Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Autodeterminació

0

“Acció d’una col·lectivitat humana, dins un marc territorial, de decidir lliurement el seu destí polític, especialment de constituir-se entitat estatal autònoma o independent”.

Boniques paraules. Serem capaços de decidir-ho algun dia?

M’agradaria no ser part d’un poble mesell. Sembla que cridem molt quan no toca i a l’hora de la veritat ens costa molt donar un cop de puny sobre la taula. Els fets de l’aeroport de la setmana passada em donen esperança. Que 1000 persones de la societat civil facin aquest cop d’efecte no és habitual. Però, on eren quan es retallava l’Estatut que ens havia de donar l’aeroport? Tan se val, benvinguts si ara han decidit donar la cara, potser ja és hora que reivindiquem el que és nostre, el que ens toca. (Què trist haver de reivindicar, encara avui, el que és nostre).

Lluis Llach, arreveure

0


Dius que te’n vas, que plegues, que vols descansar de grans concerts… No ho entenc, però suposo que tens les teues raons. Això sí, la teua música m’acompanyarà sempre.


Recordo molts concerts, per sort. No podré ser al darrer, ni al penúltim, massa poca gent hi podrà ser. En fi, què hi farem, l’haurem de veure per la tele i potser sortirà en DVD. Tinc l’esperança que d’aquí a uns anys (et desitjo una llarga vida), tinguis a bé tornar a fer concerts, encara que siguin de petit format (que ja m’està bé).

En el record, un concert al castell de Miravet una nit d’estiu plena a vessar d’estels i Corrandes d’Exili, una de les meues cançons preferides. Després vam baixar a peu fins al poble una munió de gent cantant cançons del concert. Inoblidable.

Gràcies per la feina i arreveure.

L’aigua, un bé escàs

0

Si continuem amb el ritme actual d’explotació passarem molta set…
Avui és celebra el Dia Mundial de l’Aigua. Més de 1.000 milions de persones pateixen manca d’aigua potable al món. Aquest món on cada dia moren 3.800 nens i nenes per malalties associades a la manca d’aigua potable i al sanejament.

La manca d’aigua és només una de les conseqüències de l’escalfament global del planeta i és de preveure que anirà a més si no hi posem aturador.

Serem prou conscients els humans per fer-ho?

El canvi climàtic està per venir

0

Ara està de moda parlar del canvi climàtic, quan encara estem molt lluny de que succeeixi de debò. Canviarà el clima, i tant, i el nostre entorn serà molt més càlid, sense aigua, menys còmode i menys habitable. Però tot això és retardable (no evitable) si ens hi posem.

A la natura hi ha cicles, com a tot arreu, i la tendència des de fa uns (bastants) anys és a que augmenti la temperatura. El problema no és que augmenti, sinó que ho faci massa de pressa per a què ens hi puguem acostumar.

La contaminació a què sotmetem el planeta des de fa uns anys (des del s. XIX i la Revolució Industrial), ens passarà factura tard o d’hora. Això no és cap novetat, fa anys que se sap, ho sap qui ho vol saber, res és de franc i menys a la natura. Cal que hi posem remei el més aviat possible, sinó sí que haurem de parlar de canvi climàtic accelerat en molts pocs anys i el que hem vist fins ara ens semblarà una broma quan el canvi climàtic sigui de debò.

Que ve el llop!

2

Titular de l’AVUI: “El canvi climàtic dispara la plaga de processionària del pi”.
Fa molts anys que la premsa bombardeja amb la por del canvi climàtic. Basta que algú ho digui de passada i els altres s’apunten al carro. En una altra banda del diari “Més de 100 morts a Mèxic pel fort fred de l’hivern”. És un breu, però haguessin pogut titular també: “El canvi climàtic fa 100 morts a Mèxic” i au, embolica que fa fort.

De tots és sabut que fa anys que el primer món estem sobre-explotant recursos naturals. Culpa nostra és que s’aprimi la capa d’ozó i tingui un forat considerable en algunes parts del planeta. El sol no es pot prendre com abans (bé, de fet ara se’n coneixen millor els efectes cancerosos que pot produir a la llarga), però tampoc fa tants anys que podem anar a la platja de vacances i prendre el sol està de moda.

També el tabac era un vici acceptat i potenciat i ja fa uns anys que se n’han vist els efectes negatius.

Sembla que vivim instal·lats en l’alarma permanent, en la por del que fem i què pot passar. Evidentment el clima està canviant, però és que ha canviat sempre. Al massís del Garraf es poden trobar esculls coralins que evidencien que fa uns 100 milions d’anys les coses eren aquí molt diferents: hi feia molta més calor. També podem trobar mamuts prop del Pirineu Lleidatà, evidencien que a la darrera glaciació hi feia molt més fred que l’actual. També als Pirineus hi ha valls glacials perfectes que ara (de fa 40.000 anys ençà), amb clima molt més càlid han passat a ser valls de rius i de les glaceres que van originar les valls només en queda el rastre. I així podríem continuar amb exemples per totes bandes.

Només fa uns 150 anys que es prenen les dades de temperatura regularment i no a tot arreu i amb això ens atrevim a parlar de canvi climàtic a l’engròs, em sembla exagerat. Amb això no vull dir que no s’hagi de fer res per no contribuir a l’escalfament global del planeta, al contrari, s’han de prendre mesures per no accelerar el procés natural, però tampoc cal espantar amb el “Que ve el llop!” cada vegada; com quan van explicar la possible pandèmia del virus de la grip del pollastre i que seria un desastre a nivell mundial, les possibilitats eren ínfimes, però feien vendre més diaris.

8 de març, Dia Internacional de les Dones

2
Publicat el 8 de març de 2007

Cada any passa el mateix: per aquestes dates es fan balanços de com està el tema de la igualtat home-dona i sempre, sense excepció, en sortim perdent. Cada any s’alerta de la pobresa femenina, de que tenim els pitjors treballs i si són els mateixos que els dels homes sovint estan pitjor remunerats. No cal parlar de la violència de gènere que ja té un dia dedicat en exclusiva (25 de novembre), però que tal dia com avui també es fa recordatori per si de cas se’ns escapa que, a Catalunya, enguany ja hi han mort tres dones per violència masclista i algunes més n’han sortit pels pèls.

I amb tot això on anem a parar?

Fa més d’un segle que les dones reivindiquem els nostres drets i s’ha avançat molt des de llavors, però no prou, no suficientment. Avui ens tornarem a manifestar, tornarem a protestar, tornarem a escriure i viurem amb l’esperança que l’any que ve sigui millor, que hi hagi més igualtat real, que deixi de ser notícia que una dona arribi a tal o tal altre lloc de poder, que no hi hagi denúncies a empresaris perquè les dones cobren menys per fer la mateixa feina, que no hi hagin maltractaments…

Per desgràcia encara hi ha moltes dones que segueixen els patrons establerts fa segles i que consideren que les coses són així i no han de canviar. Ahir mateix ho sentia a la ràdio a una noia de Tarragona: “he de planxar, rentar els plats, fer-me el llit i parar taula mentre el meu germà és al sofà i la meva àvia em diu que m’hi acostumi que sempre ha sigut així i sempre serà així…”. La igualtat no és només això, però també ho és i per desgràcia aquests testimonis no són casos aïllats.

Hi ha molta feina a fer i dies com el d’avui ens la recorden tot esperant que ja no calgui tenir el mes de març marcat de lila al calendari. Mentrestant s’organitzen xerrades, jornades, passejades, exposicions, obres de teatre… tot entorn a la dona… tan de bo ens consciensciem més tots plegats.

Publicat dins de Dona | Deixa un comentari

El Delta del Llobregat

0
Publicat el 1 de març de 2007

Sortida de ciències i matemàtiques dins del crèdit de síntesi. Em feia certa gràcia veure el delta del Llobregat. M’agraden els deltes i els seus ecosistemes, però veure un delta tan petitet i sorollós no estava en els meus plans…

Hi vam arribar vora les 10 i els monitors ens ensenyaven una mica l’entorn natural. Pocs minuts després d’arribar te n’adones que no serà fàcil fer-se entendre, els avions surten a vol ras amb un sorollam eixordador. La imponent terminal sud, plena de grues, es veu allà mateix i et fas creus que algú, voluntàriament, hagi triat aquell lloc per a viure. Els monitors ens expliquen que els ocells i animals, en general, tenen estrès pel soroll dels avions -res d’estrany-, que es tradueix en menys anys de vida, menys cries, menys qualitat…

Uns deu minuts més tard arribem a les guaites que hi ha estratègicament posades. Dins trobem uns caçadors d’imatges amb uns teleobjectius potents. Certament t’ha d’agradar molt la natura per estar allà molta estona amb la intranquil·litat que, personalment a mi, em genera. I, de sobte, veiem un munt d’aus diverses que transiten per sobre de l’aigua o a les illetes o per on poden, sense sentir-se molestes per l’enorme soroll aeri, però mostrant-se neguitoses a les veus humanes. Deuen pensar que els avions són naturals.

Unes tres hores més tard vam acabar el recorregut a la platja. Les dunes estan protegides amb tanques, potser algunes arriben al metre i mig d’alt. Ocells, allà, pocs. Afortunadament els avions queden més lluny i ja és més tranquil, per dir alguna cosa.

Després d’haver vist alguns deltes, grans, tranquils, plens de vida… l’entorn d’aquest delta em sembla increïblement una estafa, per als humans i per a les bèsties que hi viuen. Penso amb la gent que viu a les poblacions del voltant i que estan en conflicte amb l’aeroport pel soroll dels avions. No em puc imaginar viure en un lloc així, amb tanta fressa, però potser acaben com les aus: s’hi acostumen, encara que tinguin menys qualitat de vida, més estrès, etc.

Quin país!