Foto de Ferran Roca.

Vam acabar deixant espelmes a la porta de l’ajuntament demanant la llibertat per als Jordis. I es van crear etiquetes: #LlibertatJordis #LlibertatCuixartSànchez #Llibertatpresospolítics.

INDIGNACIÓ, seria la paraula del que sento. Ells, mentrestant, que ja oloraven que potser els privarien de llibertat, van gravar uns vídeos per si (allò que era impensable) passava.

Fa molts anys que sóc sòcia d’Òmnium, “en defensa da la llengua, la cultura i el país”. El meu pare també ho va ser. Ell va transmetre’m els valors que defensa l’entitat. Una entitat que va sorgir en ple franquisme i que, amb alts i baixos, s’ha mantingut fins avui. Modestament, penso que la presidència de la tristament traspassada fa poc més de vint mesos, Muriel Casals, va donar un nou impuls a la entitat, i va ser la inspiradora de la revolució dels somriures des del 2010 i fins avui. Jordi Cuixart n’és el successor i continua en la mateixa línia encetada. Té un fill de pocs mesos; la seua família deu patir molt, per molta idea que tinguessin que allò podia passar. Ell també deu patir, encara que ens envia missatges de serenor.

Sóc també voluntària de l’ANC. L’entitat, que va sorgir el 2012, és una organització que es defineix com a popular, unitària, plural i democràtica que té per objectiu aconseguir la independència de Catalunya mitjançant la constitució d’un estat de dret, democràtic i social. És una entitat transversal sense participació de cap partit polític. Carme Forcadell, ara presidenta del Parlament, amb molt coratge i força va presidir l’entitat que va passar a tenir en poc temps més de 80.000 socis i col·laboradors. Si alguna cosa defineix Forcadell és la tenacitat i la persistència, i la independència de Catalunya és el seu punt prioritari. Jordi Sánchez n’és el successor. També pacifista, també determinat per la independència, ara també a la presó injustament.

Dissabte es preveu una gran concentració per demanar la seua llibertat. Divendres es va fer una petita acció simbòlica de retirada de diners en efectiu dels caixers dels cinc bancs principals. Són moments de lluitar tots un mica per a aconseguir grans coses. Ningú va dir que fos fàcil, però entre tots ho aconseguirem.

“Si tu l’estires fort per aquí, i jo l’estiro fort per allà, segur que tomba, tomba tomba, ben corcada deu ser ja”.

 

Dia 10. Sí, però no, encara

Abans d’arribar al dia 10, van passar unes quantes coses. Després de l’aturada de país va sorgir un moviment pel diàleg. Van concentrar-se a la plaça Sant Jaume dissabte 7 a les 12. Tots vestits de blanc, sense cap bandera. Parlem, era el lema, però trobo que van errar el lloc, havien d’anar a la Delegación del Gobierno, no al davant del Palau de la Generalitat, encara que, de fet, el que volien evitar era la declaració d’independència i l’aplicació del 155.

En fi, fos com fos, diumenge 8 hi va haver una concentració per la unitat d’Espanya. Van venir molts grups d’arreu de l’estat i no va ser gaire pacífica en alguns punts. “Puigdemont a la presó” una de les consignes.

Dilluns, Diada al País Valencià i València també sota alerta ultra. Hi ha batussa, indignant!

L’extrema dreta sorgeix i es deixa veure. Els reporters internacionals s’escandalitzen.

I per fi arriba dimarts 10 d’octubre.

Dimarts era el gran dia que esperàvem com a proclamació de la República Catalana. Molts amics van agafar el cotxe i es van plantar a l’avinguda Lluís Companys des de primera hora de la tarda. La Ciutadella estava tancada des de la nit anterior, per seguretat. Més de 100 mitjans internacionals acreditats. Els ulls posats en Carles Puigdemont i la possible declaració d’independència que anava a fer a les 18h hora local. Divendres 6 a darrera hora s’havien publicat els resultats oficials del referèndum (aquell que no s’havia de fer i que no es va fer, segons el govern central). Així que, segons la Llei de transitorietat, 48 hores després es pot proclamar la República si els Sí superen al No. En aquest cas el Sí va arribar al 90%.

Tot estava a punt. I no va ser a les 18h, va ser a les 19h. Un discurs ben travat, com el president ens té acostumats. Amb aplom, semblant tranquil i finalment a les 19.37h va dir la frase que estàvem esperant. A mi em va agafar al cotxe tornant a casa. Pell de gallina. No vaig sentir la segona part. Els famosos sis segons, per mi van ser uns cinc minuts fins que en arribar a casa vaig veure que al final del discurs la CUP no havia aplaudit. Ràpidament twitter em va treure de dubtes. La gent de l’avinguda es va quedar glaçada. Bé, tothom, diria, es va quedar descol·locat (excepte els 72 diputats que ho sabien d’antuvi, clar).

El mòbil va parar boig buscant una explicació. Twitter, altre cop, va ser la salvació. D’acord, pensem-ho fredament, la darrera oportunitat de diàleg. La pilota, altre cop, a la teulada de Rajoy. Mentrestant, hi havia el torn dels 10 minuts per als altres grups de la cambra. El cos, tanmateix, el sentia estrany. D’una estranyesa diferent al dia u, i al dia dos, però també estrany. Certament tot aquest procés està traient sentiments que desconeixíem.

Un parell d’hores més tard els nostres representants van signar la declaració d’independència, que queda en suspens, de moment, a l’espera del que digui l’estat.

Un cop passat el tràngol, he de dir que continuo confiant en el govern, sabran fer el que cal, ho han fet bé fins ara. Són moments delicats, però són capaços, ferms, responsables i decidits, i, sobretot, tenen un poble al darrere que va a per totes, com es va demostrar el dia 1. Per això confio en ells, i en la gent. El govern va fer possible l’1 organitzant-ho tot amb milers de voluntaris anònims. Nosaltres ho vam fer possible defensant el vot dia i nit. Vam defensar allò que tenia més valor, les urnes, els nostres vots, ho trobo molt poètic i revelador del tipus de societat que som i me’n sento molt orgullosa. I ara, arribats fins aquí, no hem de tenir pressa, les coses arriben quan han d’arribar i estic convençuda que faran tot el possible perquè veiem nàixer, finalment, la desitjada República. No serà fàcil, però ja tenim molta feina feta, ens falta acabar de guanyar.

Mentrestant, us deixo aquesta xerrada de Vicent Partal. I ara què fem?  Aclareix molts dubtes (18 min. d’exposició. A partir del min. 43 també Ramon Tremosa).

 

Dia 3. Aturada general

Estem en un temps d’espera, mentrestant, és un bon moment per mirar enrere i recordar què va passar el dia 3 d’octubre: aturada de país per rebutjar la violència de l’estat de l’1 d’octubre.

A les 11h hi va haver manifestacions massives davant els llocs de votació on diumenge la PN va atacar els votants. A la Ribera d’Ebre van atacar als de Móra la Nova, el poble del costat. Expliquen que van arribar de cop i el desplegament va ser tant fort que els nens que jugaven al parc (el lloc de votació era al pavelló i davant hi ha una bona esplanada amb un parc infantil), van plorar molt en veure’ls, feien por. Van deixar-los passar a l’interior del recinte, sense oposar resistència, però tot i així van rebentar portes i panys buscant les urnes (que ja no hi eren). Quina excusa més barata rebentar-ho tot per buscar l'”objecte del delicte”. En l’embat, dues persones van resultar ferides lleus.

Avui l’escola la fem els PARES i les MARES explicant que amb violència NO arribem enlloc. TOTS SOM ESCOLA.

A les 10.30 haviem quedat a l’entrada del pont. Els pagesos ja omplien tota l’avinguda amb tractors vinguts de la comarca. Vam caminar tractors i vianants pel pont fins a l’esplanada del recinte firal. Un parell de quilòmetres. Feia goig tant de moviment, però no hi érem tots. Molta gent va anar directament a la concentració al pavelló firal. Després dels parlaments de rigor vam tornar a peu fins a Móra d’Ebre i aquesta vegada sí que hi érem tots. No recordo tanta gent manifestant-se ni quan la d’ENRON, que havia estat la més espectacular fins ara.

La capçalera ja havia arribat i encara en quedàvem molts darrere. No veiem ni l’inici ni el final.

Filera de tractors llarguíssima que va arribar després de la gentada a peu.

A la tarda hi vam tornar, aquest cop al davant de l’Ajuntament per llegir un manifest de l’ANC a favor del civisme i la no violència, i per condemnar els fets del dia 1. Plaça plena. Gentada altre cop. Entre la gent hi havia estelades, però també hi havia manifestants no independentistes. Era per rebutjar la violència que estàvem allà.

Plaça de Baix a Móra d’Ebre, plena com mai.

No és un fet menor que en dos dies tan significatius hi hagi hagut tanta gent al carrer arreu del país. No només vam defensar les urnes i els vots el dia 1, sinó que també vam sortir al carrer per denunciar la violència emprada per l’estat. “Els carrers seran sempre nostres” dèiem, plens d’esperança, de pau i anhelant la llibertat. De manera cívica i pacífica, vam cantar, vam caminar al costat d’altra gent que no coneixiem, vam emocionar-nos en molts moments. Un altre dia per a recordar a Móra d’Ebre, a la Ribera d’Ebre i arreu del principat.

Places i carrers plens a tot arreu.

 

Dia 2. Només volíem votar

No em puc treure del cap les imatges d’ahir, n’hi ha centenars. No em puc treure del cap la brutalitat de la policia espanyola contra gent normal que només pretenia exercir un dret fonamental: votar. 893 ferits, darreres xifres oficials. Aquests ferits són una VERGONYA en un estat de dret. Recordeu això: Europa, S. XXI, 2017, democràcia. Ahir no va semblar que fossim ni a Europa, ni al s. XXI ni en democràcia.

Les ferides que van fer ahir a tanta gent pacífica, són ferides que porto al cor, que portem tots al cor. Necessitarem molt temps per recuperar-nos i no les oblidarem mai.

Tot i això, més de dos milions de persones van sortir a votar. Al meu poble, Móra d’Ebre, 1802 votants / sí 1662 / no 103 / nul 7 / blanc 30. Vam haver de tancar portes a les 5 per avís que venia la PN. Van atacar (sí, atacar) al poble del costat i van entrar a l’entrada del nostre poble (més avall deixo un vídeo on es veu com els estavem esperant). Suposo que buscaven l’efecte de la por a primera hora per a què la gent no anés a votar, però hi van anar molts. Molts del Sí i també del No. S’havia de ser valent i demòcrata per anar a votar ahir i molts que no hi pensàven anar, hi van acabar anant veient les imatges. Molt feliç dels 1662 vots del Sí, i també dels 103 del No que, a pesar de totes les amenaces, van anar a votar #civisme #democràcia.

Una dona de parla castellana va venir a votar a primera hora en veure els fets que passaven a altres llocs, dient que això era pitjor que quan Franco. Estava indignada. Jo també estic indignada. Molt indignada. Ràbia i impotència per tot el que ha passat, pels centenars de ferits, pel patiment i tensió que vam viure la jornada d’ahir. Pensem-hi: ciutadans normals protegint el vot, protegint les urnes, protegint la dignitat d’un poble que vol exercir el seu dret. No ho oblidarem mai això.

En un moment de primera hora de la tarda, vaig escapar-me al lavabo a buscar un endoll per carregar el mòbil. Hi havia una altra noia que usava l’endoll a la porta del costat. Mirava el mòbil i li quèia una llàgrima. Ens vam mirar un moment, eren les 4 de la tarda i sabiem que hi havia 500 ferits per tota Catalunya. No ens va caler dir res.

Vídeo de Cadena SER Móra d’Ebre: unes 500 persones concentrades davant el local de votació. Les 7 de la tarda. La PN han entrat a Móra la Nova (poble del costat) i estan venint (sembla). Surt una gralla (Ferran) i toca els segadors. Les urnes ja estan protegides en un altre lloc. 

Aturada a les 12h d’avui davant l’institut.

Aquest matí a primera hora tenia classe amb 2n de bat. Molts d’ells estàven ahir al col·legi electoral i també s’hi van estar tot el dia. Alguns havien vingut també de matinada acompanyant pares i germans. Han volgut parlar una mica del tema majoritàriament, explicàven què havia passat al seu poble. Han expressat els seus sentiments i les seues pors. Un preguntava si això era el pitjor que podia fer l’estat o el pitjor estava per venir. No he pogut contestar, clar (potser això). Ningú ho sap. Parlant amb ells hem arribat a la conclusió que el que pretenien era que ens espantéssim i no anéssim a votar. I van aconseguir l’efecte contrari. La gent va mantenir-se ferma, valenta, decidida a votar, amb cues llarguíssimes des de primera hora.

Entre anècdotes, els explicava les paraules de suport d’una amiga que m’escrivia preocupada des de Kansas . Fa més de vint-i-cinc anys que ens parlem i escrivim en castellà, ella és professora d’aquesta llengua. Ahir em va escriure en anglès, em va dir que amb tot el que estava passant no trobava correcte escriurem en español. I mentre ho explicava m’han sortit les llàgrimes, totes les que ahir no vaig vessar.

Sí, dignitat és la primera paraula que em surt si penso en ahir. Dignitat d’un poble, dignitat d’un país, dignitat dels seus dirigents enfront un estat indigne. Mai no oblidarem el que va passar ahir, mai no voldrem formar part d’un estat que ens tracti així i que menteix reiteradament (el vídeo que desmunta en dos minuts totes les mentides de Rajoy sobre l’1-O).

I demà: ATURADA GENERAL!

El dia més llarg. 1 Octubre

El que hem viscut avui, no ho oblidarem mai. L’estat ha embrutat el referèndum com va embrutar el Parlament el 6 i 7 de setembre. No tenen arguments, només ho saben fer lleig.

L’1 d’octubre ja va començar divendres a mitjanit, quan voluntaris van personar-se davant el local de votació per impedir que les forces de seguretat precintessin el local i no es pugués votar diumenge. No era exclusiu del nostre poble, clar, per tota Catalunya es van organitzar jornades als centres de votació per tal que no els tanquessin. Famílies senceres feien torns de quatre hores viscudes entre anécdotes, companyonia i solidaritat. Dissabte s’hi va anar afegint més gent, però ha estat avui a les 5 del matí quan hi han arribat més de 100 persones. Corria la brama que els Mossos havien de passat a precintar el local cap a les 6 i havíem de ser molts. Quan hi he anat, m’he trobat a dues ex-alumnes que tornaven de festa, després farien cap a votar i s’hi han estat tot el dia. La gent jove es mereix un 10 avui, han estat al peu del canó com els primers.

Quan he arribat ja havien organitzat la primera tanda de cafès, tes i pastes per anar mostegant alguna cosa durant l’espera. No feia fred, per sort. El nostre local de votació és al centre mateix de la població i durant tot el dia a partir de les 9 hi havia previstes activitats festives.

A les 6,30 han vingut el Mossos a comprovar quants érem. Gairebé uns dos-cents. Entre ells, asseguts dignament, tres venerables republicans que esperaven votar a primera hora. Homes que havien viscut la foscor de la dictadura i que feien el gest de defensar el col·legi per a què tothom pugués votar. Emocionant veure’ls tossudament alçats amb els cossos fragils mentre les urnes i material de votació han entrat al col·legi al voltant de les 7.

A les 8 han entrat els presidents i vocals de mesa, i els suplents, enmig d’una gran ovació, igual que havia passat amb les urnes i paperetes. Què emocionant poder exercir el dret a vot en una qüestió tan cabdal per al nostre futur.

A les 9 han obert les portes i s’ha decidit deixar votar primer als ancians que esperaven torn des de feia més d’un parell d’hores. I s’ha format una cua llarguíssima. Alguns han trigat tres hores a votar. El sistema informàtic no funcionava sempre i això feia que el procés fos lent. La cua tenia uns dos-cents metres de llarg i un gruix de tres o quatre persones. Fal·lera per votar! Tothom tenia paciència per la llarga espera. Mentrestant, fora, els nens jugaven, alguns feien partides d’escacs i altres miraven notícies. I sí, hem vist la brutalitat policial i la violència emprada contra pacífics ciutadans desarmats que només volien exercir el seu dret a vot. Les imatges feien molta por i hem tingut més convenciment encara que ens calia ser molts. Per sort, érem molts.

Les hores passaven, lentes. Hem tingut una falsa alarma d’aparició de la Guàrdia Civil i hem hagut de desalotjar el local. En 15 minuts ha tornat tot a la normalitat. I així ha anat durant tot el dia. Cap a les 12 ma mare m’ha trucat feliç perquè havia votat. Estava molt neguitosa pel que havia vist a la televisió i volia exercir el seu dret quan abans millor. Jo era fora del local comprovant la llargària de la cua que em semblava increïble. Mai n’havia vist una així.

A les dues s’ha tornat a reactivar la cua que no ha afluixat en tot el dia. Les urnes han fet la funció perfectament, i sí, molts ens hem fet la fotografia conscients del moment històric. Mentrestant, ens arribaven imatges d’una crueltat esgarrifosa. Si un estat perpetra això contra els seus integrants és que no és el nostre estat. Homes armats fins a les dents atacant a gent pacífica i desarmada amb una violència impròpia del s. XXI. A migdia la mare ho ha dit: “això no pot ser que estigui passant ara, és massa gros”.

Incrèduls, nerviosos, amb mal cos, hem continuat atenent a la gent que venia a votar, hem continuat organitzant-nos per a què fos una jornada festiva, dins del possible. Hores lentes que han estat de calma tensa a partir de les 6 quan ens han anunciat que la Policía havia entrat al poble del costat i s’havien endut una urna. Protegim el vot! S’ha sentit. I sí, la gent havia votat, però no marxava a casa, només la gent molt gran. La resta, hem estat allí, mirant notícies provant de no espantar-nos. Un ha decidit posar un tractor a l’entrada del carrer i a l’altra banda contenedors. En aquell tros de carrer només hi havia gent i un graller (Ferran) que ha decidit fer música per calmar els ànims. Hem cantat els segadors i hem acabat amb crits de “ja hem votat” i “independència”. Hi havia gent de tots els racons del poble, de totes les edats, famílies senceres. Els mirava i em preguntava com podia ser que algú armat ataqués a gent pacífica, cívica que només volia exercir un dret fonamental. A migdia algú ha portat síndries i melons per a fer més plàcida l’espera. Germanor.

I a les 7 els bombers han vingut amb el camió per posar-lo també de barrera. Han estat aclamats amb els crits de “no passaran”. Quina bestiesa haver de protegir-nos de les forces que (suposadament) ens han de protegir. Pel whatsapp corrien notícies com la pòlvora: que venen, que són a l’entrada del poble, que és imminent… El carrer era ple, a la plaça els nens jugàven aliens (hi havia un pla d’evacuació previst per a ells), i la resta anàvem fent corrúa comentant la jugada. Mal cos en teníem tots, però uns s’ho prenien més bé que altres.

I han arribat les 8. Hora màgica de tancar el col·legi. Urnes i vots salvats, calia fer el recompte. Ho havíem aconseguit!

Puc dir que m’he sentit molt orgullosa de la gent del meu poble. Tanta gent tan implicada, tan solidària, tanta gent defensant el punt de votació, dignament, pacíficament, solidàriament. Cap incident, només germanor i tensió per les notícies que arribàven que han posat aigua al vi.

I orgull del meu país, que ha demostrat fermesa, valentia i serenor davant aquest exercici de violència gratuïta.

Tot just ara s’ha publicat el primer resultat provisional del referèndum: guanya el Sí per un 90% dels vots que s’han pogut comptat, amb 400 punts que han estat assaltats per les forces d’ocupació. Més de 2,2 milions de vots emesos en total.

Un país digne, un govern digne. Sí, president, “Ens hem guanyat el dret de tenir un estat independent‘.

Vo-ta-rem, vo-ta-rem

Acaba la campanya més atípica de la història. De normal m’hagués dedicat els quinze dies a defensar la meua postura, però en comptes d’això hem hagut de dedicar també esforços a que la gent vagi a votar. Clar que l’estat ens ha ajudat moltíssim fent la campanya del No més insòlita que s’ha vist mai.

Bé, el fet és que aquests dies han passat moltes coses, impossible posar-les aquí, ni tan sols fer un recull d’articles dels centenars que s’han publicat. O de fotografies. O d’anècdotes. Això sí, la primera setmana va ser molt més dura que la segona, per les detencions. Segurament, la força de la gent ha estat clau. Sembla que aquesta setmana hi ha hagut una mica de treva, tot i això Partal adverteix “No us en refieu…“.

D’altra banda, l’ONU també ha dit la seua: L’agència de l’ONU per a la protecció dels drets humans denuncia la repressió contra el referèndum català. 

I ja sabem com seran les urnes, el govern les ha presentat avui. Bona notícia!

Mentrestant, m’he trobat molta gent que m’han preguntat si votariem. Ara la discussió no és Sí o No, sinó si aniràs a votar o no. Com diu Cotarelo, si hi ha alguna fractura és entre els que volen votar (més d’un 80% segons darrers sondejos), i els que no. Una senyora gran em va recordar que no volia que ningú li prengués el dret de votar, ni ara ni mai, ja va lluitar per tenir-lo quan la dictadura. Pell de gallina moltes vegades, moltes emocions, molts amics retrobats després de tants anys de lluita. Molta excitació per les notícies que van arribant. També llàgrimes recordant els que se n’han anat. Moments per a la història, i les ganes que sigui diumenge al vespre per saber què ha passat.

Articles n’hi ha molts, però val la pena llegir i seguir tot el que diu Vicent Partal, un gran expert en processos d’independència, els seus editorials són molt bons, sap de què parla. Aquest és prou llarg, però molt interessant: Què pot passar diumenge? Què pot passar dilluns?

I acabo amb el mateix desig:

«Feu el favor de gaudir i de gaudir molt de tot això que passarà a partir d’ara: simplement perquè som la generació privilegiada que ha estat cridada a guanyar»

Diumenge és el referèndum somiat fet realitat. Diumenge votarem, Sí!

 

Un text d’interès: ¿De verdad os parece normal?

Us deixo el text d’una amiga periodista del meu poble que té origen manxec. Necessita explicar com se sent davant de tot això. Llegiu-la:

¿DE VERDAD OS PARECE NORMAL?

No dejo de darle vueltas y no le encuentro explicación. Me dirijo a todas las personas de buena fe (del latín, bona fides. Un principio general del Derecho, consistente en el estado mental de honradez, de convicción en cuanto a la verdad o exactitud de un asunto, hecho u opinión, título de propiedad, o la rectitud de una conducta).

A todas las personas de buena fe que creen en la Democracia (Sistema político que defiende la soberanía del pueblo y el derecho del pueblo a elegir y controlar a sus gobernantes). Independientemente (sin doble sentido), de que se esté o no a favor del referéndum de Catalunya. Independientemente de que queráis votar o no. Al margen de si vais a votar sí o no…

¿No os hierve la sangre al ver cómo nos están tratando? ¿No creéis que clama al cielo la amputación de libertad de expresión que se está perpetrando. Sí, perpetrando, en el Estado de Derecho en el que nos hacen creer que vivimos?
Yo voy a votar el 1 de octubre, y voy a votar sí.

Y no odio a España, ni a ninguno de sus pueblos. Mi origen es manchego y mi idioma materno el castellano. Mis hijos son catalanes y llevan sangre andaluza.
Me emociono con los castellers y Els Segadors, me gusta cantar copla, he llorado en la Semana Santa de Sevilla, guardo en la memoria, con todo mi corazón, los refranes e historias manchegas que oí contar a mi padre Y me siento catalana, y manchega, y me encanta Madrid, y el pa amb tomàquet, y los molinos y el queso, y la Tierra catalana donde me he criado. Donde he crecido feliz y donde hablar castellano NUNCA ha sido un problema. Al contrario! Quienes me conocieron en la infancia, cuando solo hablaba castellano, aún se dirigen a mí en ese idioma aunque saben perfectamente que hablo catalán.
No es eso, de verdad, no es eso que intentan haceros creer. No hay odio. No hay falsos sentimientos de superioridad. Y, sobre todo, no hay delito por más que intenten presentarlo así.

Porque no puede haber delito en la lucha pacífica y democrática de un pueblo para recuperar su identidad íntegra, arrebatada por la fuerza siglos atrás. Restituir la normalidad gubernamental de un país con la única fuerza de las urnas no puede ser delito en democracia.

Querer vivir en un país donde no exista el privilegio de gobernar por , exclusivamente, haber nacido en una determinada familia, no puede ser delito.
Quiero elegir a mis gobernantes. No quiero intocables dirigiendo mi país.
Y llega un momento en la vida en que hay que comprometerse con algo. Hay quien lo hace con el poder político o económico, o con ambos.
Mi compromiso es con la honestidad y los derechos humanos, porque, probablemente, será el único legado que dejaré a mis hijos, y el más valioso que puedo dejarles.

Por todo lo expuesto, me hierve la sangre frente a la injusticia y la guerra sucia con la que nos atacan.
De verdad que a vosotros no???

Encarna Fernández Romero

D’Escòcia a Madrid passant per Móra d’Ebre

Fa unes setmanes es va posar en contacte amb nosaltres (SL d’ERC) un matrimoni d’escocesos que venen a celebrar la independència per l’1 d’octubre. Ens ho van comunicar així, com si sabessin que efectivament votaríem i que guanyaria el Sí. Ens preguntaven on seria la festa que faríem per la independència. Vam respondre’ls que no teníem prevista cap festa, que aniríem fent sobre la marxa i que si guanyava el Sí la festa seria espontània.

Avui, que comença la campanya, he pensat en aquelles converses i he provat d’imaginar com seria la festa si el Sí sortís guanyador del referèndum. Cal fer campanya, la gent anirà a votar per molt que diguin segons quins partits que el referèndum és il·legal. Com ha de ser il·legal votar en Democràcia? Justament es vota per resoldre un conflicte polític, encara que l’Estat s’entesti en fer-lo jurídic i deixar la política de banda.

La festa la farem posant els vots a les urnes i omplint-les de paperetes del Sí. Això va de debò sinó no es prendrien tantes molèsties per no deixar-nos votar. Si m’he d’imaginar una festa a l’engròs si guanya el Sí, penso en qualsevol 11 de setembre, però per tot el país.

El matrimoni d’escocesos tenien prou clar que votarem, fins i tot sis setmanes abans del referèndum. Ningú que visqui en un país democràtic es pot plantejar una altra cosa. També tenen clar que aconseguirem la independència i precisament per això viatjaran a Móra d’Ebre, per viure-ho en directe. M’explicaven que va ser una gran frustració quan allà va sortir el No, molta gent es va creure les promeses d’última hora del govern anglès, promeses que no s’han arribat a complir mai (us recorda res?).

Mentrestant, el Gobierno escorcolla seus de diaris, notifica als directors, imputa a més de 700 alcaldes i els cita a declarar, registra impremtes, prohibeix propaganda electoral i la incauta, intervé els comptes de la generalitat, tanca webs, prohibeix actes polítics també fora de Catalunya que s’han de fer en altres sales,… i es nega al diàleg ofert (una altra vegada) pels nostres governants i quan fins i tot li han demanat des del Parlament Danès… Puigdemont diu: “Hi ha un estat d’excepció encobert perquè no s’atreveixen a decretar-lo oficialment“. I Junqueras denuncia que Rajoy intenta “liquidar les llibertats fonamentals“.

Mentrestant, Rajoy amenaça: “Nos van a obligar a llegar donde no queremos llegar”.

Acabo amb dues frases que he llegit avui i que m’han vingut al cap després de tot el que ha passat avui:

#DoncsAixò!

La campanya de les nostres vides

Tret de sortida al Tarraco Arena de la campanya que ens portarà al Referèndum vinculant de l’1 d’octubre. Avui, justament avui, Jean-Claude Juncker ha dit això:

Els mitjans internacionals se n’han fet ressò (The New York Times, però també altres), i Sala i Martín explica la seua visió sobre el fet. Mentrestant, els EUA diuen públicament que “treballaran amb l’entitat o govern que surti” del referèndum català.

Tot just avui ha trascendit que el vicepresident Junqueras ja no comunicarà cap més despesa a l’hisenda espanyola. Junqueras havia d’enviar un informe setmanal a Montoro sobre les despeses de la Generalitat per a assegurar-se que no s’invertia res en el Referèndum sota amenaça de no enviar el FLA. Un pas més de desconnexió.

A més, Ada Colau, tan criticada per la seua indefinició, ha arribat finalment a un acord per a permetre la votació a Barcelona. El mateix dia, el TSJC (Tribunal Superior de Justía de Catalunya) demana quins mitjans han publicat l’anunci del Referèndum. L’anunci el podeu trobar aquí, per si no l’heu vist.

Tot això el mateix dia que Correus demana als seus treballadors que no facin cap enviament relacionat amb l’1 d’octubre. El Govern anuncia que ja ho tenia previst i ho farà per altres vies. Igual que el web del Referèndum que va ser clausurada per ordre el jutge, i vint minuts després ja tornava a funcionar des d’un servidor situat fora del país. Un Referèndum, per cert, que té més de 47.000 voluntaris quan el govern en demanava 5.000 per a què es pogués fer. Ah, i la imputació a més de 700 alcaldes dels pocs més de 900 que hi ha al país també ha tigut ressò internacional.

Passen tantes, tantes, coses cada dia que fa un cert vertígen i no saps què pot passar demà. Això sí, “Cada hora que passa és una victòria” diu Vicent Partal. Recomanable article. Partal és expert en processos d’independència arreu del món, els ha viscut de prop i transmet la calma que ens cal en aquests moments.

Fa tres dies de la Diada i sembla que hagi passat més temps. Va ser un altre 11 de setembre massiu, festiu i alegre que a crits d'”independència” i “votarem” va fer una suma gegant al centre de la capital catalana. Va ser un èxit. I, com deia Eduard Voltas en un tuit: “Hi ha una cosa que no es diu: el carrer no afluixa malgrat que l’aposta política és cada cop + arriscada. No és el mateix omplir avui que al 2012.“. Totalment d’acord.

Després de la mani, com sempre, la premsa feia el seu ball de xifres. La resta tornavem a casa amb la sensació d’un altre 11 de setembre històric, esperant que fos l’últim d’aquesta etapa, però contents i amb piles carregades per la recta final.

I arribats aquí, ara és l’hora de fer campanya, de convèncer tothom que vagi a votar. Avui, justament, parlava amb un votant del no i m’explicava que cada vegada ho veia més difícil de votar no. Sobretot, em deia, per la manera de fer del Gobierno i l’allau d’inhabilitacions i prohibicions que gasta. No li agrada el to i, en canvi, Puigdemont el té encisat. Em reconeixia que si acabava votant no seria pensant en els pares (aragonesos), i no en els fills (catalans), i això també el feia dubtar. Així n’hi haurà molts i hem de convènce’ls amb arguments que la nova República és el país que estan esperant, que han de mirar el futur, no enrere.

Comença la campanya que molts hem estat somiant des de fa molts anys. Serà la campanya més important de les nostres vides. Arribarem a l’1 d’octubre i votarem. I hem de treballar per a què guanyi el Sí, per a que sigui una gran victòria. Sincerament, veure un naixement és un moment màgic, fem que naixi la nova República Catalana!

‘Hola, República’: el sí estrena l’anunci de la campanya

 

 

 

Setembre

Després d’un estiu estrany, d’un temps estrany, d’un any estrany, arriba setembre. Dos dies llarguíssims al Parlament han donat el tret de sortida al referèndum vinculant de l’1 d’octubre. Hem passat a regir-nos per la llei catalana, el Tribunal Constitucional no pot impugnar res, és això el que ha aprovat el Parlament i és per això que els grups de l’oposició (llevat de CSQP), han optat per l’anomenat filibusterisme (PP, Cs i PSC). Esgotador i desesperant. Dilatant les votacions al màxim (es van acabar produint de matinada) qui sap si per esperar una resposta de l’Estat que no va arribar. Però els nostres representants s’han mantigut ferms (JxS i CUP) i, sobretot, la Presidenta del Parlament ha tingut una paciència infinita per moderar el debat contínuament boicotejat.

Mentrestant, la Guàrdia Civil ha entrat a registrar una impremta a Constantí buscant les paperetes de votació. No han trobat res, però han estat tres dies escorcollant a tothom qui sortia o entrava a l’empresa mentre esperaven l’ordre per fer-hi el registre. Dos dies després, una impremta de Marçà imprimeix 45.000 paperetes per iniciativa pròpia. I a Amposta una impremta penja un cartell dient que no estan fent paperetes perquè no els ho han demanat, sinó ho farien.

I abans d’ahir van entrar a un diari a Valls (El Vallenc), també buscant paperetes. A Valls la gent va sortir al carrer cridada per l’ANC i es van produir escenes molt curioses que han donat la volta a molts mitjans. La gent ha perdut la por i canta i balla al costat de la Guàrdia Civil. (El Vallenc i la Guàrdia Civil). Algú porta una urna, altres porten clavells i intenten donar-los als policies que no els agafen. Suposo que volen emular la famosa “revolució dels clavells”, però allà els policies no estaven al bàndol contrari. Jo prefereixo continuar dient-ne “la revolució dels somriures” que és la nostra carta de presentació. Gent pacífica que demana votar com passa a qualsevol democràcia del món. I imaginativa:

De moment, ens tocarà anar desintoxicant les informacions que donen alguns diaris. Mireu aquest titular. I ara mireu el què va passar realment. I així, moltes! Com per exemple aquests altres titulars de diaris (La Vanguardia i El Periodico) després de la visita del M.H. President a Sant Joan Despí. L’anàlisi de Contrastant,  amb un fil a twitter on ho explica molt bé, desmunta els titulars i continguts.

El pitjor és que molta gent es queda només amb els titulars i el mal ja està fet, perquè es una feinada argumentar cada vegada. D’aquestes n’hi hauran els propers dies. No n’hem de fer cas i contrastar les fonts. Ja sabem que hi ha mitjans més fiables que altres.

Avui és la Diada. Es preveu que la manifestació a Barcelona sigui multitudinària, com ha passat els darrers cinc anys. I pacífica. En cinc anys cap acte de violència, ni una paperera trencada. Res. Com sempre alertes per si hi ha provocacions i dur el mòbil per gravar el que passi. Fa un parell d’anys, per exemple, a la Diagonal, un senyor es va plantar al costat de la mani amb una bandera espanyola, per provocar. Ningú li va fer cas i es va acabar avorrint i marxant. Avui ha passat al Born, i tampoc. No tinc cap dubte que la gent continuarà actuant igual, tranquil·lament i pacífica, tal com demanava avui el President. És la Diada del Sí!

Per acabar, un record per a l’estelada que ha estat cinc anys al balcó. Ho ha aguantat tot durant cinc anys i ara li toca descansar. Està descolorida pobreta. L’he reposada per una de nova amb els colors ben vius. Ens calen aquestes energies renovades per al tram final. Tenim l’horitzó de l’1 d’octubre per votar i guanyar. El 15 comença la campanya de les nostres vides, la campanya que fa tants anys que somiem. Si en la primera setmana de setembre han passat tantes coses, a veure què ens espera. És un temps tan incert com interessant. I, sobretot, no perdem el somriure!

Bona Diada!!