Dia 27. Un any de la DUI

Ja ha passat un any. Recordo bé aquella tarda de fires de l’any passat. Octubre és un mes de revolta. L’any passat va ser d’unitat, enguany és de retrets, probablement fruit de la frustració col·lectiva perquè tot vagi més de pressa. Però tot té els seus tempos i cal tenir paciència.

Ara que han passat uns dies podem reflexionar des de la calma. Intento ser positiva i apartar el derrotisme.
Anit al FAQS Elisenda Alamany va explicar en un minut què havia passat al Parlament (a partir del minut 10.36 FAQS).


Em sembla evident que ERC no va aliar-se amb el PSC, va coincidir en vot, que és diferent. El que veig és que ERC va seguir l’acord a què s’havia arribat amb Comuns i PdeCAT. Jordi Muñoz diu: «Hi havia un camí per fer compatible la desobediència política i preservar la institució i la correlació de forces: només calia mirar a Berga». Berga a la Ciutadella.

Josep Huguet explica l’ABC de diferents termes per a què els tinguem en compte. Val la pena tenir-los clars, sobretot quan parla de desobediència: ABC

Aquest article de Carles Mundó per reflexionar profundament sobre el paper de cadascú i la manca de lideratges: Los costes de la estupidez.

I acabo amb una entrevista feta a Carod-Rovira: No hi ha ningú al timó del vaixell. És una obvietat veient els retrets mututs i la manca de consens en l’estratègia conjunta. L’estat ha escapçat el govern legítim i els principals líders socials i encara ens estem refent del cop. I sí, una mica la crisi és aquesta, ens falten els líders i la desunió i els càlculs electorals és el pitjor que ens pot passar. Confio, però, que és reversible i que tornarà la unió al Parlament.

Mentrestant, passen els dies, continuen les mostres de suport a fora de les presons, no els oblidem per un instant i cada dia que passa es constata que aquesta presó preventiva és injusta i una revenja cruel de l’Estat.

Us volem lliures i a casa. #Llibertatpresospolítics i retorn dels exiliats!

Dia1. Vam votar i vam guanyar!

Ja fa un any de l’1 d’octubre i fa més d’un any que vaig començar a (d)escriure el que anava passant com una manera de recordar i també de reivindicar (com diu Bladé Desumvila: “L’essencial és lluitar, és a dir, escriure“). Des de llavors he anat publicant entrades regularment quan hi havia prou fets per explicar i tenia prou temps per a fer-ho. La sèrie arrenca a principis de setembre, però avui vull recordar aquesta entrada: 1 d’octubre. El dia més llarg.

Un any dona perspectiva. Aquest cap de setmana ha estat llarg d’actes per commemorar la fita. A Móra s’ha inaugurat l’Espai 1 doctubre, en record del lloc on, més gent que mai no havíem vist, vam resistir, vam defensar i vam votar. Va ser arran d’una proposta recolzada per l’ANC i CDR que ERC vam presentar una moció que va rebre el suport de CIU-PdeCAT, l’abstenció del PP i el vot en contra del PSC.

L’1 d’octubre vam votar i vam guanyar.

L’1 d’octubre l’Estat va actuar contra nosaltres com si fossem una colònia.

L’1 d’octubre no el podrem oblidar mai, per com ens vam organitzar, per com ens van fer sentir… els nervis, l’angoixa, la calma tensa de tot el dia i la felicitat en tancar el col·legi i saber que havíem salvat els vots.

L’1 d’octubre, a Móra d’Ebre, vam votar 1802 persones (sí 1662 / no 103 / nul 7 / blanc 30), i més de 2,2 milions de persones arreu de Catalunya.

L’1 d’octubre només volíem votar; votar no és cap delicte; votar no et fa independentista, votar et fa demòcrata.

L’1 d’octubre vam trencar emocionalment amb Espanya, l’Estat ens va perdre per sempre.

Continua llegint

Dia 11. Persistim!

Diada esplèndida, radiant, esclatant. Riuades de gent de color corall amb banderes, pancartes, estelades… Gent de totes les edats. Gent vinguda d’arreu del país, entre ells més de 3.000 ebrencs que vam arribar en busos o amb altres mitjans públics o privats. Una comunió de gent per un objectiu clar: República Catalana!

No defallim, seguim reivindicant l’alliberament dels presos polítics i el retorn del exiliats. Seguim amb la trobada festiva, pacífica, cívica. Tot ben organitzat. Alguns volent fer la guitza penjant l’estanquera al balcó. Com sempre, ball de xifres. Com sempre, gernació omplint aquest cop la Diagonal en 6,5km.

Enguany he vist molta més tranquil·litat en la gent. Hi hem arribat fent un bon tros a peu i anavem confluint amb samarretes i banderes. Complicitat entre nosaltres tot i que no ens coneixíem de res. Ja sabem com es fan aquestes manifestacions (concentracions), ja ho hem fet cada any des del 2012. Som experts. Som pacífics. Somriem. Cantem. Reivindiquem. Fem silenci quan ens diuen (impressionant moment!). Fem cas omís dels provocadors (davant del Princesa Sofia un senyor amb una bandera enorme de Tabarnia, buscant confrontació. Ningú li va fer cas. Als 15 minuts va marxar avorrit que ningú li digués res).

Continua llegint

Dia 20. Comandos paramilitars contra el groc

Dissabte va saltar la notícia tot i que va passar dijous a la nit: “Els mossos identifiquen un grup ultra amb mapes i instruccions per a retirar estelades, eren catorze persones que van atacar els símbols grocs a Tivissa i Móra la Nova“.

A les Terres de l’Ebre el groc domina el paisatge. Els CDRs i l’ANC han fet bona feina i han fet accions per tintar de groc els municipis. A les darreres eleccions els partidaris de la República Catalana van guanyar per àmplia majoria a la majoria de municipis ebrencs i a l’entrada de molts d’ells es troba el cartell “Municipi de la República Catalana”.

Continua llegint

Dia 17. Un any dels atemptats de Barcelona i Cambrils

A mesura que s’anava apropant el dia assenyalat es feien sentir les veus més fortes sobre no polititzar l’acte, ni per uns ni per altres, o no anar-hi perquè hi anava el Rei. I va arribar el dia. I el relat serà molt diferent segons a quin mitjà feu cas. Els mitjans foranis i algun de nostrat van mostrar només una part d’el que va passar. Recomano vívament mitjans de solvència contrastada com Vilaweb:

A primera hora la notícia era una gran pancarta de rebuig a la visita del Rei Felipe VI. Després d’uns moments de confusió on s’ha dit que els Mossos la  volien retirar, finalment no s’ha mogut de lloc i ha presidit l’acte ben visible. Mentrestant, en un angle de la plaça un grup d’espanyolistes protestaven i han intentat entrar a l’edifici per arrancar-la, cosa que no han aconseguit.

‘El rei espanyol no és benvingut als Països Catalans’, hi diu en anglès.

El PSOE demana explicacions.

Per sort es van separar els familiars de les víctimes dels polítics. Primer van fer l’ofrena els familiars, després les autoritats. Al capdavall de les Rambles, els CDR van fer una marxa silenciosa en homenatge a les víctimes del 17-A  i també els taxistes van fer una marxa lenta en el seu record.

En l’acte protocolari el vice-president del parlament es nega a donar la mà a Felipe VI i ell, ofès, va deixar de saludar els consellers.

I per tancar una mica què va passar divendres al matí, recomano lectura d’aquest article: “Saber estar en el mundo” i mireu “els deu vídeos més esperpèntics del boicot espanyolista als actes del 17-A” si voleu entendre’l. I també, escridassen Gemma Nierga per presentar en català l’acte d’homenatge pel 17-A. I Sánchez esborra un piulet que commemorava el 17-A en català i sense la bandera d’Espanya.

El que es constata després dels actes del 17A és que al Rei li van fer un “Tortosa” en tota regla.

Continua llegint

Dia 14. La Falange es reivindica

Ahir i avui són dies plens d’informacions que val la pena recordar. Comencem pel final: aquest matí han aparegut aquestes pintades frapants al consolat de Bèlgica a Barcelona reivindicades per La Falange [si no sabeu que és ho trobareu a Viquipèdia].

La notícia ha tingut un ampli ressò a Twitter i als informatius en general.

D’altra banda, ahir Ciutadans va denunciar el M.H. President Torrent i els representants de JxCat i ERC a la mesa per haver admès a tràmit una moció de la CUP (notícia). I el M.H. President Torrent contesta a la denúncia de Ciutadans: ‘El seu problema no és la independència, és la democràcia’. Seguidament, Ciutadans acusa l’independentisme de buscar “contínuament la confrontació”. Sí, ho heu llegit bé.

I el col·lectiu Catmemòria ha fet públic un vídeo enregistrat per la Policia espanyola. Forma part del recull d’imatges de la repressió de l’1 d’octubre (no el mireu si sou ànimes sensibles).

Mentrestant, continua el debat sobre la presència del Rei Felipe VI als actes de record a les víctimes del 17-A.

Seguiu el fil, remarca els punts clau.

Continua llegint

Dia 10. El groc els fa nosa

Va acabar juliol amb el retorn del President a Bèlgica després de quatre mesos a Alemanya. Allà s’ha retrobat amb el Govern a l’exili i amb el President Torra i torna a reactivar el Consell per la República. En una entrevista a Der Spiegel es mostra optimista i creu que “aviat tornarem a casa”. El primer que va fer Puigdemont va ser demanar la llibertat dels presos polítics com a pas essencial cap a la República.

Apreta la calor i l’estiu continua sent groc i es va estenent a altres llocs de la geografia de parla catalana. A Eïvissa el sopar groc va reunir 150 persones, mentre a fora, als que fa nosa el groc eren 10 protestant. A Bétera (País Valencià), el sopar groc també va fer el ple mentre uns pocs protestaven a la porta.

I la vida continua, sigui des de la presó o al carrer, reivindicant els presos, sempre, i tenint com a objectiu consolidar la República. Dolors Bassa escriu “Sensacions d’un vis-a-vis familiar“, si teniu una mica de cor no us deixarà indiferents. Oriol Junqueras i Raül Romeva escriuen també un article, Hoy somos más fuertes:

“Somos gente de diálogo, de paz y acuerdo. Somos gente que amamos a nuestro país y a toda su gente. Nuestras trayectorias vitales hablan por nosotros. Y somos al mismo tiempo gente de firmes convicciones. Los barrotes, por tiempo que los tengamos que sufrir, no las harán cambiar.”

I a El Catllar es concentren a la presó més de dos-cents tractors en solidaritat amb Carme Forcadell. I també a gal·les en el marc d’un col·loqui titulat ‘Catalunya, i ara què?’ la presidenta del parlament, consternada per l’empresonament de Carme Forcadell.

La Presidenta del Parlament gal·lès va mostrar-se consternada pel fet que la seva homòloga a Catalunya, Carme Forcadell, estigui empresonada per haver permès un debat que ella mateixa o el seu col·lega escocès han permès i que, en cap cas, això els ha fet témer per la seva llibertat.

Elin Jones va rebre Carme Forcadell a Gal·les. Font: Vilaweb

Ned Thomas, al mateix col·loqui, va explicar que, “al llarg dels anys de treballar a Salamanca i de viatjar a Espanya, ha constatat una manca de tradició democràcia, i que els valors i llibertats que aquí es donen per descomptat, allà són qüestionats per sistema”.

Mentrestant, a Calella roben la senyera de la plaça de l’Ajuntament. A Reus, Ciutadans reivindica l’arrencada de la pancarta de l’Ajuntament en defensa dels presos polítics. L’alcalde ho denuncia i la torna a penjar. A les xarxes se’ls escapa l’estratègia…

Ells mateixos reconeixen que no hi ha violència per part dels independentistes, i així cal continuar, sense violència, malgrat ells l’usin (aquí i aquí), en surtin impunes i no la condemnin. Ells només entenen la violència, sigui física o verbal. No hi hem de caure (“pels seus fruits els coneixereu“).

Continua llegint

Salamanca

Una companya de feina és de Salamanca i ens va dir d’anar-hi uns dies a visitar-la, li feia il·lusió que coneguéssim la seua terra. A Salamanca no hi havia estat mai, així doncs era bona la proposta i ens vam afegir al grup.

La ciutat és a 800 metres d’alçada sobre el nivell del mar enmig de la immensitat plana. Vam trobar càmping a 4km de la ciutat, vora el riu Tormes (Càmping Don Quijote), un lloc molt recomanable envoltat de natura i tranquil·litat, i amb un restaurant molt transitat, impossible de trobar taula sense reserva. Feia calor, però a l’ombra s’estava prou bé (“nueve meses de invierno y tres de infierno” diuen allà), excepte els darrers dies amb l’onada de calor. Sufocants allà i arreu. La meseta és així.

Riu Tormes a Cabrerizos, a tocar de Salamanca.

No em va sorprendre que hi havia banderes espanyoles en alguns balcons, de diverses mides. Fins i tot en un pont en direcció a Burgos vam trobar una pintada: “Cataluña es España” i pintada la bandera al costat. Allò és un altre món amb record per al nostre. No vam parlar de política amb ningú alertats pels nostres amfitrions. Territori hostil! Em va sorprendre que no hi havia gens d’immigració. Només recordo ser atesa per una persona forània, a Burgos. A Salamanca hi havia molts turistes i encara alguns estudiants, la resta, tots, castellans.

De Salamanca cal destacar la casa Lis. Precioses vidrieres art-decó i art nouveau amb exposicions temporals i permanents dins un palauet modernista; un bar amb vistes sobre el riu Tormes i els paisatges plans i grocs dels camps. Hi fan concerts a les nits d’estiu els caps de setmana, el lloc, per si sol, ja mereix la visita.

Vidrieres de Casa Lis des de fora, l’entrada és per la part posterior.

Just al costat trobem el Huerto de Calixto y Melibea, un clàssic de bon passejar, amb tot de plantes i fruiters (per això “huerto” i no “jardin” ens recorda el guia). Un lloc fresc i acolorit. Agradable.

La plaza Mayor també és típica i lloc de trobada sota el rellotge. Recorda a la de Madrid (tenen el mateix arquitecte), si bé em van indicar que era trapezoidal i no quadrada com aquella. Vam ser guiats per un salmantí molt il·lustrat sobre la ciutat i els seus racons que va fer de la visita una delícia. Com deia la meua amiga: ella ens va ensenyar Salamanca per fora i ell per dintre, amb totes les seues vivències i un castellà preciós.

Plaza Mayor amb vistes a l’Ajuntament on hi ha el rellotge punt de trobada.

Continua llegint

Juliol. Trasllat de presos a Catalunya

Juliol ha estat marcat per l’acostament dels presos a presons catalanes després de prou polèmica entre els jutges i el govern de l’Estat sobre qui tenia potestat per l’acostament o no dels presos: l’acostament dels presos polítics a Catalunya sí que depèn del govern de Pedro Sánchez;  el PSC reitera que l’acostament de presos s’ha de fer quan acabi la instruccióSantamaría, sobre l’acostament de polítics presos a Catalunya: “És posar la guineu a cuidar les gallines”.

Però sí, després de tot van anar venint a Catalunya per etapes. Aquí teniu l’emocionant relat de la Carme i aquí el de Jordi Cuixart. Els presos feia temps que havien de ser a Catalunya, de fet. la presó preventiva és injusta, tothom ho sap i és profecia, i més quan el tribunal alemany ha dictaminat que no hi va haver ni rebel·lió ni sedició i “només” es pot jutjar a Puigdemont per malversació. Això ha fet que Llarena retirés l’euroordre i, amb l’esprint de dret que hem fet tots, sabem que ara poden circular lliurement per tot el món tret de l’Estat Espanyol, on poden ser detinguts. Per cert, Rull, Romeva i Bassa denuncien la seva presó preventiva a les Nacions Unides i segueixen els passos de Junqueras, Sànchez i Cuixart.

Mentrestant, la Cort de la UE avisa que si els tribunals d’un estat membre no són independents ningú no hi ha de ser extradit. Avis per a navegants.

Bé, ara tenim als homes a la presó de Lledoners, a la Dolors a Figueres i la Carme a El Catllar. Ja han passat quatre mesos des que Marta Rovira va anar a Suïssa:

Continua llegint

Rossana. In memoriam

Avui he sabut que la Rossana ja no hi és. No ha superat l’operació de cor a què es va sotmetre fa gairebé quatre mesos. Han estat setmanes d’angoixa debatent-se entre la vida i la mort i, finalment, ha perdut la partida.

No puc deixar de plorar des que ho he sabut. Em venen tot de records, feliços, amb el el seu món. Una persona vital, alegre i creativa que encomanava alegria allà on anava.

Així, d’entrada, devia fer uns vint anys que ens vam conèixer quan era estudiant d’art a la Università di Perugia. Va ser a l’estiu, a l’Umbria Jazz. Una companya de classe de Silvia M., una altra alumna d’art que va ser a Barcelona durant sis mesos. Silvia sempre em parlava de Rossana, malgrat la diferència d’edat, s’entenien molt bé. Feien els treballs juntes i també algunes mostres d’art. Rossana tenia moltes ganes d’aprendre. Quan va tenir els fills grans i ja no era tan necessària a casa, va decidir començar a estudiar art, la seua passió. Li devien faltar pocs anys per fer-ne 60 quan va entrar a la facultat, el seu marit havia mort i ella necessitava omplir el seu temps després de la prejubilació. Una dona amb coratge, doncs. Sempre l’he admirada per això i per la seua fam d’aprendre.

Ara al març n’havia fet 82. Justament va ser el darrer dia que vam parlar, ja estava a l’hospital esperant l’operació. Va nàixer el mateix dia que ma iaia i el mateix any que ma mare, per això m’era fàcil de recordar el dia i l’edat.

El darrer cop que ens vam veure em vaig estar a ca seua uns dies a Perugia, al 2012, i uns dies més tard ens vam retrobar a la casa de muntanya a Colfiorito també amb Silvia. Quan s’ajuntaven les dues eren un remolí de paraules posant-se al dia de les mostres d’art o les activitats. Totes dues treballadores incansables ara es veien menys des que Silvia havia anat a viure més al sud de l’Umbria.

Vivia fora del centre, en un pis amb jardí, molt tranquil, i de tant en tant anava a Colfiorito on s’hi estava més fresc a l’estiu. Aquell darrer estiu vam xerrar molt, però ja li feia mandra sortir gaire de casa. Al centre de Perugia ja feia anys que no hi anava, i tampoc a Roma, la seua ciutat de naixença. Vivia tranquil·la amb la visita dels fills i els nets, i els amics.

Es va quedar pendent que vingués a Barcelona. Feia anys que m’ho deia, però no trobava mai el moment. Darrerament ja li feia mandra viatjar i abans d’això preferia anar a llocs on no hi havia estat mai. De fet, es van quedar moltes coses pendents i sempre anavem parlant de quan les fariem.

Cara Rosssana, has treballat molt, has viscut molt, has estimat molt, tan estimat molt, t’hem estimat molt… Reposa en pau.

Continua llegint