Coses a dir

Quan l’Eva Piquer ha posat això a X (antic Twitter) em demanava qui era aquesta Anna que mencionava. He anat als diaris (sempre ho faig a primera hora, però avui és un dia enredat i no he vist res), i t’he trobat allà a primera plana. Estic en xoc. Tots els diaris se’n fan ressò, clar, però he anat a BTV, que era la teua darrera casa, per saber-ne alguna cosa més. I sí, hi ha un vídeo resum  de la teua trajectòria: havies fet filologia anglesa i més tard, periodisme; treballaves a BTV fent periodisme cultural i vas portar el timó de L’Àrtic cada dia durant nou anys, fins que es va acabar d’un dia per l’altre. Vas prendre distància llavors, allunyant-te de les xarxes i deixant de presentar esdeveniments culturals, s’entenia perquè el cop havia estat dur i sobtat. El sofà roig mític de l’Àrtic quedarà en la memòria col·lectiva i, si m’ho permets, em guardo en el record més profund les teues “Il·lusions acústiques” que escoltava amb delit quan les feies a la COM.

Jo et recordo, però, de molt abans de que fossis una de les periodistes culturals més conegudes i estimades del país. Era el setembre del 2000 i vam coincidir a 4t d’Italià de l’EOI Drassanes. No sé com vam acabar sent tres en les nostres converses italianes: en Jordi, tu i jo. Et recordo sempre rient, arribant justa de temps amb el casc penjat del braç i marxant de pressa quan tenies feina i sinó xerràvem. Estaves a la COM llavors i acabaves d’encetar un programa de ràdio petitet i modest (segons tu), que es deia Il·lusions Acústiques. No me’l perdia mai! Em feia molta gracia que una companya de classe fes un programa cultural tan xulo i tu em deies que et digués si m’havia agradat o no. Recordo molts vespres escoltant el programa i també anant al teatre, cinema… recomanat per tu. Sempre els tenies gravats, però un dia el vas fer en directe i ho vas repetir un munt de vegades “estem molt contents d’estar en directe”, em feia un fart de riure cada vegada que ho deies pensant en lo feliç que eres. Anys més tard tenies una productora amb nom italià i anaves a la Biennal de Venècia a fer la crònica. Em sobta que no surti que, a banda de l’Anglès, també dominaves i estimaves l’Italià.

Vam fer 4t i 5è i cadascú va anar  pel seu cantó, però de tant en tant ens trucàvem i manteníem el contacte. Van ser dos cursos molt intensos. Uns anys més tard, encara recordo haver creuat la ciutat fins a Sant Andreu per anar al 30 aniversari del Jordi, potser va ser allí on vam coincidir tots tres per darrer cop, d’això en fa una pila de temps. Tots tres voltàvem els 30 llavors i estàvem buscant el nostre lloc al món.

Van passar els anys i mentre tu creixies professionalment a mi em creixia una panxa que nou mesos i deixava la ciutat per poder atendre millor al meu fill. L’activitat cultural se’m va veure reduïda durant molt de temps, per mi van ser uns anys caòtics i us vaig perdre una mica la pista, però va que un dia en Jordi em diu: “l’Anna surt a la Tele i ho fa molt bé!”. La TV era local i només la podia veure per internet, però em va alegrar tant per tu! Se’t veia tan feliç fent la crònica cultural. Sempre amb el teu entusiasme, amb aquella veu tan fantàstica i posant l’accent allà on l’havies de posar. Per desgràcia no tenia massa temps per veure’t, però mirava el programa de tant en tant per saber què hi havia al món cultural de la capital. Amb el temps, també et vaig trobar a CatRàdio en tertúlia cultural un matí.

Tots aquells anys de política intensa em van fer coincidir amb el Jordi. Mentre ell era regidor a govern a Barcelona jo era regidora a l’oposició al meu poble. Diferent partit polític, però coincident en algunes coses. Em feia gracia veure-us a tots dos i seguir-vos. En Jordi em va dir que havíeu coincidit i tot al mateix gimnàs una temporada. “Barcelona és petita” vaig pensar. I després et van treure el programa de cop i de sobte i vas desaparèixer uns mesos. I vaig tornar a escriure’t i anàvem fent algun missatge de tant en tant.

L’any passat vam tornar a fer un Sant Jordi a Barcelona després de molts anys. Tothom en tenia moltes ganes i, certament, era difícil caminar pel centre. Vaig veure que hi havia un plató de BTV (jo encara et recordava quan feies els Sants Jordi de la COM i et venia a saludar), i vaig passar-hi, però no hi eres; de fet, hi vas arribar una estona més tard, després ho vaig saber, i em va saber molt greu no veure’t i saludar-te després de tant temps. “L’any que ve per Sant Jordi l’he de veure sí o sí”-vaig pensar-. Però no, ja no hi ets. No m’ho puc creure.

Pel teu aniversari vas fer un escrit magnífic que no vaig saber interpretar perquè no m’imaginava ni de lluny què estaves passant, el vaig llegir en positiu, a vegades havies enviat escrits al correu quan tancaves un període important i començaves una nova etapa, abans de les xarxes. Ara sí que entenc què ens estaves dient. Sempre vaig tard.

Has marxat massa aviat, Anna.

Una abraçada molt forta. EPR.