S’acabem de saber oficialment els nous consellers que, si no hi ha cap entrebanc, encapçalaran les conselleries els propers quatre anys. Alguns són prou coneguts, altres haurem d’esperar què fan per tenir-ne una opinió formada. De moment només una constatació: les fèmines perden pes en l’organigrama, una veritable llàstima.
Contra la violència de tots tipus, però en aquestes dates és bo de recordar aquesta. I a Catalunya també i més. En països tan “civilitzats” com Suïssa poden passar coses com aquesta. Esgarrifós tot plegat.
Continuo sentint i llegint notícies sobre violència a les aules. Un càrrec del departament d’Educació diu que hi ha massa temps entre la realització del fet i el càstig que li correspon. Absolutament d’acord. No tenim controlat bé el tempo. Tenim, sovint, agressions a les aules que han de seguir el protocol: omplir un paper que anirà a parar a coordinador o coordinadora corresponent, que arribarà en un termini més o menys curt (o llarg) fins a cap d’estudis i després es prendran mesures concretes, si cal amb la participació del Consell Escolar.
A mi em recorda el "lent recorregut de la justícia", on també, les coses van molt lentes. A l’institut, però, l’agreujant és que l’alumne el tens cada dia a l’aula i això pot arribar a ser molt dur i difícil de gestionar.
En els casos en que s’ha actuat amb celeritat les coses han anat molt millor per totes bandes. Però això no pot passar sempre. Requeriria que el cap d’estudis tingues plena dedicació a promoure sancions i a passejar-se pel centre com si fos un policia. Els mestres i professorat no som policies, som educadors que hem de fer mil coses en una si no es porten els deures fets des de casa.
En podria explicar mil d’històries del dia a dia dels instituts amb tot de situacions diverses i xocants. Creieu-me, ganes, no me’n falten, potser ho faig algun dia.
De terratrèmols n’hi ha cada dia en algun lloc del món, però que es facin sentir a casa nostra ja no és tan freqüent. Cap a les 19.21 hora local, la taula de treball ha començat a moures i la primera reacció ha estat mirar a terra, com si alguna cosa hagués entrebancat amb la taula, però el moviment no s’ha aturat i ja he pensat en un terratrèmol. Mai n’havia sentit cap en primera persona i ha estat emocionant. Un terratrèmol de més de 4,5 graus a l’escala oberta de Richter, no és poc, però no és per espantar-se. De seguida he mirat les webs de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, part de sismes, per si deia alguna cosa. Però res. Volia inserir el meu comentari, però volia esperar confirmació i dades del fet.
Els terratrèmols són una vibració produïda per algun moviment brusc a l’interior de la Terra. Generalment són les falles el que els poden provocar, també els volcans. No en sé, encara, les dades de l’hipocentre (profunditat) del sisme, però s’ha fet notar bé.
Fa molt anys que llegeixo com succeeixen, on poden ocórrer, què se sent en un terratrèmol… però mai ho havia notat. De fet, cal estar en una posició molt tranquil·la per notar-ho i sempre que havia succeït mai m’havia passat… fins avui!
Per mesurar els terratrèmols hi ha dues escales, la de Richter i la de Mercalli. Justament ahir al programa de Porca Misèria els protagonistes vivien un terratrèmol de 4,5 graus a l’escala Richter, quina casualitat! Tot i què la vibració que he notat no ha estat tan exagerada, però prou maca com per recordar-ho com un fet científicament molt interessant. La Terra tremola, està viva, quin plaer!
Avui hi ha prevista una concentració del professorat per protestar contra la creixent violència que hi ha als centres educatius. No és un problema nou, al contrari, però sembla que els diaris i mitjans de comunicació cada cop se’n fan més ressò.
Ja no és violència verbal, només, sinó també física i si abans era alarmant ara s’han destapat crits d’alerta.
Sóc una de les professores que cada dia intentem fer la feina als instituts. Dono fe que cada institut és un món i no es pot generalitzar, però un denominador comú de molts d’ells és la falta de respecte cap a la feina del professorat, segurament perquè moltes vegades no se’l veu com a educador, sinó com un mer "animador sociocultural que em tindrà al nen o a la nena distret mentre vaig a treballar".
Les causes d’aquesta degradació no són senzilles, però l’anecdotari n’és ple de casos en què els pares tenen una actitud defensiva amb el professorat i permissiva amb els fills. Per desgràcia els insults a docents són el pa de cada dia i has de posar-te la cuirassa per fer veure que no passa res.
Des de fa un temps s’ha engegat el sistema de mediació entre alumnes per tractar els conflictes. Sembla que funciona. No en la totalitat dels casos, però funciona i contribueix a baixar la conflictivitat. Però el problema més greu (parlo a la secundària), és l’alumnat de 13, 14 i 15 anys que no té perspectives acadèmiques i és obligat a continuar al centre fins als 16 anys. La conflictivitat, entre aquest tipus d’alumnat, és molt alta, i la tasca educativa és molt complicada, perquè són alumnes sense hàbits, sense disciplina que tan els fa tot… i els pares sovint no apareixen al centre, segurament per això ells són així: ningú no els ha posat límits mai.
Al centre posem molt d’èmfasi a
marcar els límits, però no és fàcil. Abans, quan havíem de canviar una actitud
d’un alumne usàvem allò de "segur que a casa no ho fas, això" o
"segur que els teus pares no t’ho deixen fer, això". Però ara aquesta
tècnica s’ha convertit en una mala estratègia. Generalment, si els fills i
filles tenen una actitud concreta és perquè a casa els ho permeten, o, encara
pitjor, perquè ni tan sols s’han plantejat si aquella actitud és correcte o no.
Això, és clar, si els pares en són coneixedors!
Si ho voleu
saber, sovint el professorat fem "teràpia de grup" per intentar
esbrinar-ne les causes i trobar solucions, però el dia a dia ens enxampa,
sempre, amb el pas canviat, cada cop és més difícil educar i sembla que la
societat creixent no ajuda.
He escoltat un programa de ràdio on també es culpava els mestres per manca de professionalitat. D’acord. Ningú neix ensenyat. També és cert que n’hi ha molts que ho fan no per vocació sinó perquè és una sortida més. D’acord, segurament és veritat, però això no ho explica tot, perquè el percentatge d’aquest tipus de professorat és molt baix. El que sí que puc dir és que l’ensenyament requereix molta energia quan entres a una aula i qualsevol error puntual, per petit que sigui, et pot generar un munt de problemes enormes.
Si algú troba algun professor o professora que no l’han amenaçat o insultat o faltat al respecte d’alguna manera "chapeau": ha trobat l’agulla al paller, "el mirlo blanco" si ho vol. Per no dir els que, alguna vegada, han estat agredits físicament, de forma lleu, allò que tampoc cal que surti als diaris.
Ai, què difícil tot plegat, però potser ja n’hi ha prou de no respectar la nostra feina. Amb l’educació passa com amb el futbol: cada aficionat té l’alineació perfecta i la seva manera de veure les coses i es pensa que en sap més que ningú. Així són les coses, som en un país de savis, o sinó diem que és la globalització i au, avall que fa baixada.
Posem-hi remei, si us plau. S’accepten solucions.
Algunes entrades d’interès:
Debat sobre la violència a les aules
Violència a les aules
Convivència i Educació: Una mirada des del gènere
Avui és núvol, però
tan me fa. Sóc a casa davant l?ordinador (una novetat interessant ocorreguda de manera involuntària), a aquestes hores del dia ja m?he
llegit els diaris, els blocs habituals, he parlat amb la família i alguns amics
per telèfon recordant-me que sóc un any més gran i em disposo a encetar un text
d?aquells d?anar fent.
No sé com he arribat
aquí. Vull dir que tinc els anys acabats de fer i miro i remiro el passat per
saber com han estat aquests darrers vint anys. Es diu ràpid: vint anys, però
són molts si et pares a mirar. Entre les alegries, compto els amics de sempre,
aquells que et coneixes des de primària i encara hi mantens contacte, encara
que els camins de la Vida us hagin portat a llocs molts diferents (i també a idees molt diferents). Després,
altres amics i amigues que has anat fet al llarg del camí i, encara que minso,
sempre hi mantens contacte.
Puc comptar uns quants amics
arreu del món, alguns són d?aquí que han marxat per feina o casament, altres
són de fora que un dia van venir aquí i ens vam conèixer. Programes com l?skype
(també en català), fan molt més fàcil el contacte i un veritable plaer sentir la veu dels altres
per un preu mòdic o de franc segons la modalitat. Diumenge, sense anar més lluny, vaig poder parlar més de
tres quarts d?hora amb una amiga que ara viu a Kansas per 50 cèntims d?euro,
una ganga. Segurament cada cop seran millors les comunicacions, si tens càmera
pots fer la video-conferència. Només ho he provat una vegada, amb uns amics que
són a Guadalupe, l?illa francesa del carib. La imatge i el so eren prou
acceptables i va ser tot un plaer ?veure?ns? després de tant temps. Suposo que les comunicacions aniran millorant i abaratint-se per fer-ho tot més còmode i accessible.
En dies com aquest,
en moments com aquest, el que em fa més feliç és sentir la veu o saber-se
recordada per aquells que més estimes i que saps que t?estimen.
Tothom té dret a una segona oportunitat. El nostre govern també. Han passat tres anys plens de bon govern i de soroll excessiu, però s’ha fet bona feina pel país; mirat en la distància ha estat una segona transició, un impàs en què tots ens haviem d’acostumar a coses noves, tant els del govern com els de l’oposició.
Almenys aquest cop l’acord ha estat d’una manera ràpida, veurem si començant
amb discreció i posant seny la cosa funciona millor, el país s’ho
mereix i ho necessita. I, sobretot, que tothom estigui a l’alçada des
de tots els cantons.
Tot el que ve de Catalunya és dolent per definició. Sinó no entenc que el PP no hagi protestat perquè Andalusia sigui una realitat nacional i Catalunya…bé, Catalunya is diferent!
No som diferents perquè ho vulguem ser, sinó perquè ens ho fan ser. Com que l’andalús s’assembla bastant al castellà i no tenen cap intenció (almenys que jo sàpiga, de moment), de demanar la segregació del “idioma patrio”, no són perillosos. Fins i tot cauen bé. Tenen un tarannà divertit, salerós… en canvi aquí treballem molt… i molt… per a què puguin viure bé els altres. Cornuts i pagar el beure, vaja.
Em sembla patològica aquesta mania persecutòria que tenen alguns vers el que és (o fa olor) de català. Em sembla inexplicable. Tan bé que estariem en un estat que entengués les “realidades nacionales”, com diuen ells. S’omplen la boca de que todos somos iguales, però a l’hora de la veritat, si passem comptes, veiem que no és cert. El rebombori (extraordinari rebombori), que es va produir per l’Estatut català (l’original i el rebaixat), em va semblar fora de mida. Potser l’Estat Espanyol està al s. XXI pel que fa a infrastructures (Catalunya torna a ser diferent), però la mentalitat és de principis del s. XX (cap a l’any 36 diria, potser un 18 de juliol).
El somni republicà de l’Estat Federal ha desaparegut, s’ha fos en l’immens soroll mediàtic que fan les dretes. No cal dir que aquest soroll ha entrat amb tres diputats al Parlament de Catalunya, potser que comencem a espabilar.
Nit més curta de l’habitual resseguint els resultats, la tècnica avança i és d’agrair. Potser un sistema més fàcil faria que l’abstenció no fos tan alta. La maquinària electoral fa cada cop més mandra a més ciutadans que no s’apropen als col·legis ni en festiu entre setmana. Això em preocupa. L’abstenció.
I la pujada de partits curiosos (constato que molts partits marginals han tingut molts més vots que la darrera vegada), i els vots en blanc serien el setè partit.
Generalment es parla poc de política i si se’n parla es fa negativament. Segons el meu parer és el desconeixement el que regna, la desinformació. Curiosament estem a l’era de la informació i estem més desinformats que mai. Sinó no ho entenc.
Estic buscant fórmules per explicar l’abstenció, els politòlegs en tenen alguna idea? Algú en sap el per què?
Començo per preguntar-me si vaig sempre a les reunions d’escala: la resposta és que no, generalment s’han de votar temes en els què tan me fa el resultat o ja confio prou en el altres perquè sé que ho fan bé; no hi haurà grans canvis perquè s’han de posar tots d’acord i sé que això no passarà; també hi ha la possibilitat que es facin a hores en les que no puc ser-hi, però si m’interessa el que s’ha de dir procur-ho dir-ho al president. És a dir, constato que també hi ha un cert passotisme i normalment, si hi vaig, acabem sent els mateixos…
No serà això, el passotisme, el que “ja m’està bé el que decideixin els altres perquè jo tinc altres coses més importants a fer?”.
En fi, continuaré reflexionant.