Coses a dir

Per als morencs i morenques d’una certa edat (i altres riberencs sortidors de mena), la Taverna era el lloc ideal de trobada i reunió, i així m’ho han fet saber alguns sortidors nocturns que fan lectura del bloc (gràcies pels comentaris), i que trobaven aquest lloc a faltar. No me’l descuidava, ans al contrari, però sí que cronològicament està situat en darrer lloc dels locals visitats fins ara…

Prop
de la plaça de dalt, en un carreró, hi havia aquest local (que ara està abandonat), que durant
ben bé deu anys (tota la dècada dels noranta), va cobrir un espai vital
per als de trenta i pocs i més.

El local era estret i llarg. A la dreta la barra i a l’esquerra un banc per seure, ben fet, folrat amb fusta i amb toc anglès. Predominava el color marró, de fusta, i el verd fosc que el feia molt acollidor. Una mica més endins s’obria per donar pas a un racó a la dreta, també amb seients, però ja amb taula i cadiretes petites. I, després de pujar un graó, trobàves un parell de taules on hi cabíem quatre a cadascuna, ni un més (bé, si no era que estaven molt ben avinguts…).

Ens coneixiem tots, així que podies anar-hi sense cita prèvia i la gent ja hi anava fent cap. Les converses podien ser privades o públiques, entre els quatre o cinc que “obriem” el local. Recordo gloriosos Barça-Madrid en què no hi cabia ni una agulla i a cada gol (del Barça), s’enfonsava el local. El cambrer-barman-amo del local era, com a tots els locals petits, l’ànima de la festa, el Soro (desconec el perquè d’aquest sobrenom), però no era ell qui l’havia obert uns anys abans, potser a mitjans dels vuitanta, i no puc recordar-ne el nom (les cares no em fugen, però els noms sí). De fet, abans d’ell jo pràcticament no hi anava i no per res, sinó perquè estàvem a altres locals.

Efectivament, si la Barraca era el local preferit pels de catorze a vint-i-pocs anys, a la Taverna no hi anaves si no en tenies més de vint-i-cinc. Suposo que cada edat es fa seu el local, però en aquest cas vam anar creixent amb ell fins que va desaparèixer. En aquells moments en què l’efervescència dels llocs era més evident, van obligar a tancar a les tres de la matinada i llavors fèiem allò que s’ha fet tants cops arreu: tancar el local de portes enfora i quedar els més assidus a dins. Les noves normatives que obligaven a tenir una sortida d’emergència (allà impossible), el cansament del barman… tot una mica, van fer que una nit es reunissin els més assidus (per desgràcia no hi vaig poder ser), i van viure, beure i ballar fins a altes hores fins que es van repartir els trofeus del local i no hi va quedar res, tancant així una època memorable de les sortides nocturnes, un local que no ha trobat substitut… encara!

_{(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)}

Sempre m’ha agradat mirar a l’infinit. Ja ho feia de petita, tant a l’hivern com a l’estiu. A l’hivern, als vespres sense núvols, m’enfilava a la teulada ben tapada i m’estava una estona admirant tots els puntets de la nit que podia abastar. Provava de veure el carro gran i el carro petit i cassiopea, i altres constel·lacions de les què encara no en sabia el nom. Quan venia el bon temps, a l’estiu, ja no calia fer equilibris, al terrat de casa, tranquil·lament després de sopar, quan apagàvem el llum, sempre venien tots els estels del món a veure’ns. Era màgic i ho continua sent encara ara, per un miracle encara no hi ha contaminació lumínica suficient per amagar les meravelles de la nit. Què bé que aquesta casa no té aire condicionat, no li cal, el terrat és un plaer immens a qualsevol hora del dia i, sobretot, de la nit…

Aquesta nit ho he tornat a fer. En la tranquil·litat de la nit, després de sopar, he apagat el llum del terrat i m’he posat a mirar l’infinit. Al poble regna la calma a aquestes hores i tot sembla que és al seu lloc, ha estat un plaer… bé, hagués estat molt més plaer sinó hagués estat per un ratpenat que m’ha fastiguejat la meditació i he hagut de tornar a dins. Cada nit, sense excepció, aquesta bestiola dóna voltes prop del terrat i trenca la visió idílica de les estrelles i la calma que tot ho envolta. Abans no hi eren aquestes bèsties, o potser sí però tant em feien… potser és que m’estic fent gran?

M’acaba d’arribar un correu d’aquest amic georgià, en Kakhi, on m’envia a aquesta web on es pot signar la petició d’aturar la guerra i a aquest altre bloc (Russia and Georgia at War), que informa de la situació que es viu a Geòrgia.

En Kakhi és un amic georgià que està casat amb una catalana i viuen a Holanda, lloc on es van conèixer. A Geòrgia (a Tbilisi, la capital), encara hi viu la seua mare i molt amics i parents. Suposo que deu estar patint molt amb aquesta situació tan caòtica que s’està vivint en aquella part del continent…

Hem parlat molts cops sobre el seu país i les similituds que tenim amb
el nostre. També té un clima mediterrani, tot i que els hiverns són més
crus. Van aconseguir la independència de Rússia el 1991, així doncs, ben recent tot i què el país té una llarga història al seu darrera.

Recordo que el seu casament va ser en força llengües:
català, castellà, anglès i fins i tot una mica de georgià (el kartuli). Ell, que és
lingüísta, va entendre perfectament que fer-nos parlar castellà (que
domina), és com si a ell li féssin parlar rus, per això jo li parlo en català mentre ell em respon en anglès, així ja té feina avançada per quan vingui a Catalunya, on té clar que haurà de parlar català.

El georgià (kartuli), és una llengua força complicada, ell n’està estudiant les
similituds que pot tenir amb altres llengües europees com l’euskera i
es sentia força identificat amb el País Basc. De fet, abans de conèixer la seua parella, en sabia moltes més coses que de Catalunya. Li havia arribat el conflicte basc amb l’Estat a través d’ETA, però no es sabia res que aquí també hi haguessin reivindicacions similars, ni tampoc sabia la història de Catalunya, mentre coneixia (o s’interessava), per la història del País Basc. Segurament el seu esperit guerrer del Càucas hi té molt a veure.

Com sempre, les històries de països que busquen la independència o que la volen mantenir, són força complicades. Tan de bo trobin aviat una solució pacífica al conflicte i els Georgians puguin continuar vivint en pau.