
La plataforma Volem Viure a Flix ha recollit 4.227 signatures a favor de l’MTC (cementiri nuclear) a Ascó, mentre la CANC va recollir-ne més de 10.000 en contra, segons publica avui El PUNT. La balança està desequilibrada cap al NO, doncs, i el sentiment de refús al cementiri nuclear (altrament dit MTC), és gran. Els arguments a favor em semblen irreals. Parlar de llocs de treball en un entorn de crisi és fàcil. La Central Nuclear sempre ha sabut pagar molt bé a qui convenia per a generar menys repulsa o més sentiment a favor. Entenc que moltes famílies hi viuen i que la possibilitat de l’MTC els allargaria la vida laboral amb els (ara ja no tant) generosos sous que paga la Nuclear. Però aquest no pot ser ni l’únic ni el principal argument, perquè entenc que hi ha moltes altres coses a parlar. No paren de repetir que la instal·lació és segura i ho comparen amb l’Holandesa, quan tots sabem a hores d’ara que la projectada a l’Estat és deu vegades més gran que la que es troba als Països Baixos.
Sempre he dit que NO estic en contra de l’MT sinó del C. És a dir, que cal fer un lloc “temporal” per a encabir els residus que aviat saturaran les piscines d’Ascó I i II, doncs segurament sí, però a l’Estat hi ha 10 centrals nuclears amb els residus corresponents, em sembla bastant iresponsable concentrar tots els residus en un lloc concret i, sinó, pregunteu-lo als veïns de El Cabril, que tenen un magatzem de residus de baixa activitat i també els hi van prometre “l’oro i el moro” i així s’han quedat, sense res del que els van prometre i els residus allà.
Jo de l’Estat no me’n refio i en aquests temes encara menys.
foto: Central Nuclear d’Ascó (Ribera d’Ebre).
Arriba la revetlla de Sant Joan, la nit més curta de l’any i potser la més màgica. Molts pobles celebren la Festa Major, entre ells, el meu segon poble: Sant Joan Despí. Just fa un parell d’anys que vaig anar a comprar caragols al “passeillo” de les Planes. Els fan molt bons, gairebé tant com aquí i avui, per aquestes terres, és nit de menjar caragols, de foc i música… i petards.
Bona Revetlla!
Sorpresa majúscula, em demanen un certificat del centre on treballo per a lliurar-me un certificat per haver fet un curs virtual a nivell estatal. Cap problema, la secretaria del centre me’l lliura i l’envio. Passen les setmanes, els mesos… i res, no rebo el certificat per haver fet el curs i pregunto; la resposta és interessant, es veu que al Ministerio “no entenen” el certificat del centre emès en català i per això no m’han pogut lliurar el certificat conforme he fet el curs, l’hagués hagut de fer en castellà. Som realment al 2010 en un Estat plurinacional? Em sembla increïble que aquestes coses passin encara avui en dia, fins i tot els organitzadors del curs de Madrid s’han queixat, però el que ha d’emetre el certificat al Ministerio es veu que ho té molt clar, ignoro si per iniciativa pròpia o per ordres explícites de més amunt. Està bastant clar que no volen que siguem espanyols, volen que siguem castellans, i per aquí no hi passo…
Llàstima que no pugui anar a votar avui a les consultes sobre la independència a diferència dels del poble del costat que s’ho han muntat molt bé, potser no serveix per a res, però almenys et descarrega una estona i qui sap què passarà en el futur, fa quatre díes això de la independència era cosa de quatre i ara cada cop té més adeptes i, sincerament, tal i com estan fent les coses a Madrid, no m’estranya, fins i tot el president Pujol, tan equilibrat ell sempre, ho entèn…
Catalunya torna a decidir. (El Punt -AVUI)
Mataró estira les consultes. (Vilaweb)
Gran capítol anit de Sota Terra recuperant la batalla de l’Ebre. Ho confesso, vaig plorar al final quan el fill d’Owen retorna al camp de batalla on havia lluitat el seu pare que havia vingut dels Estats Units amb la brigada Lincoln a lluitar per uns ideals. Quanta generositat de tanta gent! També quan els avis de la “quinta del biberó” van enterrar el company que havia trobat l’equip d’excavació.
Se’m posa la pell de gallina només de pensar-hi, quantes generacions marcades per la guerra i quantes històries que hi ha encara per explicar. Tenien raó quan comentaven que calia recuperar la memòria històrica quan abans millor, perquè sembla que estiguin esperant que morin els darrers testimonis de la guerra per a què no puguin explicar res. Certament aquell període de guerra i post-guerra havia de ser terrible.
Justament
aquest cap de setmana l’AVUI ha entrevistat Elena Moya,
una periodista
catalana que treballa a The Guardian, un dels diaris més prestigiosos
del món. Vaig perdre-li la pista fa nou anys, quan encara treballava a
Bloomberg i feia pocs anys que era a Londres i aquest cap de setmana ha
aparegut en una entrevista a l’AVUI on diu que “Catalunya perd talent i no el recupera“, i té raó,
però gràcies a la seua primera obra The olive groves of Belchite, aclamada
per la crítica i un dels llibres més venuts a Amazon, en retorna una
mica a la terra que la va veure nàixer…
A The Olive Groves of Belchite reconstrueix la vida de tres
dones de tres generacions i les conseqüències que el conflicte civil
espanyol va tenir -i encara té- a les seves vides. En 400 pàgines, Moya
descriu l’àvia, la filla i la néta d’un mateix conflicte, però aprofita
la figura de la més jove, Maria, per relatar les incongruències i els
xocs entre un passat i un futur que encara no s’han reconciliat. La història de Maria, que s’enamora d’una noia en un viatge alliberador
al Regne Unit, la introducció de gent de l’Opus Dei o fins i tot una
referència al boicot al cava català són només excuses de la novel·la per
relatar com el passat afecta, a vegades inconscientment, la vida de les
persones.
Friso per tenir temps a l’estiu per llegir-la, el tema de la Guerra Civil sempre m’ha tocat la fibra, una de les meues pel·lícules preferides és Terra i Llibertat, i sí, també hi ploro a llàgrima viva cada cop que la miro.
Estic convençuda que l’Elena tindrà una brillant carrera literària i així, encara que sigui lluny, ens podrà tornar una mica de l’enorme talent que té.
Així titula El Punt la notícia, i és que a Móra d’Ebre estem de festa aquest cap de setmana. Es celebra la 7a Fira del Llibre Ebrenc i la 3a mostra de Litterarum fira
d’espectacles literaris, any rere any van agafant cos i ja comença a ser una (bona) tradició. També podeu aprofitar l’avinentesa per visitar els espais d’interès i deixar-vos endur pels carrers i carrerons de la vil·la que us porten fins al riu, sempre té un paisatge d’agrair i hi refresca, perquè, això sí, farà calor, ja us ho avanço, no debades som a la Catalunya tropical…
Enguany
hi podeu trobar els següents estands: