Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Ús de les xarxes socials per a fins educatius

4
Publicat el 28 d'agost de 2013
Aquest estiu he pogut fer un curs sobre l’Ús de les xarxes socials per a fins educatius. Fa temps que m’interessa el tema, en tant que ensenyant i en tant que l’alumnat hi està totalment involucrat i és bo saber-s’hi moure i explorar-ne totes les possibilitats (podríem dir allò de Mahoma i la muntanya…). Un parell d’articles que vaig trobar em van acabar de convèncer: ¿Por qué los educadores debemos estar en redes sociales? i “What’s the difference between “Using Technology” and “Technology Integration”?. El curs ha estat prou interessant i he aprés rudiments bàsics de xarxes en què només en sabia el nom (Google+, Linkedin…), a banda de moltíssimes aplicacions que hauré d’anar explorant a poc a poc per saber-ne l’ús que en puc fer a l’aula (Pinterest, Flickr, Slideshare...).

El Facebook ja vaig començar-lo a fer servir amb alumnes el curs passat. Bé, de fet, van ser un cúmul de casualitats el què em va ajudar a fer el pas. Vaig descobrir una série de pàgines sobre geologia molt interessants i anava penjant les imatges al meu mur del FB, però el sobresaturava. Alguns amics s’hi van mostrar força entusiasmats perquè aprenien molt i altres em feien les quèixes de tanta informació, així que vaig pensar que allò ho podia posar en una pàgina diversa i també podia ajudar els alumnes i a la gent que hi estés interessada (amb un simple “m’agrada” s’accedeix a la pàgina), de manera que no cal fer amistat amb els alumnes, la pàgina és d’accés lliure i de passada dóna projecció a la geologia (Geologia per a 4t d’ESO). El què va començar com un experiment ha anat agafant forma, s’hi han afegit alumnes i també amics, però molts altres usuaris desconeguts amb interés per la geologia…

Un 30 Minuts recent va tractar el tema de les xarxes socials a “Penjats d’internet“, molt interessant veure’l perquè sembla talment un món paral·lel i crec que és bo conèixe’l i saber fer-ne un bon ús. Em quedo amb una de les darreres frases que es diuen (minut 38 i següents): “Es parla de procés intern o extern. L’intern és que jo aprofito les xarxes socials per aprendre coses, per veure diferents punts de vista, per obrir-me al món,(…) però bàsicament la majoria de gent fa el contrari que és donar a conèixer el que té a dins -què fa, què menja, què pensa… sense aturar-se a pensar si és interessant o no…-“.

Dels dos processos, prefereixo clarament el primer, però també és cert que cada xarxa social té el seu què i que hi ha moments per a tot. A FB pots limitar què veuen els teus amics classificant-los en categories, pots fer que no totes les fotografies estiguin visibles per tothom, etc. Me n’he adonat que molta gent desconeix aquestes possibilitats. A l’institut venen regularment els Mossos d’Esquadra per a explicar com fer un ús segur de les xarxes socials, especialment FB que és la més estesa entre la comunitat estudiantil. I ara ve Twitter. Els joves també l’usen. De fet, fa poc que m’hi he posat, perquè primer m’atabalava molt tant moviment i tanta notícia de cop, però a poc a poc he descobert que és una gran font d’informació i el trobo de gran utilitat. Primer vaig tantejar la xarxa amb un compte tancat, però justament una de les gràcies d’aquesta xarxa és compartir informació. Algú va dir que FB mira al teu passat i Twitter al teu futur. No sé si és ben bé així perquè hi ha una infinitat de pàgines al FB de les què pots aprendre moltíssim a banda dels enllaços que hi pengen els amics, però sí que són xarxes molt diferents que tenen usos diferents, almenys jo ho veig així. Però altre cop el FB em va portar al Twitter. Si puc, llegeixo molts diaris i quan un article m’agrada és fàcil clicar i que aparegui al teu mur del FB per fer-ne difusió. Altre cop vaig veure la necessitat de separar la informació i vaig optar per usar només Twitter per a les notícies. Això sí, primer ho vaig connectar al FB, de manera que cada cop actualitzava el meu TL de Twitter també es replicava al FB. Però vaig veure la necessitat de separar-ho quan vaig incrementar l’activitat al Twitter (@monica_amoros). Ara són coses separades les que passen al FB o al Twitter i gràcies a aquesta projecció de futur he descobert maneres també d’usar-lo amb l’alumnat de batxillerat que és el què pot tenir més accés a aquesta xarxa. Twitter és com portar un munt de converses alhora i pots caçar al vol molta informació o anar-la a buscar, tot és a un clic. També és important saber qui segueixes i classificar-los per categories de manera que és més fàcil accedir a la informació que desitges. Amb un ràpid cop d’ull pots tenir molta informació a l’abast. Hi he aprés moltes coses, els articles citats abans són via Twitter a través d’altres educadors que estan a la xarxa, també m’ha posat en contacte amb altres educadors per poder explorar activitats amb alumnes. És un món que va creixent a una velocitat de vertígen, cal conèixer-lo, l’hem d’aprofitar per aprendre, però sobretot hem d’ajudar a fer-ne un bon ús.

Victus: Gràcies, A. Sánchez Piñol!

0
Publicat el 5 d'agost de 2013
No tenia previst llegir Victus encara, però la casualitat va voler que estés disponible a la biblioteca just quan tenia temps de llegir-lo. Em va preguntar la bibliotecària si en tindria prou amb un mes i li vaig dir que sí, que em veia capaç de llegir les gairebé 600 pàgines del llibre. Anava errada. He trigat només cinc dies. M’ha enganxat completament. He rigut. He plorat. He tingut ganes d’aixecar-me de la cadira i fer una ovació a l’A. Sánchez Piñol…
Explica una part clau de la història del nostre país i em deixa amb ganes de saber-ne més. Potser s’albira una continuació… En fi, què voleu que us digui que no s’hagi dit ja? Bé, doncs sí, una cosa vull dir: que tothom l’hauria de llegir perquè s’entenen moltes coses (per no dir totes) del què està passant avui en dia.
Cal prendre exemple del què no s’ha de fer, dels errors del passat, i veure que ara estem en un moment únic que cal aprofitar i no fer l’orni

Va fer molt bé A. Bosch de regalar-li un exemplar al Wert abans de parlar de la LOMCE, tot serà que se’l llegeixi i es continuï aferrant a les idees borbòniques… En fi, a partir d’ara Villarroel és el meu heroi, i era castellà, sí. En canvi, mireu què diu sobre R. Casanova: “Especial interès té la breu, però contundent, desmitificació de Rafael Casanova, un heroi que va morir al seu llit, anys després d’haver estat perdonat per Felip V, que li va permetre seguir exercint d’advocat. En la novel.la s’afirma que Casanova “no quería luchar”, i se’l caracteritza com “un actor al que las circunstancias obligan a interpretar a un personaje que no le gusta”. En canvi, es reivindica la figura d’Antonio de Villarroel, un militar que no parlava català, que havia combatut en l’exèrcit borbònic i que va ser, però, el veritable líder de la defensa de Barcelona. Per això després de la derrota va ser empresonat en condicions molt dures. L’any que ve, quan se celebri el centenari del 1714, seria una bona ocasió perquè els historiadors recollissin el guant llançat per Sánchez Piñol i ens diguessin si Casanova mereix el monument que té a l’Eixample de Barcelona i si a Villarroel caldria concedir-li alguna cosa més que el nom d’un carrer”[Extret de l’acurada crítica sobre el llibre de El Diario.es].

Friso per veure’n la pel·lícula. Ah, i la podeu llegir tant en castellà (més de 100.000 exemplars venuts), com en català, i també en altres llengües.

Aquí teniu una selecció del què s’ha dit a la premsa.
Aquí una entrevista a l’editora.
Aquí una a l’A. Sánchez Piñol.

Us deixo amb algunes frases del llibre:

“Nuestras clases dirigentes eran el colmo de la indecisión crónica, siempre a medio camino entre el servilismo y la resistencia.”
“A los poderosos más vale rehuirlos, pues son como grandes árboles: si ascienden nos ensombrecen; si caen nos aplastan.”
“una postura muy típica de los catalanes: asentir sin acatar.”
“En un desierto no hay fronteras: el desierto es la frontera.”
“Olvidan los reyes que la dignidad de un pueblo no se compra.”
“En cuanto a los curas españoles, no los hay peores en el orbe católico. Sus intereses siempre están aliados con los de la estupidez humana, fomentan ambos en cada sermón y no los detienen ni el sentido del ridículo ni la fuerza de la razón.”
“Castilla tuvo su momento de oro con la conquista de las Américas. Luego cayó en un sopor lánguido y mortecino. Estaba escrito en sus raíces. El personaje castellano por excelencia es el hidalgo, invento medieval que aún pervive. Orgulloso hasta el extremo de la locura, desvivido por el honor; capaz de batirse a muerte por un pisotón, pero incapaz del menor empuje constructivo”.
“Para un castellano de pro trabajar era una deshonra; para un catalán, la deshonra era no trabajar”.
“Para los catalanes, España solo era el nombre que se otorgaba a una confederación libre de naciones; los castellanos, en cambio, en la palabra España veían una prolongación imperial del brazo de Castilla.”(…) “De hecho, cuando un catalán y un castellano empleaban la palabra España se estaban refiriendo a dos ideas opuestas, de ahí que los extranjeros no entendieran nada de nada”.
“España no existe; no es un sitio, es un desencuentro.”
“Solo un alma bárbara puede querer enfrontar pueblos y naciones como si fueran ejércitos.”

Publicat dins de Llibres | Deixa un comentari