La segona quinzena de febrer van començar les negociacions entre els partits independentistes per mirar de formar govern, però va ser al març quan van començar a agafar embranzida. Tot i això, just després de les eleccions, el PSC d’Illa reclamava la presidència i demanava a ERC que li donés suport, però ja sabia que allò no era realista; els partits independentistes tenien una àmplia majoria de 74 escons i gairebé un 52% dels vots i això no ho podien deixar escapar. ERC, com a guanyadora dins el bloc independentista, i PSC, com a guanyador de les eleccions, comencen les rondes de contactes per trobar suports a la seva respectiva investidura. El calendari marcava el 12 de març com a data límit per a constituir el nou Parlament i començar la legislatura. I el 26 el darrer per a fer el debat d’investidura.
📍Després de l’Executiva del partit, @Esquerra_ERC designa @martavilaltat, Jové, @sergisabria i @LauraVilagra com a negociadors per configurar govern i començarà per la @cupnacional i seguirà per @JuntsXCat i @EnComu_Podem Volen formar govern el més aviat possible.
— Txell Ortiz Vilaseca (TV3) (@txell79) February 15, 2021
El líder d’ERC Oriol Junqueras, a Els matins de TV3 ha demanat generositat i responsabilitat de tots els partits per fer un govern independentista fort, “ampli, transversal i obert”.[notícia aquí]
ERC s’havia trobat amb el soci de govern a les habituals reunions de dimarts, però va ser la CUP qui va encetar la ronda de converses dels republicans per començar les negociacions. En aquells moments els presos polítics tenien el tercer grau; això vol dir que van a dormir a la presó de dilluns a dijous, però durant el dia són fora i el cap de setmana també. Jordi Sànchez és el secretari general de JxCat i forma part de l’equip negociador, però el 9 de març salta la notícia que revoquen el tercer grau als presos polítics; després de la intensa campanya electoral, la majoria havien fet actes on-line, ara també feien xerrades o presentacions de llibres i Romeva se n’assabenta enmig d’un debat online. Després es fa oficial. Com ja havia passat anteriorment, les dones van gaudir encara unes setmanes més del tercer grau, però finalment el 6 d’abril també se’ls va revocar. Cap novetat, doncs, en l’actuació de l’Estat.
Ens tornen a tancar completament, el cos els demanava ser coherents en la seva línia repressiva. El forat que l'Estat cava a la democràcia és cada dia més profund i irreparable.
— Raül Romeva i Rueda (@raulromeva) March 9, 2021
El jutge tomba el tercer grau dels presos polítics dels Lledoners.
El Parlament
Mentrestant, el 12 de març es constitueix el Parlament. L’habitual sala de plens es canviava per una molt més gran on es podia mantenir la distància de seguretat entre els diputats. Laura Borràs en seria la presidenta en segona votació, només aconseguint els vots d’ERC i JxCat. Causa polèmica el seu discurs d’acceptació del càrrec, fent un gran elogi de Carme Forcadell i no mencionant per a res a Roger Torrent, el seu antecessor.
El 23 de març arriba un preacord entre ERC i la CUP per a la investidura d’Aragonès [claus de l’acord ERC-CUP] que agafa a JxCat per sorpresa. El cert és que les converses amb la CUP havien estat fluïdes mentre que amb JxCat tenien dificultat.
El retorn de Meritxell Serret
Però mentrestant havia passat una altra cosa. Meritxell Serret, que era la delegada del govern davant la Unió Europea, el 8 de març va deixar el càrrec. Com Lluís Puig, va anar a les llistes electorals i havia estat escollida diputada, però el què ningú s’esperava era veure-la tornar de l’exili de Brussel·les per ocupar l’escó. I això va passar el dia abans de constituir-se el Parlament, l’11 de març. Meritxell Serret es presentava al davant de Marchena a Madrid i aquest la deixava en llibertat. Al dia següent es trobava amb Carme Forcadell al davant del Parlament; la imatge de les dues dones retrobant-se després de tres anys, exili i presó, va ser molt potent.
Serret va anar al FAQS a explicar-se. El fet que no li haguessin demanat cap ordre europea de detenció després de la sentència del judici (sí que n’hi havia una estatal), el fet que la sentència del judici exculpava el seu departament (era consellera d’agricultura), i el canvi d’advocat per un expert en la matèria, va fer que pogués treballar el cas des d’una altra vessant. Va deixar el càrrec a Brussel·les, va tornar d’amagat en un viatge en cotxe per a presentar-se directament davant el jutge (això era molt important, si l’haguessin detingut abans se n’hagués anat tot en orris, per això no ho sabia gairebé ningú, ni la família), i un cop el jutge la va deixar en llibertat i la va citar a l’abril, va anar-se’n al seu poble (Vallfogona de Balaguer) a retrobar-se amb els seus on l’esperava una multitud (dins el confinament previst en pandèmia).
Marchena la va tornar a citar el 30 l’abril, havia de ser abans, però Serret va haver d’estar confinada.
El Parlament
El 26 de març era la data límit per fer la primera votació per tal de triar el President. Aragonès hi arriba amb només el suport (insuficient) de la CUP. Lluís Puig també era diputat i es va demanar a la mesa que s’acceptés el seu vot delegat, que va acceptar-lo tot i l’abstenció de Cuevillas (advocat de Puigdemont i membre de JxCat). Wagensberg (ERC) retreu a Cuevillas (Junts) que s’hagi abstingut en la delegació de vot de Puig. Dies més tard, Cuevillas declararia: “Hem de deixar que ens inhabilitin sense pena ni glòria per una bestiesa?” . Aquesta entrevista va provocar un gran rebombori atès que qüestionava al president Torra i la no retirada de la pancarta per la qual va ser inhabilitat i la raó per la qual portàvem tants mesos sense president. Pocs dies després Cuevillas és fulminat de la mesa i al seu lloc hi entra Aurora Madaula, també votada per ERC i JxCat i deixant aquesta composició de la mesa.
I sí, Pere Aragonès es va sotmetre a dues sessions d’investidura i les dues van ser fallides perquè JxCat hi va votar en contra. Malgrat els esforços d’ERC per arribar a un acord [Marta Vilalta: no descartem arribar a un acord abans de divendres]. Només va tenir els vots a favor de la CUP amb qui havia arribat a un preacord, com s’ha dit abans. Les dues sessions van ser maratonianes, però JxCat estava tancat en banda i les posicions eren enrocades. Recordem que en primera votació es necessita majoria absoluta i en segona, majoria simple; però amb només els vots de la CUP no s’hi arribava, es necessitava JxCat. El discurs de Pere Aragonès va ser impecable; replicat per Albert Batet, president del grup parlamentari de JxCat, que va demanar que Aragonès renunciés a la segona votació perquè l’acord era lluny encara. En el segon dia, 30 de març, Pere Aragonès també va fer un gran discurs, pero a la rèplica hi va tenir Gemma Geis, portaveu del grup parlamentari de JxCat. Les posicions continuaven distanciades malgrat tots els esforços.
Aquell dissabte, el FAQS va entrevistar Marta Vilalta i Elsa Artadi. Semblava que el Consell per la República era un escull important en les negociacions. JxCat volia que dirigís l’estratègia independentista, però ERC demanava que es reformulés perquè no hi havia tots els actors favorables a la independència (Òmnium i la CUP no hi són, per exemple); a més, el president Puigdemont també és el president del CxR i va dir que el Consell s’activaria quan arribés a 1 milió d’adherits, però el cert és que no ha arribat ni a 100 mil en aquests dos anys des de la fundació. JxCat també volia que els diputats de Madrid d’ERC i JxCAT anessin coordinats i votessin el mateix, però la realitat és que ERC té 13 diputats i JxCat 4 i no els semblava bé als republicans que 4 poguessin dirigir als altres 13. En fi, diferències que durant l’abril van produir un rosari de declaracions. Un dia semblava que l’acord era molt a prop, l’altre que era lluny i així anaven passant els dies. Fins que Pere Aragonès va donar un ultimàtum a JxCat, si l’1 de maig no hi havia acord explorarien altres vies.
El fracàs de la votació del 26 i el 30 de març havien generat un nou calendari, ara la data límit per tenir president era el 26 de maig o es convocarien eleccions automàticament perdent la majoria independentista i deixant a l’aire la nova composició. Tots els partits independentistes declaraven que no volien eleccions, però passaven els dies i l’acord no arribava. Maig prometia ser un mes molt intens.