Catalonia és diferent
Ja han passat prou dies, però em roman impresa una imatge que trobareu més avall i un article en què Toni Soler, just abans de les eleccions espanyoles, ho explicava molt bé: “Espanya compra Rivera, perquè és com voldria que fossin els catalans. Catalunya compra Iglesias, perquè és com voldria que fossin els espanyols”. Vistos els resultats de les eleccions del 20D, Iglesias triomfa a Catalunya i Euskadi i Rivera es queda lluny de les seues expectatives de vot. Potser els bascos també compren com voldrien que fossin els espanyols. El cert és que C’s ha quedat molt per sota del que pensava, i Podem més amunt del que imaginava fa uns pocs mesos quan el donaven per mort. És un panorama divers, es trenca el bipartidisme per primer cop i caldrà fer esforços per a tenir una majoria estable.
Mireu el mapa:
Queda prou clara la diferència? El partit que ha quedat primer a Espanya, ha quedat sisè a Catalunya (o dit d’una altra manera: el primer d’Espanya és el darrer a Catalunya).
Si analitzem Catalunya, queda de la següent manera:
Una anàlisi més detallada la trobareu en aquest article.
Ens trobem en una situació insòlita: Catalunya fa tres mesos que té una majoria parlamentària independentista que, a priori, hauria d’entendre’s per formar govern estable i posar rumb a la República Catalana, encara que els membres d’una i altra formació abracen tot l’arc parlamentari i seria un esforç titànic per totes dues bandes. Mentrestant, Espanya té des del 20D un govern en funcions a qui serà molt difícil establir acords parlamentaris, també, per la diversitat de les propostes. Segons Rajoy, els uneix això: “ la unitat d’Espanya, la sobirania nacional, el paper d’Espanya a la UE i el compromís amb la recuperació econòmica“. Sobre el paper, l’estabilitat hauria de ser més difícil a Espanya, però vistos els girs i moviments d’una i altra banda, tot és possible.
La pregunta és si la CUP es decidirà a tirar endavant la República Catalana el proper dissabte i s’accelerarà el procés, o, per contra, el dilatarem fins al març. Poques vegades trobarem en la història moments tan transcendentals com aquestos. Ens hi juguem molt, tant, que ens ho juguem tot. Ningú va dir que fos fàcil, molts van dir que seria impossible. Ara és l’hora de fer possible l’impossible i de continuar fent història. I, com diria aquell, que la força ens acompanyi.