Després vénen els anys
De tantes vegades que les veiem ja ni ens afecten. Milers de persones creuen les aigües traïdores de la Mediterrània, d’altres tracten d’assaltar l’Euro-túnel per entrar a la Gran Bretanya. Moltíssims més fugen de les bombes i les massacres de Síria per Turquia i Grècia. Són refugiats que busquen un futur millor i més segur en el cor d’Europa. Ho han deixat tot enrere i marxen cap a l’exili. No saben si tornaran mai més a les seues cases, a la seua vida.
La història europea està plena de guerres i de refugiats que han fugit d’elles. El camí de l’exili ha estat moltes vegades l’única opció per salvar el més important, la vida dels teus i la teua.
Maria Folch ens parla d’aquests abandonats pels seus estats a través de la memòria de dos fets colpidors: l’entrada dels feixistes a Castelló, l’any 1938, amb la consegüent fugida de milers de refugiats cap a València, encara republicana, i el poc conegut èxode dels italians d’Ístria i Dalmàcia, l’any 1947.
El llibre ens parla dels refugiats de moltes guerres però molt més de la memòria, dels records dels qui lluitaren on calguera per defensar la llibertat en moltes guerres i fronts, ja oblidats i que després hagueren de fugir per salvar la vida. Però molt més que això, la novel·la de Maria Folch ens porta la memòria dels paisatges passats, de ciutats viscudes on alguna volta tots vam ser feliços. Com escriu Blanca, la protagonista: la qualitat especial que potser té l’enyor dels llocs on vam créixer és deguda a la felicitat sense esquerdes de la infància.
Ciutats com Castelló, la bella, la republicana, on passa gran gran part de la trama, i Pola, a Ístria, històricament de cultura italiana i abandonada pels italians en passar a ser iugoslava, són retratades pels records d’un vell pescador de l’Alguer, Michele Fiorin, supervivent de tots els naufragis del segle XX europeu.
El llibre ens obre els ulls sobre uns dels èxodes més desconeguts d’Europa, el de milers i milers d’italians de cultura, habitants d’Ístria i Dalmàcia que deixaren la seua terra el 1947. Aquestes zones formaven part de la Italia irredenta («Itàlia no redimida, no alliberada»), que des de la unificació italiana s’havia tractat d’associar al projecte comú italià. De vegades pacíficament i d’altres per la força com l’assalt de Gabriele D’Annunzio a Rijeka (Fiume) amb els seus «arditi» (setembre 1919) que tan ben explicat està a l’assaig La Gran Guerra (1914-1918). El final de la Segona Guerra Mundial i la redefinició de fronteres per part dels aliats en aquesta zona de la costa adriàtica deixà definitivament gran part d’Ístria, llevat de la ciutat de Trieste, i tota Dalmàcia al costat de la nova república socialista de Iugoslàvia. I les famílies que hi vivien allí des de generacions, italianes de cultura, hagueren de triar: emigrar a Itàlia, on no els esperava ningú, o quedar-se i viure “en la flamant Iugoslàvia de Tito“.
La majoria optà per fugir. A Pola, de poc més de 30.000 habitants en van marxar 28.000. Aquestes persones es van exiliar perquè eren italians i se’n van anar de sa casa per anar a Itàlia. Quin exili més estrany?
Maria Folch ens ho explica de manera magistral a través dels records de Michele, mariner però abans lluitador per la llibertat. I ens demostra que per damunt de les ideologies estan les persones que molt poques vegades no són lliures per decidir.
I els nous refugiats del segle XXI ja no van amb carros, ni porten mobles, ni efectes personals, només una grossa motxilla al llom. La seua vida és l’únic que poden salvar. Tot l’altre ja ho han perdut.
Dades del llibre: Després vénen els anys. Maria Folch. 240 pag. Jàssena 4, Drassana, 2014.
Imatge: Monument als republicans i a les Brigades Internacionals. Coll de Manrella. Les Illes. Alt Vallespir. Pirineus. Pel coll de Manrella es calcula que hi van passar 50.000 persones durant la Retirada l’any 1939. Enric Marco.
Ostres, Enric, gràcies, moltes gràcies per les teues paraules i per la foto, la foto! m’he emocionat molt quan l’he vista…
He gaudit molt amb la novel·la. I com que estava llegint-la per l’Empordà, per què no anar als llocs per on passaren els refugiats?
Per a quan una altra novel·la? Va, anima’t.
Enric
Una gran novel.la. MIchele és un personastge inoblidable. Qui s’ocupe de les persones ? Els milers i milers de persones que cerquen refugi a Europa, intentant travessar les fronteres. La nostra amiga blocaire Maria Folch ens explica molt bé en aquesta novel.la que recomanem, valtros i jo, de llegir-la. Potser la gent entendria millor que vol dir haver de marxar de la teva terra i ser un refugiat.
Us desitjo una bona setmana, la última, del mes d’agost, de vacances encara.
Llegir la novel·la de Maria i veure les cròniques de l’estiu dels periodistes enviats a Macedònia per TV3 posa els pels de punta i et posa en context la història de Michele.
Enric