Coses a dir

Aquesta setmana hi ha hagut un bon rebombori sobre l’educació a Finlàndia dient que només ensenyarà a escriure a les escoles en lletra de pal a partir del 2016. En un primer moment es va pensar que deixaven d’escriure, quan només deixaven d’aprendre a escriure amb lletra lligada, i ja hi va haver tot d’arguments a favor i en contra.

Estem a final de la primera avaluació als col·legis i instituts i, per tant, en un període extra de correccions. La bona cal·ligrafia és bàsica per entendre què estan dient els alumnes (a banda d’altres aspectes que tots coneixem). No només és important què dius sinó com ho dius i com ho escrius. La netedat i l’ordre del text és important. Indica la maduresa de l’alumne. Ningú fa la mateixa lletra a diferents edats. Tots usen lletra lligada. Alguns (pocs) fan lletra inintel·ligible. La cal·ligrafia pot reflexar moltes coses de l’interior de cadascú. Fins i tot, n’hi ha que pensen que modificant la cal·ligrafia podem canviar coses del nostre interior. Sigui com sigui, continuarem escrivint a mà, i ho podem practicar des de casa des de petits.

Tenir bona rapidesa mecanogràfica també està molt bé, perquè usem l’ordinador. Però una cosa no trau l’altra. Escriure bé tant a mà com a ordinador haurien de ser les prioritats segons les edats. Començar per la base escrita a mà i continuar més tard amb l’escriptura a ordinador em semblaria molt bé. Tot ajuda a avançar.

En uns anys veurem si aquesta decisió ha estat l’encertada. De moment, podem mirar de fer millor cal·ligrafia, que sempre va bé.

Un moment excepcional necessita un plantejament excepcional. Hi estic d’acord. I fa molts dies que li dono voltes com bona part del país. Hi ha articles per a tots els gustos, això rai. Ens agrada donar-li voltes al problema per mirar de trobar-hi solucions o, si més no, per donar la nostra opinió encara que ningú en l’hagi demanat. Una gran riquesa, sens dubte, sempre que estigui feta des del respecte, i segons com això darrer no sovinteja.

Hi ha dues coses que em ballen pel cap.

La primera. Quan Mas va proposar la llista única de país es va produir una eufòria en alguns sectors. El full de ruta de Mas era engrescador a priori perquè plantejava un horitzó cap a la independència. Tot i això, el plantejament obviava l’enorme pluralitat del país i el fet que només s’anés a defensar un punt del programa creava recel fins i tot a ma mare, que sempre diu que de política no n’entén gaire, però escolta tot el que pot. Quan va sentir la proposta de llistes separades amb paraigua comú, se’n va alegrar molt, perquè no veia clar no defensar el país que volem en les eleccions més importants de la nostra història. Li semblava que “només” defensar la independència era com anar “despullats”. Junqueras va explicar com volia que fos el país del s. XXI; va vestir tot el procés per fer-lo atractiu a tothom, i tothom s’hi pot sentir identificat.

La segona. Vària gent aquests dies defensa que el procés excepcional que vivim ha de tenir una resposta excepcional i per tant cal una llista única. Estic d’acord que cal una resposta diferent, però la llista única no és l’única excepcionalitat. Si ens aturem a pensar tampoc mai s’han fet llistes separades amb una única marca comuna que abracin una gran pluralitat d’idees, però -com a mínim- amb un punt del programa en comú, i amb representació tant de partit com de societat civil, i amb actes comuns de campanya.

Totes dues opcions són vàlides i són excepcionals, la pregunta és: quina de les dues pot tenir més suports i convèncer als que no estan convençuts?

Actualització: CIU i ERC no sumarien per tenir majoria absoluta ni amb llista única ni per separat, segons una enquesta a ‘La Vanguardia’

Ja han parlat tots dos, i noto una ira furibunda i injustificada contra Junqueras i el seu discurs només perquè fa uns plantejaments propis enfront la proposta d’en Mas. Quan es calmin els ànims i aparegui el seny que tan ens caracteritza es veuran els pros de totes dues propostes que hi ha sobre la taula, tots dos han dit que tenen la mà estesa per arribar a acords. No és moment de llençar-se els plats pel cap, ni d’anar faltant el respecte al personal. Si fem cas a les metàfores marineres del President, estem tots al mateix vaixell i ens toca remar com sigui per arribar a bon port.

Des de l’esplèndida conferència d’en Mas de dimarts passat hi ha hagut expectació màxima per saber què diria Junqueras a la proposta. De fet, la conferència no estava plantejada, en principi, com una resposta a l’anterior, sinó per explicar el full de ruta de la formació. I Junqueras no em va decebre. Va explicar quin país volem i com aconseguir-ho. Podem discutir si les formes que es van exhibir al Palau de Congressos eren o no les correctes (també podríem discutir si ho foren el dia 9N), però el fons em va semblar del tot encertat.

Tinc seriosos dubtes de la llista única amb un únic punt al programa que proposa el president, però també és cert que m’agradaria que Mas liderés el procés fins al final. Sí, és la difícil quadratura del cercle. Els convençuts votarem el que sigui: única o separada amb punt comú, però i els indecisos? I els que no són independentistes, però veuen en la independència un fort argument de regeneració? No és molt pobre oferir només una llista, sense partits polítics, amb només un sol punt al programa? I també és cert que posar experts independents visualitza un canvi important i engrescador. En aquest sentit, comparteixo totalment les preguntes que es fa Eduard Voltas al final del seu article, i és on rau el veritable dilema, si som capaços de respondre-les trobarem la solució.

A banda, aquesta anàlisi també em sembla molt encertada i respon a una de les preguntes anteriors que a mi em sembla clau.

I si, posats a imaginar, fem llistes separades amb punts en comú (un dels quals podria ser que Mas fos el president que liderés el procés, fossin quins fossin els resultats de la seua formació, tenint en compte que la seua formació estaria plena d’independents). I si la llista única té tot d’independents, però no un únic punt, sinó que es parla de com ha de ser el país també que volem fent-ho tan ample possible per a que hi càpiga tothom?… i podríem continuar somiant solucions, però estic segura que ells les sabran trobar solets, coses més difícils s’han vist.