Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Arxiu de la categoria: Llibres

Sant Jordi 2021, àvids de normalitat

0
Publicat el 24 d'abril de 2021

Feia uns dies que estava núvol i feia mal temps i l’alumnat estava més alterat que de costum. Però avui Sant Jordi ens ha portat un Sol esplendorós. Al matí hem sortit a fer jocs tradicionals a la vora del riu amb 1r i 2n d’ESO. Ha estat esplèndid. Hem xalat molt. Després d’estar tancats a l’aula durant tots aquests mesos s’ha agraït poder sortir i més encara quan el dia ha acompanyat tant. Feia calor i un ventet suau que ajudava a què el Sol fos més suportable. El contacte amb la natura és medicinal.

I la tarda ha estat de passeig de llibreria a llibreria i de roses en roses. En teníem moltes ganes tothom de tornar a comprar roses i llibres. A la floristeria del costat de casa s’han inflat a vendre’n i han fet net. A les sis de la tarda poques en quedaven a cap dels establiments de la població. I a les llibreries hi havia cua. Jo també n’he fet malgrat que tenia el llibre encarregat de feia dies. Aquest és el meu llibre per aquest Sant Jordi tan especial.

(més…)

Lectures d’estiu

0

Feia molt que no tenia temps per dedicar-me a llegir les novel·les que s’havien anat acumulant a la pila. Llegir només pel plaer de llegir històries diverses, que et portin a altres mons. Ha estat un estiu lector, de tancar un llibre i obrir-ne un altre, un plaer que feia massa que no tastava i ara espero no deixar-lo. Aquí van les lectures i les recomanacions.

(més…)

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

El nazi de Siurana

0
Publicat el 19 d'agost de 2016

Aquests dies d’estiu aprofito per posar-me al dia de lectures i El nazi de Siurana era dels llibres pendents. Bona història que ens explica en Toni Orensanz. Ben travada, ben argumentada, i sorprenent en molts aspectes. M’ha enganxat de principi a final. Ja es sabia que el personatge havia estat un nazi important, però en Toni Orensanz es capbussa en la història per extraure molta informació inèdita i posar-nos-la a l’abast. Tot un exercici d’anar encaixant peces i anar imaginant com havia anat tot plegat.

Conec Siurana perquè és a prop, però no m’imaginava que en un lloc tant petit hi poguessin confluir tantes persones diverses, d’ideologies tan divergents… Clar que Siurana és una mica “la fi del món”, no tenia carretera asfaltada per arribar-hi i és un cul de sac.1823_el-nazi-de-siurana_imgEs nota que Toni Orensanz és del Priorat, usa alguna paraules típiques que als parlants d’aquestes terres ens fan somriure enmig del drama. Si us agrada llegir sobre fets històrics, us agradarà. Això sí, hi ha molt treball d’investigació darrere, una feinada sens dubte. És una bona novel·la per endinsar-te en un altre món que tampoc ens queda tan lluny i descobrir personatges entranyables amb un passat més aviat fosc.

I, si podeu, visiteu Siurana, una petita joia enmig del Priorat que després de llegir el llibre veureu d’una altra manera.

L’Ebre, un riu que fa pujada

0
Publicat el 7 d'agost de 2016

Arturo Gaya, ebrenc, cantant, lletrista i periodista, ha escrit un llibre que va vindre a presentar a Móra en el marc de la Primavera Cultural i en tenia pendent la lectura des de llavors. És un llibre lleuger, ràpid de llegir i de consulta que repassa racons, històries i llegendes del riu més cabalós de la península. El llibre es llegeix ràpid perquè està dividit en històries molt breus que fan pinzellades d’anecdotari pels diferents indrets. Hi he descobert moltes coses que no sabia sobre el riu i, segur, el duré a la motxilla quan viatgi prop de l’Ebre per veure què hi puc trobar; pels llocs que no conec encara és una bona manera d’introduir-s’hi.

índexLa portada té una imatge que he pogut veure moltes vegades en directe perquè és un dels meus racons preferits a l’Ebre. Des de “El balcón del Ebro”, l’Ermita del Pilar a Faió. En directe és un plaer pels sentits, certament. La trobem a la pàgina 88:

IMG_20160807_121433D’altra banda, passa massa de puntetes per Móra d’Ebre i la Ribera d’Ebre. Només anomena el camí de sirga que travessa la comarca, la plaça de Miravet i castell, i la Ribera d’Ebre és molt més que això. Si la voleu gaudir de ple, us proposo visitar el web de Turisme de la Ribera d’Ebre,  amb molts suggeriments que us poden fer servei. En aquest sentit, trobem dues empreses que fan visites guiades (que jo sàpigui), per si us voleu deixar portar pels racons amb un guia oficial: Tarvitur, visites guiades i Lo racó del Temple. I, un dels meus racons preferits és una escapada al Castellet de Banyoles (Tivissa), un dels poblats ibèrics més importants de Catalunya des d’on hi ha vistes fantàstiques de la Cubeta de Móra. Arturo Gaya MdEPer saber-ne més sobre el llibre i Arturo Gaya.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Viaggi nella matematica inclusiva, de Patrizia Durastanti

0

Conec a Patrizia Durastanti des del 1999 quan va venir a Barcelona a fer el primer intercanvi Erasmus entre la Universitat de Perugia i la Facultat de Geologia de la UB. Una estudiant brillant, segons recordo m’explicaven els seus professors. Amb el temps, ella també ha esdevingut professora, en aquest cas, de matemàtiques a l’escola “mitjana” italiana (entre els 11 i els 14 anys). Viaggi  nella matematica inclusiva és el seu primer llibre basat en una experiència personal d’ensenyament a una alumna que pràcticament no hi sent i té un gran dèficit de visió.

copj170.aspMentre el llegeixo i aprenc, penso que sovint ens emmirallem en l’ensenyament que es fan als països nòrdics, particularment, amb Finlàndia. Personalment, trobo que la realitat finlandesa i la nostra estan a anys llum, no només per distància física, sinó pel clima, situació geogràfica, política, llengua…

D’acord, Itàlia potser no és actualment exemple d’ensenyament, però tothom lloa el Mètode Montesori, i en els informes PISA està situat a més o menys el mateix nivell nostre, i per sobre de la mitjana europea en alguns ítems. Així, doncs, potser ens cal mirar, també, cap a Itàlia, amb una realitat molt més propera a la nostra, una llengua semblant i unes maneres de fer que no són tant diferents. Crec que ens podem enriquir mútuament dels mètodes de treball. És per això que em sembla prou interessant comentar el llibre que ha fet Patrizia Durastanti arran de l’experiència d’ensenyar matemàtiques a una noia anomenada Chiara, amb greus problemes de visió i acústics des que va nàixer. Durant tres cursos, entre els 11 i els 13 anys de Chiara, va desenvolupar diversos mètodes alternatius, va assistir a diversos cursets i va experimentar els canvis en ella i amb la classe en conjunt. Amb tot el material que va recollir va escriure el llibre per tal que la seua experiència pugui ajudar a altres, tant a professors com a alumnes que necessitin mètodes alternatius per incloure la diversitat a l’aula.

13695840_1254356781269581_615323464_nDiu Patrizia a la contraportada:

“El camí escolar de cadascú és un viatge. Jo provo d’explicar el viatge a l’escola secundària de 1r grau d’una noia molt “especial” que ha afrontat aquesta prova amb coratge i obstinació, sense defallir mai. Però aquest ha estat també el meu viatge a través del canvi, per realitzar una didàctica de les matemàtiques nova i senzilla. Les matemàtiques que encenen els ulls i les ànimes dels alumnes. Aquella que tots poden fer i que tots es senten capaços de fer.”

Patrizia Durastanti va nàixer a Terni (Umbria, Itàlia) el 1976. Es va llicenciar en Ciències Geològiques a la Universitat dels Estudis de Perugia. El 2005 inicia la carrera de professora i el 2010 entra a formar part de l’Istituto Comprensivo di Montecastrili (Tr).

El 2012 participa a un curs d’especialització en “Psicologia de l’aprenentatge de les matemàtiques”, organitzat pel CNIS (Coordinamento Nazionale Insegnanti Specializzati), a Nevegal (Belluno). D’aquesta experiència en formació naix un interès per la didàctica de les matemàtiques i per l’experimentació de metodologies innovadores per a la inclusió.

(Estic treballant en la traducció al català, per si a algú li interessa.)

Litterarum i Fira del Llibre Ebrenc 2016

0
Publicat el 17 de juny de 2016

Ja fa tres setmanes que vam poder gaudir de Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc. La veritat és que he tingut poc temps per dedicar-me a escriure, però no volia deixar passar l’oportunitat de fer-ho. Van ser tres dies molt intensos!

Anoteu aquests noms: Maria Cabrera i Bikimel. Ens havien encantat a la primera part de l’estada, una descoberta interessant. Aquí en teniu un tast.

Maria Cabrera i Bikimel
Maria Cabrera i Bikimel

I aquí a la llibreria Bassa.  I aquí Maria Cabrera llegeix La Taronja Borda

Però encara n’hi ha més sobre aquesta trobada. Aquí la ressenya a Núvol.

Jordi Llavina i David Carabén
Jordi Llavina i David Carabén

Divendres, certament, va ser el dia més intens d’espectacles, començant al matí amb unes paraules de Montserrat Roig que van captivar tothom i acabant diumenge amb una mica de jazz amb Divadams, amb literatura de Montserrat Abelló. Molt agradable i relaxant.

darreraviolíI llibres, molts llibres per triar i remenar. Ebrencs, és clar. Aquí uns que em vaig firar.

Aquí teniu informació per si en voleu saber més. I no us perdeu la propera edició, segur que val molt la pena. Ara serà el darrer cap de setmana de maig, en comptes del primer de juny com fins ara. Es prova d’esquivar la calor (tropical), de juny, però a vegades la primavera juga fort i cauen aiguats imprevistos. Res important si et pots aixoplugar sota una carpa i tens les tapes de Le Loup i cervesa o vi per anar tirant.

 Divadams

Divadams

 I fins l’any que ve!

 

 

 

 

La Candidata, d’Elena Moya

0

Just fa tres setmanes (aquest any sí), vaig poder assistir a l’acte de la presentació del llibre a la Llibreria de la Rambla, a Tarragona. En un espai atapeït de gom a gom, Coia Valls va explicar-nos com li havia fascinat el llibre i el tema tan actual que mostra l’obra, i Elena Moya ens va relatar el procés de construcció de la trama i el molt temps dedicat a la investigació (aquí podeu veure’n les fantàstiques fotos fetes per Xulio Ricardo Trigo). El llibre és magnífic amb un ritme trepidant. El vaig devorar en una mica més d’un cap de setmana. Un cop el comences t’enganxa irremeiablement i ja no pots abandonar-lo fins al final. La història es presenta així: “Una mujer, un ideal político y unas elecciones generales que la cambiarán para siempre“. El llibre serveix, també, per retre homenatge a Victoria Kent, injustament oblidada com altres dones diputades de la República (Clara Campoamor i Margarita Nelken). Mostra les dificultats que tenen les dones en llocs de poder per a ser respectades o ser, simplement, escoltades. Un debat interessant i necessari el que planteja la novel·la, a banda de les referències històriques que sempre estan molt ben documentades. 9788483658147Els llibres d’Elena Moya formen part dels imprescindibles pels temes que tracta, l’estil i les històries amb què ho adorna, que sempre es mantenen impreses a la memòria i et toquen el cor. Així, a La Maestra Republicana rescatava la Residencia de Señoritas i també començava a fer referència a Victoria Kent, a banda de passejar-nos pels magnífics paisatges de Morella i explicar-nos la història dels maquis. Podeu veure una entrevista de fa dos anys parlant-ne. I aquí un article que enllaça a una entrevista. Jo vaig poder llegir-lo aquest estiu i em va encantar. Curiosament, no vaig parlar en el seu moment del primer llibre “The Olive Groves of Belchite” (Los olivos de Belchite/Les Oliveres de Belchite), només apuntava que el llegiria. Doncs, sí, el vaig llegir (dues vegades), una història fascinant que fa una mirada des de la República al temps actual a través de tres generacions de dones (iaia, mare i filla), que retrata molt bé l’esperit de les tres èpoques, i amb una inesperada història d’amor. Succeeix entre Belchite, Barcelona i Londres. Aquí en teniu el resum.

Elena Moya, dona compromesa i brillant amb sòlides conviccions, ens mostra en aquesta darrera novel·la com són els cercles de poder a què poques dones hi tenen accés encara avui en dia. La república, l’Opus, la política, el paper de la dona en la societat actual i el patriarcat encara tan present… són temes recurrents dels seus llibres que no han estat tractats per cap altra autora (ni autor), que jo sàpiga. Són llibres amens i intensos, que no et deixen indiferent i fan present una realitat que no hem d’oblidar; i sempre acabes arribant a la mateixa conclusió a la què vaig arribar en conèixer el llibre republicà sobre microscòpia, quant de talent i quants anys perduts durant massa temps! Ens falta molt a conèixer i a recuperar!

No deixeu de llegir aquests llibres d’Elena Moya, molt probablement us seduiran.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

“La Maestra Republicana” d’Elena Moya

1
Publicat el 26 d'agost de 2015

Vaig tard perquè “La Maestra Republicana” es va publicar a finals del 2013. Han passat gairebé dos anys des que vaig sentir-ne a parlar per la xarxa i vaig veure que se’n feia la presentació a Morella. Elena Moya hi té vinculació, i  la novel·la, preciosa i emocionant, passa majoritàriament allà. He passejat per Morella algunes vegades, i també m’encanta el racó dels poetes que surt a l’obra. Segur que la propera vegada que hi passegi ho miraré tot amb uns altres ulls. Realment, Morella és preciosa.

portada-maestra-republicana

Elena Moya té una prosa elegant i molt descriptiva que fa que et posis ràpidament en la situació dels personatges, a banda que retrata ambients poc coneguts (com La residencia de señoritas de Madrid, o Eton College). En més de 500 pàg. s’explica un bon relat que en alguns moments et fa somriure, però també et toca el cor i et fa plorar. Emocionant. Vaig devorar el llibre en dos dies (havia fet una mica de feina dies anteriors, però un cop ficada dins la història no vaig poder-me aturar). Si t’imagines què hagués passat sense aquells quaranta anys de foscor… Una mica com em preguntava al juliol arran del llibre republicà sobre microscòpia. Elena Moya construeix un gran relat molt ben equilibrat, ja friso per llegir el seu darrer llibre “La candidata”, promet ser molt interessant.

Artur Bladé i Desumvila, Dietari de viatge

1

Periòdicament surten llistats de lectures d’estiu que fan tot tipus de recomanacions i mostren les tendències, tant d’autors nostrats com forans. Entre els nostrats és fàcil trobar-hi un llibre de Pla, però és impossible que ens recomanin a un dels millors cronistes de la nostra història: Artur Bladé i Desumvila, el gran oblidat.

Xavier Serrahima ho descriu molt bé: “El cas d’Artur Bladé i Desumvila és paradigmàtic: per més que compta amb una més que sòlida creació literària (memorialística, diarística i biogràfica, sobretot) obra al darrere, compilada per Cossetània en dotze interessantíssims volums d’Obra Completa, fa la impressió d’estar condemnat, pels segles dels segles, a seguir vagant pels marges —quan no pels llimbs— de les lletres catalanes; negligit, quan no oblidat, per quasi tothom“. Sobretot, apunta, pel barcelonocèntric món literari català. Gràcies, entre altres, a la tasca del seu fill, Artur Bladé Font, cada vegada es té més coneixement (i reconeixement) de la seua obra.

Just ara estic llegint i gaudint el seu “Dietari de Viatge: De França a Mèxic”. Com destacava el seu fill durant la presentació, de tots els refugiats espanyols que van viatjar fugint de la Guerra, només hi ha aquest dietari que descriu perfectament el viatge dels refugiats cap al nou món. Us recomano aquest llibre, és un apassionant dietari on l’elegant prosa de Bladé et transporta a bord del Maréchal Lyautey i del Nyassa, de Marsella a Veracruz passant per Casablanca.

franca-mexic-dietari-viatge-artur-blade-dux-editorial

«De França a Mèxic és francament un document excepcional des d’un punt vista històric, humà, intel·lectual i artístic.» D. Sam Abrams

En teniu una crònica excel·lent de Xavier Serrahima a NÚVOL.

Aquí teniu la crònica al web de DUXELM editorial “De França a Mèxic” és l’excepcional diari de viatge que Artur Bladé i Desumvila va escriure durant el dramàtic viatge de l’últim vaixell de refugiats republicans que va poder fugir de França el setembre de 1942, en el període més obscur de la Segona Guerra Mundial.

Artur-Bladé-i-DesumvilaAquí la crònica de la presentació del llibre a Barcelona.

 

Publicat dins de General, Llibres i etiquetada amb | Deixa un comentari

El llibre republicà sobre microscòpia

3

La setmana passada vaig tenir la sort de poder fer un curs presencial sobre tècniques de microscòpia i aïllament de microorganismes. El professor, excel·lent. Els companys, altre professorat interessat, com jo, en aprendre coses noves per explicar-les després als alumnes. Van ser hores intenses de descobertes. És un plaer aprendre d’algú que en sap tant i t’obre camins que ni t’havies plantejat.

Al final del curs ens va mostrar molts llibres sobre microscòpia i ens en feia un relat de cadascun. Em va meravellar el primer que ens va mostrar: Microscopi repúblicaPublicat l’any 1932, durant la República, era una manera d’acostar la ciència a tots els racons del país. Probablement el primer intent de fer del microscopi un element habitual a les aules. Conté il·lustracions magnífiques i aclaridores, Una petita joia que pretenia normalitzar l’ús del microscopi a l’aula (aquí s’explica com va afectar la repressió franquista a l’escola). Després, ja no hi torna a haver llibres remarcables de microscòpia fins a finals dels anys 70. Molts anys perduts. En aquest llibre hi he trobat, fins i tot, com observar minerals al microscopi, una raresa per l’època i una manera d’acostar l’observació als alumnes i als professors.

No es poden entendre les ciències naturals sense l’observació del que ens envolta, i també l’observació microscòpica que obre camps magnífics per estudiar els elements de l’entorn. La majoria de docents que vam assistir al curs reconeixíem que tenim poques hores de laboratori per a fer pràctiques i observacions, i no sé si els plans educatius renovats ho tenen prou en compte. Sempre hem de fer equilibris per ensenyar el que, en ciències, hauria de ser el més normal del món.

Litterarum, Fira del Llibre Ebrenc i Final d’Handbol Femení (el nostre Triplet particular!)

0
Publicat el 9 de juny de 2015

Aquest cap de setmana passat passarà a la història per moltes coses (a banda del Barça). Encara m’estic refent de les emocions viscudes. Per començar, nova edició de la Fira del Llibre Ebrenc i Litterarum. No faré la crònica, aquí i aquí en teniu de molt ben fetes. El balanç d’enguany és molt positiu, ha estat molt ben organitzat i amb espectacles de qualitat. Creixent, any rere any, sense pressa i amb pas ferm. És ja un punt de trobada de molta gent, no només de la comarca, per sort. Però encara costa que vingui gent de lluny. Alguns han descobert que Catalunya té sud i interior, i que vora l’Ebre s’hi fan moltes coses. Diumenge, durant el dinar de cloenda, uns osonencs que ja són assidus entusiastes del festival, ens demanaven als d’aquí com és que el sud dels països és més pobre que el nord? No li ho sabria respondre.  Per començar, fa anys i panys que parlen de “més enllà de l’Ebre” com a frase típica per referir-se al que ja no és casa nostra. No sé si els mapes ho poden arreglar. Acabo de trucar a una editorial de Barcelona pels llibres del curs vinent i he hagut de lletrejar Móra d’Ebre perquè la senyora que m’ha atès, molt amable, no se’n sortia. Suposo que la pista Ebre l’ha ajudat a ubicar-ho a Tarragona…

litterarum

Bé, anem per l’esport, perquè aquest cap de setmana s’ha disputat, també, la fase final d’handbol aleví femení a Móra d’Ebre i Ascó. Han estat partits intensos i la final, disputadíssima fins a l’últim quart. Qui ens anava a dir que, després de la Champions de dissabte, diumenge també guanyaria l’equip femení de l’Escola Lluís Viñas i serien campiones de Catalunya. Impressionant. Sobretot perquè el camí recorregut no ha estat fàcil, com recordava una mare. Ara han guanyat, però porten molts anys de recorregut, per arribar fins a aquí s’han fet un tip de perdre, i és que, l’important, sempre, és perseverar, en això rau la clau de l’èxit.

ampahandbol

 

Va de llibres…

0

He pogut assistir a un parell de presentacions de llibres que m’han agradat molt. Són llibres molt diferents, però amb punts en comú. El primer va ser a El Pati Blau, que és un punt de trobada mensual, una tertúlia entorn una proposta literària que té lloc a Esplugues de Llobregat. Em va semblar bonica la tria del nom:

“Cadascú ha de tenir
la seva cambra
i un pati blau
on passejar els seus dubtes”

va escriure la poeta Montserrat Abelló, recentment desapareguda. Així, el darrer dijous de cada mes, i de la mà de Carme Porta, s’obre un espai per a lectura, la conversa i la reflexió entorn una proposta.

llibre IVF

I visqueren felices“, és un llibre distès, de fàcil lectura, 22 historietes sobre dones que tenen un final feliç. Segurament, van dir, és el primer llibre que conté històries de dones amb dones amb final feliç, no és poca cosa. i visqueren felices

Aquí teniu d’esquerra a dreta: Carme Porta, Carme Pollina i Heura Marçal durant la presentació.

L’altre llibre va ser presentat al Centre de Lectura de Reus, un dels llocs emblemàtics de la capital del Baix Camp. Acompanyats de piano i veu, vam asitir a una bonica vetllada. El llibre és un assaig filosòfic a cura de Fina Birulés i a càrrec de Carme Porta en l’edició. “Entreactes entorn de la política, el feminisme i el pensament“.

entreactes

Diu Montse Barderi a Núvol:Llegir Fina Birulés és com posar-se ulleres quan es pateix presbícia. Ara acaba de publicar el seu darrer llibre Entreactes entorn de la política, el feminisme i el pensament, de l’editorial Trabucaire. Si ja és una bona notícia que un llibre d’aquesta qualitat es publiqui, encara ho és més que ho faci en català tenint en compte les dificultats de publicar filosofia en la nostra llengua. Una ocasió per fer allò que deia precisament Hanna Arendt: destacar els nostres tresors, esmentar-los, distingir-los i llegar-los a les generacions futures. Comencem a distingir i a defensar els nostres 12 noms que canviaran la nostra forma de veure el món. Fina Birulés, sens dubte, està als primers llocs de la llista”.

entreactes_reus

Coral Cuadrada, professora d’Historiografia, Arxivística i Història Medieval de la Universitat Rovira i Virgili, va assegurar durant la presentació que aquest llibre està destinat a ser llibre de capçalera, està fet per consultar-lo moltes vegades perquè cada vegada pots fer-ne una lectura diferent i extraure’n idees noves. Val a dir que, pròximament, hi haurà també edició en castellà des de l’Argentina.

Així que, ja ho sabeu, aquí teniu un parell de llibres per a afegir a la vostra biblioteca.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Una acompañante en Nueva York

0
Publicat el 9 de maig de 2014
No coneixia Laura Moriarty i menys encara la seua darrera novel·la. Però, per Sant Jordi em va caure aquest llibre entre les mans remenant per la parada. El fet que passés entre Nova York i Kansas als anys 20, que fos una semibiografia (les biografies m’encanten), i que les crítiques de propaganda la posaven pels núvols, em va fer decidir [aquí el resum]. Els dos primers capítols no em van enganxar massa i vaig pensar que havia llençat els diners que valia la novel·la, però després… després ha estat impossible aturar-me de llegir-la. De fet, l’estic tornant a llegir per a assaborir-la, perquè se m’havien escapat coses dels primers capítols que ara revisc amb més intensitat. La història és molt emocionant i sorprenent, l’escriptura és molt elegant i retrata molt bé una època que no ens cau tan lluny com sembla. En fi, una novel·la que segur que us agradarà.

No he trobat traducció al català, aquí en anglès.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

L’Altra, de Marta Rojals

0
Publicat el 30 d'abril de 2014
Ara que ja fa dos mesos que he llegit L’Altra i l’he paït, en puc parlar amb calma. No us explicaré l’argument que podeu trobar aquí, sinó una mica les sensacions que he tingut.

Si us imagineu que L’Altra és la continuació o té alguna cosa a veure amb Primavera, estiu, etcètera, us equivoqueu, cadascuna té els seus propis registres particulars. Tot i això, la vaig llegir en pocs dies també, com la primera, tot i que tenia serioses dificultats per concentrar-me degut a una grip galopant i un ull conjuntivític (per sort tenia l’altre!).

La història és intensa, no deixa indiferent, i la manera com està escrita tampoc. Si voleu que us digui, m’ha sorprés moltíssim, perquè no m’ho esperava. La trama està molt ben travada (com a la primera), i escriu meravellosament bé, com sempre, no es pot demanar més. Cert és que amb la primera novel·la vaig riure i amb aquesta més aviat he patit. De fet, crec sincerament que és més bona la segona que la primera, té molt més mèrit per la manera com està escrita, però segurament sense la primera no hagués pogut escriure mai aquesta…

El Primavera em va produir entusiasme, una necessitat volcànica d’expressar què sentia després de llegir-la; aquesta és més aviat mar de fons, et remou, et descol·loca, et fa pensar i et va creixent a dins a poc a poc. L’efecte “bola de neu” de la primera és aquí una llavor que et planta al cor sense que tu ho sàpiguis i que va creixent a poc a poc.

Cal felicitar vívament la Marta Rojals. Com sempre em meravella, m’entusiasma i em sedueix l’enorme respecte que té per la llengua (a la primera va usar paraules i expressions pròpies de la Ribera d’Ebre en una excel·lent combinació, a la segona es barregen amb normalitat català i castellà, però sempre el registre és adient a la situació i als personatges; i la manera d’escriure la història… em trec el barret!).

No cal dir que us la recomano vívament, no us decebrà o, almenys, no us deixarà indiferents, això segur. Celebro que fos de les més venudes per Sant Jordi, ara cal que sigui també de les més llegides, estic segura que quan la començareu no la podreu deixar fins a acabar-la i que, com jo, també la recomanareu, perquè ningú s’hauria de perdre una novel·la com aquesta.

Per saber-ne més:
David Figueres: Amb un llimoner per compartir
JJ Isern: La meva crítica de “L’Altra”, de Marta Rojals
Opinió a El Singular.cat
Entrevista a Marta Rojals a Vilaweb

També podeu seguir la Marta Rojals al Facebook o al Twitter, hi trobareu crítiques, recomanacions, novetats, etc.

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari

Victus: Gràcies, A. Sánchez Piñol!

0
Publicat el 5 d'agost de 2013
No tenia previst llegir Victus encara, però la casualitat va voler que estés disponible a la biblioteca just quan tenia temps de llegir-lo. Em va preguntar la bibliotecària si en tindria prou amb un mes i li vaig dir que sí, que em veia capaç de llegir les gairebé 600 pàgines del llibre. Anava errada. He trigat només cinc dies. M’ha enganxat completament. He rigut. He plorat. He tingut ganes d’aixecar-me de la cadira i fer una ovació a l’A. Sánchez Piñol…
Explica una part clau de la història del nostre país i em deixa amb ganes de saber-ne més. Potser s’albira una continuació… En fi, què voleu que us digui que no s’hagi dit ja? Bé, doncs sí, una cosa vull dir: que tothom l’hauria de llegir perquè s’entenen moltes coses (per no dir totes) del què està passant avui en dia.
Cal prendre exemple del què no s’ha de fer, dels errors del passat, i veure que ara estem en un moment únic que cal aprofitar i no fer l’orni

Va fer molt bé A. Bosch de regalar-li un exemplar al Wert abans de parlar de la LOMCE, tot serà que se’l llegeixi i es continuï aferrant a les idees borbòniques… En fi, a partir d’ara Villarroel és el meu heroi, i era castellà, sí. En canvi, mireu què diu sobre R. Casanova: “Especial interès té la breu, però contundent, desmitificació de Rafael Casanova, un heroi que va morir al seu llit, anys després d’haver estat perdonat per Felip V, que li va permetre seguir exercint d’advocat. En la novel.la s’afirma que Casanova “no quería luchar”, i se’l caracteritza com “un actor al que las circunstancias obligan a interpretar a un personaje que no le gusta”. En canvi, es reivindica la figura d’Antonio de Villarroel, un militar que no parlava català, que havia combatut en l’exèrcit borbònic i que va ser, però, el veritable líder de la defensa de Barcelona. Per això després de la derrota va ser empresonat en condicions molt dures. L’any que ve, quan se celebri el centenari del 1714, seria una bona ocasió perquè els historiadors recollissin el guant llançat per Sánchez Piñol i ens diguessin si Casanova mereix el monument que té a l’Eixample de Barcelona i si a Villarroel caldria concedir-li alguna cosa més que el nom d’un carrer”[Extret de l’acurada crítica sobre el llibre de El Diario.es].

Friso per veure’n la pel·lícula. Ah, i la podeu llegir tant en castellà (més de 100.000 exemplars venuts), com en català, i també en altres llengües.

Aquí teniu una selecció del què s’ha dit a la premsa.
Aquí una entrevista a l’editora.
Aquí una a l’A. Sánchez Piñol.

Us deixo amb algunes frases del llibre:

“Nuestras clases dirigentes eran el colmo de la indecisión crónica, siempre a medio camino entre el servilismo y la resistencia.”
“A los poderosos más vale rehuirlos, pues son como grandes árboles: si ascienden nos ensombrecen; si caen nos aplastan.”
“una postura muy típica de los catalanes: asentir sin acatar.”
“En un desierto no hay fronteras: el desierto es la frontera.”
“Olvidan los reyes que la dignidad de un pueblo no se compra.”
“En cuanto a los curas españoles, no los hay peores en el orbe católico. Sus intereses siempre están aliados con los de la estupidez humana, fomentan ambos en cada sermón y no los detienen ni el sentido del ridículo ni la fuerza de la razón.”
“Castilla tuvo su momento de oro con la conquista de las Américas. Luego cayó en un sopor lánguido y mortecino. Estaba escrito en sus raíces. El personaje castellano por excelencia es el hidalgo, invento medieval que aún pervive. Orgulloso hasta el extremo de la locura, desvivido por el honor; capaz de batirse a muerte por un pisotón, pero incapaz del menor empuje constructivo”.
“Para un castellano de pro trabajar era una deshonra; para un catalán, la deshonra era no trabajar”.
“Para los catalanes, España solo era el nombre que se otorgaba a una confederación libre de naciones; los castellanos, en cambio, en la palabra España veían una prolongación imperial del brazo de Castilla.”(…) “De hecho, cuando un catalán y un castellano empleaban la palabra España se estaban refiriendo a dos ideas opuestas, de ahí que los extranjeros no entendieran nada de nada”.
“España no existe; no es un sitio, es un desencuentro.”
“Solo un alma bárbara puede querer enfrontar pueblos y naciones como si fueran ejércitos.”

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari