Pols d'estels

Finalment ha arribat als cinemes el film Incerta glòria, basat en la novel·la de Joan Sales. Tothom en parla. De les passions, de la guerra, fins i tot de la  la collita del safrà. Ningú, però, ha parlat de les referències astronòmiques en la primera part de l’obra. En el passejos del protagonista, moltes vegades nocturns, així com en les nits de guàrdia al front, el protagonista observa els estels, les constel·lacions i els planetes. I reflexiona sobre el sentit de l’existència.

Incerta glòria és una novel·la sobre la guerra. Lluís, oficial de l’exèrcit republicà, a través de les cartes que escriu al seu germà, relata els fets que li succeeixen en els diferents pobles del front d’Aragó tot al llarg de 1937.

El llibre havia estat des de feia temps en la llista dels llibres a llegir però la imminent estrena del film l’ha fet avançar al primer lloc en la prioritat de la seua lectura. Ara, després d’haver llegit la primera de les quatre parts de l’obra, no puc estar més d’acord amb tot el que s’ha dit aquests dies. Una obra que t’endinsa en la guerra civil, en les morts absurdes, en la misèria de la guerra i com aquesta transforma les persones. Però el llibre també ens parla de la vida, de l’amor, del que les passions poden arribar a fer a les persones. L’amor i la mort, de l’obscè al macabre com repetidament ens recorda l’amic del protagonista, Juli Soleràs.

Però l’obra és molt més que això. Ens parla també dels paisatges, de les persones, dels costums, fins i tot de la llengua del baix Aragó, d’aquella comarca del poble d’Olivel de la Virgen (Estercuel, en la realitat) on passa gran part de la primera part del llibre.

Montserrat Serra en parlava l’altre dia a Vilaweb dels passatges esplèndids en que s’explica la collita del safrà, un cultiu important i necessari per a les famílies d’aquells pobles.

Ningú, però, fins on jo conec, ha parlat de les referències astronòmiques en la primera part d’Incerta glòria. En el passejos de Lluís pels voltants de Olivel de la Virgen, moltes vegades nocturns, així com les nits de guàrdia als cims de Sierra Calva, el protagonista observa els estels, les constel·lacions i els planetes. I reflexiona sobre el sentit de l’existència. De vegades l’acompanya el practicant del batalló, en Cruells, que posseïx un petit telescopi que permet explorar els cels d’una manera detallada.

Com sap tant d’astronomia Joan Sales? Potser Joan Sales rebé classes d’astronomia a l’Escola de Guerra on es graduà? Podria ser? O bé, de la manera que explica al llibre, rebé classes d’algun altre oficial afeccionat a l’astronomia. Biògrafs de Joan Sales, alguna cosa a dir?

El mestratge de Joan Sales és tan gran que fins i tot les referències als astres no són accessòries, no són simplement estètiques sinó que són part del paisatge descrit, del paisatge nocturn que ja hem perdut amb la contaminació lumínica. Hi ha descripcions sorprenentment exactes de les constel·lacions en la seua forma i el moment correcte d’observació (direcció, dies i hores). Aquest fet demostra que l’autor coneixia molt bé el cel nocturn. A més a més, estava al dia de les novetats astrofísiques més importants del moment, com ara l’expansió de l’univers, o la buidor de l’espai interestel·lar.

Ara, estic llegint Incerta glòria en la versió d’Edicions 62, de les Millors obres de la literatura catalana. Faré referència a les pàgines d’aquesta versió.

Sobre Venus, la descripció és acurada situant-lo prop de l’horitzó al vespre després de la posta del Sol.

21 juny 1937 (pag. 20)
Ja tardejava. Un oriol cantava, amagat….i Venus, a l’horitzó, semblava aquella llàgrima de vidre que duen encastada a la galta les Doloroses d’època barroca.

Sobre la constel·lació estiuenca de l’Escorpí.
23 juny  (pag. 29)
Ajeure’s de cara al cel un capaltard de primeries d’agost, quan Scorpio arrossega per l’horitzó la seva interminable cua – la veu de baix anava prenent una vibració oratòria -. Scorpio! És la meva constel·lació predilecta, t’ho dic en confiança: aquella cua que es redreça, plena de verí, damunt l’univers… Als homes ens falta això, una cua com la de Scorpio, capaç d’injectar verí a l’univers sencer.

Sobre el telescopi
5 d’agost  (pag.38)
Queda en Cruells…quan surt amb mi a passejar s’enduu una mena de telescopi portàtil o potser més exactament “ullera de llarga vista”  d’aquelles que solien gastar els capitans de marina del segle passat. Desplegada, amida ben bé cinc o sis pams. Diu que l’hi va regalar la seva tia quan va fer dotze anys i que no l’ha desemparada mai en tot el transcurs de la guerra; plegada fa poc embalum – les seves peces fiquen una dins l’altra. Té molta més potència que els meus prismàtics d’oficial; com que, quan sortim junts, allarguem les nostres passejades fins molt tard, em va fer mirar Júpiter amb el seu telescopi: es distingien perfectament els quatre “satèl·lits de Galileu” al costat del planeta com quatre pèsols d’una pruna, tres a l’esquerra i un a la dreta. L’endemà passat només se’n veien dos. Després es van tornar a veure tots quatre, ara dos a la dreta i dos a l’esquerra. Em va explicar les causes d’aquestes aparicions i desaparicions, com també les fases de Venus -que també es veuen amb la seua ullera de marina- i moltes altres coses; està empollat d’astronomia tant com jo peix.

Sobre Sagitari
10 d’agost (pag 59)
El Sagitari brandava el seu arc d’estrelles en el cor mateix de la Via Làctia, allà on aquesta té una densitat com de núvol de pols de diamants. De tant en tant sentia un calfred, no sé si l’alè de la brisa nocturna o el de la basarda, i pensava en ella i en la seva veu i em deia: “És la dona més dona que he conegut.”

Que el món sigui tan bonic i nosaltres ens hi trobem d’esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns…

El món és tan bonic i en ell iguala la seua passió per la Carlana i l’admiració del cel estrellat…

Joan Sales estava al tant dels avanços de l’astrofísica com ara l’expansió de l’univers i les teories cícliques d’expansió i contracció  que ja Einstein en els anys 20 propugnava per a l’univers.

Sobre l’expansió de l’univers
10 d’agost (pag. 66)

Diu Soleràs…
Però ¿sabies que ara n’hi ha uns que van dient que l‘univers també s’infla i es desinfla com una manxa? Sí, l’univers, ¿per què em mires amb aquesta cara? Ara s’infla, ara es desinfla -i això per saecula saeculorum.

En el Monestir de l’Olivel. Sobre Galileu
19 d’agost (pag. 94)
Eppur si muove. ¿ho van escriure els anarquistes per significar que venjaven la memòria de Galileu? Dubto que els anarquistes del comité d’Olivel de la Virgen haguessin sentit parlar de Galileu ni tinguessin cap idea precisa en qüestions d’astronomia. Aleshores ¿qui s’hauria entretingut a empastifar la paret amb aquesta cita erudita? M’hi perdo.

Al front. Serra Calva. Sobre la bellesa de la nit
31 d’agost (pag. 129)
Aquestes nits sense lluna a la carena pelada són prodigioses. A través de l’aire tan sec d’aquests deserts les estrelles semblen ulls molt clars que us travessen com amb una rara perspicàcia. Conec les constel·lacions i m’entretinc a observar el camí que d’una nit a l’altra han fet els planetes a través d’elles; és en Cruells que m’ha ensenyat a entendre-m’hi una mica, a les primeries m’hi perdia. Quan me’n torno sol cap a la meva xabola, poc abans de clarejar, el que més em meravella és aquella pau tan estranya. Els homes han deixat fa estona de matar-se…

Al front. Falguera de los Cabezos. Les fases de Venus.
9 d’octubre
El practicant ve a veure’m alguna vegada, sempre amb el seu telescopi. Mirem Venus, que ara brilla com una llàgrima tremolosa fins molt després de post el sol: es troba en la seva “màxima elongació”, m’ha explicat en Cruells. El telescopi d’en Cruells és una ullera de llarga vista de marina del segle passat – o potser ja te l’havia descrita?-, d’aquelles que es pleguen ficant-se unes peces dins les altres; un cop plegada no té gaire més d’un pam i desplegada passa d’un metre. Venus, aquests vespres, s’hi veu com si fos un tall finíssim de lluna nova. El nostre observatori és aquella roca alta, on les copes dels arbres no ens fan nosa per mirar el cel.

Al front. Falguera de los Cabezos. La Creu del Cigne
11 d’octubre

Faig cada nit la ronda de les posicions i acabada la ronda m’assec en un lloc solitari i busco en el cel la Creu del Cigne. !Com m’ha arribat a obsessionar! La creu ¿què és? Una màquina simple i enginyosa com en sabia inventar el geni dels antics; una màquina d’allargar l’agonia… Una cosa atroç. “Pren la teva creu i segueix-me” ¿No hi ha, doncs, més camí que el sofriment?

El sofriment per la passió no corresposta per la Carlana i per les misèries de la guerra.

Encara que la posició del planeta Venus en aquesta data no és la correcta ja que era inobservable aquells dies, la descripció que en fa d’una observació del planeta és bastant ajustada. El mateix puc dir de la descripció dels satèl·lits de Júpiter.

Tanmateix amb la ullera de llarga vista d’en Cruells es fa difícil creure que pogueren  veure els satèl·lits de Júpiter o les fases de Venus amb  comoditat. Sense cap trípode per fixar el telescopi (no en descriu cap) tot els objectes observats es bellugarien molt…

Malgrat tots aquests petits detalls a Incerta glòria el cel nocturn descrit és molt realista. Però l’obra és molt més que astronomia. També parla de ciència en general, de tempestes seques, de riuades, de desertificació, de medicina i superstició, de raigs X, de l’oratge, de matemàtiques i física, de biologia i, fins i tot, de la pèrdua dels patrimoni a causa de la guerra. Però d’això ja en parlaré, potser, en un altre apunt.

Imatges:

1.- Cel nocturn a Estercuel el 21 juny 1937. S’hi veu la constel·lació de Scopio (l’Escorpí) entre Mart i la Lluna.
2.- Incerta glòria. Els dos volums de la col·lecció d’Edicions 62. Todo Colección.
3.- Possible ullera de llarga vista d’en Cruells. De la web Decoración marinera.
4.-Jupiter i les llunes observats amb un telescopi Meade LX200 10″ (25 cm) Jan Sandberg www.desert-astro.com. Viquipèdia Commons.
5.- Venus, amb una fase semblant a la descrita. 21 febrer 2017. Stellarium.