Coses a dir

Avui és el Dia Internacional contra la violència envers les Dones. Com cada 25 de novembre s’organitzen manifestacions, xerrades, fòrums… en el marc d’un mes reivindicatiu. Continuem recordant les dones que moren cada any i que només són la punta de l’iceberg d’un problema greu que afecta, encara, a moltes de nosaltres, moltes vegades d’una manera tan subtil que pot ser imperceptible. El 7 de novembre es va fer la marxa estatal reivindicativa i ja vaig escriure aquest post. No podem abaixar la guàrdia en aquest tema ni pensar que tot està fet. En aquest sentit, aplaudeixo iniciatives com la d’Ada Colau a Barcelona que ha anunciat que augmenta un 30% els fons de la lluita contra la violència masclista. I lamento que hi hagi Ajuntaments amb tan poca sensibilitat en aquests temes, quan és una lluita que requereix molt esforç des de moltes parts.

Afortunadament, cada vegada hi ha més consciència de que és un problema que cal eradicar des de la base: l‘educació. Bàrbara Lligadas ho explica molt bé en aquest apunt. Perquè encara hi ha molts micromasclismes o neomasclismes tan quotidians que ni ens n’adonem, i en això els homes també hi tenen molt a dir.

I vosaltres, dones, us sentiu segures quan torneu tard a casa? “El carrer encara no és nostre” reflexa molt bé què passa a les grans ciutats, potser en llocs més rurals no és tan freqüent, però a tot arreu hi ha llocs a evitar a certes hores.

Per cert, es va escollir el 25 de novembre com a dia Internacional contra la violència envers les dones per l’assassinat, per ordre del dictador dominicà Trujillo, de les germanes Mirabal (Patria, Minerva i Maria Teresa), opositores al règim, tal dia com avui de 1960. Aquí en teniu una explicació més detallada, val la pena conèixer-la.

I per acabar aquest post, encara que hi ha molt a dir, recordar les víctimes d’enguany. ja sabem que hi ha molts tipus de violència, però la més visible sempre és la més colpidora. Un apunt de Roser Giner ens relata al seu blog els casos de violència ocorreguts aquest novembre, esfereïdor. Aquí teniu més xifres. “No ens morim, ens maten” deia el lema de la marxa del 7 de novembre. Val la pena recordar aquí el telèfon d’atenció a víctimes de la violència de gènere, per si algú el necessita: 900 900 120 (a Catalunya) i 016 (a l’Estat espanyol), gratuït i tan confidencial que no surt ni a la factura del telèfon.

Novembre és un mes reivindicatiu per excel·lència. Avui hi ha una gran marxa estatal a Madrid contra la violència masclista amb aquest manifest que acompanya. Es denuncien, entre altres coses, les retallades en recursos públics contra les violències masclistes en els darrers quatre anys per part del govern de l’Estat, i sembla que hi ha partits polítics que això no ho tenen en compte. En aquest article: Contra les violències masclistes 3 dates claus: 7N, 25N i 20D, s’explica i es constata que hi ha molt a fer encara en aquest àmbit. Cal lluitar d’una manera efectiva, cal que la violència masclista sigui una qüestió d’Estat (de tots els Estats, perquè no n’hi ha cap lliure d’aquest tipus de violència). No ens podem acomodar i pensar que ja ho hem fet tot quan hi ha encara tantes dones assassinades (enguany ha estat especialment dur en aquest sentit amb casos esgarrifosos), i tantes dones que la pateixen en silenci. Per això es necessita fer alguna cosa més que retre homenatge a les víctimes amb un minut de silenci o llegir un manifest un cop l’any, calen accions reals, calen lleis que ho regulin, cal anar més enllà.

Hi ha molts tipus de violència masclista:

Moltes vegades es pateix en silenci i no se sap com allunyar-se d’un maltractador, quan hi ha etiquetes com aquestes #WhyIStayed (Per què em vaig quedar?) #WhyILeft (Per què vaig marxar?) que acaben convertint-se en trending topic amb milers de casos sortint a la llum (això a USA, què passaria en una campanya similar aquí? Quant silenci hi ha encara, quanta por i quanta angoixa?). Moltes vegades ni tan sols se sap que s’està patint violència, perquè és molt subtil, perquè tenim uns patrons tan interioritzats, encara, que coses que no són normals en semblen normals i les justifiquem sense pensar-hi massa, perquè qui dia passa any empeny i fer un canvi de vida no és fàcil per ningú, cal molt de coratge i un suport que moltes vegades no es té. Despertar consciències no és tan senzill, la mitjana de temps perquè una dona se n’adoni del maltractament i vulgui deixar la parella és d’11 anys. I si un jutge (Murcià), creu que ruixar la parella amb benzina no implica que l’home volgués matar-la, vol dir que encara hi ha molta feina a fer en tots els àmbits.

Aquest cap de setmana hi ha la mostra de Manifestos Fílmics Feministes I, altament recomanable. Tota informació que puguem rebre i es pugui oferir sempre és poca. En aquest àmbit La Plataforma Unitària Contra Les Violències de Gènere organitzen l’XIè Fòrum contra les violències de gènere, sota el títol: “JUNTES GENEREM NOVES ESTRATÈGIES PER COMBATRE EL MASCLISME!” i tindrà lloc els dies 12, 13 i 14 de novembre a l’Espai Francesca Bonnemaison de Barcelona.

En aquest àmbit de protesta i de visibilització del problema (perquè ens calen tots els altaveus possibles), dones d’ERC participaran avui en la Marxa Estatal Contra les Violències Masclistes #7N #EnsVolemVives #ProuViolència  #TerrorismoMachista #CuestiónEstado