Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Amb la mirada posada a Zimbabwe (VIII)

0

S’acaba l’any i no sembla que les coses canviïn gaire a Zimbabwe. Mugabe, el president, continua aferrat al poder i amb els anys que fa que hi és i els que té, es permet el luxe de dir el que li sembla mentre el seu país està caient a l’abisme i no només pel còlera, sinó per la fam, l’atur, la inflació…

La pressió internacional és cada cop més forta, però el poderós veí Sud-Àfrica li dóna suport i això és un bon puntal. Tot i això comencen a sorgir veus crítiques des de l’interior mateix del país, Desmond Tutú, Nobel de la Pau el 1984, ha criticat el seu govern per recolzar Mugabe.

Veurem si l’any nou aporta solucions noves a aquesta greu crisi.

(foto: una dona sospitosa de patir còlera, és transportada a una clínica en carretó.)

Pocs, però bons

0
Avui no he pogut anar a veure la nostra selecció de futbol. És un partit que m’agrada anar-hi i on em veig cridant els gols amb més eufòria que mai (no m’havia descobert aquesta faceta en els partits del Barça). Realment tenir seleccions és bo per a la nostra reafirmació nacional i per això ens posen tants entrebancs per tot arreu…

Enguany potser no hi ha al camp tanta gent com altres vegades (potser el mal temps també hi té a veure), però Déu n’hi do l’enrenou que estan fent (ja li agradaria al Barça que hi hagués tan ambient als partits). No obstant això, estic bastant d’acord amb l’Emigdi, potser perquè ja n’estic una mica tipa de no poder fer partits oficials d’una vegada (s’imagineu tot aquest potencial animant en un partit oficial?), o potser perquè m’agradaria tenir uns esportistes tan nacionalistes que defensessin la selecció Paísos Catalans com fan els d‘Euskal Herria. Aquí tenim el govern que empeny i (alguns) esportistes que s’ho prenen amb tebior, allà hi ha esportistes compromesos amb el país i la selecció i un govern tebi… En fi, potser sí que algun dia tindrem de tot: esportistes compromesos i seleccions reconegudes (tan de bo!).

La teoria dels sis graus de separació

1

Em va fer gràcia la notícia trobada al diari. Resulta que el 1967 un psicòleg nord-americà, Stanley Milgram [wiki], va descobrir que entre una persona i una altra desconeguda hi havia una mitjana de sis persones entremig. Amb els anys diversos investigadors han continuat els estudis i ara és una teoria cientícia corroborada que ajuda a entendre com actuen els virus informàtics, per exemple, o altres tipus de xarxes. Es veu que tots estem molt més connectats del que pensem i no només les persones, sinó també els ecosistemes…

De fet això explica que darrera d’un amic d’un amic hi pot haver un conegut, com m’ha passat recentment al Facebook, en principi em va sorprendre, però es veu que és la cosa més habitual. De fet, corre pel Facebook un estudi sobre aquests sis graus de separació, i hi ha força investigadors catalans que es dediquen a estudiar aquest fenomen des de diferents vessants. Vés a saber què descobrirem…

(imatge: Stanley Milgram)

Nit de Nadal

1

Avui hem estat repassant les Nits de Nadal de quan era petita (i no tant petita). La padrina ens feia borraines i figues albardades per fer el ressopó; els grans ho acompanyaven de mistela, vi dolç, vi ranci o moscatell. Els petits fèiem cagar el tronc de Nadal a la vora del foc. Anys més tard fèiem el ressopó després de la missa del gall…

He trobat una recepta de com fer les borraines i les figues albardades a un web de castelló, tot i què la padrina hi afegia matafaluga i celiandre, després ben ensucrada i el contrast era boníssim. N’he trobat referències també a les festes populars a Amposta.

Que tingueu un Bon Nadal!

(imatge: borraines ensucrades)

Hora Q

3
Què té Hora Q perquè no m’agradi tant com m’agradava La Nit al Dia?

Així, d’entrada, em sembla poc seriós tot plegat. No m’acaba d’entrar l’estètica dels presentadors, sempre de negre. Durant el programa s’intenten respondre una sèrie de preguntes, hi ha públic, hi ha música, però em falta alguna cosa, potser el directe. Amb La Nit al Dia acababes el programa ben informat de tot, aquí sembla que les notícies no siguin fresques, sinó cuinades, segurament perquè no és en directe (vaja, ho suposo pel públic, no m’imagino gent fins a quarts de dues de la matinada allà si al dia següent ha d’anar a treballar).

Per exemple, m’encantava el tancament amb els diaris de l’endemà de La Nit al Dia, o la informació de les darreres estrenes teatrals o musicals, cosa ara impossible perquè el deuen deixar de gravar molt abans. Tampoc les gracietes fan gaire gràcia i no sé si acabo d’entendre el to que se li vol donar a tot plegat. En fi, se’m fa feixuc, però a segons quina hora no hi ha res més, tot i això, no m’estranyen els baixos índex d’audiència

Per entendre Bologna

1

Els comentaris setmanals d’en Josep-Maria Terricabras són excel·lents sempre i conviden a la reflexió. En aquest article (en la continuació) al seu weblog, fa entenedor l’enrenou d’aquest pla Bolonya i explica les claus de perquè els estudiants estan en peu de guerra…

Bolonya al weblog de Josep-Maria Terricabras

Des de fa una colla de setmanes “Bolonya” s’ha convertit en una paraula
pronunciada i repetida constantment, sobretot en els àmbits acadèmics i
universitaris. L’anomenat “Pla de Bolonya” es va posar en marxa fa una
colla d’anys. De fet, proposava una cosa molt senzilla: la creació d’un
Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES), a fi que els estudis i
títols de les diferents universitats europees fossin homologables i que
els titulats en qualsevol universitat d’Europa poguessin ser reconeguts
també en qualsevol altre país de la Unió.

Això volia dir, bàsicament, dues coses: a) adoptar el model
universitari anglosaxó que, des de sempre, no dóna tanta importància
com el model llatí a les lliçons magistrals i a la memorització de les
matèries, i que, en canvi, privilegia el treball personal de l’alumne,
que és dirigit i tutoritzat pel responsable de l’assignatura; b)
generalitzar l’existència de dos cicles en qualsevol estudi, i dotar
cada cicle amb un títol, de manera que els alumnes no haguessin
d’esperar a acabar carreres de cinc o sis anys per tenir un títol, sinó
que al final del primer cicle dels seus estudis ja en tinguessin un que
els permetés inserir-se, ni que fos a un nivell menys elevat, en el
mercat laboral. Això significava organitzar els estudis en un primer
cicle de tres anys (que seria l’anomenat “grau”) i un segon cicle de
dos anys més (que donaria pas al “màster”, és a dir a l’antiga
“llicenciatura”).

Vistes així les coses, s’ha de reconèixer que els canvis que
bàsicament introduïa Bolonya no eren ni excepcionals ni dramàtics. Es
tractava de fer certs ajustaments, en alguns casos mínims, per tal
d’adaptar-se a la nova normativa. S’havia de prestar molta més atenció
a l’alumne, s’havien d’organitzar els seus estudis de manera més
personal, més esglaonada, més ben ritmada. Magnífic. Res a dir. Al
contrari, la meva adhesió total.

A l’Estat espanyol, però, les coses s’han fet fatal. Han passat anys
fins que s’ha decidit si el “grau” seria de tres anys o de quatre, i
s’ha acabat (ai, Spain is different!) obligant a un grau de quatre anys
en la majoria de carreres. La solució és dolenta perquè, de fet, aquest
grau apareix simplement com una reducció lamentable dels anteriors cinc
anys i, tot i que és un grau inferior, acaba funcionant com si fos una
llicenciatura antiga. Llavors, el màster que a tot arreu serà de dos
anys, a Espanya serà bàsicament d’un any, per completar així els cinc
anys previstos. Ara bé, ni els quatre primers anys serviran per fer la
carrera que abans es feia en cinc, ni seran ben completats amb màsters
de dos anys, sinó només amb màsters d’un any. Els màsters, a més, seran
gratuïts –o a preu públic– quan hagin estat declarats “oficials”. En
cas contrari, seran a preu privat i resultaran cars, de vegades,
caríssims. Tot plegat, un embolic innecessari. I el govern català amb
escassa possibilitat d’incidència i influència, perquè l’organització
d’aquest Espai Europeu ha estat una competència que l’Estat s’ha
reservat. (Per mi, no solament se la podia reservar sinó que se la
podia ben confitar! Llàstima que la seva reserva –com passa sovint– ens
afecti a tots, i ens afecti, a més, força negativament.)

Als professors, se’ns ha embarcat en un enrenou administratiu espantós,
en què hem de calcular les hores que cada alumne ha de dedicar a la
feina, a fi que, sumades a les hores de tutoria i de classe magistral,
acabi resultant el nombre d’hores que s’ha de dedicar a cada
assignatura. Quan es fan aquests preparatius –que a mi m’avorreixen i
m’incomoden–, s’està abandonant l’esperit universitari de treball
intens, de lectura abundant, de generositat i exigència en la
dedicació, per passar a comptar i calcular hores i minuts de feina, com
si fóssim clients o dependents d’una botiga. Els impresos, documents,
papers i patracols que hem d’omplir per a cada assignatura són tan
considerables, que la feina administrativa es converteix en una tasca
feixuga, pesada, que distreu de la veritable feina del docent.

Als alumnes se’ls ha mantingut molt al marge del procés i del sarau. És
cert que de vegades molts alumnes es presten poc a la participació i
s’inhibeixen de les activitats que no siguin pròpiament l’assistència a
classe o la preparació de treballs i exàmens. En aquest cas, però,
l’obligació primera és de la Universitat, que ha de vetllar per
reiterar la informació, per escampar-la per tots els canals, per
impulsar-la a través de les associacions estudiantils. Això no s’ha fet
o no s’ha fet prou. És clar que també costava passar una informació
bàsicament administrativa, pensada per a professors que, si volen estar
al cas de tot plegat, han d’acabar acceptant que se’ls demana que
tinguin ànima d’escribes i fariseus.

I després han començat el malestar i les protestes. De vegades basades
en la més pura ignorància; de vegades, en la tergiversació; de vegades,
en la reivindicació estranya (com quan els estudiants reclamen poder
continuar compaginant els estudis amb el treball, en comptes de
reclamar un sistema de beques ampli i generós per poder-se dedicar en
cos i ànima a l’estudi durant uns quants anys). I, tanmateix, hi ha
queixes ben fonamentades. El malestar mateix, el malestar general, és
ben fonamentat. Perquè no pot ser que una reforma tan interessant, de
tanta transcendència per a les nostres universitats i per al futur del
país, s’hagi portat tan malament des de tants punts de vista.

El que convé, però, és no afegir confusió a la confusió, no augmentar
el grau de crispació i de desànim que ja és prou considerable. El que
cal és saber-se posar d’acord per atacar els problemes allà on són.
Perquè de problemes, n’hi ha. Però, segons com es faci, cada dia n’hi
haurà més. I de solucions, també n’hi ha. El que convé és que no
descobrim que cada dia en tenim menys.

Cancun

0

Així d’entrada, em venia molt de gust veure una nova comèdia d’en Jordi Galceran. Clar que el llistó estava molt alt després de “El Mètode Gronhölm”, però tot i així pintava bé: pòker d’actors, bon dramaturg, bon director…

La temàtica també era interessant, en fi, tot semblava de cara per passar una bona estona de teatre i, en canvi, no va tot el reixida que m’esperava. Suposo que després de l’èxit mundial del Mètode no és fàcil trobar el to, l’encert, l’originalitat… en fi, una tasca molt complicada fins i tot per un dramaturg brillant. Caldrà donar-li més temps i més obres que segur que seran més encertades.

Aquí una crítica sobre l’obra que trobo molt encertada.
 

Grafologia

0

Després de corregir treballs i exàmens durant anys, sense ser grafòloga, te n’adones d’aspectes diversos dels alumnes, i amb una mica de pràctica (i llibres de grafologia), pots arribar a veure-hi moltes coses…


Sempre
m’ha semblat d’interés comprendre el tipus de lletra dels alumnes per tal de descobrir-hi aspectes per poder ajudar-los. Malauradament no en sé prou com per poder saber-ne massa coses, però aquesta idea que em voltava pel cap des de fa anys (sobretot arran de tractar amb alumnes amb risc social), ha arribat plasmada en aquest article i m’ha fet il·lusió veure com
s’explica que la grafologia és, efectivament, important per entendre
moltes coses dels nostres alumnes i qui sap si poder-ne canviar algun
aspecte: “diga’m com escrius i et diré qui ets”.
Qui sap si en el futur s’oferiran cursos de grafologia per a què el professorat puguem ajudar des d’un altre aspecte als nostres alumnes, jo m’hi apuntaria.

Racons de Móra (8): La Biblioteca

0

Ara tenim una biblioteca comarcal àmplia i còmoda, però no sempre ha estat així. Recordo aquella biblioteca rònega, darrera l’Ajuntament, petita i humida, que esperava amb calma que s’acabéssin les obres de la nova biblioteca de “La Caixa” que era sota les oficines de la Plaça de Dalt (darrerament una botiga de roba i ara no sé ben bé què). No era gran cosa, però s’hi estava prou bé. Hi féiem els deures i sempre hi havia bastant xivarri. I, de sobte, després de molta espera, les obres es van acabar i vam estrenar el nou espai, ampli, lluminós, acollidor… Recordo una lectura dramatitzada amb la Carme Sansa acompanyada d’un violoncel. Era l’únic racó cultural de la vil·la llavors…

La Josefina Girona, incombustible en la seua feina de bibliotecària, s’havia tret el títol de català i n’havia fet classes durant el franquisme i posteriorment. Recordo que l’havíem tingut algun cop a les escoles substituint a algun professor quan a l’època n’escassejaven. Era quan tot era més casolà, no tothom estudiava i els pocs que tenien alguna titolació eren reclamats arreu i més en un poble. La seua vida estava i està dedicada als llibres i a la cultura en general.  Xerràvem de llibres tot sovint i m’en recomanava per la meua edat o aficions. Recordo Pedrolo, que em va frapar molt, ja d’adolescent quan encara tenia molts autors per descobrir. Era la petita dosi cultural del poble.

Quan es va canviar la biblioteca de sempre per la nova es va jubilar. Ara hi ha tres bibliotecàries en una biblioteca àmplia i gran plena de llibres, res a veure amb l’anterior. Un antic local de gresca com havia estat La Llanterna, es va convertir en un gran centre cultural, amb la biblioteca comarcal, un teatre amb sala polivalent i l’escola de música. L’única crítica de la biblioteca nova és l’horari. Per a una població de més de cinc mil habitants obrir només les tardes és poca cosa (tret de dijous que obre matí i tarda, i dissabte al matí). De fet el volum de gent que la freqüenta és important, res a veure amb aquelles èpoques on només hi havia quatre llibres i els estudiants de torn. Ara la visiten gent de totes les edats i és un veritable epicentre cultural, àmplia i còmoda. Llàstima que, com sempre passa amb les coses noves, hi ha gent que s’entesta a fer malbé els mobles quan les bibliotecàries no estan vigilant (també és lleig que hagin de vigilar les bibliotecàries, no és la seua feina). No entendré mai aquesta mania d’alguns d’anar serigrafiant les taules amb frases o noms absurds. Realment les úniques taules que es mantenen en forma són les properes als llocs on seuen les bibliotecàries, quin desastre! Algú els hauria d’explicar als adolescents que les taules no són seues i les haurien de cuidar.

(Foto: panoràmica des del pont de les arcades feta per Mònica Amorós.)

Trobades imprevistes

1

A vegades l’atzar, la casualitat o vés a saber què tenen cops amagats. Ahir mateix vaig coincidir en un ascensor d’un lloc públic amb una persona que feia uns onze anys que no veia. Val a dir que no em va costar gens reconèixer-la, està igual, bé, potser algun quilet de més ben posat. Crec que fins i tot les ulleres eren iguals a les que recordava…

Va bastar poc més de mitja hora per posar-nos al dia de les nostres respectives vides i ens va quedar aquell regust de continuar xerrant durant hores, però les obligacions ens ho van impedir. De fet, cap de les dues sabíem com i perquè ens havíem distanciat durant aquest temps. Són aquelles coses que passen sense saber ben bé com, canvies de ciutat, de feina, d’interessos i de casa i deixes darrere teu un món que fa la seua vida a part i que potser, un dia, retrobaràs com si res no hagués passat.

Em va fer molta il·lusió retrobar-la perquè havíem compartit pis en els anys d’Universitat i havíem estudiat colze a colze molts cops, i ens havíem explicat confidències i havíem compartit amics i, de fet, gràcies a seu Erasmus i els amics que hi va fer que eren amics dels que ja hi coneixia, vaig entrar més en contacte amb Itàlia i des de llavors ja no me’n vaig poder desprendre. Quins temps aquells i quines trobades imprevistes tan interessants!

Amb la mirada posada a Zimbabwe (VII)

0

Més sobre Zimbabwe, cada dia que passa en una situació més desesperada si és possible. Sembla, però, que comencen a alçar-se veus crítiques internacionals (ja era hora!), contra Mugabe (el president del país). Sense l’ajuda internacional Zimbabwe arribarà al caos més absolut, segurament ja s’hi hagués arribat sense l’epidèmia de còlera, però això fa que la intervenció hagi de ser més urgent. Em pregunto per què cal esperar sempre a què ocorrin les desgràcies per posar remei a una situació com aquesta? Amb una intervenció adequada a les darreres eleccions potser tota aquesta gent no hauria mort. Clar que ningú pot preveure el futur, però la situació de Zimbabwe ja era prou desesperada fa uns mesos, fa un any o en fa cinc, com a per a què hi hagués d’intervenir la comunitat internacional, però, com sempre, ens esperem a que la situació arribi al límit.

He trobat aquesta crònica (La ruina que es Zimbabwe), enviada des de Sudàfrica amb una visió molt propera que ens situa en el conflicte.

(Referències anteriors: Amb la mirada posada a Zimbabwe (VI))

Amb la mirada posada a Zimbabwe (VI)

0

La situació a Zimbabwe empitjora per moments. Ja són més de 500 els morts pel còlera, i més de 12.000 els afectats per la malaltia. No se’n sap res de Kofi Annan ni de Jimmy Carter (Amb la mirada posada a Zimbabwe (V)).

Dades de Zimbabwe segons l’OMS.

Als diaris del país poc reflex d’aquesta situació, Àfrica és l’eterna oblidada. Cronològicament he trobat la notícia en els diaris següents:


Repubblica: Zimbabwe, dichiarato stato di emergenza. Il colera dilaga, mancano i medicinali

3cat/24: Zimbabue declara la situació d’emergència per l’epidèmia de còlera que ha causat 565 morts

Público: Zimbabue declara el estado de emergencia por un brote de cólera

Foto: dones prop d’Harare (la capital) transportant aigua.

Zapatero gasta 3 milions d’euros en comprar un Dalí pel Rei

3

Notícia trobada aquí i que no he vist que se n’hagi fet ressò cap altre mitjà. Em sembla curiós i trist que aquesta notícia passi desapercebuda en un moment com aquest, però sembla que uns sempre tenen les de perdre i els altres les de guanyar…

(en la continuació la notícia sencera)


La notícia publicada a Directe.cat :”Zapatero gasta 3 milions d’euros en comprar un Dalí pel Rei

A l’hora de mantenir a
la casa reial no hi ha crisi que valgui. El Govern espanyol gastarà
aquest any 2,88 milions d’euros per adquirir el quadre de Dalí
‘L’atleta còsmic’, pintat pel pintor empordanès l’any 1968 i que ja
decora el despatx oficial de Juan Carlos I. L’operació, aprovada pel
Consell d’Administració de Patrimoni Nacional, suposa que es formalitzi
la compra del quadre, que presideix el despatx del monarca des dels
anys 80 però que era propietat d’un particular. Com a curiositat, el
quadre va ser pintat per Salvador Dalí a encarrec de Francisco Franco
per representar l’art espanyol durant els Jocs Olímpics de Mèxic.

El quadre en qüestió és un llenç de dos per tres metres amb la figura
d’un llançador de disc subjectant una esfera solar. Als 2,88 milions
d’euros que costarà cal sumar-hi els 3,3 milions d’euros que està
costant la remodelació dels jardins i la piscina del Palau de la
Sarsuela.

Cal recordar que més enllà d’aquestes despeses puntuals, la manutenció
de la Casa Reial costa anualment als ciutadans un mínim de 8,9 milions
d’euros. El monarca s’encarrega de distribuir lliurement aquesta xifra
astronòmica entre la seva família i els seus súbdits en concepte de
salaris.

L’educació és cosa de tots

1

Article d’interès sobre educació i la darrera llei (LEC) que s’ha d’aprovar al Parlament del col·lectiu Jaume Damians. En l’àmbit de les diferents lleis d’educació que sorgeixen sempre està bé tenir-ne un altre punt de vista…


(article del col·lectiu Jaume Damians publicat també aquí).

Aquests darrers dies ha estat aprovat el
projecte de la nova Llei d’Educació de Catalunya, que ha de contribuir
a ordenar i millorar l’actual sistema educatiu, posat en dubte amb la
presentació dels informes PISA, de l’OCDE i de la fundació Jaume
Bofill, que ens situen a la cua d’Europa en aquest àmbit. Molt sovint,
però, ens oblidem que gran part del fracàs del sistema educatiu està
justament fora d’aquest. La família, l’entorn o els mitjans de
comunicació tenen tanta o més influència que la mateixa escola en la
formació dels nostres joves. Així, doncs, a banda de les millores que
pugui incorporar la nova llei, cal que tots els agents implicats
assumeixin la responsabilitat que els pertoca i que entre tots fem un
esforç per prestigiar l’ensenyament, els professors i la cultura de
l’esforç, perquè ens hi estem jugant el futur.


En part, l’inici d’aquest problema es dóna als anys setanta i
vuitanta, i ara n’estem patint les conseqüències. Durant aquells anys,
començaven a ser pares la primera generació que havia protagonitzat la
ruptura generacional amb els seus progenitors. Els joves que van ser
pares aleshores, doncs, havien trencat amb els models autoritaris
anteriors i quan van ser ells els qui havien d’educar no sabien què els
havien de dir als seus propis fills, no tenien referents clars. És
l’època, doncs, en què es posen de moda els discursos que defensen
l’autenticitat i l’espontaneïtat. És el moment de la llibertat i
l’absència d’unes normes rígides perquè els nens puguin ser autèntics.
Una concepció molt rousseauniana, ja que es pensa que la societat
perverteix l’individu i, per tant, si se’l protegeix traurà la bondat
natural. El sociòleg Salvador Cardús, però, creu que aquesta
sobreprotecció pot comportar problemes importants: “És una concepció
aberrant des del punt de vista de la lògica social, ja que aquests
individus no s’acostumen a viure en societat. I, per tant, el que feien
aquells pares era crear gent inhàbil des del punt de vista social”. Una
tendència que ha anat en augment, ja que aquells fills han esdevingut
pares i, en part, han reproduït els mateixos models.

Així, doncs, Cardús apunta la importància de marcar unes pautes de
sociabilitat per a crear joves aptes per a viure en societat. “Un jove
o un nen sense unes pautes de sociabilitat clares és un individu
objectivament en situació de risc. I com que són persones socialment
inhàbils, la tendència dels pares és protegir-los encara més. Per posar
algun exemple, hi ha molts pares que acompanyen els nens a col·legi
fins als 14 anys o d’altres que m’han vingut a reclamar un examen del
fill a la universitat. Doncs bé, quan aquests nois escapen de la
sobreprotecció dels pares, són individus en risc, per les borratxeres,
per la droga o per les relacions sexuals i sentimentals”. Evidentment,
tots aquests problemes van més enllà de l’escola, però es reflecteixen
també en l’educació. Incrementats, a més, perquè sovint els pares fan
costat als fills quan les coses no acaben d’anar bé, en comptes de
donar el seu suport als professors.

Herbert Spencer, un escriptor britànic del segle XIX, ja deia que
“l’objectiu de l’educació és formar éssers aptes per a governar-se a si
mateixos i no per a ser governats pels altres”. Doncs bé, en part,
aquesta és la idea. És important que els pares actuïn al costat dels
mestres i els professors i deixin que els fills decideixin i
s’equivoquin, perquè sovint aquesta és la millor manera d’aprendre.

En definitiva, cal tenir molt clar que l’educació és cosa de tots i no
podem deixar en mans de l’escola uns problemes que hem creat entre
tots. No sabem si la nova llei d’educació serà prou efectiva, però
sembla evident que tota sola no aconseguirà solucionar l’elevat índex
de fracàs escolar.