Pols d'estels

La novel·la L’assassí que estimava els llibres de Martí Domínguez, escrita com un divertimento després de l’obra total La sega, explora la societat valenciana i, en especial la mateix universitat i facultat on treballa l’autor, i les esprem a fons per treure’n el suc fins a l’última gota, els seus draps bruts, les contradiccions, les complicades relacions humanes però també les bondats.

El detonant de la trama és l’assassinat del controvertit crític literari, Guillem Gual, el qual, a la manera de les Cartes perses de Montesquieu, l’inspector Agustí Tena, un estrany a aquest micro-cosmos universitari, ha d’aclarir. Aquest estranger, que com ell mateix afirma en la primera pàgina, no llegeix llibres, haurà de navegar en els terrenys pantanosos dels lletraferits i dels treballadors de la paraula, i haurà d’aprendre amb els lectors els papers dels intel·lectuals en la societat actual i, com a valor afegit, qui eren i feren els artistes com ara Cezanne, Diderot, Monzó, Plath, Zweig, Sartre i tants altres.

Un retrat viu i sarcàstic de la societat valenciana, amb personatges de diferent estatus socials que entren i surten al llarg de l’obra i interaccionen entre ells amb les seues contradiccions com un microcosmos del que és la societat valenciana.

I en aquesta visió de la societat i de la Universitat, L’assassí que estimava els llibres mostra diversos trets característics que obsessionen l’autor.

L’autor exposa de manera reiterada diversos exemples de la rebel·lia dels fills per dedicar-se a la creació en front del desig del pare, com tan magistralment explicà en El fracassat, la biografia de Cezanne. Això no obstant, no implica certament que la rebel·lió filial haja d’aconseguir per força el fruit desitjat.

L’altra dèria de l’autor és l’ús de metàfores del món natural al llarg de l’obra. La idea que el món de la natura siga bell d’explicar, siga un gaudi pels sentits, i forme part de la cultura humana és un desig que compartim molts i, que tractem de dispersar a través dels mitjans disponibles. Martí Domínguez, com a biòleg i  periodista, no pot extraure’s d’aquesta tendència i ho fa fet de manera sublim al llarg de tota la seua carrera literària i especialment en la darrera obra: Històries naturals, de la qual ja parlaré més endavant.

La descripció dels personatges és curta però ben precisa, de manera que els pocs trets descrits permeten dibuixar una personalitat ben característica. Ací en pose un exemple: “Era un home petit, grosset, una mica boterut, amb una barba blanca, però sense bigot, el que feia que els seus ulls fulgiren al bell mig d’una mena d’halo de blancor. Si es transmutara en animal, de segur que seria una rata cellarda, d’aquelles que surten del seu cau a boqueta nit i mouen nervioses els bigots.”

I com no podia ser d’una altra manera, el món del periodisme actual queda retratat també. L’actitud del periodista front a les contradiccions de la societat no pot ser mai neutra sinó que ha d’adquirir un cert compromís tot i que l’anàlisi ha de ser sempre objectiva.

Finalment, caldria comentar que durant la lectura no podia amagar la meua curiositat per veure com Martí Domínguez descrivia les interioritats de la Universitat que compartim i de la Facultat de Periodisme que viu ell. Però d’aquesta part no en vull dir res. Deixe al lector que les descobresca ell mateix.

Adjunte la recomanació que vaig fer en la iniciativa de les Biblioteques de la Universitat de València per al 23 d’abril, dia del llibre.

Quim Monzó sap retratar la misèria humana en la societat occidental. En llegir els seus contes, hi veus reflectides les situacions quotidianes que vivim i ens dóna una visió àcida però amb tics d’humor.

En Mil cretins, el seu últim recull de contes, la sordidesa  de la quotidianitat, el tedi de qualsevol vida ens duen a descobrir els mil cretins que ens envolten. Tots som cretins en certa mesura i tots tenim misèries que intentem ocultar als altres. Monzó va més enllà i ens parla també de la mort, de quan se l’espera, del desencís de la societat actual, però sobretot de la incomunicació. De les coses que tots pensem però que per correcció política no ens atrevim a expressar. Del fer dissabte a la vida i recomençar, d’oblidar la rutina diària.

Però també ens parla de l’amistat pare-fill, de l’amor i de les relacions de parella. Només l’estima resta indemne de la mirada mordaç de Monzó. La comprensió, la tendresa, l’afecte sorgeixen també de vegades entre les persones i ens alliberen del cretinisme. El llibre de contes també explora algunes històries clàssiques per capgirar-les i resoldre-les d’una manera sorprenent.

Molt interessants els contes que tenen escriptors com a protagonistes. Ben probablement tenen molt d’autobiogràfic i també de crítica mordaç d’aquest ofici que no es lliura de les misèries humanes ni de la sordidesa quotidiana.

Monzó és un mestre del conte curt. En poques pàgines és capaç d’encabir tota una història humana, a partir només d’un fet puntual que és analitzat de manera minuciosa com es veu de manera clara al conte La Forquilla.

La nova pel·lícula Mil cretins de Ventura Pons s’acaba d’estrenar a Catalunya i a València només al cine Babel en català. El director ha estat capaç de recrear el món monzonià de manera eficaç i ha lligat perfectament uns quinze contes, en principi independents, amb personatges reciclats que apareixen en diverses històries i que ens donen uns quants flaixos de la vida d’aquests. A més a més alguns relats del llibre El perquè de tot plegat també són inserits al film.

Ventura Pons s’ha envoltat dels actors més solvents de l’elenc artístic català. Jordi Bosch com a fill d’uns pares a la residència és el personatge que lliga les històries. Sublims les actuacions de Julieta Serrano a l’episodi Dissabte, de Joel Joan com a Príncep Blau, de Santi Millán com a  Robin Hood o Edu Soto com a àngel Gabriel. I Toni Albà ens representa un Guillem Tell, l’heroi helvètic.

No us perdeu, per tant, el film. Fins i tot us podeu sentir identificats en moltes situacions. I és ben saludable riure’s de les pròpies misèries. En català, per suposat. Al País Valencià em sembla que serà difícil veure’l fora del cine Babel. Ara, això si, caldrà empassar-se uns incòmodes i absurds subtítols en castellà.

Els contes o relats curts en català tenen en Quim Monzó el seu millor exponent. La lectura dels seus llibres et mostra l’absurditat de moltes de les situacions quotidianes i de la societat en general.Hem estat a Barcelona per veure l’exposició que li han muntat a l’Espai d’Arts Santa Mònica, al final de les Rambles. Un espai magnífic on la vida i l’obra de l’escriptor són exposades al públic.

Començà sent dissenyador gràfic per a empreses. Educat artísticament a la Massana,  dissenyà, per exemple, el logotip de l’empresa Carburos Metálicos, encara que la primera versió del disseny era més etèria com corresponia a una empresa que treballa amb gasos. També treballà per a Ajoblanco, d’on formà part de la primera redacció, on dissenyà el logotip parodiant el de Coca-Cola i dibuixà històries i  també treballà per a altres revistes com Canigó.

Vaig descobrir aspectes que no coneixia com la faceta de cineasta, fent el guió de Hic Digitur Dei (1977), paròdia de la mort del dictador o l’obra musical El tango de Don Joan (1986) juntament amb Jérôme Savary, paròdia de l’amor lliure:

-Però l’amor és liure, com les flors. Ho diu el sacerdot.
– Sí, a mi em sembla molt bé això de l’amor lliure, però només amb mi.

Segueix…

Però també va estar el 1973 al Vietnam fent de corresponsal de guerra per a Tele/eXprés. Estigué a Phnom Penh poc abans de l’entrada dels khmers rojos. La seua motxilla arrossegada per mig món podia veure’s en un racó de l’exposició.Va viure una temporada a Nova York a principis dels 80 on va fer, entre altres coses, de crític d’art per a l’Avui.  Hi va tornar als pocs dies de l’11 de setembre de 2001 per fer de corresponsal de la Vanguardia.

Una sala recordava els seus èxits literaris més primerencs i coneguts com Benzina o Uf, va dir ell i una altra plena de pantalles i auriculars invitava a veure les seues col·laboracions genials a Persones Humanes, aquell programa mític de Miquel Calzada a TV3. Vaig recordar el que és ser brut o la diferència entre trànsit o tràfic segons Monzó.

Imatges espectaculars del seu fotògraf de capçalera dels últims anys, Pedro Madueño, ens mostraven Monzó amb llibreta de notes a la Vanguardia amb la princesa, afaitant-se, un dia de la seua vida o fent striptease amb el Gran Wyoming, arran de la prohibició d’entrevistar-lo a TVE.

També s’hi parlà de la seua malaltia, la síndrome de la Tourette, caracteritzada per tics motors i vocals. El record de la seua família també hi era present. Per cert, la familia paterna de Monzó és valenciana, encara que no sé d’on. Borinotus em confirma que els avis paterns de Monzó eren de Benigànim a la Vall d’Albaida. Gràcies.

En eixir, puguerem tornar a escoltar el seu discurs a Frankfurt, presentant la literatura
catalana el 2007.

El viatge des de la Safor per veure les mil i una cares de Quim Monzó a l’exposició bé s’ho ha valgut.

L’exposició acaba avui però, si voleu, encara podeu comprar el llibre de l’exposició, Com triomfar a la vida.

Foto: Quim Monzó sobre una foto de jove. Entrada a l’exposició. EFE.