Coses a dir - Anotacions diverses de Mònica Amorós i Gurrera

Declaració de sobirania, encara

Publicat el 28 de gener de 2013

Ja han passat uns dies, però continuo una mica empipada i decebuda amb el què va passar dimecres al Parlament. Cert, sí, 85 diputats i diputades van votar a favor de la Declaració. Dos es van abstenir. Cinc, tot i què eren a la sala, no va votar. 41 Ho van fer en contra. A mi em va quedar un sabor agredolç, també. En canvi, l’optimisme d’altres blogaires convida a la reflexió…

Per més que ho intento no entenc el sí “crític” fet per la CUP. Potser és que no hi ha res a entendre, van votar en assemblea i va sortir això, però continuo pensant que no és l’hora ara de fer la revolució, quan siguem independents ja ho farem (identificada totalment: “L'”indepe” innocent”, brillant Marta Rojals). No em convèncen les paraules del David, la matemàtica bàsica no està a l’abast de tothom pel que fa als titulars de les notícies, per molt que ell vulgui disfressar-ho, la realitat és la que és. En aquest sentit, recomano vívament que visualitzin la pel·lícula “Land and Freedom” de Ken Loach. Voler-ho tot, va voler dir perdre-ho tot, no ens ho podem tornar a permetre això.

Després de les votacions sembla clar que tenim 5 diputats del PSC i 15 del PSOE. Dia molt trist, una força tant important en tants àmbits, amb anys de tradició catalanista i demòcrata que acabi dil·luïda d’aquesta manera… Tampoc no entenc que en el primer discurs de Navarro l’aposta era l’abstenció i el posicionament posterior va ser el no rotund. Ni deixar llibertat de vot. Sembla que, de moment, només els fan pagar una multa per tancar el tema. Hauran de treballar molt el diàleg intern.

Capítol a banda mereixeria l’actitud del PP d’alçar-se i marxar de l’hemicicle just després de la votació. Gestos inoportuns que indiquen desesperació. Vol dir això que anem per bon camí?

En fi, sigui com sigui més de la meitat dels diputats que van votar van fer-ho a favor i gairebé són els dos terços exactes (dels que van votar) que reclamaven alguns. Em quedo amb l’optimisme exhibit per alguns blogaires (85+2+potser 5= 92 vots pel sí) i per les manifestacions de suport a peu d’Ajuntament. Anem fent camí, això és l’important, i la passa de dimecres passat és ja històrica.

Publicat dins de Parlant de Política | Deixa un comentari

Valdés és Valdés

Publicat el 19 de gener de 2013

Recordo quan Valdés va pujar del filial al primer equip i va estar-s’hi uns quants partits. No recordo els detalls exactes, però sí que Van Gaal va voler tornar-lo a segona i ell va dir que no, que havia pujat i s’hi quedava. Llavors m’hi vaig començar a fixar. Era l’esperança de trobar un porter com cal després de sonats fracassos des de la destitució de Zubizarreta. Sens dubte té caràcter i les coses molt clares. Sap el què vol. A vegades, les maneres no són molt ortodoxes. Les renovacions sempre han estat una odissea amb sortides de to difícils d’imaginar en altres professionals de la seua categoria, però sempre ha aconseguit l’objectiu: renovar i millorar substancialment la fitxa.

En Valdés té un posat xulesc, una mica de perdonavides. M’ha costat trobar una foto en la què somriés. A mi m’agrada com a porter, però malgrat venir del planter, no m’ha semblat mai 100% Barça. És una sensació. Sempre he tingut l’ombra del dubte. És el seu estil. Avui el Barça ha perdut la imbatibilitat (potser ja tocava). No sé si la notícia o la manera de dir-ho, ha distorsionat a l’equip. Potser també a ell. Està acostumat a la pressió, sí, però avui no era un partit normal. La prova de foc serà el proper que cap de setmana, què dirà l’afició. Segons el meu parer cal aplaudir-lo i agrair-li la feina feta. En Valdés és així, aquest caràcter, aquest posat, és el que ha de tenir un bon porter perquè no és gens fàcil la seua feina. El cert és que des de Zubizarreta no n’hem tingut cap com ell, ens agradi o no...

I la gran pregunta és què passarà a partir d’ara. Valdés s’ha posat en una situació difícil, és titular indiscutible, però no crec que hi sigui la propera temporada. Començaran a ploure ofertes. Potser ja n’ha escoltat. Els diaris n’aniran plens i potser això distorsionarà l’equip. O potser no. Potser estarem distrets fent la travessa dels possibles substituts.

És curiós perquè la porteria és un dels llocs més estables de l’equip. Normalment els grans porters es jubilen grans i això fa que sovint es quedin el mateix equip, allà on són titulars, a l’equip de la seua vida. Valdés és Valdés i ell és diferent. Tanca una etapa, n’obrirà una altra, potser ja sap on vol anar. Tan se val, sigui com sigui, s’hi estigui el que s’hi estigui, cal agrair-li la feina feta. Ha estat i és un plaer veure’l jugar. Ha marcat una època. El trobarem a faltar. Que li vagi bé allà on vagi, però, de moment, que ajudi al màxim al Barça.

Publicat dins de Noms propis | Deixa un comentari

Curiositat: “Nació” i “Nación” no són ben bé el mateix

Publicat el 17 de gener de 2013

Sempre he pensat que Catalunya és una nació tal i com ho defineix el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, però no tinc tan clar que la definició serveixi per a incloure-hi al País Valencià. En canvi, amb la definició de la RAE tinc clar que sí que hi ha Països Catalans. Ara entenc que Aznar podía dir allò de “España es una nación de naciones” que a mi em feia tanta gràcia (i també la dèria de declarar que Català i Valencià són dues llengües diferents), però amb el RAE a la mà ho pot dir, o potser ho va dir primer ell i després ho va incorporar la RAE? Ja va per la vint-i-dosena edició i hi ha esmenes de l’anterior.

Posats a fer, també he mirat, per curiositat, la diferència entre “nacionalitat” i “nacionalidad”. I, segons la RAE, puc tenir nacionalidad catalana i ciudadanía espanyola. En això darrer el diccionari també hi està d’acord. I això em recorda a Itàlia on tenen clar que una cosa és la nacionalitat i l’altra la ciutadania i als documents oficials hi ha les dues possibilitats, no exclouen ningú i tothom s’hi pot sentir representat i còmode. Aquí que passi una cosa semblant és tan utòpic com pensar que es pot modificar la (sagrada) Constitució o que España sigui federal…

(més…)

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Aules 2.0

Publicat el 16 de gener de 2013

Enguany m’ha tocat de ple. L’alumnat que va començar amb l’1×1 (un ordinador per cada nen) a 1r d’ESO ja és a 4t. Han entrat a les aules les pissarres digitals i n’han marxat els llibres a canvi de tenir un ordinador que ho pot fer tot. Amb el temps sabrem si això és un error o un encert, perquè tinc la sensació que no apliquem bé la tecnologia. En sembla molt bé que cada alumne tingui ordinador i que el faci servir, però hi ha més món tecnològic i els llibres no són incompatibles. Com sempre, el problema, és el pressupost. No podem tenir ordinadors i llibres, cal triar. I no haurien de ser incompatibles, cal conèixer-ho tot, cal aprendre a treballar amb quantes més coses millor.

Els nens poden consultar els llibres per l’ordinador (la majoria, per cert, que encara són molt deficients en algunes matèries), no és ben be el mateix que tenir-lo en paper, però permet altres coses com mirar vídeos, respondre preguntes, buscar solucions o informació sobre un tema, etc. Tenim pissarra digital gairebé a totes les aules i és un gran avantatge. Tenim el moodle que genera el professorat de la matèria plens de recursos per a diversificar l’estudi; els blocs que poden fer ells o el professorat, prenen apunts, fan activitats en línia, en paper, etc. El món ha canviat força i la manera d’ensenyar també intenta adaptar-se als nous temps. Tot i això, estic d’acord amb alguns experts que encara no sabem aplicar les pissarres (realment se’ls hi pot treure molt suc), però això anirà millorant perquè cada vegada ens és més habitual treballar-hi i tenim més recursos a l’abast. També indiquen que hauríem de saber treballar en xarxa, potser això és l’escola del futur. Diu l’expert que els nens haurien de saber informàtica des dels 4 anys (més informació aquí i aquí).
Estic d’acord, n’hem d’aprendre molt encara. Estem als inicis d’una gran revolució en l’ensenyament, a saber on ens portarà, espero que molt lluny i molt amunt. Com sempre, però, l’ensenyament dependrà de moltes variables, l’econòmica, per exemple, o del ministre de torn que vol canviar de dalt a baix el sistema educatiu, encara que funcioni. Veurem on anem a parar en els propers anys, però estem en un moment força important, la crisi és elevada, ho sabem, per això el moment és ara tan fonamental. Ho diuen els experts: “En època de crisi cal invertir en educació“.

M’esgarrifa pensar que el pressupost del Ministerio de Defensa és de 47 milions d’euros al dia. Des que he sentit la xifra aquest matí que em balla pel cap. Si no creiem en l’educació com a pilar de la societat, si no creiem que aquesta educació ha de ser gratuïta i abastar al màxim de gent possible, que tothom tingui l’oportunitat d’estudiar, si no invertim en això que és fonamental, quin país tindrem d’aquí uns anys? I més ara que amb la crisi molta gent es dedica a formar-se. Espero que se n’adonin, i rectifiquin. O que la ciutadania se n’adoni i els faci rectificar.

Publicat dins de Educació i Ensenyament | Deixa un comentari

Tornar a Rosselló

Publicat el 15 de gener de 2013

I avui ho he vist clar quan he trobat l’aparcament just a sota de la que va ser “ma” casa, que era el moment de fer-me viva altre cop a aquells amb qui vaig compartir deu anys d’existència. Deu anys fantàstics, he de dir. Pel lloc, la situació, la intensitat de les històries que hi van passar… No semblava que haguessin passat deu anys des del darrer cop que hi vaig ser, ni vint des que hi vaig arribar. Era fosc. De nit. I així s’aprecien menys els canvis. Tot semblava, però, una mica més vell, més atrotinat. L’olor de la nit m’ofegava, acostumada com estic ara a l’aire net i perfumat de la Terra Alta. M’he apropat al quiosc de sota de casa. El mateix xic de sempre m’ha reconegut a la primera. També la xica de la llibreria ampliada del quiosc. Hem parlat una estona. He preguntat per la senyora de la casa que em llogava el pis. “Va morir fa anys, poc després que marxèssis”. “Oh”, he pensat, no era tan gran… o potser sí. El temps passa de pressa segons com...

(més…)

Publicat dins de Coses meues | Deixa un comentari

La Lizaran

Publicat el 14 de gener de 2013

Dissabte em vaig aixecar amb la notícia. He mirat tot de notícies dels diaris. Extensa obra. Extensos elogis. La comparen amb altres grans actrius que han marcat una època: la Xirgu, la Sardà, l’Expert. No puc dir res de la Xirgu perquè no l’he vist en directe, però de fer teatre em sembla que la Lizaràn guanya de carrer i no perquè la Sardà i l’Expert no siguin bones, sinó perquè ella l’ha prioritzat i ha desplegat un repertori envejable.
Em va encantar veure-la a dalt l’escenari. Vaig aplaudir a rabiar posada d’empeus quan la vaig veure a Agost no fa massa mesos. No m’imaginava que seria la seua última obra. Ni ella tampoc, sospito.
El nostre país està ple de bones, boníssimes, actrius, ella serà recordada com una de les més grans. La sort que hem tingut de poder veure-la i gaudir del seu teatre durant tants anys. Els grans, perquè són inevitablement recordats, no morin mai.

E.P.R. Anna Lizaran.

Publicat dins de Noms propis | Deixa un comentari

7 anys de bloc

Publicat el 14 de gener de 2013

_{La casualitat vol que l’aniversari del bloc coincideixi amb el decès d’una de les actrius més importants de la nostra escena. En un altre post en parlo.}

Un divendres, 13 de gener de 2006, vaig fer la primera publicació al bloc. Poc imaginava que sis anys després arribaria l’esperada prohibició de fumar en llocs tancats. Recordo de petita, haver vist “La Clave” cada divendres. En Balbín fumava en pipa, generalment. Fumar era un fet habitual. Fins i tot a les aules. El tabac feia més intel·lectual o això devien pensar molts. Eren altres temps. A la tele només hi havia un canal i quan s’acabava l’emissió sortia la carta d’ajust. No, no estic parlant del paleolític inferior sinó de fa només 30 anys. I sembla que parli de la prehistòria. Les coses han canviat i molt. En canvi la Constitución continua inamovible. Sòlida com una roca quan el que l’envolta és ja irreconeixible. Qui s’imaginava fa 30 anys que hi hauria tants canals de televisió i que, normalment, seria tan dolenta, tret d’honroses excepcions? Clar que ara podem comparar, tenim més instruments, tenim més criteri. El tomb que ha fet el país des de la darrera vegada que vaig posar un pastís d’aniversari al bloc ha estat espectacular. Ningú s’imaginava ser on som fa només sis mesos. Impensable.

El bloc continua fent camí, sense pressa, però sense pausa. Les ganes de comentar hi continuen sent, el temps no sempre es troba. Fa set anys ningú imaginava Facebook ni Twitter que permeten molta més agilitat, però el bloc és una altra cosa, m’agrada llegir-ne, sempre n’aprenc. Fa gràcia veure com va canviant el nostre panorama i, si pot ser, fa gràcia continuar-lo explicant.

Publicat dins de Coses meues | Deixa un comentari