L’assassí que estimava els llibres
La novel·la L’assassí que estimava els llibres de Martí Domínguez, escrita com un divertimento després de l’obra total La sega, explora la societat valenciana i, en especial la mateix universitat i facultat on treballa l’autor, i les esprem a fons per treure’n el suc fins a l’última gota, els seus draps bruts, les contradiccions, les complicades relacions humanes però també les bondats.
El detonant de la trama és l’assassinat del controvertit crític literari, Guillem Gual, el qual, a la manera de les Cartes perses de Montesquieu, l’inspector Agustí Tena, un estrany a aquest micro-cosmos universitari, ha d’aclarir. Aquest estranger, que com ell mateix afirma en la primera pàgina, no llegeix llibres, haurà de navegar en els terrenys pantanosos dels lletraferits i dels treballadors de la paraula, i haurà d’aprendre amb els lectors els papers dels intel·lectuals en la societat actual i, com a valor afegit, qui eren i feren els artistes com ara Cezanne, Diderot, Monzó, Plath, Zweig, Sartre i tants altres.
Un retrat viu i sarcàstic de la societat valenciana, amb personatges de diferent estatus socials que entren i surten al llarg de l’obra i interaccionen entre ells amb les seues contradiccions com un microcosmos del que és la societat valenciana.
I en aquesta visió de la societat i de la Universitat, L’assassí que estimava els llibres mostra diversos trets característics que obsessionen l’autor.
L’autor exposa de manera reiterada diversos exemples de la rebel·lia dels fills per dedicar-se a la creació en front del desig del pare, com tan magistralment explicà en El fracassat, la biografia de Cezanne. Això no obstant, no implica certament que la rebel·lió filial haja d’aconseguir per força el fruit desitjat.
L’altra dèria de l’autor és l’ús de metàfores del món natural al llarg de l’obra. La idea que el món de la natura siga bell d’explicar, siga un gaudi pels sentits, i forme part de la cultura humana és un desig que compartim molts i, que tractem de dispersar a través dels mitjans disponibles. Martí Domínguez, com a biòleg i periodista, no pot extraure’s d’aquesta tendència i ho fa fet de manera sublim al llarg de tota la seua carrera literària i especialment en la darrera obra: Històries naturals, de la qual ja parlaré més endavant.
La descripció dels personatges és curta però ben precisa, de manera que els pocs trets descrits permeten dibuixar una personalitat ben característica. Ací en pose un exemple: “Era un home petit, grosset, una mica boterut, amb una barba blanca, però sense bigot, el que feia que els seus ulls fulgiren al bell mig d’una mena d’halo de blancor. Si es transmutara en animal, de segur que seria una rata cellarda, d’aquelles que surten del seu cau a boqueta nit i mouen nervioses els bigots.”
I com no podia ser d’una altra manera, el món del periodisme actual queda retratat també. L’actitud del periodista front a les contradiccions de la societat no pot ser mai neutra sinó que ha d’adquirir un cert compromís tot i que l’anàlisi ha de ser sempre objectiva.
Finalment, caldria comentar que durant la lectura no podia amagar la meua curiositat per veure com Martí Domínguez descrivia les interioritats de la Universitat que compartim i de la Facultat de Periodisme que viu ell. Però d’aquesta part no en vull dir res. Deixe al lector que les descobresca ell mateix.
Adjunte la recomanació que vaig fer en la iniciativa de les Biblioteques de la Universitat de València per al 23 d’abril, dia del llibre.