Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Sobre els horaris del professorat i el tractament de les notícies (I)

0

M’agrada veure les coses amb optimisme i, ahir a la tarda vaig trobar aquest titular que avançava resultats sobre l’estudi que ha fet la Fundació Jaume Bofill: El 80% del professorat no està cremat., és a dir, que 8 de cada deu estan contents amb la seua feina, i em va semblar força normal i engrescador.

Això era ahir, però, si ara seguiu l’enllaç el titular ha canviat a aquesta notícia: Els professors perden la il·lusió per la falta de perspectives de progressar. En què quedem? Una lectura fins al darrer paràgraf mostra que, efectivament, la conclusió principal de l’estudi és que el professorat no està cremat, en contra de la percepció general. Què ha canviat d’ahir a avui? Si repassem altra premsa veiem que, efectivament, no hi ha cap notícia en positiu…

Abans de res he baixat l’estudi de la Fundació per veure què en deia. Trenta-sis pàgines plenes d’explicacions en les què m’han sobtat dues coses:

  • Comença parlant de pública i privada i posant-ne dades, mentre que en un cert punt del document es parla (i continua parlant), de pública i concertada. Tinc el dubte de si les primeres dades són de concertada també o les inclou dins la pública.
  • L’estudi analitza "El professorat a Catalunya", però no deixa de donar dades d’Espanya i després barreja les de Catalunya d’una manera que porta a la confusió.


(menció a banda és que al document word he trobat unes quantes errades ortogràfiques i alguna falta d’ortografia).

Diari Avui: Els docents de secundària, els que fan menys classe de l’OCDE

Això no és cert, si mirem l’informe al gràfic 12 (arxiu adjunt) veiem que Espanya està entre els països de l’OCDE que menys hores de classe fan, Catalunya es troba bastant mes amunt. Conclusió: el titular indueix a l’engany.

Però l’Avui no és l’únic. A El Periodico he trobat més notícies relacionades:

Són titulars més precisos, però gens optimistes.

A La Vanguardia només he trobat una enquesta: ¿Considera que los profesores dan suficientes horas de clase?

El resultat de l’enquesta és aclaparador, la majoria opina que fem poques hores de classe, però clar, qui és capaç de pensar el contrari amb els titulars anteriors?

Cap d’aquests titulars (excepte el primer que ha desaparegut misteriosament), parlen del professorat en positiu
.

En canvi, els periodistes no han buscat les comparatives de sous entre els països de l’OCDE o d’Espanya (Gràfic 14), on es veu clarament que el sou del professorat català està per sota, no només dels d’Espanya sinó de molts països de l’OCDE. Per què, em pregunto, el titular no ha estat: Els professors catalans a la cua de sous dels països de l’OCDE? (potser és perquè hi ha una vaga anunciada pel dia 14 de febrer i no convé que el professorat "caigui bé", és millor presentar-los com que treballen poc i cobren molt i, a sobre, es queixen…)

Posada a fer preguntes em demano perquè els periodistes d’aquestes trenta-sis pàgines d’informe no han destacat que el cost de l’hora de classe no difereix massa i, per contra del que semblaria, ens mantenim en la mitjana de l’OCDE, mentre que a Espanya és bastant més car (gràfic 16).

Sobre els horaris del professorat i el tractament de les notícies (II)

0

Continuant amb l’informe Bofill, arriba el capítol de les conclusions i les recomanacions…



Conclusions de l’informe (8. Conclusions i recomanacions):

 

Quin és el diagnòstic que aquest estudi fa
del professorat de Catalunya? Tot i que és difícil de resumir la complexitat de
la situació, hi ha quatre aspectes que sobresurten:

  • · una
    definició i configuració de la professió, tant del sector públic com
    indirectament del concertat, que veu encara d’una concepció tradicional de la
    funció pública de l’ensenyament, la qual alguns qualificarien d’ancorada en el
    passat;
    (és normal, suposo, el sistema educatiu ha canviat molt en pocs anys i adaptar-se als canvis moltes vegades no és fàcil).

  • ·
    una
    situació material dels docents que, en molts sentits, se situa a la banda alta
    a escala internacional, tot i que no tant a escala espanyola, i que és millor a
    la secundària que no pas a la primària, i a la pública que no pas a la
    concertada;
    (Espanya sí que està situada a la banda alta a nivell internacional, però Catalunya en totes les comparatives està per sota, si l’estudi és del professorat català hauria de tenir-ho en compte).

    ·
    un
    nivell de satisfacció marcat per una valoració indiferent, que demostra un
    certa inèrcia i, al mateix temps, una manca d’il·lusió d’una part significativa
    del professorat; i, finalment,

    · una manca de vinculació entre les polítiques sobre la professió i les necessitats i
    els resultats del sistema educatiu del país.

En atenció a les conclusions presentades, l’objectiu d’aquestes
recomanacions és doble:

 

  • la renovació del
    concepte de docent com a professional d’un servei públic, independentment
    del sector en què treballi, i
  • el disseny d’una
    carrera professional que incorpori els elements adients per tal de fer-la
    atractiva per als perfils de persones més apropiats per a exercir com a
    docents.

Les
recomanacions es presenten al voltant de cinc eixos:

    1. Repensar la selecció.
    2. Reformar la formació inicial.
    3. Canviar el model predominant en la
      formació permanent.
    4. Introduir nous mecanismes de
      contractació docent.
    5. Oferir una carrera amb incentius
      basats en la qualitat del servei.

Són les conclusions i recomanacions de l’informe (que ja he dit abans que, pel meu gust, barreja dades i fa explicacions poc clares), amb les què puc estar més o menys d’acord.

Tornant als diaris, una dada que em fa ballar el cap és la captació de les hores que passem dins a l’aula: segons l’estudi 18, 16 de facto a la pública i entre 17 a 24 a la privada. No sé d’on han tret aquestes dades, si és que s’han dedicat a preguntar l’horari al professorat i han fet la mitjana, però a la pública són 18 hores lectives (de classe) i sis de permanència (que poden ser reunions, guàrdies, etc.), si no és que tens alguna reducció per càrrec, i a la privada són unes 25 hores lectives (de classe), i unes cinc de permanència (si no vaig errada). L’horari complert, tant a l’una com a l’altra, és de 37,5 hores setmanals, de els quals una part és obligada al centre (les 24 a la pública i les 30 a la privada) i la resta són preparació de classes, correccions, cursos d’ampliació, de perfeccionament, etc.

Aquest matí al "Defensor de l’oient", he sentit un professor que explicava que quan a ell els seus amics li diuen que viu molt bé (per les vacances, etc.), ell sempre diu que sí i immediatament els convida (qualsevol que tingui una llicenciatura pot ser-ho), a fer de professors si és que hi troben tantes avantatges. La resposta sempre és el silenci… M’hi he sentit molt identificada, perquè sospito que les preguntes i les respostes van totes pel mateix camí, s’envegen les vacances, però no se’n volen fer càrrec dels nens, sospiten que els hi faltarà paciència.

Com a totes les feines hi ha avantatges i hi ha inconvenients, puc dir, però que a mi m’agrada la meua feina i no em queixo (estic amb el grup d’optimistes), sempre t’agradaria que les coses fossin millors, òbviament, perquè a tothom ens agrada millorar, però de les feines que he fet aquesta, sens dubte, és la que més m’agrada.

Per què cal anar a votar al març?

6

Hi ha unes quantes veus, dins i fora de la blogosfera, que aposten per votar en blanc o abstenir-se a les eleccions del març…

Sigui dit, de passada, que sempre he exercit el meu dret al vot, d’una manera o una altra….

El que em sembla més curiós del cas és que cap d’aquestes veus s’aixeca des dels socialistes o des del PP, ans al contrari. Són veus més aviat independentistes, més aviat nacionalistes, que n’estan tipes de tot i volen fer reaccionar els polítics. I potser és cert, perquè en el primer baròmetre d’opinió el PSC continua com si no hagués passat res, CIU el PP i l’abstenció pugen i només baixen Esquerra i Iniciativa.

Això vol dir que ni amb el caos de rodalies, ni el desastre de l’Estatut, ni els nyaps en el retorn dels nostres papers de l’"arxiu" de Salamanca… i tantes altres coses fetes a mitges… el PSC no pagarà cap factura política, ni tampoc el PP de Pizarro i el seu anticatalanisme declarat.

Jo no ho trobo normal. És ara quan hem de fer sentir la nostra veu anant a votar i no deixant-ho córrer. Potser és certa innocència política, però el vot pot canviar les coses.

Pel que fa a Esquerra, cert és que fa quatre anys Aznar i, després, l’11-M, van ser un potent activador del vot i ERC va guanyar set diputats d’una tacada i va passar del mig milió de vots. Ara les enquestes van a la baixa, però no oblidem d’on venim, les xifres més pessimistes donen un grup parlamentari, cinc diputats. Quan la Rahola era a la "capital del reino" era ben sola i en Puigcercós també al principi i fins fa quatre anys.

A Madrid se’ns hi ha perdut tot i cal que anem a buscar-ho amb força.

Dades reveladores dels resultats de les diverses eleccions al congrés de Madrid des del 1996: publicat a El País

El conseller Maragall i les seues idees…

0

No sóc una experta en el tema d’Aules d’Acollida, però sí que n’he vist el funcionament i conec molts docents que hi fan classes. Si abans la integració era per zona escolar i per origen lingüístic, ara es fa al mateix centre on s’imparteixen les classes. Això vol dir que l’alumne només es mou de l’aula i no d’institut, per tant, continua vinculat a l’entorn al què s’haurà d’acostumar. El professorat ho té difícil, perquè l’alumnat és molt divers, però cert és que quan torna a l’aula de referència en general ha fet un bon aprenentatge (tot i què això no es pot generalitzar i depèn de molts factors)…

Així d’entrada, sorprén que el Conseller Maragall llenci una
proposta de segregació d’alumnat sense haver-la contrastat abans amb
les parts implicades i amb els membres del seu propi govern, segons
expliquen les cròniques sobre el tema. D’entrada sembla, doncs, que CIU, per boca de l’Irene Rigau i Rafael López en nom del PP, no hi estarien en contra. Mentre que els socis de govern, Josep Maria Freixanet, per Esquerra i Laia Ortiz per ICV van mostrar-se en clar desacord, així com el sindicat majoritari USTEC-STEs i l’associació de mestres Rosa Sensat.

Em sorprèn trobar l’article de Carme Laura [bloc],
antiga Consellera d’Educació, que hi està ràdicament en contra (la qual
cosa és d’agrair), però aprofita per atacar el tripartit mentre passa
per alt les declaracions del seu propi partit. A qui hem de creure a
Irene Rigau o a Carme Laura?

Pel que he entès de la notícia no sembla que això estigui aprovat, sinó
que és una proposta, veurem com acaba tot plegat, no està tot dit, em
sembla.

Google Sky, millorat

2

Tot llegint aquesta notícia he vist que han millorat la versió ja de per se fascinant…




He de confessar que no havia vist aquesta versió de Sky, a l’agost estava per altres coses, i m’he baixat l’actualització: encara estic
flipant amb tanta estrella i planeta junts i a l’abast de la mà, amb tot d’explicacions, moviments, etc., una enciclopèdia cosmològica a l’abast de tothom. El Google Sky és una
nova manera de mirar el cel.

Notícia a El País (agost 2007): 200 milions de galàxies, a Google Sky

Estimat Mestre

0
Vaig tenir la sort de compartir un parell de cursos amb en Pepe Fernández i ara fa poques setmanes li han concedit un Premi a la Qualitat Docent en l’Ensenyament d’Història. Ell podria ser un dels mestres dels quals parlen en aquest llibre que està molt ben escrit i marca la importància que han tingut els ensenyants en diferents personalitats conegudes del nostre temps.

És un llibre fàcil de llegir i molt alliçonador.


Això ho trobareu a la contraportada del llibre:
ESTIMAT MESTRE és l’homenatge més emotiu i sincer als mestres del nostre país. Jordi Pujol, Sebastià Serrano, Ferran Adrià, Mònica Terribas, Xavier Rubert de Ventós, Rosa Regàs, Pasqual Maragall, Beth Rodergas, Lluís Pasqual, Josep Maria Ainaud, Eudald Carbonell, Roser Capdevila, Màrius Serra, Anna Veiga i Miguel Poveda ens ofereixen el record més autèntic dels seus mestres i del seu pas per lescola. Les bates de ratlles, el so de la campana que anuncia l’hora del pati o el guix ratllant la pissarra són algunes de les imatges de les petites històries de la seva infantesa, que segurament coincideixen amb les de tots nosaltres.

«ESTIMAT MESTRE és un llibre
no tan sols excel·lent sinó necessari.
És l’homenatge a un ofici, amb el
qual estem en deute pel molt que
ha fet pel país
», del pròleg de SALVADOR CARDÚS.

Ja vaig parlar d’en Pepe a “Mestre de mestres“.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

La Gonyalons torna al teatre

0
Publicat el 9 de gener de 2008

Fent zàping m’he trobat que l’Om entrevistava l’Àngels Gonyalons al programa "El Club". Justament avui he vist que torna al Teatre Borràs a partir de febrer i ho celebro, fa mesos que està desapareguda dels escenaris catalans i ja era hora…

Gràcies a l’entrevista he sabut que, de fet, sí que ha treballat aquest temps, però a Madrid fent una sèrie i ara assaja per tornar al Teatre Borràs. Recordo que va ser en aquest teatre que la vaig veure el darrer cop fa milions d’anys amb en Carles Sabater, quan cantaven "Tots dos". Mira que ha plogut i això que plou poc.

He trobat l’Àngels renovada, sense piga i amb maternitat estrenada, tot un gran canvi als seus quaranta i pocs anys, que celebro.

Friso per tornar-la a veure dalt de l’escenari, el darrer cop va ser al Comtal, amb una obra musical: Paradís, simpàtica, però em va agradar molt més a Acosta’t, sense cantar i al Villarroel. Veurem ara aquest tu a tu escènic amb l’Abel Folk.


Vaig recordar-la aquí.
Fotografia extreta d’una entrevista al web d’Andreu Sotorra.

Coses a mitges: llei del tabac

4
Publicat el 9 de gener de 2008

En aquesta legislatura hi ha hagut certes coses interessants, però moltes s’han quedat a mitges (Estatut, papers de Salamanca, infrastructures…) com l’anomenada Llei del Tabac

Ara surten estudis que diuen que l’exposició al fum passivament no és bona i els treballadors i treballadores de la restauració en pateixen les conseqüències, per això s’estan plantejant fer una llei més restrictiva.

Quina novetat! La llei del tabac va ser feta amb por i mai no he entès com als locals més petits es deixa fumar i als més grans no, quan hauria de ser a l’inrevés justament, car als grans hi ha més espai i el fum es pot dil·luir més fàcilment, o millor encara, en cap, barrejar fum i menjar no hauria d’estar permès en cap cas.

Celebro que s’ho replantegin i en prenguin nota, tot i què només hi posaran fil a l’agulla després d’eleccions.

Publicat dins de Tabac | Deixa un comentari

El vídeo del PP contra l’ensenyament en català

1
Publicat el 8 de gener de 2008

Acabo de llegir la notícia i he vist el vídeo, que acaba amb un "reacciona" i m’he posat a escriure per veure si em calma el "mal rotllo" que m’ha agafat.
El PPC vol jugar a fer de Ciutadans a veure si guanya vots, perquè el vídeo (de fet és un àudio), només demostra que la senyora que atén des d’Educació es sap la normativa i els del PPC se la saben molt llarga…

En un moment de l’audio la noia que truca diu "vull que el meu fill parli bé tant en català com en castellà". Jo hi afegiria l’anglès i el francès (i posats a fer, l’italià). Ja m’agradaria, perquè l’experiència que tinc fins ara és que molts dels alumnes en castellà s’expressen (deixem-ho així, sense posar nota) i en català no ho fan mai o molt poc (per "vergonya" o perquè "no els surt").

Tots els sistemes són perfectibles, però no crec que en la Catalunya actual cap noi o noia quan surti de primària no es pugui expressar correctament tant en català com en castellà. Els mestres fan una bona tasca i l’alumnat arriba a l’institut amb coneixement de les dues llengües. A l’institut la cosa és diferent. Sé d’uns quants centres en què el seu fill podria fer, no només les matemàtiques, sinó moltes altres matèries en castellà, encara que l’idioma vehicular de l’ensenyament públic és el català, simplement perquè molt professorat és de parla habitual castellana i és molt difícil canviar de llengua (a català) quan l’alumnat que tens al davant et pregunta en castellà. La conseqüència és que en acabar secundària molts pocs alumnes s’expressen correctament en català (tampoc són cap meravella en castellà, no diguem en anglès o altres llengües estrangeres). I si et poses a corregir les faltes d’ortografia en un examen de Batxillerat et diuen que l’examen no és de llengua… a vegades em conformo en que posin el subjecte, el verb i el predicat.

Bé, i a tot això el PPC comença la precampanya tirant amb bala contra allò que ja havia fet un vídeo de TeleMadrid i que va tenir més èxit aquí que allà. Des que ha marxat Piqué i en Vendrell, l’ala "moderada" ho té més difícil i sembla que venen temps d’anar afegint llenya al foc.

Doncs si comença així la precampanya no sé com acabarem. Sigui com sigui al català sempre li toca el rebre.

Educació per a la ciutadania

2
Publicat el 7 de gener de 2008

"Caramels assassins", aquesta era la frase que em va venir al cap mentre estava mirant la cavalcada dels Reis del meu poble. No he entès mai aquesta fal·lera a deixar una catifa de caramels per allà on passen i, menys encara, la velocitat que imprimeixen als petits bòlids dolços que et poden deixar ben impactat (o impactada).

Però un altre cop aquesta imatge poc idíl·lica de la desfilada
s’encavalca amb una altra molt més tètrica que per molt que canviï
d’any no ens abandona: la violència de gènere

Hi ha hagut una altra víctima d’aquest tipus de violència i ja en són dues en el (poc) que va d’any. Segons la notícia, el 2007 van ser-ne 71 i cinc casos més pendents de confirmació. Què ens està passant? És un degoteig imparable (per desgràcia) al què (semblaria) ens hem acostumat. Hi ha associacions, col·lectius, escoles, ajuntaments, partits polítics, etc., que intenten conscienciar a la població amb campanyes perquè no torni a passar… i no ho tenen fàcil i no n’hi ha prou.

Una d’aquestes associacions més actives és L’Associació de Dones Violeta, que treballen molt fort tant a la meua ciutat com al Baix Llobregat. Fan xerrades, trobades, exposicions, lectures dramatitzades i tot el que tinguin a l’abast per tal de conscienciar, sobretot les dones, del perill que puguin córrer i que puguin adonar-se’n a temps.

L’escola, és clar, també hi té un paper important, sobretot d’informació i de debat, coses que es fan, per exemple, en aquesta nova assignatura d’"Educació per a la Ciutadania", matèria que es tracta a tercer d’ESO (15 anys, una edat particularment difícil). No vol dir que fins ara no es parlés del tema, al contrari, però tenir una hora setmanal per a la reflexió sobre la societat, les relacions personals amb els amics, amb la família, amb un mateix, saber què és la democràcia, els drets i els deures de les persones, saber què passa al món, etc., em sembla que és important, encara que com que és el primer any ens sentim perduts (i perdudes) i anem fent el que podem, però és interessant, perquè no es tracta de donar lliçons a ningú sinó de posar sobre la taula temes diversos i que l’alumnat aboqui el seu punt de vista i faci reflexions que moltes vegades són certament interessants i clarificadores. No entenc les veus en contra d’aquesta matèria sinó són del desconeixement del que tracta o es fa una lectura esbiaixada del que s’hi pot parlar.

Fa uns anys vaig llegir una frase que em va agradar molt, estava estampada sobre una samarreta d’una amiga que també es dedica a l’ensenyament: "Quan ensenyis, compte! estàs tocant al món". I certament aquesta frase la tinc al cap sempre, tot el que fem i com ho fem influeix en l’alumnat d’alguna manera. Tan de bo amb aquesta matèria que proporciona espais per a la reflexió tan diversos sobre el que ens envolta puguem trobar les bones influències per ajudar, de mica en mica, a fer un món millor.

“Kate. El lado oscuro de Katharine Hepburn”

2
Publicat el 6 de gener de 2008
M’he permès llegir aquest llibre durant aquestes vacances, tot i què m’agrada més el títol de la versió orinal: “Kate: The Woman Who Was Hepburn”. L’he trobat extraordinari. Un repàs al mite de Katharine Hepburn que també és una visió d’una part de la història del s. XX.
No coneixia William J. Mann [web], però m’ha impressionat l’extraordinària documentació que ha fet servir per fer les 500 pàgines d’aquesta obra, un treball de reconstruir un puzle certament interessant…


Sempre m’han agradat les pel·lícules de la Katharine Hepburn [wiki]. Hi ha pel·lícules com “La fiera de mi niña” que encara ara em fan trencar de riure. De les que va protagonitzar amb Spencer Tracy la que més m’agrada és “Adam’s rib”, tot i què la visió que dóna de dona independent, intel·ligent i decidida sempre acaba essent subjugada a sota d’ell. Gràcies al llibre he entès millor perquè. Amb un altre mite, Humphrey Bogart, va protagonitzar “The African Quenn”, i també és una d’aquelles pel·lícules que no em resisteixo a veure-la de tant en tant, gràcies al llibre sé de la importància històrica d’aquesta pel·lícula i les conseqüències que va tenir.

Ja havia llegit algunes biografies basades en l’actriu, tan d’altres (Garson Kanin) com la que ella va escriure: “Me” (Yo misma. Historias de mi vida). Però aquesta té la gràcia de reconèixer-les totes per arribar a muntar un gran quadre del que va ser la seua vida. Una bona manera de fer memòria.

La contraportada del llibre diu així: Kate. El lado oscuro de Katharine Hepburn” recrea el viaje de esta extraordinaria heroína a través del siglo XX y su conversión en icono del cine americano. Con ayuda de muchos de sus familiares y amigos -nunca entrevistados hasta ahora- William Mann ha pintado un retrato íntimo que nos devuelve a la Hepburn privada, apenas vista con anterioridad. Aunque la Kate a la que veíamos en la pantalla y en público siempre lograba seducir, se trataba de una imagen, el mejor papel de la actriz. Dejando a un lado los tan repetidos mitos que Hollywood y ella misma utilizaron para construir su leyenda, “Kate. El lado oscuro de Katharine Hepburn” nos descubre a una mujer ambiciosa pero vulnerable que superó grandes obstáculos para alcanzar la fama. Mann utiliza su conocimiento de la trastienda de Hollywood -su rica historia, su magia y sus bien guardados secretos- para analizar los sesenta años de carrera de Hepburn. Desde su llegada a Los Ángeles en 1932, los rumores sobre sus opiniones políticas y su sexualidad la convirtieron rápidamente en una figura controvertida.

En el aspecto personal, Mann nos muestra a una dama inteligente, sofisticada que chocaba a menudo con las convenciones que nunca pudo dejar completamente atrás, una mujer poderosa que quería tenerlo todo. Nos muestra su único matrimonio, las mujeres que vivieron con ella y, por fin, la complicada verdad sobre su relación con Spencer Tracy, el capítulo más frecuentemente distorsionado de su vida.”

Web sobre K.H: http://www.katethegreat.net/
Notícia sobre el llibre a El País: El lado oscuro de Katharine Hepburn


Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Desapareix “Nat”

2
Publicat el 3 de gener de 2008

Tot just acabo de veure que desapareixerà "Nat" pròximament i és una llàstima perquè em compto entre les lectores. Té bones fotografies i bons reportatges, no només de paisatges del nostre territori sinó d’arreu…

Fa molts anys m’havia subscrit a "Nathional Geographic" quan es va començar a editar en castellà, fins que els exemplars van començar a sortir-me per les orelles i vaig deixar-ho córrer.

Amb "Nat" vaig tornar al col·leccionisme amb energies renovades. No em va costar gens enganxar-m’hi des del primer dia. És una revista molt ben feta i té col·laboradors molt bons i amb criteri, tot i què, la veritat, em sorprenia agradablement que amb tant desplegament de mitjans pogués sobreviure a la jungla actual de publicacions.

Guardaré els exemplars que tinc en una lleixa a banda, perquè són bons i tracten temes d’interès, i perquè espero poder-los continuar algun dia amb una altra revista similar.

foto: portada de juliol del 2007, un número especialment interessant.