Coses a dir

I el que més m’agrada de tot plegat és que estem contents (amb algun punt d’eufòria), però som prudents, seguint les instruccions de Guardiola. És el Barça més català que mai, per jugadors i per tarannà de l’equip. Sigui com sigui serà un mes molt emocionant, i que guanyi el millor (el Barça, clar).

Per sort, el matí plujós va deixar pas a una tarda esplèndida. Feia molt bon oratge i venia molt de gust passejar pel carrer, de fet, els bars havien tret tot de taules i, els carrers, altres dies plens de vehicles, eren transitats per vianants d’arreu. Molts bars començaven a omplir-se de gent que volia agafar posicions per veure el gran clàssic.

El verd dels camps amorosit pel sol era dolç i impactant alhora, tanta pluja ha fet el seu efecte i els camps tenen un aspecte magnífic. És un plaer circular-hi pel mig amb la millor companyia del món i la veu inconfusible d’en Puyal explicant perquè Puyol petonejava la senyera frenèticament després de fer el gol (es cridava “Viva España” des de la graderia), no m’ho esperava d’ell, va ser un gest simbòlic i carregat d’intenció, se’m va posar la pell de gallina per la intensitat del moment. Ell també va viure el clàssic de l’any passat amb el 4 a 1 i donar-li el tomb al marcador en tan pocs minuts era un gest de valentia.

El 2 a 6 final reflexa el millor marcador de la història per al Barça al camp del Madrid, una gesta increïble, no m’ho hagués imaginat mai abans del partit, però va ser un plaer enorme. És la torna perfecta pel passadís de l’any passat, millor partit encara del 0 a 3 de fa tres anys amb un Ronaldinho espectacular. Després tothom es va tornar boig d’alegria fent sonar els clàxons, petard, crits… en fi, com si haguéssim guanyat alguna cosa, que no, encara, tot arribarà, espero. Això sí, es va guanyar en credibilitat i autoestima, imprescindibles per a anar a Londres dimecres. Veurem què passa.

Sé que Pasapalabra és un concurs de Telecinco, cadena que ha signat el “manifiesto por la lengua común” i, per aquesta raó molta gent fa boicot als seus programes, tot i què, amb la meua modesta opinió, no cal, la qualitat és ínfima en el 95% dels casos, però vés, aquest concurs em té el cor robat, perquè és entretingut i s’aprenen moltes coses de llengua i (contra la creença popular), no és incompatible que t’agradi el castellà amb ser independentista.

He intentat veure el Bocamoll alguna vegada, però no m’enganxa, trobo molt més divertits els reptes del concurs castellà. La “palabra imposible” em fascina i el “tortell” final amb l’abecedari i les definicions també.  Abans d’ahir en José Manuel va guanyar el concurs; va endevinar 22 paraules seguides a tota velocitat, la darrera de les quals aquest “famós” uxoricida que em va deixar atònita.  Moltes felicitats!