Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Dia 11 de setembre de 2021, tornem als carrers

La pandèmia Covid-19 ens ha mantingut a casa durant un any i mig. Algunes vegades amb confinament, total o parcial. Poques possibilitats de trobades o de manifestacions malgrat aquest darrer dret (manifestació), és un dret que es podia exercir en tota la pandèmia, la prudència va fer que no hi hagués una gran convocatòria l’11 de setembre del 2020. Però arriba el 2021 i, malgrat que els indicadors durant l’estiu no van ser gaire favorables, l’avenç de la vacunació, els costums adquirits i la menor mobilitat van fer que a finals d’agost hi hagués una millora dels ingressos hospitalaris, i això va derivar en tornar a organitzar una gran manifestació per la Diada. Aquest cop, però, sense inscripció prèvia via web o organitzant autocars massius des de comarques. La majoria van optar pel transport privat encara que també hi va haver alguns busos des del territori. I, malgrat que no es va fer una convocatòria tan gran com altres anys, el resultat va ser espectacular vist en directe per televisió. I té raó l’Eduard Voltas quan diu a l’article: “Avui la gent s’ha tornat a trobar, s’ha tornat a veure, ha tornat a dir “ostres, som molts”. I els que s’han quedat a casa i ho han vist per la TV de ben segur s’han dit “a la pròxima, hi vaig””. I sí, té raó, enguany no hi hem pogut ser (per dues raons peludes -gatetes- que ens mantenen a casa des de principis d’agost), però tenim moltes ganes de tornar-hi i, com diu l’Eduard, de veure que som molts, i tornar a les rutines establertes d’abans de la pandèmia quan, tradicionalment, anem a Barcelona a dinar amb una colla i a la tarda a la mani (excepte l’any que va ser a Tarragona, que vam aprofitar per veure la família).

També és cert que tenia els meus dubtes de com aniria. No les tenia totes que fóssim prou gent. Em temia que hi hauria quatre gats com a les manifestacions d’abans del 2012. Pels què no ho recordin, anàvem de plaça Catalunya cantonada Pau Claris, fins al monument a Rafael Casanova. I podíem caminar folgats. Gairebé ens coneixiem tots o almenys ens teniem vistos d’un any a l’altre. Començava cap allà a les 5 (no se’ls havia acudit fer-ho a les 17.14h, tampoc hi havia mòbils ni res per l’estil -parlo de principis dels 90-). A vegades dèiem que érem 5.000 (500 per la Guàrdia Urbana), però encara no hi era Contrastant, ni ningú que pogués comptar ben bé quanta gent hi havia (no gaire, ja us ho dic ara). Però ahir van ser 400.000 segons unes fonts i 108.000 segons la Guàrdia Urbana (algú preguntava si tota aquella gentada que omplia Via Laietana fins a l’estació de França l’haguessin pogut encabir en un Camp Nou només). Més de 100.000 (i segurament més a prop de les 400.000 que de les 100.000), és un èxit rotund tenint en compte la pandèmia, que molta gent tenia por, que molta gent està cansada i desmotivada… també caldria saber quanta gent ho va veure per TV3. Riuades de gent. Càntics d’independència. Parlaments… el carrer i trobar-nos és el què ens feia falta per tornar a engegar els ànims col·lectivament. Perquè ahir va ser això, també, tornar a engegar la maquinària que li feia falta greix i que ha rebut cops molt forts els darrers anys i tornar a exhibir la força al carrer (ha estat la manifestació més gran d’Europa des de la pandèmia).

I, com sempre, els diaris de fora ho veuen de diferent manera i alguns fan trampes descarades (com sempre, vaja):

He llegit, també, amb molta tristor, que alguns es van dedicar a apropar-se a Junqueras i al president Torra i als presos per xiular-los o insultar-los. Entenc que hi hagi frustració i que aquesta frustració porti a la ràbia i busquem dianes contra qui llençar-la; però contra Junqueras? Contra Torra? Contra Cuixart? Contra els líders del moviment? De veritat els feu culpables a ells de no ser independents ara? Van xiular a Cuixart no fa gaire a les Festes de Gracia, ahir va rebre aplaudiments en un discurs on va defensar la taula de diàleg, tenir una estratègia conjunta i tornar als carrers. Tots voldríem ser independents a hores d’ara i tenim pressa i millor si és demà que demà passat, però si d’alguna cosa van servir els fets d’octubre del 2017 va ser per fer-nos adonar que no era tan fàcil com pensàvem, que ho tornarem a fer, segur, però millor, i que lluitar contra un estat amb una democràcia justeta (diguem-ho així), no és senzill (no són Anglaterra, per entendre’ns). Ens volen pocs i dividits; hem de ser molts i anar tots a una, és així com vam tenir èxit i vam arribar a l’1 d’octubre, perquè ens ho vam creure col·lectivament.

Per acord de legislatura aquesta setmana que ve hi haurà la mesa de negociació del conflicte polític, tal com diu Marta Rovira,  en comptes de parlar de taula de diàleg. Rovira explica que ‘tot i l’escepticisme sobre on poden menar (les converses), serveixen per a guanyar l’opinió a favor de la comunitat internacional’. Guanyar l’opinió a favor de la comunitat internacional, ho repeteixo perquè això és l’important. I per què hem de guanyar aquest relat? Doncs perquè les victòries que hem tingut fins ara han vingut d’Europa i necessitem estar acceptats per la comunitat internacional i fer les coses bé, que siguin els altres els què no les fan bé i quedin retratats. La pressió des d’Europa va propiciar els indults (recordem el Consell d’Europa i la feina de la Laura Castel); van tornar la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí; i la justícia escocesa va desestimar no fa gaire l’extradició de Ponsatí. Cada cop que la justícia espanyola va a Europa en surt escaldada. Anem doncs a la mesa de negociació del conflicte polític a veure què passa, a carregar-nos de més raons, a veure qui s’hi acaba seient a les cadires; l’escenificació serà important, caldrà estar atents. Sens dubte la manifestació d’ahir va reforçar les posicions de nostre govern (malgrat que alguns dels membres intenten rebaixar la taula no ofereixen cap alternativa, cap ni una, ni diuen com s’ha de fer la independència). En això, aquesta editorial de Roger Escapa d’avui ho clava, val la pena escoltar-la sencera.

L’admirat Raül Romeva diu a “Esperança i Llibertat en el capítol que parla de La complexitat com una oportunitat:

Però la realitat és que no existeixen respostes màgiques, ni veritats absolutes.

Per això estem obligats a caminar per terrenys poc o gens explorats fins ara, malgrat que faci fred i l’ambient sigui inhòpit. Caldrà seguir explorant, tot equivocant-nos i alhora aprenent dels errors.

I més avall diu:

Així doncs, quina és la qüestió? Doncs que simplicitat no és el mateix que simplisme. Si bé la simplicitat és necessària (i repeteixo, difícil d’arribar-hi), el simplisme és un perill, i fins i tot una amenaça.

És per tot això que tendeixo a desconfiar dels messies, dels oracles i d’aquells que presumeixen de tenir una bola de vidre que els permet saber què passarà, com i quan.

Igual que Gramsci alerta dels ‘papagais’ (aquells que creuen que amb quatre formuletes estereotipades ho arreglen tot), i Mandela dels que aconsellen sobre què s’hauria d’haver fet, però sempre després d’haver llegit el diari de l’endemà, jo em malfio dels suposats puristes que sovint es queden al marge de tot, des d’on van assenyalant tot allò que no es fa prou bé sense assumir mai cap risc d’equivocar-se.

A la portada del llibre hi ha un dibuix seu on a cada cantonada hi ha aquestes paraules: “Mirada llarga, verb seré, mà estesa i cap alt”. Apliquem-ho!



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Parlant de Política, per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent