Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Copa, Lliga i Champions (les tres)

1
Publicat el 28 de maig de 2009
Encara que sembli estrany, anit no vaig patir gens mirant el partit. Bé, nomes els deu primers minuts quan el ManU apretava. Després del gol d’Eto’o el Barça de Guardiola va fer el seu joc, i quan fa el seu joc és imparable.

Sir Alex Ferguson comentava, de broma,  abans del partit, que esperava que anant de blanc no els hi passés com al Madrid amb el 2-6 del Bernabeu. Però ben mirat anit el Barça jugava com a local i anit, com al Camp Nou davant el Madrid, el Barça va guanyar 2-0 amb gols d’Eto’o i Messi. Curiós…


Piqué
es va penjar la senyera per anar a recollir la copa, tot un detall. Ara només falta que quan engresqui a la gent al Camp Nou digui Campiooons, campioons, oé, oé, oé. La resta de cançonari ja és en català i fa goig sentir-lo, igual que veure l’alineació amb més gent de la casa que mai, entrenador inclòs.

Em va agradar molt que jugués Silvinho, es mereix acabar així la seva carrera esportiva després de tants anys al Barça. Un gran jugador.

I de la resta no tinc paraules, gran partit. Això sí, com deia l’Albert Om amb sorna al final del matx, “tinc ganes de veure Cristiano Ronaldo al Madrid”. Després del partit d’ahir ja sabem tots quin és el millor jugador del món i Valdés el millor porter!

Foto: Reuters/Tony Gentile

El nom del Barça actual

0
Publicat el 24 de maig de 2009
No entenc aquesta dèria dels periodistes de TV3 de voler-li posar un nom al Barça actual (batejar-lo, diuen), sinó és perquè cobren 1,2€ + IVA per cada missatge i és una manera de finançar la cadena com qualsevol altra; i potser esperen una genialitat que els tragui les castanyes del foc, tot i què, veient els noms que es suggereixen per pantalla em venen ganes de sortir corrent…


L’equip que va marcar una època va adquirir el nom de Dream Team de manera casual, espontània, sense buscar-ho i crec que és així com ha de ser.  Ja havia guanyat dues lligues i alguna copa quan va sortir el nom, mimètic amb la selecció americana de bàsket i gràcies a Lluís Canut. Era l’any 92, els dels Jocs Olímpics.
Igual que havia existit el Barça de les cinc copes i molts altres que jo no recordo.

Potser falta una mica de temps encara, més títols, més temporades, per tenir prou perspectiva a l’hora de posar el nom, si és que cal posar-lo, perquè tothom li diu “El Barça de Guardiola“, potser sense adonar-se’n que això ja és un nom en sí mateix. És el que li dóna caràcter a l’equip. O potser serà el Barça del doblet o del triplet…

Tan de bo duri força anys aquest Barça per poder viure temporades així i, si cal, ja ens sortirà un nom, quan calgui, quan toqui… o no.

El paisatge favorit de Catalunya

3
Publicat el 20 de maig de 2009

Espectacular programa de TV3 que va arrencar anit des del Castell de Miravet. Essent de la Ribera d’Ebre em va agradar molt perquè precisament la vista des del castell és una de les meues favorites…

Segurament Catalunya és un dels pocs països del món amb una varietat tan rica d’elements paisatgístics diversos i variats. Fa poques setmanes la climatologia permetia triar entre anar a esquiar als Pirineus o prendre el sol a la platja. I més encara, perquè, com ahir es va veure, perdre’s pel Delta de l’Ebre (petit comparat amb els grans deltes mundials, però gran per la nostra mida), et pot donar la sensació que estàs al bell mig d’un desert africà.

Montserrat, que es veurà al proper programa, és únic al món. I Núria. I Collsacabra. I el paisatge volcànic olotí… i molts altres que vindran i veurem.

Celebro enormement la iniciativa perquè, si bé és cert que el programa Catalunya des de l’aire també va tenir molta gràcia en el seu moment, apropar-nos al paisatge des de la perspectiva d’un personatge és molt més interessant i atractiu.

També estaria molt bé que poguéssim veure paisatges del País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes…

Copa, Lliga i Champions…

2
Publicat el 10 de maig de 2009
Encara em posa la pell de gallina veure el gol d’Iniesta amb la locució d’en Puyal. Ahir el van tornar a passar després del partit en què va tornar a perdre el Madrid, aquest cop davant el València. Gràcies a això potser avui el Barça serà campió de lliga i, sinó, la setmana que ve, o l’altra, tan se val, però no fa patir com altres vegades…

I dimecres la Copa. I el 27 la Champions, gràcies a Iniesta i també a Valdés i les seues aturades que el van fer més gran encara.

I el que més m’agrada de tot plegat és que estem contents (amb algun punt d’eufòria), però som prudents, seguint les instruccions de Guardiola. És el Barça més català que mai, per jugadors i per tarannà de l’equip. Sigui com sigui serà un mes molt emocionant, i que guanyi el millor (el Barça, clar).

Mercè Lleixà

1
Publicat el 4 de maig de 2009

Divendres em va sorprendre la notícia de la mort prematura d’aquesta estupenda actriu nascuda al Baix Ebre. Avui es fa el seu comiat.


Se’m va fer estrany que quan va anunciar-ho en Ramon Pellicer al telenotícies vespre va pronunciar “Lleixa” en comptes de “Lleixà” (amb accent). Potser no era una actriu molt coneguda pel nom, però la cara segur que resulta familiar perquè va fer un munt de papers al teatre i al cinema i va sortir en moltes sèries de TV, i quan passa això darrer acaba sent com de la “família”.

Del cine es recordarà el seu paper a Què t’hi jugues Mari Pili? Vaja, jo encara me’n recordo de quan la vaig veure i això que ha passat prou temps. La darrera pel·lícula encara no he tingut ocasió de veure-la, però espero poder-ho fer aviat. I de les sèries, el darrer cop que la recordo va ser a El Cor de la Ciutat, era la dona del David i acabava morint en caure per una finestra. Trist i tràgic final.

Gran Barça

1
Publicat el 3 de maig de 2009
Encara dura l’eufòria pel partit d’ahir i això que no el vaig poder veure, només sentir-lo per boca del mestre Puyal. Quin plaer!

Com diuen les cròniques, tothom recordarà on era aquell dos de maig a les vuit del vespre. A mi em va agafar baixant de Falset de veure la 14a Fira del Vi, molt recomanable per descobrir els excel·lents vins de la comarca (ja n’he parlat algun cop dels vins del Priorat).

Per sort, el matí plujós va deixar pas a una tarda esplèndida. Feia molt bon oratge i venia molt de gust passejar pel carrer, de fet, els bars havien tret tot de taules i, els carrers, altres dies plens de vehicles, eren transitats per vianants d’arreu. Molts bars començaven a omplir-se de gent que volia agafar posicions per veure el gran clàssic.

El verd dels camps amorosit pel sol era dolç i impactant alhora, tanta pluja ha fet el seu efecte i els camps tenen un aspecte magnífic. És un plaer circular-hi pel mig amb la millor companyia del món i la veu inconfusible d’en Puyal explicant perquè Puyol petonejava la senyera frenèticament després de fer el gol (es cridava “Viva España” des de la graderia), no m’ho esperava d’ell, va ser un gest simbòlic i carregat d’intenció, se’m va posar la pell de gallina per la intensitat del moment. Ell també va viure el clàssic de l’any passat amb el 4 a 1 i donar-li el tomb al marcador en tan pocs minuts era un gest de valentia.

El 2 a 6 final reflexa el millor marcador de la història per al Barça al camp del Madrid, una gesta increïble, no m’ho hagués imaginat mai abans del partit, però va ser un plaer enorme. És la torna perfecta pel passadís de l’any passat, millor partit encara del 0 a 3 de fa tres anys amb un Ronaldinho espectacular. Després tothom es va tornar boig d’alegria fent sonar els clàxons, petard, crits… en fi, com si haguéssim guanyat alguna cosa, que no, encara, tot arribarà, espero. Això sí, es va guanyar en credibilitat i autoestima, imprescindibles per a anar a Londres dimecres. Veurem què passa.

Uxoricida

8
Publicat el 1 de maig de 2009
Dit del que mata la seva muller.

Em vaig quedar embadalida, estorada i esmaperduda en sentir aquesta paraula, fins ahir desconeguda per mi, en el concurs de Pasapalabra. De tot el cercle final de paraules les altres les coneixia (tot i què segurament moltes no se m’haguessin acudit d’immediat), però aquesta em va quedar gravada i em va sorprendre enormement que el concursant contestés sense parpellejar. El seu nivell de llengua és altament envejable. L’he seguit pràcticament els 37 programes que hi ha anat i m’ha fascinat el seu coneixement i la rapidesa de les seues respostes. M’agradaria saber com s’ho ha fet, perquè no ha de ser fàcil anar a passar l’examen davant de tothom. Quan era petit devia ser el primer de la classe…

Acabo de mirar el diccionari, uxoricida existeix tant en català, com en castellà i fins i tot en italià i s’escriuen exactament igual en les tres llegües, per bé que en italià és més comú escriure-ho ussoricida

Sé que Pasapalabra és un concurs de Telecinco, cadena que ha signat el “manifiesto por la lengua común” i, per aquesta raó molta gent fa boicot als seus programes, tot i què, amb la meua modesta opinió, no cal, la qualitat és ínfima en el 95% dels casos, però vés, aquest concurs em té el cor robat, perquè és entretingut i s’aprenen moltes coses de llengua i (contra la creença popular), no és incompatible que t’agradi el castellà amb ser independentista.

He intentat veure el Bocamoll alguna vegada, però no m’enganxa, trobo molt més divertits els reptes del concurs castellà. La “palabra imposible” em fascina i el “tortell” final amb l’abecedari i les definicions també.  Abans d’ahir en José Manuel va guanyar el concurs; va endevinar 22 paraules seguides a tota velocitat, la darrera de les quals aquest “famós” uxoricida que em va deixar atònita.  Moltes felicitats!

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari